Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de lesglésia i en forma dassemblea, podia tenir lloc al cementeri, a lera dalgun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre El comú català, Cal destacar que en llatí homines habitualment significa homes i dones, essent el terme viris lutilitzat per a designar lhome, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa (p. 64).
En el segle X, però des de lobra Història de les dones a la Catalunya medieval21, de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal dobtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a lalta vall del Freser (p. 12). I, més avant, lautora escriu que Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim destabliment o de coplantació (p. 13). A més, apleguem a veure que, en lany 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa corral i un tros de terra a lentorn de la casa per poder-hi tenir hort.
(...) Així mateix, cada família criava un nombre reduït danimals, (...) sobretot aviram, porcs i ovelles (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a la recol·lecció de fruits del bosc, lobtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se daliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs dabelles, cosa que ens fa pensar en lelaboració de fibres tèxtils i en lobtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de laviram22, sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a lapicultura (p. 15).
Àdhuc sabem que, en el segle X, Certa gestió col·lectiva, almenys dalguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, laprofitament dels emprius,23 el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de lestructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.
(...) Elles treballaven la terra, lheretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries (pp. 25-26).
I és que, La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear (p. 29).
Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què labat Arnulf, del Monestir Santa Maria dArles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de larribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants dArles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot làmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de larticle El Vallespir, al nord del país dels masos catalans (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona24, en la web Fundació Mas i Terra, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta duna comarca plena de masos i don no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.
Podem, igualment, pensar que labat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar dimbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en larticle Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de lany 1000. I de lassot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i daltres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a labat Arnulf] parts importants dels cossos dAbdó i Senent. Sensacional degué de ser lèxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament sescampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia. No nhi ha proves però, pel tema de lextensió i del català pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a lhistòric Regne de València ni, fins i tot, al terme dOriola, en el migjorn valencià), sí que és un fet aïllat i que hi ha molt a indagar-hi. Comentaré que és lúnic document en què he vist reflectit aquesta temor a lany 1000, el qual recorde que el portà a col·lació una mestra dhistòria dart, quan jo estudiava en linstitut.
Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no sen faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres dun senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit (p. 79).
Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, el paper de la dona a la casa no sha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del negoci familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre lorganització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual (pp. 91-92).
Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no sen faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres dun senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit (p. 79).
Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, el paper de la dona a la casa no sha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del negoci familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre lorganització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual (pp. 91-92).
En un ambient així i on, fins i tot, el cap de casa, era més bé un administrador que no un propietari) i qui prenia les decisions de la casa en els temes que tocaven a tots els veïns (p. 92), crec que no és destranyar que encaixàs molt bé el fet que dos sants, Abdó i Senent, que, partint del significat dels seus noms, estan relacionats amb el servici a Déu (Abdó) i amb la bondat i amb la puresa, així com al creixement (Senent)25 i amb el matriarcalisme, sintroduïssen en el món pirinenc i, posteriorment, en la cultura catalana que, junt amb laragonesa, sexpandiria pels territoris que sanirien adherint amb el pas dels segles, mentres creixia la Corona dAragó.
Sobre lexpansió de la Corona Catalanoaragonesa, sobretot, a partir del segle XIII, direm que, en paraules de Teresa Vinyoles, parelles joves del Principat (...) repoblaran pam a pam Mallorca, daltres aniran al País Valencià i encara després daltres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de lAlguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.
Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals (p. 81).
En línia amb aquestes paraules de Teresa Vinyoles sobre la transmissió cultural (el conte, la llegenda, la paraula oral, etc.), el relat sobre el trasllat dels cossos dels sants Abdó i Senent, des de Roma fins a Arles, sembla, clarament, una llegenda i, per tant, podem pensar que, de la mateixa manera que molta cultura popular, no sols en Catalunya (on, principalment, ho han fet les padrines, nom que, familiarment, reben les àvies), també la transmetrien, si més no, principalment, les dones.
I, tot això, en una època en què, com ja plasmen Angie Simonis, com Teresa Vinyoles o, per exemple, veiem en El comú català , durant molt de temps, principalment, abans del segle XIII (i, fins i tot, en el segle XV), aplegà a permetres una visió de la religió que feu possible que, com ara, com llegim en el llibre Història de les dones a la Catalunya medieval, la vida religiosa pogués ser una opció personal per a les dones que tenien vocació i inquietuds religioses, o que no volien seguir el camí del matrimoni. Podien assolir àmbits de llibertat i unes formes de vida i de relació diametralment oposades a la que portaven les dones casades. El convent també podia respondre a una conveniència social (p. 204).
De fet, adduirem que hi havia dones que, si bé es dedicaven a lo religiós, ho feien en espais oberts, com ara, les beguines, les quals, a més, simplicaven en lo social, com llegirem més avant, i, igualment, estigueren present entre el poble senzill.
Les beguines, com escriu Teresa Vinyoles, neixen en el context urbà dels Països Baixos, a la darreria del segle XII. Van establir una xarxa internacional de dones que tenien una visible mobilitat arreu dEuropa. (...) Vivien en el món, fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans o amb almoines. Havien fundat grups de solidaritat, despiritualitat, de convivència i de relació (...), vivint una espiritualitat compromesa (pàgs. 205 i 207). Per tant, sorgeixen en un moment en què la llei goda primava en la Corona Catalanoaragonesa, llei codificada cap a lany 654, la qual establia molta igualtat entre hòmens i dones i que, a partir del regnat de Jaume I i tot (segle XIII), donaria pas al dret romà, i que, a més, comportaria, com ara, que la dona perdria pes a nivell institucional.
Ara bé, com aclareix Maria Barceló i Crespí, en lobra Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval (editat per Lleonard Muntaner Editor, en el 2007), aquests grups Eren associacions obertes de dones devotes i el moviment no només tingué una gran difusió entre el poble, sinó també entre la burgesia i la noblesa de les ciutats (p. 9). Per tant, podem intuir que també estigués present en les zones rurals i, així, que coneixessen bona part de la cultura popular i que actuassen de manera matriarcalista. U dels motius que explicaria lèxit, quasi segur fóra que, com comenta lautora, Fou un moviment molt diversificat i de gran capacitat receptiva (p. 28), i que entenia la religió com un lliurament al proïsme (p. 36), motiu pel qual impulsaren i introduïren un moviment de renovació espiritual i religiosa, varen ampliar els models dexperiència cristiana, reduïts fins aleshores als espais monàstics i conventuals (p. 71).
Aquestes paraules del llibre Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval, ens permeten albirar que 1) quallà a nivell rural (ja que és la primera entrada que cita lestudiosa, amb un to receptiu a aquest moviment), 2) tot i que poguessen ser de famílies benestants, dedicarien bona part de la seua filosofia a la pobresa i, per tant, a un cristianisme de línia social i 3) abraçarien el matriarcalisme, fins i tot, en les ciutats, com a esquema de vida, per tal com és favorable a la diversificació entesa com a positiva i a la recepció, a lescolta de les necessitats de les persones i de posar els peus en terra, cosa que també implicaria una posició favorable als Sants de la Pedra i a la religiositat del poble senzill.
En eixe segle XII en què les beguines feren la seua introducció i difusió per Europa, en paraules de David Algarra, Les dones catalanes també van assolir un cert protagonisme en làmbit religiós, no només en lortodòxia religiosa catòlica, sinó també en els nombrosos moviments heterodoxos que van existir de fet, en aquella època, paradoxalment, lheterodòxia era la norma, a causa de la força que tenia el localisme. El cas més conegut és el dels càtars, on les dones eren considerades igual que els homes, ja que gaudien dels mateixos drets socials i jurídics (p. 95), línia en sintonia amb el matriarcalisme que es manifestava, en paraules de David Algarra, per exemple, en un cristianisme pagà, arrelat a la terra i als cicles de laigua (p. 112).
Aquest vincle a la terra tenia a veure, com llegim en un nota de la pàgina 214 del llibre El comú català, en el fet que Els camperols tenien una idea indígena sobre la propietat de la terra que es contrapassava amb la idea liberal del sagrat dret de propietat26. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns que pertanyen a les muntanyes i ni tant sols ells podien transferir als seus fills la propietat dun tros comunal perquè no era alienable. Tot i que per haver nascut allà i tenir casa amb foc sí que tenien dret de gaudi. Això permetia que el comunal27, segons aquest concepció, es mantingués inalterable i fos una font de subsistència per les futures generacions, és a dir, es tenia en compte la sostenibilitat de la terra. A més, com escriu David Algarrra, en una nota de la pàgina 169, els terratinents (sic) i els senyors, també eren servents de la comunitat.