Els llauradors, com una vegada, cap al 2000, em contà un castellà que tenia uns seixanta anys, solien treballar de sol a sol, salvo los domingos, cuando iba a misa (sic). La veritat és que a penes diferia de com shavia viscut, des de feia segles, en molts llocs del món, quan el motor de la vida era lagricultura o, si de cas, junt amb la ramaderia. Així, com podem llegir en larticle La vida quotidiana a lEdat Mitjana, de M. Dolors Santandreu, Per lhome medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a lestiu i més curta a lhivern (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes dofici shi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de lactivitat de la vila, somplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a linterior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural (p. 16).
A més, El cicle de treball del pagès siniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals dhivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant lestabulació28 hivernal. (...) Durant lestiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes dhorta, part important de l alimentació de les famílies de lèpoca. Com a complement de lagricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia (p. 15).
Així, sobre aquest cicle anual (anyada), com veiem en Feines de la pagesia (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web Cultura popular darrel tradicional de Menorca, Lany agrícola menorquí no comença l1 de gener, sinó que (...) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament sanomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.
Lany pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (...):
1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és lèpoca de llaurar i sembrar.
2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.
3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar.
Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de lany.
De fet, com podem llegir en la tesi Eines i feines de pagès (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, lautor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen lanyada agrícola, essent les que necessiten més mà dobra i mobilitzen més gent. Els cereals dhivern es sembren a mitjans del mes doctubre després dhaver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (...).
Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que herbegen els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana29. (p. 75).
Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de lany: Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que sen van dexcursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament30, i que us donen aquesta explicació: A casa nostra hem acabat de batre. Ja han arribat els dies més calorosos de lestiu: finals de juliol, primers dagost (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en larticle El lèxic del blat al Comtat , tret de lenllaç http://roble.pntic.mec.es/jacj0018/El%20%lexic%20%del%20%blat%20al%20Comtat.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de lany, sinó que, a més, com solia passar, En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre..., són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (...) La música és un element important en els afers del camp (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra en ple estiu.
Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (...) fou la introducció del sistema triennal de cereal dhivern-cereal destiu-guaret31, que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de lalta edat mitjana i que es comença a imposar a lImperi Carolingi32 cap a lany 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment larada pesada que necessita un parell de bous per tibar33 (pp. 98-99).
I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha larticle Temps de segar i batre (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista El Sot de lAubó (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web RACO, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), Pel juny, la falç al puny (en el País Valencià, En juny, corbella en puny), la qual, en paraules de lautor, ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans34, ja ha madurat35. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions quasi invariables al llarg de la història- , la qual té lloc cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes dagost, si bé de manera minoritària. Així, en paraules dun propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi Eines i feines de pagès, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, Pel juny, la falç al puny, diu ladagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis: com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-shi per causa de leixut (p. 106).
Igualment, afegirem que, com hem vist en el paràgraf anterior, els refranys esmentats ja parlen com si cada època de lany es vinculàs a unes faenes agrícoles en concret. I, de fet, la cosa va en eixe sentit ja que si introduïm, per exemple, com sorganitzava lany en lèpoca de lart romànic (és a dir, si més no, en el segle XI), com podem fer des de larticle El calendari medieval, un invent romànic (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web Calendari dels Pagesos, document que tracta sobre lo que ara diem Catalunya, veiem que, aleshores, el sistema de còmput anual del temps es concreta amb lassignació dun episodi de la vida del camp a cadascun dels mesos de lany. Es tracta dun invent genuïnament romànic, que relaciona lagricultura amb el calendari.
(...) Entre les diferents tasques agrícoles, prenen el protagonisme els dos cultius bàsics medievals, el cereal i la vinya. Podem veure ací, un motiu més per a entendre que els Sants de la Pedra quallassen en la Corona Catalanoaragonesa, a banda que ja provingués, com ara, darrels gregues (i, per tant, igualment, mediterrànies).
Sobre el cereal i la vinya, tot seguit, farem una puntuació. En larticle La vida quotidiana a lEdat Mitjana, de M. Dolors Santandreu, hi ha que La base alimentària de lhome medieval era el pa i el vi. El pa, que podia ser de blat o dordi, es pastava a casa i es coïa directament a casa o es portava als forns municipals o senyorials.
(...) A les cases era usual tenir un celler amb botes de vi perquè sen bevia abundantment durant els àpats, inclosos els nens (p. 19). També afig que un altre element molt important en la menja daquesta època eren els ous, que el formatge constituïa una menja apreciada (p. 20) i que Les fruites, verdures i llegums eren una menja força corrent i els seu consum anava lligat a les estacions de lany. De verdures nhi havia de tota mena (p. 20). Podem pensar, doncs, en la pervivència de la trilogia mediterrània, si més no, des de temps de lImperi Romà, com veurem més avant i, així mateix, intuir u dels motius que portaria labat dArles, Arnulf, i els qui seguiren la seua línia, a tractar de fer que el poble senzill sinclinàs per dos sants que, tard o dhora, passarien a estar vinculats a dos elements bàsics en la vida de la població rural daleshores: el pa (el forment) i el vi (el raïm), curiosament, també relacionats amb dos símbols cristians, el Cos (el Pa) i la Sang (el Vi) de Jesús.
Ara bé, com a aclariment, sobretot, respecte a possibles prejuïns, direm que, partint de la informació que hi ha en un article que he considerat interessant, entre altres motius, perquè ofereix un enfocament més dacord amb les recerques actuals i no amb el clàssics clixés, La pagesia santapauenca36 al llarg del temps(http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article37 publicat en la revista Croscat (no. 10, del 2008), comentarem la vida dels pagesos no sacabava a les quintanes, feixes, horts, trilles o vinyes dels masos. (...) laccés del camperol a altres esferes econòmiques més enllà de la cenyida a laixada i la terra és un fet inqüestionable (p. 34). Això explicaria, per què més avall, llegim que els pagesos daquell món diferent al nostre que pretenem caracteritzar amb quatre traços no eren cap sector marginal en el panorama econòmic. En part, per això mateix, ocupaven una posició central en la societat. I és que, a diferència de la simplificació habitual de dividir les societats rurals dèpoca medieval o moderna entre senyors i pagesos, la realitat era molt més rica i contrastada (...), amb pagesos de mas amb capacitat per sobreposar-se a les múltiples capes en què sestratificava la població de la vall (p. 34). Per a rematar aquest posicionament sobre el camperolat, al final de larticle hi ha que Els pagesos sescapen de molts estereotips o fotografies fixes. (...) shan inserit en realitats i escenaris canviants, no shan ofegat mai en la bassa llotosa de lautosuficiència, no han estat, ni molt menys, en les franges secundàries o fins i tot marginals de la població, ni sels ha condemnat a generacions i generacions dindividualisme. Tot al contrari, des de la diferenciació interna i la heterogeneïtat inseparables daquest col·lectiu, han demostrat la capacitat de tirar endavant iniciatives i han estat al capdavant dalguns episodis i fenòmens més decisius de larticulació del nostre poble (p. 40).
En aquesta línia, en larticle Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web QiA (relacionada amb els Quaderns dInvestigació dAlaquàs), hi ha que Segons Vicent Torralba, lhome encarregat dimplantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: Verdaderament des que lhome primitiu sagrupà entorn duna societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no shavia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies dhaver esclatat la guerra... La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots... (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de lHorta de València i, en lescrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).
També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través dun correu electrònic del 7 de setembre del 2018, que els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de lany nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, lAscensió, el Corpus Christi, Tots Sants..., ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet... per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar. Trobe que va en la línia dalguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.
Així mateix, per mitjà de larticle La ramaderia menor a la Catalunya medieval (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog Ciències socials en xarxa, sabem que La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de lagricultura en la Catalunya de ledat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor, començant per les gallines (don provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.
A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 dagost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia Sí que sen cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de lEstany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca, és a dir, en el Pla de lEstany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de lEstany, respon Blat, sí.