En aquesta línia, en larticle Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web QiA (relacionada amb els Quaderns dInvestigació dAlaquàs), hi ha que Segons Vicent Torralba, lhome encarregat dimplantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: Verdaderament des que lhome primitiu sagrupà entorn duna societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no shavia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies dhaver esclatat la guerra... La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots... (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de lHorta de València i, en lescrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).
També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través dun correu electrònic del 7 de setembre del 2018, que els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de lany nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, lAscensió, el Corpus Christi, Tots Sants..., ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet... per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar. Trobe que va en la línia dalguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.
Així mateix, per mitjà de larticle La ramaderia menor a la Catalunya medieval (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog Ciències socials en xarxa, sabem que La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de lagricultura en la Catalunya de ledat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor, començant per les gallines (don provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.
A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 dagost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia Sí que sen cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de lEstany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca, és a dir, en el Pla de lEstany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de lEstany, respon Blat, sí.
Tornant al document El calendari medieval, un invent romànic, llegim que, en abril, en Ripoll (el Ripollès), una població en la banda nord del Pirineu oriental, un pagès contempla com naix el blat. Quan lautor passa a juny, escriu que Lestiu és el període de major activitat per al pagès. A Ripoll i a Tarragona al juny tenim la sega del cereal. En aquest cas dos pagesos van protegits amb barret i un dells aboca beguda a una copa, significant la calor del moment. També a Roda38un pagès subjecta la dalla amb les dues mans per segar el fenc39.
(...) També veiem lús de la dalla a Girona, al juliol (...). A Tarragona dos homes venten el blat a lera (...), per separar el gra de lespiga, escena que veiem a lagost a Roda. A Ripoll en canvi el pagès carrega la garba, ajudat per la seva dona, un exemple de la vida quotidiana daleshores i, de nou, de la presència del matriarcalisme, perquè la dona pren un paper actiu, en lloc de ser, per exemple, preparant làpat per a quan els hòmens acaben la jornada.
Tot seguit llegim que A lagost a Ripoll dos homes rodegen una bóta que servirà per a la verema. (...) A Girona apareix parcialment la feina de ventar el blat a lera.
En una altra entrada dInternet, el document Tasca 4.- Els pagesos a lèpoca feudal (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), concretament, en la pàgina 5, hi ha unes il·lustracions corresponents a obres dart de la Basílica de San Isidoro, de Lleó, de lhistòric Regne de Lleó, bastida entre els segles XI i XII, on apareixen cereals i raïm. Així, en la de juny, hi ha una persona tallant cereal amb una corbella i, en la de juliol, veiem una altra persona en relació amb el cereal. Quant al raïm, pareix, per primera vegada, en el mes de setembre. Afegirem que els noms de les fotos estan en llatí, una llengua molt emprada en els documents i en les obres dart dels segles VIII-XIII.
Quant a setembre, en larticle El calendari medieval, un invent romànic, veiem que Setembre és el mes de la verema. A Ripoll lhome talla amb cura el raïm amb una mà, i el deposita al cistell que sosté amb laltra mà. També a Girona, a Roda i a Tarragona veiem veremar.
I, finalment, en aquestes referències als mesos i al forment i al raïm, llegim que A loctubre (...) A Roda i a Tarragona es representa una imatge de bodega, però no en els camps.
Adduirem que, com podem llegir en larticle El calendari a pagès durant ledat mitjana (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog Ciències socials en xarxa, aquest cicle (incloent el de la resta de mesos de lany), en bona part dEuropa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria.
Hem observat, doncs, com el forment i la seua collita varia des de juny fins a agost, tot i que en el mes de maig, ja es cullen (si bé, puntualment) cereals primerencs, així com en juliol ho fa el raïm. I, a partir de lo que hem extret durant la recerca i, també, en aquest article, el raïm, si més no, apareix en juliol (el conegut com Sant Jaume40) i sallargarà fins a setembre. Així, tot i que pot aplegar a octubre, tocant la collita del raïm, un home nascut en les Alcubles (en castellà i oficialment, Las Alcublas, població valenciana dels Serrans) en 1958, em comentà el 5 de juliol del 2018 que, a primeries dels huitanta, encara havia anat ell a recollir raïm, el dia del Pilar, és a dir, el 12 doctubre.
En larticle Temps de segar i batre, que, en paraules de lautor, pretén explicar tal com es desenvolupava aquest treball a principis del segle XX, treball viscut per familiars meus, en una masia dun petit poble, i amb un 80% de terres de secà, llegim que en Salvador, un de can Palomé, arrendatari de la masia, tenia molt de terreny on hi sembrava menjar per a les vaques de llet, però els tres camps més grans (...) els destinava al blat.
(...) En Salvador feia la sembra a primers de gener perquè volia fer la sega a primers de juny, temia que una pedregada deixés el blat ajagut i dificultés la sega amb una merma considerable. A primers de juny el blat ja havia madurat i ja estava a punt de segar.
En Vadó així lanomenaven- no estava tranquil fins que ja tenia el blat en eixut, o sia, fins que el tenia al sac i ben lligat
Sobre la manera de treballar, en Temps de segar i batre, veiem que A Sant Hilari de Sacalm41 hi havia un equip de segadors, que durant el temps que dura la sega, anaven de masia en masia, contractats ja de lany anterior. Eren gent molt forta, avesats a brandar42 el volant o la dalla i aguantar, de sol a sol, la calor que els obsequien els mesos de juny i juliol. Aquest grup de segadors, comandats per un cap de colla, segaven el blat, lligaven les garberes, feien les garberes i el deixaven a punt de batre.
Per a aclariments, direm que les garbes són feixos de blat lligat amb la palla del mateix blat i que les amuntegaven i en feien garberes43, a efecte que un possible ruixat destiu no mullés el blat.
Finalment, diu que Aquest ritme durava uns quatre dies i quan els segadors marxaven, en Vadó, larrendatari de la masia de què ha parlat abans, ja els contractava pel proper any.
Lautor comenta que les dones també participaven, tot i que des de la forma de viure del segle XX, ben llunyana de la dels segles VIII-XIII: També cal destacar i deixar clar constància del treball de les dones a la cuina, treballant també de sol a sol. (...) Això passava un any sí i laltre també. El motiu roman en què, com llegim en el llibre Història de les dones a la Catalunya medieval, de Teresa Vinyoles i Vidal, quan toca unes línies que, tot seguit, fan al·lusió al segle XI, Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres dun senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar (p. 79).
La historiografia i el tema del feudalisme i de les comunitats rurals. El matriarcalisme
Sobre la manera de tractar lèpoca que va des de la caiguda de lImperi Romà fins al segle XII, si fa no fa, per part de la historiografia, tinc molts punts en comú amb comentaris realitzats per historiadors que, per exemple, estudien la Història des de la vessant social i, incloent, igualment, la gran majoria de la població (popularment, el poble senzill) a més de donar entrada a les persones que ocupaven càrrecs de poder o que han estat més presents en els escrits, com ara, en els llibres escolars, en la premsa, en publicacions de recerca, en els mitjans de comunicació social, etc.
Així, el 7 de juliol del 2018, vaig trobar que, en lentrada Pagesos sense senyors (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), de la web Reconstruir el Comunal, hi ha un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca Arqueologia Agrària de lEdat Mitjana (ARAEM, UAB), amb la transcripció de part de la seua exposició. La historiadora diu que Tradicionalment, la historiografia sha interessat més per aquells períodes històrics en què hi ha una documentació abundant que facilita la tasca investigadora. En canvi, això ha fet que aquelles èpoques en què hi ha poca documentació shagin deixat una mica de banda, i fins i tot shagin tractat de forma pejorativa. Sels hi ha posat adjectius com època fosca, edat obscura () La presència de documentació ens indica que hi ha un poder fort que té la capacitat dorganitzar, o si més no ordenar, els processos productius. Aquest centre de poder és el que tradicionalment ha interessat més als historiadors.
() Les comunitats pageses no necessiten documents per organitzar-se, per tant, la manca de documentació no té per què ser una qüestió negativa, sinó que pot indicar precisament el contrari. Una època en què no hi ha molta documentació pot indicar precisament que hi ha major autonomia per part dels camperols.
Aquesta menor presència de documentació, seguint la mateixa línia que en la tesi dAngie Simonis, quant toca la península ibèrica en temps de lImperi Romà, podria tenir lloc amb el fet que hi hauria major tolerància entre hòmens i dones i, per tant, una cultura matriarcalista que considera important la paraula (recordem les expressions ser home (o cavaller) de paraula, que encara perduren en làmbit lingüístic).
Parlem dun període, si més no, de més de quatre segles, arran de la caiguda de lImperi Romà dOccident, en lany 476, en què predomina un estil de vida més dacord amb el matriarcalisme. De fet, mentres he estat indagant en Google sobre els pagesos a lEdat Mitjana, he trobat algunes entrades, com ara, el document LEuropa feudal: LAlta Edat Mitjana44 (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), i una de les primeres coses que pensí, en veure les dues parts en què es divideix lEdat Mitjana, fou en la foscor (i el matriarcalisme) i lexpansió (i lo patriarcal i el patriarcat).
Caldria comentar que, per exemple, en les recerques sobre la creativitat, es considera que una persona la desenvolupa més (i això val per a una cultura i per a una part de la Història) quan, entre altres coses, trau idees noves sense recórrer tant a anteriors i, fins i tot, quan naporta de noves i que no tenien antecedents, detall que va en línia amb els segles anteriors a aquesta expansió i que, a més, van afavorides pel matriarcalisme, ja que no pretén anul·lar ni unificar la creació de les persones i que, a més, fa costat a lescolta de laltre, del proïsme i a una ment oberta. Ho podríem confirmar, per exemple, recorrent al llibre Història de les dones a la Catalunya medieval , de Teresa Vinyoles Vidal, quan, sobre els segles IX-XI, escriu frases com les següents: Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que lenvolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.
(...) Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a lXI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans (...) Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. LEsglésia del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons lantic costum: lhomicidi de la muller. Açò no és una cosa puntual i que, així, ens ve a dir que aleshores predominava el matriarcalisme a nivell rural i, fins i tot, social, de la mateixa manera que, com encara fan algunes cultures de lÍndia, no hi ha infanticidi femení, ni sinfravalora la dona45.