(...) Aquestes primeres figures femenines de lèpoca carolíngia, actives, revestides dautoritat i lloades pels seus contemporanis, se sostenen en un context social i uns costums favorables (...); però són només uns pocs exemples entre molts daltres i són aproximadament com una avançada del gran protagonisme polític que tindran les dames del segle XI (p. 24).
Aquest matriarcalisme té lloc en un ambient on predomina la transmissió de la cultura majoritàriament, per mitjà de la paraula oral (a diferència de la que tindrà lloc, principalment, en el segle XVIII i posteriors, això és, a partir de la Revolució industrial), llegat cultural que, a més, es difonia de generació en generació i per mitjà del sentiment de comunitat, com, també, duna actitud conservacionista o, com diríem ara, ecologista, de la natura i de la vida. Així, com llegim en La humanización de la naturaleza en la Edad Media (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web Dialnet48, Para el hombre medieval el ganado, los árboles y sus frutos, podían llegar a ser tan importantes como las personas, no en balde el hombre medieval se consideraba parte inseparable de una naturaleza viva.
Para entender la relación del hombre con su medio ecológico, en la Edad Media, hay que prestar particular atención al bosque, que en el siglo IX ocupaba aún el 40% de las tierras de la abadía de Saint-Germain-des-Près49, zona especialmente adelantada desde el punto de vista agrícola. Por regla general, en la Europa altomedieval, el bosque domina la mayor parte de las tierras, y la economía campesina dependía de él para sobrevivir. En el siglo XII, lo primero que apunta el Códice Calixtino50 sobre la tierra de los gallegos es que abunda en bosques y, cuatro siglos después, otro viajero, Fernando de Colón, muestra su asombro por las leguas51 de robledales y castañares que rodean sus poblaciones (p. 186).
Podem admetre, doncs, que hi havia, en paraules de Carlos Barros, un equilibrio altomedieval entre tierras de cultivo, pastos y bosques (p. 187).
Lo comentat en els paràgrafs anteriors, ho entendrem millor quan passarem a les lectures següents. Començarem per un escrit del segle XIX (un poc més de deu anys abans de la introducció en Espanya del sistema densenyament públic obligatori, en 1857, per mitjà de la Ley de Instrucción Pública, per a captar com ens ha aplegat fins a nosaltres, des de lensenyament, la visió sobre lo rural i sobre el matriarcalisme i, tot seguit, nexposarem per orde cronològic.
En primer lloc, Pascual Madoz, el cap de la desamortització (del segle XIX i que afectà Espanya), com llegim en el llibre El comú català, de David Algarra Bascón, deia així, en un diccionari que elaborà i datat en 1844: otro motivo que abre anchura senda á los atentados contra la propiedad agrícola, es el hábito contraído en el territorio de entrometerse en los montes, campos y viñedos, sustrayendo de ellos los frutos, y destruyendo bosques y arbolados. Observándose en casi todos los pueblos, que desde una edad muy tierna acostumbran los padres obligar á sus hijos á ir a los bosques agenos a cortar leña y traerla á sus casas () La represión de este delito pende tanto de los propietarios, como del Gobierno; los primeros asociándose para la recíproca protección de sus intereses, con el establecimiento de guardar, y otras medidas que permite la ley; y el segundo, por medio de la competente policía rural (). La falta de instrucción pública se deja conocer por las circunstancias de ser más frecuentes, allí donde es menor, los actos de violencia contra las personas. Cree la junta gubernativa lo mismo que nosotros creemos, y no puede durarse que, generalizando la instrucción primaria, y procurando que las escuelas y establecimiento de esta clase, contasen como uno de los principales deberes, la enseñanza de los principios religiosos, cimentando el sistema de aquellos, sobre la buena moralidad, se conseguirá suavizar las costumbres, introducir hábitos de respeto a las personas y a las propiedades y destruir por fin las inclinaciones funestas que han dejado impresas en los pueblos () hace algunos años (p. 212).
Daquestes paraules deduïm que en el segle XIX, com ja ho feia en el X, quan apareix labat Arnulf i comença el procés dexpansió dels Sants de la Pedra pels comtats catalans, moltes persones que vivien en les zones rurals, anaven a la muntanya, que consumien fruita, que en treien llenya, que el model de vida era creador i que leducació, majoritàriament, era oral, lluny de linterés per la buena moralidad (uns principis morals, detall que va en línia amb lo patriarcal) i per la suavització (eliminació) de costums antics i no precisament en la línia capitalista i que, per mitjà de lescolarització obligatòria, es presentaria com a digna dimitació per part de la població.
És més, les paraules de Pascual Madoz (segle XIX), quan escriu la falta de instrucción pública pot recordar-nos el mite de l`obscurantisme, de la decadència o de la ignorància52 el qual podríem dir que comença a tractar de quallar, socialment, a partir del Renaixement (segles XV i XVI) i amb la Contrareforma catòlica de mitjan segle XVI, la qual accentuarà lo masculí (com tractarem, de més a espai, en un apartat de lestudi). De fet, hi ha una entrada que ho plasma duna manera interessant: Edat Mitjana, edat fosca? (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), dAntoni Janer Torrens, i publicada en la seua web Batecs clàssics, també del 2017, de què en reproduirem bona part: El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilitzar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestes període mitjà- en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de lImperi Romà dOccident (476) fins a la seva època (...).
Així doncs, al segle XV simposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de ledat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa alt, sinó antic.
Lartífex de lHumanisme, litalià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que shavia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria lobsessió de lèpoca, batejada com a Renaixement per lhistoriador de lart del segle XVI Giorgio Vasari.
En aquest sentit, però en larticle La humanización de la naturaleza en la Edad Media, de Carlos Barros, hi ha que En la ciudad [medieval] el hombre vive libre de la tiranía de la naturaleza, de la opresión del frío, de la noche, del hambre. Evidentemente es una exageración milenarista hacer del mundo urbano una especie de paraíso terrenal, pero sí es cierto que la ciudad medieval introduce transformaciones mentales destacadas. Se pierde el contacto con la naturaleza, que se observa desde la ventana, con mayor distancia psicológica, sustituyendo la visión medieval mágico-maravillosa por el goce estético y el deseo de estudiarla empíricamente para dominarla mejor (p. 191).
Així doncs, al segle XV simposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de ledat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa alt, sinó antic.
Lartífex de lHumanisme, litalià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que shavia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria lobsessió de lèpoca, batejada com a Renaixement per lhistoriador de lart del segle XVI Giorgio Vasari.
En aquest sentit, però en larticle La humanización de la naturaleza en la Edad Media, de Carlos Barros, hi ha que En la ciudad [medieval] el hombre vive libre de la tiranía de la naturaleza, de la opresión del frío, de la noche, del hambre. Evidentemente es una exageración milenarista hacer del mundo urbano una especie de paraíso terrenal, pero sí es cierto que la ciudad medieval introduce transformaciones mentales destacadas. Se pierde el contacto con la naturaleza, que se observa desde la ventana, con mayor distancia psicológica, sustituyendo la visión medieval mágico-maravillosa por el goce estético y el deseo de estudiarla empíricamente para dominarla mejor (p. 191).
A tot això, larticle Edat Mitjana, edat fosca? addueix que La visió propagandística de lHumanisme alimentà la creença errònia que lEdat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant lEdat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques (...) i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.
Tampoc no sembla (...) que fos una era daïllament. Basta recordar que (...) a lany 1000 el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. Daltra banda, hi ha qui satreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui sacusa darrasar els monuments de lantiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables daquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.
Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca dhigiene de lEdat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a lany. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.
(...) Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb lheretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en lEdat Moderna. A més, cal tenir en compte que lÍndex de llibres prohibits també va sorgir en lEdat Moderna el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat.
Un altra publicació interessant, com ara, Dones poderoses a lEdat Mitjana (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web Historia magistra vitae et testis temporum, de principi, ja tomba la suposada falta de formació duna part de la societat que, en les cultures matriarcalistes, no resta a banda, ni es té com a complement de lo masculí, com ara, les dones. Així, llegim que La visió que té la gent de lEdat Mitjana avui dia és una visió molt allunyada de la realitat, carregada de tòpics, mites, llegendes, manipulacions i sovint molt distorsionada gràcies a les pel·lícules que reprodueixen als cinemes i que tenen una temàtica típicament medieval. Ens imaginem lEdat Mitjana com una etapa de la nostra història carregada dobscurantisme, en una decadència contínua, on la societat vivia en condicions insalubres, on lesperança de vida no arribava ni a la meitat de la que hi ha avui dia, on lEsglésia maldava per tenir a tothom controlat i dominat sota els dogmes de la cristiandat occidental, i un llarg etcètera. Tot i així, aquesta visió que ens ha arribat a partir de pel·lícules i de la mitografia, és totalment errònia. LEdat Mitjana no va ser ni de bon tros una època tan diabòlica com ens lhan volgut vendre les empreses cinematogràfiques, ni els filòsofs humanistes del segle XV en ple Renaixement.
Un dels grans tòpics que ens ha arribat avui dia i fa que la gent tingui associada lEdat Mitjana a una època retrògrada és el que afirma que les dones no eren gens considerades, que estaven relegades a un paper secundari, que no les deixaven participar en la política, que només tenien assignada la funció de procrear i que vivien la resta de la seva vida sotmeses a les ordres del seu marit. Si (sic) que és cert que dins duna gran part de la societat, les dones tenien assignades el paper de la procreació, les preparaven per ser bones esposes i donar bons hereus als seus marits. No obstant, (...) a Catalunya, hi va haver dones molt poderoses que van tenir papers molt rellevants en la política, que han passat a la història per ser unes autèntiques mecenes de les arts, la cultura i el saber, que van recolzar als més necessitats víctimes de les pressions arbitràries del sistema polític i econòmic medieval, i que han arribat als nostres dies per ser dones amb caràcter i capacitats de govern.
Així mateix, sens parla sovint de lesclavatge en relació amb lEdat Mitjana i amb el feudalisme. En canvi, en el llibre Una historia nueva de la Alta Edad Media, de Chris Wickham, hi ha que el modo de producción esclavista era una de las consecuencias posibles de la desigualdad existente en el seno de las viviendas familiares, y el hecho de que no se desarrollara en la época medieval da fe de que la independencia económica de los campesinos contó con un sólido arraigo en el marco que define el conjunto de las economías locales medievales (p. 771).
Així mateix, per mitjà de lentrevista Araceli Rosillo: La dona medieval no es resignava, lluitava (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), publicada en el Periódico, llegim que Els llibres parlen duna època fosca [, lEdat Mitjana],assolada per guerres, malalties i amb una estructura social molt rígida, però jo no veia aquesta foscor en els clàssics de la literatura ni en la música dels trobadors. La vida real no és així, la vida real té serrells53 que sescapen daquesta rigidesa. (...)Jo veig que aquestes dones medievals no es resignaven, lluitaven (...). El meu granet de sorra és visibilitzar aquestes dones que no surten als llibres, les aristòcrates, però també les del poble. (...) Berenguera I, la mare de Ferran III de Castella, va participar en mediacions durant les guerres de conquista del món musulmà i va defensar places mentre el seu marit estava guerrejant pel món. Imaginis que una noia que estudia lESO54 pogués tenir com a referent no només el Cid, sinó també Berenguera I.
També hi ha un article, centrat, sobretot, en el segle XVII, CAPITULACIONS: El mite de lamor convertit en negoci (i II) (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la web Cabinet dHistoire, de lhistoriador Marc Pons55, que tracta el tema del matriarcalisme i on llegim que la Catalunya del segle XVII (la Catalunya rica i plena dels Segadors) és, també, la Catalunya del Barroc, lexpressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat i per extensió el matriarcalisme- és lexpressió del passat fosc (lantiguitat, la medievalitat); i la masculinitat i per extensió el patriarcalisme- es el símbol dun present triomfant i dun futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 160056.