I en aquest context històric, leconomia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa. I, tot seguit, comenta casos.
Això enllaçarà, com veurem en un altre punt de lestudi, amb el procés dintent de substitució cultural de Sant Isidre (castellà, de cultura patriarcal i només u) per a arraconar els Sants de la Pedra i, ves per on, a partir del segle XVII, però, sobretot, del segle XVIII. A més, va en línia amb lo que exposa David Algarra en el llibre El comú català.
I diem del segle XVIII perquè, és després de la Guerra de Successió, quan el rei Felip V, decideix, per exemple, eliminar els set centres densenyament universitari de Catalunya i crear, en canvi, una universitat nova, la de Cervera (en 1717 i, així, a més introdueix el terme universitat, amb un significat diferent al català, que es corresponia al duna institució dautogovern local, no densenyament). I ho justificarà, com podem llegir en lobra El comú català (p. 143, nota 3), amb un decret de l11 de maig de 1717, en què escriu que Por cuanto las turbaciones pasadas del Principado de Cataluña obligaron mi providencia a mandar se cerrasen todas sus universidades, por haber los que concurrían en ellas fomentado muchas inquietudes. Mas viendo reducido a mi obediencia todo aquel Principado, y reconociendo la obligación en que Dios me ha puesto de atender al bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencia , he resuelto restituir a sus naturales esta común utilidad, eligiendo para general comprehensión de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía, una Universidad que, siendo émula de las mayores de Europa en riqueza, honores y privilegios, convide a los naturales y extranjeros a coronar su grandeza con el más autorizado concurso.
Y teniendo muy presente mi gratitud, cuanto he debido al amor y constante lealtad de la fidelísima ciudad de Cervera, en todo el tiempo que ocuparon los enemigos aquel Principado, como acostumbra a mantener siempre la fe prometida a sus soberanos. Y siendo sano su temperamento y proporcionada su situación, la he elegido para teatro literario, único y singular de aquel Principado. A cuyo fin he mandado hacer diseño y planta de un majestuoso edificio a proporción de la idea formada de esta Universidad.
Aquesta idea de donar llum va unida a afavorir lo que es considera científic (com hi hem vist) i, a més, també en el camp de la història, com podem veure en el llibre sobre les festes de Carpesa, quan, en larticle Carpesa en el siglo XVIII según documentos de la época, signat per José Jaime Brosel Gavilá, llegim que, en làmbit de lestudi històric, es funda, en 1735, la Real Academia de la Historia. José Jaime Brosel comenta que la creació daquesta acadèmiatiene origen en la tertulia que diversos eruditos e ilustrados residentes en Madrid comenzaron con el objetivo de dialogar sobre la historia, centrándose de modo especial en aquellos puntos que consideraban difícilmente aceptables desde criterios histórico-críticos (p. 97). Finalment, el rei, Felip V, escriuria, en la Real Cédula (de 1738), que la missió de lentitat seria aclarir la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido (p. 97).
Així resulta fàcil dentendre que, per exemple, en 1820, lalcalde de Lleida, Domingo Marañosa, com podem llegir en el llibre El comú català (p. 173), escrigués al cap polític: Esta ciudad se compone casi toda de gente de campo y de muy poca o ninguna educación. Apenas hay comercio e industria que obligue a la gente a viajes que ilustre, tot i que, segons lalcalde, el común de labradores y artesanos que son capaces de alguna instrucción y discurso puede afirmarse que se van aficionando al nuevo sistema y entrando en esperanzas que harían sostenerlo. Lensenyament públic i obligatori seria el pont que aplanaria el camí daquesta necessitat dil·lustrar la població amb la intenció que acceptassen els valors i lesquema mental que proposava el sistema polític que estava emergent per tal que sacabàs amb la ignorància (el matriarcalisme i tot lo que estigués unit) i, de pas, que les persones (sobretot, les que vivien del camp i de la ramaderia) sallunyassen de lo que els havia aportat el sentiment darrelament social, tan present, com ara, en el període que abraça des del segle VIII fins al XII i, en menor mida, segons avancem en el temps, si bé, principalment, a partir de mitjan segle XVIII.
Així mateix, afegirem que en lentrada Gafapastas en la Edad Media (https://www.jotdown.es/2013/11/gafapastas-en-la-edad-media), dAntonio Orejudo i que apareix en la web Jot Down, comenta que el discurso pedagógico ha incidido tanto en la luminosidad del Renacimiento, que se necesitaba un apagón total de la Edad Media, para que Petrarca y los suyos brillaran bien.
() los diez siglos de cultura medieval () se han convertido en el patito feo, en la cenicienta de la historia de la literatura. Toda la gloria, toda la luz se la ha llevado el Renacimiento. El Siglo de Oro [castellano] lleva chupando cámara desde la Ilustración, y ha dejado fuera de plano, y un poco desprestigiada, a la pobre Edad Media.
() la Iglesia católica fue una institución vanguardista en la Edad Media, un motor de progresos y un estímulo para el cultivo de las artes, de las letras y de la cultura en general. Sí, una gran patrocinadora de las artes.
I, això, sense deixar de tenir present, com ara, que, en documents com El cicle de la vida: els rituals de la vida de lindividu dins dun context familiar i social (http://uom.uib.cat/digital/Assets/312/312756_cecilia888.pdf), que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears, que Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà57 escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. NAntoni Galmés (1982) conta que quan els poblers58 anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona o a mumare (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan shavia de fer una despessa grossa, donaven els diners a lhome perquè ell pagués (ell era lamo i així semblava que ell era el qui tenia el control de leconomia familiar). NAntoni Galmés també conta que un home de SAranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn den Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni (p. 23).
() la Iglesia católica fue una institución vanguardista en la Edad Media, un motor de progresos y un estímulo para el cultivo de las artes, de las letras y de la cultura en general. Sí, una gran patrocinadora de las artes.
I, això, sense deixar de tenir present, com ara, que, en documents com El cicle de la vida: els rituals de la vida de lindividu dins dun context familiar i social (http://uom.uib.cat/digital/Assets/312/312756_cecilia888.pdf), que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears, que Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà57 escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. NAntoni Galmés (1982) conta que quan els poblers58 anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona o a mumare (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan shavia de fer una despessa grossa, donaven els diners a lhome perquè ell pagués (ell era lamo i així semblava que ell era el qui tenia el control de leconomia familiar). NAntoni Galmés també conta que un home de SAranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn den Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni (p. 23).
Però això era una cosa que ja venia de lluny, com comenta en la pàgina següent, en afegir que, en el dret consuetudinari (basat en els costums) mallorquí, es reflectia el paper predominant de la dona, cosa que ens ve a dir que, els seus avantpassats (i, per tant, en part, pobladors de lhistòric Rosselló, és a dir, de la banda del Pirineu on està el Vallespir i, així, Arles) vivien de manera matriarcal, com mho confirmarien, per Facebook, persones del País Valencià i de Catalunya, com veurem més avant. Així, en les Illes Balears, i sempre partint daquesta font sobre el cicle de la vida, hi havia trets com sescreix, pel qual el futur marit obsequiava a lal·lota per la seva virginitat, dures per violació, rapte, abusos deshonests (o besada). A més, hi ha que, a làmbit rural eren freqüents els pactes successoris pels quals el marit i lesposa eren usufructuaris mútuament i de per vida dels béns donats als seus hereus, que legalment, no sestablien diferències per raó de sexe a lherència, sacostumava a repartir per igual entre fills i filles. Socialment, sí hi havia diferències, les filles rebien les pitjors terres (les costaneres) i, acaba aquesta exposició dient que lesposa administrava els seus béns sense la tutela del marit (separació de béns) i això li permetia intervenir a la vida mercantil (en tenim constància des dels segle XIV a les sentències del Consolat de Mar). Al segle XV, dues dones, la jueva conversa Esclaramunda Bertran i la cristiana vella Agnès de Pacs apareixen com les contribuents més importants de Mallorca amb un fabulós patrimoni.
Però, per a que no semble lluny de la realitat ni distant de la cultura valenciana, diré que, lendemà descriure els dos paràgrafs anteriors, el 29 de juliol del 2018, llisquí els meus pares part de lescrit referent a les dones balears que hem vist adés i a la gestió de leconomia familiar, amb motiu duna visita a ma casa. Doncs bé: no sols shi sentiren identificats (ningú no en feu cap objecció) sinó que, a més, ma mare afegí que sa mare (1910-2000) també ho feia amb el meu avi matern (1906-1992), a lhora de portar la casa i els diners. I, per a rematar-ho, em comentà que lhome portava els diners a casa, però la dona (amb ment oberta i, per motius de tradició, com una cosa natural, com digué ma mare) era qui els gestionava i decidia a què es dedicarien. I, per a confirmar aquesta vida i aquesta cultura vinculada al matriarcalisme (que no al patriarcat), madduïa que tenia lloc sense que la dona tractàs dimposar lorde ni lobediència; en paraules seues: Això no tenia res a vore amb el ordeno y mando... castellà. Afegirem que provinc de família valenciana i valencianoparlant per les dues bandes (pare i mare) i, també, per la banda dels meus avis i de les meues àvies (tots valencianoparlants i fills de valencians valencianoparlants, com ells), com hem pogut saber per mitjà dun arbre genealògic fet per un cosí germà meu.
Així mateix, el 29 de juliol del 2018, pengí en Facebook bona part de lo escrit més amunt sobre la gestió dels diners en les famílies balears catalanoparlants, les quals confirmen que la cultura de làmbit lingüístic està a favor del matriarcalisme i que, per tant, la devoció als Sants de la Pedra, com la inclinació històrica (i cultural) per lo que, des de les persones més partidàries i defensores dels valors que defenia la Il·lustració en el segle XVIII, es considera obscurantisme, mereix una compensació (la conservació), i que la millor manera de fer-la possible és mitjançant la seua difusió, bé oral, bé per qualsevol mitjà de comunicació social o mediàtic, com ara, Internet, no sols per via familiar, sinó a nivell social. Ací nhi ha algunes respostes i el nom de les persones: Els meus pares treballaven i ma mare era la que portava leconomia familiar, mon pare es guardava uns pocs diners per si de cas tenia que portar els tractors al taller, comprar el gasoil i per al camp. Però quan hi havia que fer alguna cosa a casa, era mon pare qui pagava (Lola Moncho Frasquet, de lAlqueria de la Comtessa), Així és (Maria Aguilar Oliver, de Sabadell), Real (...). Sóc de Montesa (La Costera). I sí, tradicionalment, es feia igual (Vicenç Perales Sanz), Jo també tinc la mateixa vivència de ma mare (Alacant, 1911-2001) (Emili Rodríguez Bernabeu, Ciutat dAlacant), A casa els pares també anava així. El pare donava el sou a la mare i ella ladministrava (Rosa Garcia Clotet, Blanes, Catalunya), He conegut i conec famílies que funcionaven així (Rosa Adroher Bonet, lEmpordà i resident al Gironès), A casa sempre havia estat així. Leconomia familiar anava a compte de la mare (de Sabadell, del Vallès, però tota la seua família ve del Solsonès), A casa els pares es feia daquesta manera. El meu pare cobrava setmanalment, li donava a la mare i ella ho administrava (Neus Castellví Asensio), A Catalunya, també hi havia aquest costum, la dona disposava dels diners. Era ella la que donava un tant al marit pels seus gastos. El meu pare era valencià, però de la part xurra de Bunyol (Àngels Moran Navarro, Ciutat de Barcelona, de mare barcelonina amb ascendència de Cartagena59), En ma casa la cosa funcionava així, però una cosa curiosa: que si sadonava al meu poble, era que lhome agafava el cabàs i anava a la plaça, mercat i feia la compra del dia, per tant, la dona sols tenia que cuinar el que el marit li portava.
Molts ho qualificaven de masclisme. La meua opinió és que la dona era molt intel·ligent, puix es lliurava de molts maldecaps (Cristina Pons Claros, Sueca, la Ribera Baixa).