Després de mesos de tractament els meus cabells shan rendit. Mels he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi dimatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, lhe viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en lacceptació de la nova realitat.
Vaig tornar de la perruqueria preocupat per les meves orelles, que aprofiten locasió per exhibir sense manies la seva grandària i separació. I vaig tenir la sort impagable que el primer de rebrem a casa va ser el meu fill petit, de 8 anys. «Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!», va exclamar amb uns ulls brillants i una sinceritat entranyable. Em va caure la llagrimeta, i era dalegria. Els adults em fan compliments amables, ell expressava la seva veritat íntima. Després va dir a la seva mare: «Quin morro que té el pare: des daixò del càncer es compra roba xulíssima que li queda superbé». Vol dir les samarretes apelfades per no passar fred amb les químios dhivern, les camises blanques de màniga llarga quan a lestiu no em podia tocar el sol, pantalons amb goma per la colostomia: roba que compro per prescripció mèdica, no estètica, i que a ell lenamora perquè la porta son pare.
No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som.
Ja ho he entès, i espero que per sempre, i desitjo amb lànima que sempre sigui molt de temps. La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de lamor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta.
Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls.
El cos és com un gos
La Michie, que amb la saviesa de les seves mans i les seves paraules fa més fàcils els mesos més difícils de la meva vida, em diu que ella veu la ment, les emocions i el cos com tres animals.
La ment li recorda un gat. És bella, astuta, intel·ligent, agressiva, instintiva, i hi veu de nit i tot. Però també és capriciosa i sofisticada, es fa pregar quan vol, et gira lesquena a vegades, pot ser esquerpa quan la necessites. Això sí: amb la seva actitud ens té pendents della.
Les emocions li recorden un cavall. Ben domades, ens porten al trot o ens fan cavalcar amb elegància. Però costen de tenir a ratlla, i són capaces de fer bots i fer-nos caure. Això sí: amb el seu atractiu ens tenen enganxats.
El cos li fa pensar en un gos. És el nostre millor amic, incondicional, ens aguanta literalment des que ens engendren i fins a lúltim sospir. Té unes ganes de viure i una capacitat de regeneració increïbles i, encara que lignorem, sempre està a punt, amb la piloteta a la boca, amb ganes de jugar. No li fem cas al matí però ens abraça igualment al vespre.
Trobo que té tota la raó. El meu cos, sotmès a la disciplina de la químio, una setmana bona i una de dolenta, ara et castigo i ara et deixo recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja mou la cua i em diu que el tregui a passeig i sentrega com si no hagués passat res. Fa quinze mesos que sesforça per cicatritzar les ferides tan aviat com pugui, per suportar el dolor, per adaptar-se als canvis. I sempre hi és.
La Michie lamenta la tendència que tenim a oblidar el cos, a cuidar-lo poc i a parlar-ne malament quan sens queixa. «Maleït genoll», exclamem, en lloc de valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. Potser sí que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que, com un gosset fidel, fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
Les prioritats sempre hi són, però no les veiem
Quan tens una sotragada vital és lògic que tenvaeixin la foscor i la por. Però dura poc. De seguida ve la lucidesa al rescat, i de sobte tot ho veus més clar i més simple que mai. Li explicava a una amiga jove que té el luxe de posseir tota la saviesa de poble, la Inés, com mhavien canviat les prioritats des que he descobert que sóc mortal. I em va respondre, amb la seva senzillesa i tendresa habituals: «No, Capde, les prioritats sempre hi són, però sovint no les veiem».
Quan reps una patacada vital és normal que et posis histèric i tenvaeixin els malsons. Però dura poc. De seguida ve la serenitat al rescat, i de sobte entens que això és la vida, i thi arrapes amb les ungles i les dents. I tadones que has plorat dos dies i dues nits seguits només pels fills, pels pares, per la dona de la teva vida. Només. I que en canvi fa mitja vida que dediques la major part del temps i de les energies a coses que ara no et fan vessar cap llàgrima. I et dol no haver-ho entès fins ara, i celebres haver-ho entès, per fi. I per sempre.
Quan pateixes un ensurt gegant i thas de posar en mans de la medicina per sobreviure és habitual que et sentis un subjecte passiu que ha desperar desesperadament que el salvin. Però dura poc. De seguida ve la valentia al rescat, i entens que la vida és teva, que cal que nagafis les regnes i que thi posis amb tots els sentits. Que ho donis tot de tu. I que vegis i tapliquis les prioritats duna vegada, ara que et sents lúcid, serè i valent.
I temociona lestima incondicional que reps. I agraeixes que quan tot és més difícil et torni tot el que has donat. I decideixes, des del pur egoisme, donar més.
Per què demanem perdó per plorar?
Després de plorar sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.
Laltre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens namaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè sens ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.
També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i tadones que té més força i veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has dassumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què timporta, què tafecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.
És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. Lacompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, lescalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixels i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a labast.
Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a laire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç dalgú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a lacte com els altres sentits samplifiquen, i de sobte tarriben les olors, lescalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i sobren soletes un munt de finestres.
Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents tobliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre dalliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies tensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que sesfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si thi poses bé, hi ha moltes partides per jugar i encara pots decidir com balles la música que et posen. La vida continua, i quan set tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.
Tan savi com la Joana, que té quatre dies
Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i mha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. Mha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. Mhi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo, la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.
Dadults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem daprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar latenció plena, lara i aquí.
A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més men podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil, i els pensaments mels atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc no puc resoldre.
No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar latenció, els numerets, la impaciència i la incoherència i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, lespontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. Lautenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.
Cures dhumilitat
La humilitat teòrica és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.
Anomenem cures dhumilitat les hòsties que ens dona la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.
Per circumstàncies vitals ara miro daprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques que reflexió, més moviment que sedentarisme, més intimitat que exposició pública, més constància que creativitat puntual. Activitats en les quals em sento ben poca cosa, en què sóc maldestre, en què de moment lúnica opció de destacar és com el que ho fa pitjor. Mhavia omplert la boca presumint que mencanta aprendre. Però em referia a aprendre a la meva manera. Quan toca un aprendre diferent, difícil, on el progrés és tan lent que no el perceps, on no hi ha recompensa immediata, tadones que la pràctica de la humilitat és dolorosa. Tan fàcil que era dir-ho i prou.
Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi
Tornar-te a equivocar fot, però és inevitable. La vida és assaig i error, i no hi ha alternativa. Aprenem a hòsties. Però hi ha un tornar-te a equivocar que emprenya més, que és no només repetir el fet dequivocar-te sinó repetir lerror. Equivocar-te en exactament el mateix. I quan es fa insuportable és quan ja havies entès que aquell error no es podia repetir, tho havies dit, tho havies promès, hi havies posat paraules, et senties lúcidament compromès amb tu mateix a canviar, convençut que ho aconseguiries, avergonyit del passat patètic, entusiasmat per un futur on és evident que la vessaries, però mai més en el mateix, mai de la mateixa manera. Allò sí que no.
I llavors passa i et situes en una cruïlla terrible. A la dreta la culpa, la sensació destupidesa: com ho he pogut tornar a fer, qui mana en mi, qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi. A lesquerra una acceptació perillosa perquè flirteja amb la resignació: dec ser així, no naprendré mai, si ni aquesta vegada havia escarmentat ja no ho aconseguiré mai, què hi farem.
Hi ha una fatalitat del que som, un pes del caràcter, de la personalitat, dels patrons de conducta, dels hàbits, de les inèrcies. Si som el que mengem i som el que diem, també devem ser el que ens equivoquem i com ens equivoquem. És part de la nostra identitat, configurada derror en error fins a la victòria somiada. I reincidir té tant de previsible com de terrorífic. Per això quan et passa mires de recrear-thi poc, però una mica sí, a veure si aquest cop et queda més ben gravat. I decideixes tornar a tirar endavant, quin remei, i dir-te que aquest any sí, que allò sí que mai més, i et compromets íntimament a intentar-ho, a no abaixar la guàrdia i a no deixar-te envair per aquell tu que és tan teu que no vols que ho sigui.
Joie de vivre
Lexpressió és francesa i ha fet fortuna en la seva versió original també al món anglosaxó. No és un estat de felicitat eufòrica, és alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat dànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. I sencomana.