El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix duna forma tan estrambòtica que fàcilment sel podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de luniforme militar. Potser labric verdós és lúnic que porta abric en tot el batalló pot tenir un cert origen castrense, si bé això és segur! no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. Laltre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, mho dicta lexperiència. Us podria contar més dun cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit dhumanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li lesquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera dassegurar-vos que no farà res daixò és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn dunes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci ladversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «Dara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament; arrapeu-vos-hi amb la mateixa braó de quan éreu infants i volíeu que la mare us protegís. A la terra, com a la vostra mare, acabareu devent-li la vida».
En Tíller, el sergent de lescamot, és un xicot instruït, molt educat, pulcre en el vestir, i lúnic punt de similitud amb el tinent Santesmasses és la manca total de galons que els distingeixi de la tropa. El que en el tinent és degut a poca atenció en la indumentària, a deixadesa, en en Tíller és conseqüència del seu caràcter humil. «A mi mha tocat ésser sergent va dir-nos de la mateixa manera que mhauria pogut tocar ésser ranxer. Tracteu-me, doncs, com un company més.»
Lesquadra, un grupet format per quatre soldats i un caporal, és una partícula gairebé indivisible. Cinc homes que, dara endavant, anirem sempre junts, compartirem la mateixa xabola i acabarem coneixent la vida íntima dels altres quatre com si fos la pròpia. Cinc vailets als quals lobligada convivència crearà no poques tensions, però que també serà el vincle duna estreta amistat. Com que, a ben segur, aqueixos xicots sortiran tot sovint a les pàgines daquest diari, anoto els seus noms sense estendrem en massa comentaris: en Garriga, bon jan i comprensiu, és el caporal; després ve en Banús, el qual ja ha deixat constància del seu pessimisme; el segueix en Casadevall, alegre i optimista, ben a linrevés den Banús; el quart és en Barceló, el més indisciplinat de tots (em penso que és un dels que es van passar la nit al galliner), fresc, rondinaire, malparlat, però sempre disposat a fer un favor als companys em fa la impressió que mai no arribaré a conèixer-lo prou bé, i lúltim de lesquadra sóc, naturalment, jo.
Dia 22 de maig
Precipitadament, la qual cosa va prenent carta de naturalesa, avui hem jurat bandera tot i que els cànons seguits no crec que siguin massa correctes.
De bon matí ens hem desplaçat a Preixens a peu, naturalment, on hi ha instal·lat el comandament de la divisió. En arribar, després de travessar el poble en formació, ens hem dirigit al camp de futbol. Com que el dia davui sescau en diumenge, els carrers oferien un aspecte força animat. Les dones sortien al portal per a veurens desfilar i ens dirigien mirades afligides en comprovar la nostra poca edat o, tal vegada, en pensar que un fill seu es troba en una situació semblant a la nostra. Dhomes, en canvi, nhem vist ben pocs; els que no estan incorporats devien ser al camp suplint, amb abundor dhores, els braços que hi ha restat la milícia. Quan sensompegava a sortir una noia jove, el capità Frutos, jocosament, ordenava: «Vista a la derecha!», o a lesquerra, segons a quina banda quedava la noia, la qual, afeixugada pel pes de tantes mirades, entrava a casa seva avergonyida.
El meu batalló ha quedat situat al racó del camp oposat a lentrada. A mesura que anaven arribant més batallons sanaven col·locant al lloc que els pertocava, fins que el terreny de joc ha quedat ple de soldats. Vist des de la tribuna que ocupava el comandament, aquell aplegament dhomes correctament uniformats i en perfecta formació devia fer goig de veure. En un moment donat ha fet entrada un oficial que portava la bandera i sha situat davant mateix de la tribuna, de cara als soldats. Els tres colors de lensenya vermell, groc i morat eren les úniques notes que trencaven la monotonia caqui dels uniformes. Suposo que lacte no estava pas previst tal com sha desenrotllat. La presència de laviació deu haver obligat a fer una cerimònia de circumstàncies. El cas és que no shan pronunciat discursos, no hi ha hagut petons a la bandera ni desfilada de cap mena. Cap a lindret de Balaguer, les bateries antiaèries feien una barrera de foc per tractar dimpedir la penetració dels avions. A causa de la distància era impossible apreciar cap on es dirigien els aparells i si eren nostres o enemics. Nosaltres i en dir «nosaltres» em refereixo als soldats novells ens guiem pels nuvolets de les granades en esclatar: si són blancs és senyal que dispara la DECA* i, per tant, els avions són enemics; en cas contrari, quan el fum és negre, els avions són nostres. Els fumerols blancs que seguien els avions, encara lluny, sanaven apropant en direcció al poble. En vista del perill la jura de bandera ha consistit a disparar un tret de fusell, tots alhora, a contestar amb un «Viva!» el crit de «Viva la República!» que, apressadament, ha proferit el tinent coronel Ferrándiz, cap de la divisió, i a dispersar-nos a corre-cuita. No us en dic res si els avions ens troben tan ben formats al mig del camp de futbol! Tots els batallons han sortit ràpidament, amb ordre però cames ajudeu-me, i un cop a fora shan camuflat com bonament han pogut. El nostre, que per la situació en què havia quedat a la formació, ha estat lúltim de sortir, sha trobat amb laviació a sobre tot just abandonat el recinte. Les paves ens han sorprès en un guaret, sense amagatall possible, i ràpidament hem posat en pràctica una maniobra apresa durant el període dinstrucció. Mentre unes companyies estenien els homes a terra, formant fileres, amb mig cos damunt del company que cadascú tenia al seu davant, simulant marges, unes altres imitaven feixos dherba acabada de segar apilant els homes per escamots com si fossin gavelles.
Que ningú no es bellugui! he sentit que cridava en Tíller des de la part més alta de la pila. Si tothom sestà quiet és impossible de distingir, des daquella alçada, si som macos de debò o es tracta dun engany.
Els avions no sé quants devien anar perquè jo era un dels feixos de baix i, posat a no mourem, ni respirava han fet una passada per sobre nostre. Després, donant la volta, han tornat a sobrevolar-nos. No deuen haver descobert lenganyifa i han descarregat les bombes en un bosc allunyat sota els arbres del qual no hi havia ningú amagat.
Una vegada passat el perill, els «homes marges» i els «homes feixos» ens hem posat en marxa cap on tenim instal·lat el campament.
Vet ací de quina forma tan estranya hem jurat bandera!
* Defensa Especial Contra Aeronaus. (N. de lA.)
Dia 23 de maig
Si sabéssiu com temo lhorabaixa! La temo perquè cada tarda, en vesprejar, mentra una nostàlgia immensa; una enyorança indescriptible. Quan plou, perquè la pluja em recorda la mare, dreta darrere els vidres de la balconera, esperant el meu retorn. Quan el dia és clar, perquè el sol ponent em porta al pensament els capvespres del meu poble i, en evocar-los, em semblen els més meravellosos del món. I quan la tarda llangueix ennuvolada i trista, com avui, perquè mho rememora tot a la vegada: la mare, el pare, els companys, el poble i la placidesa dunes vesprades en pau que, lluny de casa, se mafiguren terriblement remotes. I, sense llàgrimes als ulls, ploro per dintre.
Dia 24 de maig
Cada dia ens apropem més a la primera línia. Abans el soroll que ens arribava del front era un brogit confús; resultava impossible de discernir les armes que locasionaven. Ara, mentre estic escrivint, ja distingeixo clarament el repic de les metralladores, els trets que disparen els fusellers i uns altres espetecs més potents que deuen ser provocats per lexplosió de bombes de mà i morters. El que no puc endevinar, encara, és si aquella metralladora que canta «nas-de-bar-ra-ca-pel-noi» és nostra o bé pertany a lenemic. Em fa lefecte que això és degut a la falta dexperiència, perquè en Tíller coneix amb seguretat quines són les armes que disparen i el punt exacte don provenen els trets.
No es tracta de cap metralladora diria en Tíller, si pogués llegir el que he escrit. És un fusell metrallador i està situat sota mateix daquella penya.
La instrucció sha intensificat darrerament. És més de tipus pràctic que no pas decoratiu. Res de marcar el pas. A nosaltres ens preparen per a una altra feina. Avui, per exemple, ens han ensenyat el maneig de les bombes de mà. És senzillíssim! Es treu lanella. Amb els dits i el palmell de la mà es pressiona la palanca. Així, sense afluixar la pressió, la hi pots tenir tanta estona com vulguis; no passa res. Quan et sembla que ha arribat lhora, la llances, la palanca salça automàticament i, al cap duns segons, bum!
Les recomanacions del nostre sergent en Tíller són cada vegada més freqüents i més precises. Ens explica la forma de parapetar-nos; ens alliçona en la manera davançar gatejant; ens ensenya com hem daprofitar els més insignificants accidents del terreny; com ens hem de camuflar en cas dun atac aeri; la manera de fer un baiard, apte per a transportar un ferit, utilitzant dos fusells i dues caçadores És un bon home, aquest Tíller! I simpaticot! Tot i que no ens porta gaires anys jo lin faig uns vint-i-cinc, ens agombola com un pare. Es desviu pels homes que té sota les seves ordres. A en Barceló i a mi ens ha agafat de molt bon ull. Tot sovint ens ve a trobar i fem petar la xerrada. De vegades, per animar-nos, ens conta coses de les trinxeres. Sempre explica anècdotes divertides. Si hem de jutjar pel que ell diu, a la primera línia la gent sho passa la mar de xalat.
No et fa por entrar en combat? li ha preguntat, seriosament, en Barceló.
Ja ho crec que men fa! ha contestat sense rumiar-shi. Men fa més de la que us pugueu imaginar. De vegades he de fer un gran esforç per vèncer la inquietud que em domina, sobretot en aquell compàs despera que precedeix el moment dabandonar la trinxera i sortir a camp obert. Un cop hi ets pel mig, un nuvolet estrany set fica ací dins, entre cella i cella, i perds la noció de tot: del perill, del comportament i del temps. Després dun combat resulta gairebé impossible precisar-ne la durada i les coses que has fet. És com si despertessis dun malson que tant pot haver durat una eternitat, com unes hores, com uns minuts
Saps què em passa, Tíller? he dit jo. Sento una gran desconfiança en mi mateix. Recelo del meu valor. No lhe posat mai a prova i temo tenir por.
En Tíller sha posat a riure.
Et comprenc perfectament ha dit, perquè a tots ens ha passat el mateix. Si em diguessis que no tens por, més que un valent, et creuria un irresponsable. La veritable valentia consisteix precisament a cagar-se a les calces i continuar avançant; a tremolar de cames i guanyar terreny; a veure clarament el perill i anar-hi de dret, amb vacil·lacions, si vols, però anar-hi! Ens ha passat la petaca. Quan notis que les bales et dibuixen, perquè es nota, saps?, quan intueixis que aquella ràfega anava destinada al teu cos i que, això no obstant, sha perdut enllà emportant-se uns bocins daire com a presa, sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que timpel·lirà a superar tots els altres sentiments.
Mentre cargolàvem una cigarreta, ha afegit:
Sabeu que difícil que és matar un home? Mireu: està demostrat estadísticament que, de cada mil bales que es disparen, només una fa blanc. I de cada bala que fereix, solament una de cada tres mil causa la mort. Calculeu el munt de bales que ens hauran de disparar per escabetxar-nos!
En Barceló ha fet una pipada, llarga i lenta. Ha exhalat el fum, a petites glopades, i amb un cop de cap ha assenyalat lindret on petaven els trets.
Ja ho tens en compte, Tíller, que sen disparen molts milers? ha dit. I, pensatiu, ha xuclat la cigarreta una altra vegada.
Dia 27 de maig
Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.
Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells shi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers darmes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, lodi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, dinteressos oposats, dideologies irreconciliables. Hi ha quelcom més distant, més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?