Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre Liquid Fear és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por simposa.
Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades lencertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No magrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que shagi acomplert el que he previst.
Potser la por dara, de latur, de la crisi, és prèvia a una revolució.
La realitat econòmica de la majoria de la gent va començar a ser benestant cap als anys setanta. Començaven a canviar la seva economia, a millorar-la. Després la situació va empitjorar, però fins al 2005 no es va fer clarament visible per dues raons. La primera és que les dones van començar a treballar: a les oficines, a les fàbriques, així que ja no era només un membre qui sostenia la família. La segona és labús del crèdit. No tenies diners però anaves tirant de targeta. Era lèpoca d«El demà serà millor que lavui». Estàvem caminant a cegues i, de sobte, quan el crèdit es va col·lapsar i la gent no podia pagar els deutes, van començar a perdre la casa, la feina De sobte es van adonar que leconomia anava en la direcció equivocada. Abans que això passés la gent era més aviat optimista, em compro una casa per un preu i la vendré pel doble. Però de sobte es van despertar.
I la por va començar a ser de veritat.
Ara veiem el que existia únicament com una por líquida, difusa. Durant el dia érem optimistes, a la nit eren tot malsons, fantasmes i por. I aquestes pors, que només teníem a la nit, el 2007 es van fer realitat. No crec que sigui mèrit meu preveure-ho. Simplement ha passat. Jo espanto la gent perquè deixin destar espantats i facin alguna cosa. Però no ho fan. És igual que amb el moviment Occupy Wall Street. Tothom ha sabut de la seva presència, excepte Wall Street, que ni tan sols sha adonat que estaven ocupats.
Té tornada enrere aquest creixement de la desigualtat?
Les societats són desiguals però en els últims dos-cents anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut que teníem una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç, talent i determinació potser ten sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a latur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida. Als Estats Units quan denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i ha triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.
Estem a prop duna revolució?
No ho crec. La societat davui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de lera de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Hi havia grans grups que sunien, la gent creia que el seu destí estava en mans col·lectives. Era lèpoca daixecar-se junts, de linterès comú i de la idea duna bona societat, dun model de bona societat. Era lhora de fàbriques de solidaritat i també dutopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat. El tens? No ho crec. I si el tens més aviat et farà por mostrar-lo, no fos cas que la gent sen rigués. La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim lentorn social que necessita una revolució. Ens cal trobar noves maneres de gestionar aquesta situació caòtica.
Sempre busquem responsables de la crisi. Qui controla el món?
Ningú, ningú. Hi ha un divorci entre poder i política. El poder és la capacitat de fer coses, es limita al que un pot fer i un altre no. La política és la capacitat de decidir quines coses shaurien de fer i quines shaurien devitar. Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, leducació, la qualitat de vida, etc. El poder sha emancipat del control polític i sestà oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, les que hi ha són a nivell destat nació. El poder es mou lliurement a través de totes les fronteres, però les polítiques no. I és hora de canviar això. Ningú sap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè ells no tenen cap pla, només reaccionen a la crisi.
Manen els mercats.
Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. Sha demostrat que el mercat no és savi i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre.
Encara que sigui un escriptor pessimista, sembla que té un bon sentit de lhumor.
Lhumor dels homes penjats. No crec que sigui humor, és ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. No és humor. A més, dius que sóc pessimista
Bé, vostè ho ha dit.
Però no he perdut lesperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament lesperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó. Crec que la majoria ja ho estem fent després del col·lapse del crèdit, sabem que mantenir aquest nivell de consum no és sostenible. La societat occidental sap que la nostra manera de viure no és sostenible. És simplement impossible de gestionar: el planeta no ho pot suportar. Estem consumint, aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hi ha càlculs que diuen que estem consumint els recursos dun planeta i mig. I si ara els països emergents el Brasil, Sud-àfrica, lÍndia shi uneixen, necessitarem cinc planetes. Qui trobarà els quatre planetes que ens falten?
Com explica el seu èxit?
Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això encara ho mantinc, segueixo estant en contacte amb els joves. Quan el meu nét era jove (ara és un gran advocat), li deia a la gent: «Normalment els avis sadrecen als nens per preguntar-los com vivim, però jo vaig al meu avi per preguntar-li com vivim nosaltres». Crec que puc imaginar-me què li està passant a la gent jove ara mateix. És una qüestió dempatia. Per a un professor en làrea de les ciències humanes és possible. Esclar que si ets físic ho saps tot sobre electrons, hidrògens però poc de la percepció humana del món. En la nostra professió tenim loportunitat, que podem aprofitar o no, de mantenir-nos en contacte amb la part més humana.
Com explica el seu èxit?
Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això encara ho mantinc, segueixo estant en contacte amb els joves. Quan el meu nét era jove (ara és un gran advocat), li deia a la gent: «Normalment els avis sadrecen als nens per preguntar-los com vivim, però jo vaig al meu avi per preguntar-li com vivim nosaltres». Crec que puc imaginar-me què li està passant a la gent jove ara mateix. És una qüestió dempatia. Per a un professor en làrea de les ciències humanes és possible. Esclar que si ets físic ho saps tot sobre electrons, hidrògens però poc de la percepció humana del món. En la nostra professió tenim loportunitat, que podem aprofitar o no, de mantenir-nos en contacte amb la part més humana.
JOHN GRAY
© David Levenson/Getty Images
John Gray (South Shields, 1948) és professor emèrit de pensament europeu a la London School of Economics. Aquest filòsof i politòleg britànic no creu que el món progressi, i no sestà de debatre les seves opinions des duna posició liberal i amb una forta dosi dhumor incisiu. Els seus darrers llibres es troben traduïts al castellà, com ara Anatomía de Gray (una selecció dassajos) i El silencio de los animales. I en català podem llegir el text duna conferència feta al CCCB a Tecnologia, progrés i limpacte humà sobre la Terra.
5 de desembre del 2014. Em rep a Londres, al despatx dels seus agents literaris, i durant una hora i mitja no satura gairebé ni per agafar aire. Ja marxant em pregunta per la independència catalana i em suggereix que no esperem res dEuropa. Ni en general ni en aquest tema.
Estem en un moment de grans canvis. Millora, el món?
Les millores només són acumulatives en la ciència i la tecnologia. En el moment científic en què estem ara és difícil que el coneixement es perdi. Fins i tot si el 90% dels científics del món morissin de grip. La majoria de coneixements estarien emmagatzemats a les biblioteques, i també electrònicament. Però lètica i la política són diferents. És cert que a la major part dEuropa almenys les dones i els gais estan molt millor que abans. Però el que passa amb les millores de tipus ètic o polític és que poden allargar-se durant unes quantes generacions, però es poden perdre i es perdran. I aquesta és una idea que els romans, amb Marc Aureli, o els grecs donaven per descomptat.
La història com un cicle.
Com un seguit de civilitzacions que emergeixen i cauen. Això abans es donava per fet. Avui no es pot ni dir, és la forma més radical de censura. I és autocensura, perquè la gent no ho vol entendre. Jo crec que és un efecte del postcristianisme. Ja sap pels meus escrits que sóc ateu. Crec que les religions el cristianisme, el judaisme han fet coses bones per a la humanitat, però també han provocat desastres. Li donaré un exemple de millora que ha desaparegut completament: el sobtat retorn de la tortura. No és que la tortura hagués deixat dexistir, però almenys es va prohibir i condemnar.
I vostè va anticipar que tornaria.
Quan vaig publicar el meu article sobre la tortura, el febrer del 2003, encara no shavia envaït lIraq. Després la gent em preguntava si jo ja sabia que hi hauria tortures. Jo no ho sabia, però estava 100% segur que la tortura sutilitzaria a escala global. Per què? Només cal observar la història. Lescenari era el dun món neocolonial. Aquest tipus de guerres sempre impliquen tortura. Algèria, el Vietnam quan els francesos i els americans hi eren No cal ser un geni. I alhora, el 2003, alguns dels nous conservadors tenien molta influència a la Casa Blanca. I defensaven la tortura, en públic. Vaig unir aquests dos factors i vaig escriure larticle. Els que el van llegir em van titllar de cínic i pessimista. Deien que no podia passar. Però en el moment en què els americans van arribar allà, van començar les tortures.
Li ha passat més vegades?
El setembre del 2008 vaig publicar un article titulat «La bogeria del conte de fades progressista». Tractava sobre Rússia. Una de les coses que deia en aquell article era lèpoca de la crisi de Geòrgia és que si els governs occidentals intentaven estendre la seva influència a Ucraïna, Ucraïna es partiria en dos. Em van dir que era un boig, que estava sent apocalíptic i que era absolutament impossible que el que jo deia passés. Però jo nestava segur.
És pessimista, i lencerta.
Observem cicles de barbàrie en la civilització, i en la política i lètica. Són cicles imparables. No vull dir que no shi pugui fer res, però si entenguessin el risc de fer el que els governs occidentals han fet a Ucraïna, no ho haurien fet. Si entenguessin els riscos del que van fer a lIraq, no ho haurien fet. Són clixés terribles, es deia que el problema era la tensió. Si haguessin pensat cinc minuts sobre el problema real, no haurien fet el que van fer. I de fet sels va aconsellar que no ho fessin. La CIA no volia fer-ho. Els militars eren molt cauts. Tots deien que seria difícil. Però els líders polítics van seguir endavant, dient que eren més llestos i que sabien el que es feien. Però no sabien el que es feien. Aquesta és la realitat més aterridora. Si vas al Pròxim Orient o Rússia, en molts països et trobes amb la idea que a Occident hi ha un petit grup de líders extremament maquiavèl·lics ideant els seus plans. No és cert. Alguns dels que tenim a dalt són gent confusa i convencional, perseguint fantasmes.
Quins fantasmes?
Els fantasmes són les idees que han heretat dels últims deu o vint o trenta anys. Es fiquen en guerres i després no saben què fer o com sortir-ne. La realitat és que ningú mana, ningú sen fa càrrec. Com va dir John Maynard Keynes, els governs agafen les idees dalgun paper oblidat i ple de gargots: així és com actuen. No hi ha gaire cosa més que es pugui fer. Jo no escric per canviar la política, perquè no crec que sigui possible. Escric per a lectors individuals, no per a un nou partit o un nou món, escric per a lectors que sospiten que hi ha algun error en la visió predominant del món.
No vol ser una persona influent.
No, ja vaig embolicar-me en la política fa molts anys. El que aprens és que, en política, de tant en tant es fa algun canvi per millorar, però la major part del temps lúnic que trobes és absurditat. I és natural, la política no és un projecte per emancipar la humanitat. La política és un esforç temporal per lluitar contra els mals humans. Lestat del benestar és un bon experiment que ha durat trenta anys. Quan als setanta jo estava amb la dreta, creia que ens duria a la bancarrota. Després vaig canviar dopinió i em van tractar de traïdor. No veig la política com una cosa ideològica, sempre lhe vista com una recerca de solucions temporals a problemes permanents. La majoria de la gent pensa que la història és un seguit derrors dels quals aprenem alguna cosa.