I no creu que naprenguem, de la història.
Lúnic que aprenem és que la bogeria humana és eterna. La major part dels desastres de la història no passen per error, sinó que passen quan els que produeixen els desastres saben o sels ha dit que les seves polítiques produiran desastres. Leuro nés un exemple. Jo sempre he sigut proeuropeu. Però quan leuro va començar a expandir-se, vaig començar a veure-ho amb ull crític. Ara sóc euroescèptic. Una de les raons per les quals em vaig separar del thatcherisme és que Thatcher era euroescèptica. I ara jo també ho sóc. Potser tenia raó en això. El que ha passat amb leuro no ha sigut un error, ha sigut una bogeria. I una bogeria persistent. Per què? Perquè hi has fet una gran inversió intel·lectual i moral, que pot estar connectada amb el teu poder o els teus ingressos. I una raó encara més profunda: esdevé una part del sentit de la vida daquesta gent. Hobsbawm, el gran historiador comunista, tenia el carnet del Partit Comunista quan va morir, encara que el partit ja no existís. Per què? Sidentificava amb aquesta bogeria criminal. La seva vida hauria estat buida de significat sense això.
Però com se sent profetitzant coses dolentes i tenint raó?
He tingut raó un parell o tres de vegades. No en tot. Vaig creure que leuro ja hauria caigut a hores dara i mequivocava. Crec que el que ha passat és pitjor. Hauria sigut millor si hagués caigut durant la crisi. Jo admiro George Soros. Ell creu que el projecte europeu es pot salvar, jo no. En la meva opinió ara el perill és que el projecte no és reformable. El cost de salvar el projecte, pel que fa leuro, és que en gairebé tots els països europeus la política sestà desestabilitzant, i en molts països, no només a Espanya, està provocant els antics dimonis europeus: antisemitisme i règims de lodi. La política ja està enverinada.
No veu futur a Europa?
Quan vaig ser a Barcelona, el 2011, al CCCB, vaig conèixer un grup de joves que emigraven. Em van preguntar què faria jo en el seu lloc. Si jo fos una persona jove, de vint o trenta anys, en la situació actual a Espanya tindria bàsicament dues opcions: o involucrar-me en algun projecte de resistència política o emigrar. Faria una cosa o laltra. Sento molta simpatia pels joves davui dia, aquests a qui anomenem la generació perduda. Si jo tingués vint-i-vuit anys i estigués vivint a casa dels meus pares, amb molta educació però sense feina, intentaria ser realista. No voldria perdre uns anys irrecuperables de la meva vida.
Què pot passar, doncs?
Una de les situacions més inestables ara mateix és a França. Si Marine Le Pen quedés segona ja no dic guanyar seria un escenari terrible. El sistema podria trencar-se abans. La caiguda seria molt dolorosa. Però per a mi fins i tot un trencament com aquest seria preferible a seguir així durant vint anys més. Perquè és essencialment irreformable. Hi ha gent a lesquerra que pensa que pot ser reformable. Jo, no.
On se situa políticament?
No estic lligat a cap partit. Voto tàcticament.
Encara existeix lesquerra?
A Anglaterra? És molt dèbil. Crec que el problema al Regne Unit és lleugerament diferent, perquè no som dins leuro. No crec que shagi pensat gaire en com adaptar-se per fer de leconomia una cosa més humana en un context altament globalitzat. El que diuen ara alguns al Partit Laborista és que el que necessitem al Regne Unit és una espècie de capitalisme més responsable, més amable, i que es preocupi més de la gent. Però som probablement el país més globalitzat del món. Més que Amèrica. Podem fer petites millores, que no duraran per sempre.
Què en pensa de Thomas Piketty i aquest tipus de crítiques al capitalisme?
No és res nou. Simplement aporta dades i xifres sobre el que ja deia Marx. Ja no hi ha cap agent polític. La tecnologia ha distribuït la classe treballadora arreu. Ja no és a les fàbriques. Crec que les persones no controlem el progrés tecnològic. A Europa hem decidit no tenir transgènics. Podem tenir raó o no tenir-ne, però és només una qüestió tecnològica. I aquestes coses tenen efectes globals. Quan la gent diu «nosaltres farem això», qui és nosaltres? La humanitat és una ficció. Hi ha unes quantes organitzacions globals, però en essència la humanitat no té cap poder dacció col·lectiva.
Es poden aconseguir progressos.
Fa vint o trenta anys es temia que els programes nuclears sexpandissin. Ho van fer una mica, al Pakistan. També en algunes zones de Sud-àfrica. Però ho van deixar estar. Així que amb un estret grau de cooperació es pot fer alguna cosa. Potser no es va poder parar del tot, però alguna cosa es va fer. Però no hi ha cap col·lectiu humà que faci coses, cap col·lectiu o agent humà que decideixi coses. El que hi ha són estats, no-estats, criptoestats com Islàndia. Hi ha determinades coses que es poden fer en llocs particulars en moments particulars. De vegades per lesquerra, de vegades pels liberals.
Però creixen els riscos.
Un dels perills del moment és que sembla que els governs occidentals, Europa i Amèrica, serien feliços si Putin fos derrocat i hi hagués un canvi de règim a Rússia. Jo crec que Putin és perillós i el seu règim és terrible en molts sentits. No tant com el comunisme, però terrible. Però mira què ha passat en altres països on ha canviat el règim. Com Líbia, per no parlar de lIraq. Daltra banda, el comparen amb Hitler. Ho trobo exagerat. Però posats a comparar, Hitler era molt popular, fins que va començar a perdre la guerra. Si Putin cau, qui el reemplaçarà? Un liberal? Ho dubto. El podria reemplaçar algú menys intel·ligent, menys contingut, menys calculador, molt més tirà. Podria ser molt perillós. Occident dalguna manera ha contribuït a les seves polítiques.
I què pot passar?
Si la relació entre Europa i Rússia empitjora, i Putin dalguna manera se sent temptat a emprendre una nova aventura, als estats bàltics per exemple, seria catastròfic. No seria necessàriament una guerra nuclear, però estaríem tornant al 1930. No al nazisme. Però en la majoria de països europeus hi està havent moviments tòxics. Tinc entès que a Espanya la majoria de les radicalitzacions han vingut de les esquerres. Dalguna manera heu tingut sort. No teniu Le Pen. Esclar que la radicalització de dretes la teniu a la memòria, suposo que això hi ha ajudat.
La violència sempre apareix.
Els homes forts sutilitzen a tots els bàndols. Per això en general no estic a favor de les revolucions. Passen, i de vegades sobtenen bons resultats, però sovint a un cost enorme. I crec que aquesta és una altra de les raons per les quals alguna gent de lesquerra encara modia. Perquè tot i que he criticat el capitalisme, sóc molt prudent amb les revolucions. Fins i tot a Espanya diria que els horrors de la Guerra Civil encara no shan oblidat. Encara que hi hagués vint o trenta anys de silenci. I ara han tornat a sortir, molts anys després. I és terrible el que va passar.
Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?
Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?
Vaig escriure poc sobre aquest tema, perquè la gent no hauria pogut suportar el meu pessimisme. El que hauria escrit és que admiro tots aquests joves, però a Egipte només hi ha dues institucions o organitzacions de lideratge: lexèrcit i els Germans Musulmans. El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobra? El resultat era previsible. No em sorprèn gens. Es van escriure moltes estupideses en aquell moment. És com les revolucions del 1848. Al cap dun parell danys shavien reprimit. I van caldre cent cinquanta anys perquè la situació a Europa sestabilitzés. De veritat que ho poden aconseguir al Pròxim Orient en un parell de mesos? Trigaran anys, o potser dècades. No dic que hagin de seguir el procés europeu, que ha sigut nociu en molts sentits. Amb el procés colonial, per exemple. En cert sentit es van crear estats artificials en molts països. En això Europa hi té certa responsabilitat.
Quina mena de responsabilitat?
El que ha fet Occident fins ara ha sigut tot desastrós. Tot el que hi hem fet ha sigut un complet desastre. Hauríem de deixar-ho estar. I ja no necessitem el seu petroli. No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions. Però convertir-se en una democràcia no és una cosa que es pugui fer en un parell de mesos. La gent això no ho vol veure, perquè és depriment. I perquè no estan familiaritzats amb la història. La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions. És dur, però jo escric per a la gent que daixò pot fer-ne ús.
Li agrada ser polèmic.
Crec que hi ha determinades postures que mereixen la mofa. Hi ha postures que són estúpides, nocives i populars: són les que escullo per burlar-men. He tingut moltes polèmiques amb Steven Pinker, per exemple, que diu que el món és cada vegada més pacífic. En el meu nou llibre dedico una sàtira contra ell. Les morts de no combatents han augmentat des de la Segona Guerra Mundial. Això és ser més pacífic? La configuració de la violència ha canviat, però no la seva intensitat. Com a Síria: si milions i milions de persones viuen en ciutats devastades, es refugien als camps i moltes moren abans del que haurien mort, han mort per la guerra? Si a algú sel tortura o sel viola, hi ha seqüeles. Estrès posttraumàtic, depressió. O acaba pobre, o emigra i mor sol en algun lloc del món. Lha mort la guerra? Jo diria que sí. És una qüestió de causa i efecte. La violència no és només un tret al cap.
El noto enfadat amb Pinker.
Crec que és un punt de vista molt nociu. Jo intento burlar-men. El que Pinker diu és que la guerra és un fenomen antiquat. Però la realitat és que les guerres moltes vegades estan subcontractades. Les grans guerres han destruït civilitzacions. Hi ha un gran escriptor de viatges britànic, Norman Lewis, que va viatjar per tot el món durant els anys cinquanta. Va denunciar limpacte i el maltractament i fins i tot el genocidi dels fonamentalistes americans en societats tribals a lAmazones. També parla sobre Àsia del Sud i de lexquisida i delicada civilització que hi vivia. Què ho va destruir? Les seves guerres? El que realment els va destruir va ser lúltim període de la colonització occidental. El més violent. Per això no estic només en desacord amb els punts de vista com el de Pinker: els menyspreo profundament. Parts de la civilització van poder sobreviure a limperialisme, però no a les guerres. Crec que és un punt de vista moralment corromput i fals.
Tria bé els seus rivals intel·lectuals.
Si estàs interessat en una visió realista del món, no et pots prendre seriosament Dawkins, Pinker, Fukuyama Escriuen molt, i llibres molt llargs. A mesura que em faig gran intento escriure llibres més i més curts. I només he sigut polèmic amb postures que mereixen la mofa. Quan el 2008 vaig dir que hi podria haver una guerra a Europa es van posar les mans al cap. Però el que està passant a Ucraïna és una guerra. És el món de Stefan Zweig que torna. No ho hem superat, no som més intel·ligents. Són les mateixes bogeries.
Cap altre objecte de la seva crítica?
La intimidació religiosa, per exemple. Jo sóc ateu i crec que la religió ha fet molt mal. Però si mirem el segle XX, la major part del mal lhan fet projectes seculars. La majoria dels alts càrrecs nazis eren ateus, i se suposava que tots els comunistes havien de ser-ho. Mofant-me i posant en ridícul aquestes postures intento treure a la llum la seva absurditat. Ara estic escrivint un assaig sobre lateisme i una de les coses que intento explicar però no intento convèncer ningú és que la idea que la ciència podria generar un nou tipus dètica és una idea que ja ha tingut lloc dues o tres vegades a Europa, i sempre ha sigut un desastre. Ja va passar a finals del segle XIX. Només cal mirar les teories racistes que van fer servir els nazis. Els nazis van fer servir moltes de les idees del biòleg alemany Ernst Haeckel, com la jerarquia dels grups racials. Ara molts autors americans defensen que lètica hauria destar basada en la ciència. Lètica és un terreny a part. Has dentendre clarament el món en què vius i en això la ciència pot ajudar. Però la ciència no et pot facilitar els judicis ètics. Aquest error sha comès una vegada i una altra.
Recorre a la sàtira sovint. Creu que lhumor ajuda?
Als meus llibres dono molts arguments per a qui els vol, però crec que riures duna postura també pot ser molt útil. Lhumor és una capacitat humana. Alguna gent em pregunta què diferencia els humans dels animals. Som animals, però som diferents. Jo crec que hi ha quatre diferències i una és recórrer a labsurd.
Repassem les quatre diferències?
La primera és que tenim una consciència molt més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No entenem la mort, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem posar-nos malalts, duna manera o una altra. O embogim. Això ens porta a les religions, una cosa que els animals semblen no tenir. Una altra diferència que exploro en el meu nou llibre és que només els humans cacen i maten altres humans i també a ells mateixos per donar un significat a les seves vides. La violència beu de moltes raons. De vegades del pragmatisme. Fins i tot els suïcides que es maten lligats a bombes. La gent pensa que és un fenomen religiós, però no ho és.
En molts casos sí.
Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a lAlliberament de Tàmil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb lobjectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent.