Aixecat el castell al Puig Perillós, doncs, el cavaller Guerau va instal·lar-se a les masmorres per no perdre els costums adquirits amb els anys. Allà, gratant el terra per cap raó en especial, un tic que li quedava de les visites del carceller, va trobar mig enterrades les plaquetes de plom en idioma iber que amb una seguretat quasi total no havien estat escrites per una ovella. Guerau Corvo va forçar la vista per intentar desxifrar els gargots de les peces. Com que no shi veia, va agafar una torxa i se la va apropar a la cara, sense parar atenció que encara jeia sobre un jaç de palla seca que va encendres en un tres i no res.
Les flamarades que sortien per les finestres i espitlleres del castell van servir de far per als navegants que solcaven la desembocadura del Llobregat durant tota una setmana.
Potser perquè el Puig Perillós tenia mala fama, no va ser fins a la Guerra de Successió que ningú va atrevir-se a ocupar-lo de nou. El juny de 1713 (segle amunt, segle avall), es reunien a Sant Feliu de Llobregat el representant de les tropes de Felip V i el virrei i cap de comandament dels austriacistes de Catalunya per dirimir la capitulació de la Ciutat Comtal. El baró de Pallejà i Torrelles va oferir el Mas del Perill, un casalot senyorial que acabava dedificar al Puig Perillós, com a lloc per a lencontre. Els comandants van acceptar la localització perquè el baró de Pallejà era manifestament austriacista, però la seva muller es declarava obertament borbònica, de vegades de forma massa literal. Els exèrcits van plantar campaments a la falda del Turó den Pisca i els nobles es van allotjar als dormitoris confortables del Mas del Perill.
Entrat el vespre, bon vi, bona teca i alguna discussió abraonada sobre qui ha mort qui i qui ha jurat fidelitat a qui, que va acabar amb un això no mho dius a fora i dues persones visiblement èbries que es baten en duel al pati de la finca, un pati inclinat, no ho oblidem, que els feia caure un cop i un altre cada vegada que desenfundaven les pistoles i les alimentaven amb plom, palla, pólvora i alè de borratxo, i que va provocar que un tret rebotés en un dels porticons i la bala sestellés en un oli de llum i el trenqués, i va caure ardent sobre tot lalcohol que empastifava el terra i els fems dels cavalls i que hom pot imaginar-se com va acabar la cosa: el cim de la muntanya com una pira enorme on era impossible distingir un filipista dun partidari de Carles dÀustria si no fos perquè uns cridaven en castellà i els altres en català, tot i que hi ha qui ho posa en dubte.
Sobre lincident es va segellar un pacte de silenci i els capitostos carbonitzats van ser reemplaçats per soldadesca de físic semblant (un bigoti de més o de menys, però sense ni un bri de sutge) que acabarien vivint el final de la guerra en una impostura socarrada.
Ramon Santes Creus va triar el Turó den Pisca per construir-hi la mansió que hauria de veure néixer i morir (sobretot morir) les següents generacions de la que ja era una de les fortunes més poderoses del país, en part gràcies al negoci de cultiu, transport i venda a preus molt competitius de mercaderia humana a ultramar. La nissaga dels Santes Creus vivia folgadament gràcies a lexplotació dels esclaus, doncs. El senyor Ramon empaitava les criades, els negres i els deutors; el senyor Ramon empaitava tot el món. Era implacable, perquè només algú amb la constància, manca descrúpols, empatia i roba interior del senyor Ramon podia tornar a la vila natal don va sortir amb una mà al davant i una al darrere, carregat amb un sarró de mans amputades a esclaus rebels. Mans que va fer embalsamar i enfilar per penjar-les sobre la portalada del Mas del Perill, fet pel qual a Sant Feliu molts van rebatejar el casalot com a «Mans del Perill».
La mort accidental de Ramon Santes Creus mentre cremava uns rostolls a lhort de la finca va fer que lhereu agafés les regnes del negoci durant tres setmanes, el temps que va trigar a estimbar-se amb un carro ple dexplosius turó avall quan es dirigia a demolir la mansió familiar per raons que ningú no coneix, i que ni tan sols el germà petit, qui va heretar la fortuna, les influències i el destí inflamable dels habitants del Puig Perillós, va aconseguir escatir contractant un vident per tal que shi posés en contacte. Vident a qui, en una sessió despiritisme, se lin va anar la mà amb les espelmes i va acabar enviant mitja família (hereu de recanvi inclòs) a laltre barri enmig duna agonia de flamarades i esgarips dultratomba.
Fermí Santes Creus, un nebot de rebot, fill bastard del sisè germà amb una criada del palau Falguera, es va fer càrrec amb quatre anys del patrimoni familiar i de lafició per locultisme. Fascinat amb la història del Puig Perillós, al cap de set anys va promoure les excavacions per desenterrar el passat misteriós i flamíger de lenclavament. Ell és el responsable de la descoberta de les ja desaparegudes plaquetes de plom, de la necròpolis ibera i duna baralla de cartes Hermanos Fournier en perfecte estat sobre les quals dençà daleshores prendria tota decisió important en la vida. No devia ser tan mala decisió perquè Mas (o Mans) del Perill no va tornar a cremar (ni els residents a dins) fins a la mala nit que tots els parents vius i un de mort de la Lynette Santes Creus, tret de cosins detectius postissos, van morir-hi calcinats.
7
La benzineradels falcons nocturns
Els mosquits del capvespre llisquen sobre la suor den Rèquiem, que ha trescat carretera amunt fins al Puig Perillós, per descobrir que ara lantiga mansió és una benzinera. Una sèrie de caramboles notarials van propiciar que, un cop incapacitada la Lynette Santes Creus, lherència anés a raure a una companyia petroliera veneçolana, un dels socis fundadors de la qual havia estat company de caceres del tinent coronel de lexèrcit armeni que va tenir una relació sentimental amb el dentista del sabater del veterinari de lescurçó que un mal dia va intentar cruspir-se en Fèlix, lestimadíssim tucà de la família Santes Creus.
Les torres dalta tensió de cables destensats zumzegen sobre la benzinera. Un pare compra coets a la màquina expenedora de focs artificials que hi ha al costat dels sortidors. Un gos pixa sobre les brases roents de les barbacoes a laire lliure que hi ha prop del dipòsit de bombones de butà, al costat de la zona de fumadors abalisada amb quatre torxes mal girbades. En Rèquiem obre la porta i troba tot de prestatges atapeïts doli de motor i oli de palma, plàstics que embolcallen substàncies de textura i color semblants a la xocolata, envasos de sopes microonables, bosses de pedres de sal salpebrades de fruits secs i tota una lleixa dedicada a la premsa, a saber: diaris desactualitzats des de primera hora del matí, revistes del cor eviscerat i quaderns de mots encreuats amb fotografies de models femenines de roba interior de 1973.
El Dependent el mira des de darrere la caixa registradora. És un home esquifit i calb que acaba de començar el torn de nit i té aquella mirada de qui reclama una mort ràpida i acabem ja amb aquesta merda. Avui no sha afaitat (el seu avui fa vint-i-sis mesos que dura, un cicle interminable dinsomni, dolor i fotofòbia), es gronxa compulsivament sobre un Teleprograma i sosté un misto entre les dents. Té tantes ganes destar-se a la barra com que el tanquin en un taüt ple descorpins i lenterrin sota les restes de la necròpolis ibera que hi ha rere la benzinera. A més, té un bufador adherit sota la barra amb cinta americana i no veu el moment per usar-lo. El dia que latraquin de nou, o quan un client intenti aixecar-li la camisa amb el canvi, o quan el relleu del matí arribi deu minuts tard i el miri daquella manera que el mira, com si sen fotés. Té un bufador i està disposat a encendrel a la cara de qui sigui. I en Rèquiem sembla un bon Qui Sigui.
Les torres dalta tensió de cables destensats zumzegen sobre la benzinera. Un pare compra coets a la màquina expenedora de focs artificials que hi ha al costat dels sortidors. Un gos pixa sobre les brases roents de les barbacoes a laire lliure que hi ha prop del dipòsit de bombones de butà, al costat de la zona de fumadors abalisada amb quatre torxes mal girbades. En Rèquiem obre la porta i troba tot de prestatges atapeïts doli de motor i oli de palma, plàstics que embolcallen substàncies de textura i color semblants a la xocolata, envasos de sopes microonables, bosses de pedres de sal salpebrades de fruits secs i tota una lleixa dedicada a la premsa, a saber: diaris desactualitzats des de primera hora del matí, revistes del cor eviscerat i quaderns de mots encreuats amb fotografies de models femenines de roba interior de 1973.
El Dependent el mira des de darrere la caixa registradora. És un home esquifit i calb que acaba de començar el torn de nit i té aquella mirada de qui reclama una mort ràpida i acabem ja amb aquesta merda. Avui no sha afaitat (el seu avui fa vint-i-sis mesos que dura, un cicle interminable dinsomni, dolor i fotofòbia), es gronxa compulsivament sobre un Teleprograma i sosté un misto entre les dents. Té tantes ganes destar-se a la barra com que el tanquin en un taüt ple descorpins i lenterrin sota les restes de la necròpolis ibera que hi ha rere la benzinera. A més, té un bufador adherit sota la barra amb cinta americana i no veu el moment per usar-lo. El dia que latraquin de nou, o quan un client intenti aixecar-li la camisa amb el canvi, o quan el relleu del matí arribi deu minuts tard i el miri daquella manera que el mira, com si sen fotés. Té un bufador i està disposat a encendrel a la cara de qui sigui. I en Rèquiem sembla un bon Qui Sigui.
Dos mossos de trànsit desenganxen la mirada dels mòbils i escruten en Rèquiem, qui, per uns instants, se sent un espia a punt de ser descobert amb un maletí ple de microfilms al Checkpoint Charlie. Lescaneig visual dels policies deu resultar negatiu, perquè no triguen a submergir-se en un laberint de mems internàutics.
Si en comptes den Rèquiem lanell lhagués trobat el doctor Broch, ara estaríem parlant duna investigació molt diferent. Perquè com una investigació és com sho pren el nostre poc traçut protagonista: ha desbrinar lorigen daquest anell peti qui peti. El malson que el va conduir a aquell planeta estrany és només la poteta del llop fent-se passar per la mare cabreta. Si el doctor Broch hagués aparegut per aquesta benzinera amb la seva estatura menuda, pantalons de pinça i americana de botons de puny personalitzats, de ben segur que linterrogatori hauria estat diferent. Més directe. Concís. Estructura clara. Objectiu definit. Ell sí que hauria estat un bon investigador. En Rèquiem, en canvi, ha entrat per la porta sense saber ben bé què hi venia a fer, confiat que la intuïció el guiaria. La intuïció den Rèquiem era tan preclara que, quan era petit, va prendre consciència pròpia i el va abandonar, mentre dormia, per anar-sen amb algú amb més fortuna.
Sap que els saudites tenen cinquanta paraules per referir-se al petroli?
No és la millor frase del món per trencar el gel, però a en Rèquiem no se nhi ha acudit cap altra en el trajecte fins a Sant Feliu.
Nosaltres som veneçolans. I en tenim cinquanta-una.
Maixeca la camisa.
El Dependent fa ballar les pupil·les al ritme del tritlleig dungles sobre el linòleum.
Pechicho, pecherote, tualamacán, aberroque, relachidasa, benzilona, cacereña, bombedisca, espelmoquiño, guatelentera, furolontana, clarera negra, clarera espesa agafa aire, petropapa, petropincho, panchelosco, endobrecio, sachimavisca, mirlón, orito prieto, gel fiduncio, camagüero, ledanenco, arganera, zurbabastro, petróleo, deluschacada, sinsaboniclo, mesmonio, rifofestaso, chaluría
Dacord, el crec.
No, esperi: ebonesía, carmesí oscuro, arrepompa, bimtorodona, galvanediso, cacopusco, sifilinquero, broncho, pus pesquera, calabracha, berbecó, asticlosón, mesuquero, chilobombo, gomatoso, crin, niralato, salivón, salmoniteo i flor de azil.
Vostè és veneçolà.
Per part de sogra passa un drap sobre la barra, com si volgués esborrar els noms que hi ha vessat. En què el puc ajudar?
Pensava que aquí hi havia la Mansió Santes Creus.
Va cremar fa cosa dun any.
En Rèquiem no està obligat a saber tota la informació de la qual ara disposa el lector. Es podria donar el cas que massa dades latabalessin i comencés a comportar-se de forma encara més imprudent; no seria el primer cop. A més, la història del Puig Perillós és més un apunt curiós i tangencial en aquesta història que un fet autènticament rellevant.
No en queda res?
Sasseu en un tamboret que grinyola i es desploma un pam amb el pes. La barra està enganxifosa.
Quatre parets, al costat del túnel de rentatge.
Assenyala fora, a través de la màquina del cafè, com si confiés en la visió de rajos X den Rèquiem. Si en tingués, veuria que el túnel de rentatge és una estructura de formigó semblant a un pessebre soviètic, amb tres mànegues (aigua, aire i mirra) i un cubell de la brossa amb una rata morta per intoxicació alimentària.
Es pot visitar?
El Dependent arqueja les celles. Seria la pregunta més estranya del dia si un camioner no li hagués demanat a mitja tarda un lloc segur on poder amagar un cadàver que ja sestà podrint i deixa la cabina del camió tota empudegada.
Prendrà alguna cosa? interroga el Dependent. El negoci és el negoci.
Què té?
Te? Amb menta?
No. Que què té.
Trastorn esquizoafectiu, però el meu psiquiatre diu que està controlat. Mentida. Agafa un pot de caramels de menta per al mal alè i lobre. Em recepta unes pastilles per controlar-me mentalment i he deixat de prendre-les. Les canvio per aquestes i així ningú no sospita.
Torna els caramels psicoactius a lexpositor.
En Rèquiem rescata la targeta del doctor Heribert Gisbert de la butxaca dels texans i lentrega al Dependent.
Si mai vol canviar de psiquiatre, aquest era el de lantiga propietària de la Mansió Santes Creus.
Duna plantofada, el Dependent esclafa un mosquit impertinent que li voltava el coll des de feia una estona i, amb els dits encara ensangonats, recull la targeta.
Lha enviat el meu psiquiatre? El bufador ho acabaria tot ben ràpid, pensa el Dependent.
No respon en Rèquiem amb una naturalitat del tot impostada. Posim un cafè.
No volia un te?
El que li sigui més fàcil.
Els policies responen a un avís inintel·ligible de lemissora, es corden el cinturó i deixen unes monedes a la barra. En Rèquiem fa un cop de cap per saludar-los i ells responen amb un grunyit. Surten tot just quan entra una dona i crida des de la porta:
El dipòsit ple a la 4!
Dièsel Ristretto? pregunta el Dependent mentre manipula lordinador.
No. 95 Intenso, avainillat.
Ja el tens.
No li demana una identificació? En Rèquiem assenyala el cartell de «Per emplenar el dipòsit en torn de nit es requerirà DNI» gargotejat amb pressa i retolador de traç gruixut sobre una cartolina, al costat del pot de les propines folrat amb dibuixos eròtics esgrogueïts dantigues publicacions pornogràfiques.