És clienta habitual sexcusa sense ganes el Dependent.
I no sap quin combustible consumeix el seu cotxe?
El canvia molt sovint, cada cop que se li mor un marit. Té molt mala sort, aquesta dona.
Sí que és mala sort, sí.
La dona penja la mànega al sortidor i torna a pagar amb un feix de bitllets a la mà. Quan sacosta a en Rèquiem, li pica lullet. En Rèquiem fa un simulacre de somriure i ella deixa un bitllet de cinquanta sobre la barra.
Avui convido jo diu, es passa la llengua pels llavis i sen va remenant un cul embotit en leotards de gimnasta de cuneta.
És el seu dia de sort rebla el Dependent.
Això sembla. Oblidi el cafè. Posim un trifàsic amb el millor conyac que tingui.
Laranya que teixia una teranyina entre les ampolles fuig en sentir-se amenaçada.
Vol uns caramels per a la gola?
No. Només busco informació.
El bufador. El bufador el crida. El foc ho purifica tot.
Li costarà diners, doncs.
Cobrim el trifàsic esgrimeix el bitllet de cinquanta euros que la vídua enleotardada ha entregat alegrement.
El Dependent tecleja a la caixa registradora i nhi torna dos de vint i un grapat de xavalla. En Rèquiem els guarda a la butxaca don havia extret la targeta no usa mai cartera, però fa lliscar un dels bitllets sobre la barra. Pel camí, shi adhereixen substàncies mucoses indeterminades.
Què vol saber?
Em pregunto si coneix aquesta noia. Desbloqueja el mòbil i busca la fotografia del rostre de la Lynette que va fer durant lautòpsia. Està inflada i cianòtica, els ulls rebotits, el llavi tort en un gest que deixa a laire unes genives fosques, els cabells esbullats sobre el front.
És maca respon el Dependent. Sembla molt viva. És la seva nòvia? Ha desaparegut i lestà buscant?
No. Vivia aquí, abans, a la mansió Santes Creus.
Fa un any que
va cremar. Ho sé. Però la coneixia?
Deixim mirar engrapa el mòbil i se lacosta a pocs centímetres dels ulls, com si lhagués de fer servir per pentinar-se les pestanyes. Sí. Havia vingut alguna vegada per aquí. Em sona.
Hi va parlar?
Segur que no lenvia el meu psiquiatre?
No.
Crec que només la veia jo, aquesta noia. Entrava, sasseia aquí en el mateix lloc on vostè és ara i shi passava hores en silenci. Estava més prima i menys blava, però ara la recordo bé: és ella.
No li va dir mai res, aleshores?
Només un cop. Però ja li dic que fins ara que mha ensenyat la foto li torna el telèfon creia que era, ja sap, una altra de les veus del meu cap. Tothom la ignorava, era com si no existís. Com en aquelles pel·lícules que descobreixes que el protagonista té un amic que en realitat és una projecció dell mateix i que no ha existit mai més enllà de la seva fantasia, no sé si mentén.
Què li va dir?
Què?
Diu que hi va parlar només un cop.
Que moriríem tots.
En Rèquiem fa un glop del trifàsic, lletós, amargant i tebi com una escopinada.
Així tal qual?
Va dir que la fi del món sapropava i no hi havia marxa enrere. Em va mirar directament als ulls i em va dir que macomiadés de la gent que estimo, que em preparés, perquè ladveniment de no sé quin rei ja havia començat i ella nera culpable. Va ser lúltima vegada que la vaig veure, no ho sé, fa cosa dun mes. Escolti, el psiquiatre aquest que mha recomanat és el mateix de la noia?
Sí.
I vostè existeix o també surt del meu cap?
A veure, hi ha diferents corrents filosòfics que encara es barallen per respondre aquesta pregunta En Rèquiem aprofita per estirar els músculs i desemperesir-se. Sigui com sigui, si visqués dins del seu cap, també seria real, oi? Vull dir: si existeixo només per a vostè, soc real «per a vostè».
El Dependent està més temptat que mai dencendre el bufador i rostir aquest espectre molest que no calla. Posats a delirar, preferia la noia apocalíptica.
La conversa sha acabat sentencia, lesguard enfosquit.
No sho prengui així diu en Rèquiem. Què volia dir amb ladveniment dun rei?
Silenci per resposta. Precisament ara ha decidit fer cas del psiquiatre i ignorar les veus que li parlen.
En Rèquiem hi insisteix:
Si em respon la pregunta prometo anar-men i no tornar mai més.
Loferta és temptadora. El Dependent neteja el tub escalfador de la màquina de cafè amb el mateix drap que ha anat refregant arreu del local.
Penjat de la paret sobre la porta del bany com una escopeta catòdica de Txèkhov, el televisor. Lhome del temps parla del pas proper a la Terra dun cometa descobert fa pocs dies el pròxim 13 dagost no queda ni un mes. Aleshores, es dedica a repassar la intensa activitat volcànica de lStromboli i un parell de volcans islandesos de noms de luxació palatal, tempestes torrencials a lest dEuropa, el front de dos ciclons bessons que han arrasat Madagascar, un tifó de dimensions gegantines que ha causat desenes de milers de morts a la Polinèsia, quatre terratrèmols simultanis a lAmèrica Llatina que han engolit poblacions senceres, un huracà que ha fet desaparèixer mig estat de Texas, incendis massius a Sibèria i lAmazones i un tsunami que ha esbarriat lilla de Kyushu, al Japó.
El Dependent sospira i es gira cap a lhome de vestit i fedora blaus que es corba sobre un got de whisky. Aquest dona la seva aprovació amb un encongir-se despatlles, i continua invisible a ulls del món, tot un falcó nocturn.
Aquell Que No Es Pot Anomenar, em va dir. El Rei de Groc.
8
Bushido quàntic
Jo crec que el principal escull és que veiem el temps com una línia recta, del punt A al punt B, com si fos una cursa a contrarellotge i no hi hagués cap desviament ni drecera possible diu la Dalsy.
Però si fas tard, fas tard. Si havies darribar abans de les deu, no pots presentar-te a quarts de dotze. La Francesca, emprenyada, braços en nansa.
Això és al que em refereixo: vivim engabiats en fusos horaris, en una continuïtat esclavitzadora que és falsa i recalca, com si parlés en negreta: Fal-sa. Ens guiem com zombis a partir de les coordenades absurdes duna roca que gira a tota velocitat sobre si mateixa al voltant duna bola de gas en flames. No sé tu, però com a vara de mesurar em sembla primitiu.
És la que hi ha. La Francesca es recolza en el marc de la porta.
Mira les partícules quàntiques, per exemple. Tu creus que a un quant li importa si ha de rotar sobre una estrella? A un quant lhi bufen, les estrelles. Són estrelles en si mateixes, en certa manera. Un quant saps què és un quant, oi?
Sí, però no crec que
La Dalsy la interromp. Va llançada, com cada cop que sengresca a garlar.
Sha demostrat que una partícula quàntica pot aparèixer aquí i en un altre indret de lunivers simultàniament, perquè també pot no estar en cap dels dos llocs alhora. Ja mentens. O no, perquè ja saps allò que diuen que si entens la mecànica quàntica, és que no lhas entès de veritat. O sigui, vull dir: un quant ara, aquí, pot estar ara i aquí, em segueixes?
Mira, Dalsy perquè et deies Dalsy, oi?
Sí.
De veritat, no cal continuar per aquí. Fem veure que no has arribat tard i ja està.
No. Vull dir sí. Però ja és això. Un quant que pot o no pot estar aquí i ara, pot aparèixer aquí i abans. El mateix. Lúnica pega és que en el moment dobservar-lo, el fixem. Neliminem el rastre de probabilitat. Que és el que ha passat quan he arribat: hem fixat la meva arribada en el temps no estimat, i per això sembla, però només sembla, que hagi arribat tard.
Pots donar-me el sushi, sisplau?
Sí, esclar, perdona la Dalsy obre la motxilla groga i en treu dues bossetes de plàstic relligades.
De linterior del pis, una veu masculina pregunta si passa res.
És el meu marit comença a justificar-se la Francesca, però la Dalsy li segella els llavis amb el dit índex.
Calla, o no passarem el test de Bechdel. Es col·loca de nou la motxilla, agafa la bicicleta i encara les escales. Recorda puntuar-me bé!
La Dalsy ha fet totes les entregues i examina les peticions del mòbil. Té una recollida dhamburgueses a laltra punta de la ciutat, una petició dàcid ascòrbic a vint minuts don es troba ara (qui vol vitamina C a mitja nit?) i vuit demandes dalcohol repartides en diferents barris. Fins i tot una partícula quàntica hauria de resignar-se a perdre puntuació per no poder atendre totes les entrades, avui.
Eh, nena!
Reconeixerà aquest crit el lector que hagi rondat pel carrer a certes hores de la nit. És un codi senzill que, habitualment, significa «problemes». La Dalsy fa la resposta habitual: ignorar-lo. Es posa el casc amb un dibuix duna caca rosa amb cara i ulls de nou sobre el hijab i accepta lencàrrec danar al Bon Pastor quinze minuts a bon pedal a portar-hi dues ampolles de Jack Daniels i una garrafa de Pepsi-Cola.
Algú altre hi insisteix, ara més alt:
Ep, que et parlem a tu, guapa!
Es gira a poc a poc i es troba cinc brètols de festa, embravits, un dels quals savança a trompicons i esbossa el que un llimac imaginaria com un somriure seductor. Quan el té a un metre de distància, lhome exhala vapors dalcohol en forma de fonemes. La transcripció literal seria un desgavell, però en una traducció més o menys fidel, la Dalsy interpreta que ha dit:
Em sembla que tens una coseta per a nosaltres
Estic treballant, he fet totes les entregues i ningú mha pagat en efectiu. Per no tenir no tinc ni temps, per a vosaltres.
Amb aquests ulls tan macos que tens i aquesta boqueta antipàtica Aquesta és una altra aproximació a les paraules del llimac ebri. Això és perquè treballes massa. Vine amb nosaltres, que una noia no pot anar sola pel món. Hi ha massa gent dolenta.
La Dalsy fa un pas enrere cap a la bicicleta, quan de sobte sent les mans dalgú que no tenia controlat que lengrapa dels braços. És un sisè home, que havia anat a pixar a un arbre i se lha trobada de tornada. Fins i tot en una nit calorosa i humida de juliol, pot sentir-ne lalè càlid al clatell. Una gota de suor freda li davalla per lesquena.
Ningú et protegirà millor que nosaltres, oi, nois?
Riallades, ereccions guturals, fregar de mans.
Sé protegir-me sola els adverteix la Dalsy.
Esclafit de riure simiesc del llimac, que té un eco a la colla.
Aleshores res, noia mastega el valent. Ara tornaràs a treballar, no et preocupis.
Digues al teu amic que em deixi anar.
Abans ens faràs un petó de bona nit, oi?
És la meva última advertència: digues al teu amic que em deixi anar, si no voleu prendre mal.
Aplaudiments per lacudit. Els amigatxos del llimac es calcen bé els pantalons i es passen la llengua pels llavis, famolencs, excitats, depredadors que ensumarien la presa si no pudissin a ginebra de cisterna.
Lavís de la Dalsy no és cap farol ni pretén enganyar-los per guanyar temps. Pot ser que el seu físic menut, dextremitats primes com branquillons a punt de trencar-se, la dolçor innocent dun rostre púber o la veu tan aguda que li ha valgut un malnom farmacològic (per la necessitat imperiosa de recórrer a lanalgèsic infantil) facin creure que és una noia delicada. La Dalsy és aquella participant ofensivament curteta dun concurs de talents, carn de picota i mofa, pur bullying televisiu, que acaba fent plorar el jurat i posa el públic dempeus, tot són pells gallinàcies i goles gordianes, amb la seva interpretació angelical de lària més popular de lòpera més famosa. Nascuda lany més catastròfic a la claveguera més pudent de la barraca més atrotinada del carrer més enfangat del barri més miserable del districte més pobre de Rangun, a Myanmar, la Dalsy és una mestra en bokudenryu jujutsu koshimawari iaiheiho4.
Vinga, nena.
Amb un gest velocíssim de la mà, treu la catana de la saia, lligada al quadre de la bicicleta, sallibera del captor amb un cop del casc que li rebenta el nas i es col·loca en chudan kamae, la posició de guàrdia amb lespasa apuntant directament a lestèrnum del llimac.
Vinga, medusomental.
A dos metres rere el llimac, lAssetjador #3 aplaudeix sorprès.
Tenim una samurai!
La Dalsy fa una ganyota de desaprovació, prem la punta de lespasa contra el pit i li esquinça un bocí de samarreta.
No cal posar-se així. La catana de la Dalsy té unes propietats logopèdiques excepcionals perquè ara el llimac vocalitza a la perfecció. Només et dèiem unes floretes. Ets una noia maca
Però si no deu saber ni fer-la servir! crida lAssetjador #4.
LAssetjador #5 no té línia de diàleg perquè és aquell tipus dhome que sempre es deixa emportar pels col·legues i no bada mai boca, ni tan sols per aturar-los.
Calla, idiota! La senyoreta i jo estem parlant! El llimac no gira el cap, hipnotitzat pel centelleig del metall.
Recull el teu amic de terra la Dalsy assenyala el noi de la cara cubista, que es mira les mans ensangonades com si no hagués vist sang mai abans i foteu el camp daquí, motherflèquers.
El llimac té les mans enlaire en senyal de pau i rendició i dhaver-se miccionat als pantalons.
I a partir dara, vigileu què feu i a qui ho feu rebla la Dalsy. Hi ha molta gent dolenta.
Melodia seca doboè, els Assetjadors que sen van amb la cua entre les cames, la Dalsy que enfunda la catana i puja a la bicicleta, en blanc i negre, els títols de crèdit en kanjis gegants sobreimpressionats mentre ella pedaleja cap a lhoritzó, satura en un semàfor, passa una bossa de supermercat fent giragonses pel vent, fos a negre.
Sobren les llums de la sala.
De fet, les encén la Dalsy en arribar al pis que comparteix amb en Rèquiem i en Kurosawa, perquè estan tots dos a les fosques, les cares il·luminades per la resplendor dun televisor que té més polzades que metres quadrats lapartament, filtrats per una boirina cannàbica. Com vampirs emporrats fan un esgarip amb limpacte lumínic i es refugien inútilment sota una flassada foradada per les cremades.
Apaga! Apaga! linsta en Kurosawa.
La Dalsy lignora, recolza la bicicleta contra la paret del rebedor (un rebedor office: un penja-robes trencat, un penjador de claus on els ganxos són penis i un cendrer Cinzano sobre un tamboret furtat dun bar entre la porta dentrada i la sala destar) i fa una llambregada a la tele.
Una altra vegada el programa de les duanes? exclama.