Una de les crítiques amb què ens honorarà el doctor Baydal, a tenor daquestes informacions preliminars, sadreça contra el meu llibre València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics (Llibres de lÍndex, 2016), que proposa la ciutat de València com a seu residencial preferent dIsabel de Castella i Ferran dAragó. Lobjecció principal, que serveix al doctor Baydal per esbandir duna bufada tots els arguments del llibre, és que al llarg de la meva obra no apareix ni una sola referència a lItinerario de los Reyes Católicos, 1474-1516 (CSIC, 1974), un treball exhaustiu i primmirat de lAntonio Rumeu de Armas que pretén fixar, a través de la documentació històrica, on eren en cada moment Isabel i Ferran des que ella es proclamà reina de Castella (1474) fins a la mort dell (1516), ja vidu i tornat a casar amb Germana de Foix.
Abans de dir res més, deixem ben clar que lAntonio Rumeu de Armas és un dels millors historiadors espanyols del segle XX. Aquest erudit canari és el que ens proporcionà, en ple franquisme, la certesa documental conforme En Colom fou rebut pels Reis Catòlics a Barcelona a la tornada del viatge de Descoberta (1493), a través de lestudi Colón en Barcelona (Ed. Católica Española, 1944), en una època en què els historiadors colombins tapaven amb un vel dambigüitat lescenari de la rebuda reial, quan no obviaven directament la capital catalana. Entre moltes altres contribucions valuoses, En Rumeu també és autor duna Historia de la Censura Literaria Gubernativa en España (M. Aguilar, Editor, 1940), aquesta censura que per als nostres historiadors sembla que no existí o, si existí, no tingué ni un sol efecte ni incidència sobre la documentació històrica. Doncs bé: és precisament per labsoluta convicció que els papers dels Reis Catòlics estan adulterats per la censura que vaig abstenir-me dutilitzar lItinerario dEn Rumeu de Armas. Allò que es desprèn de les fonts consultades per ladmirable historiador canari és que els Reis Catòlics només estigueren en quatre ocasions a València en 36 anys de regnat (1479, 1481, 1488 i 1507) i en estades no pas gaire llargues perquè, en síntesi, Isabel i Ferran eren uns enamorats del senderismo i lacampada preferentment per lerm inacabable de Castella, aquell regne que no tenia capital política ni cap palau digne de ser considerat residència de reis, però això sí, gaudia de gèlides temperatures hivernals durant nou mesos i la resta de lany es coïa en un estiu infernal. Mentre els Reis Catòlics pelegrinaven en romiatge perpetu per aquella Castella de penitència, doncs, tota la noblesa que sol formar part de la cort es concentrava a València i el patriciat es tornava rendista, només pel plaer de deixar diners a aquells reis tan estimats però sempre absents, pobres, perquè eren uns malalts de la itinerància. Això és el que es desprèn dels documents. I això és el que, de manera absolutament acrítica i sense tenir en compte els indicis clamorosos, repeteixen gregàriament els distingits integrants de lacadèmia. Perquè això és el que diuen els papers del passat. I ja se sap que els papers no conspiren.
Que tot un doctor en Història dediqui el seu temps lliure a rebatre les nostres modestes aportacions, que tres doctors i un catedràtic hi hagin de sortir al pas en una compareixença col·lectiva «per desmuntar la Nova Història», que daltres historiadors titulats abandonin la seva flegma científica per criticar amb virulència, en articles escrits des del rebuig més visceral, un Jordi Bilbeny que sovint no coneixen personalment, revela fins a quin punt una part del món acadèmic se sent amenaçada per la validesa de les propostes de lINH. Perquè si les teories dEn Bilbeny i els seus seguidors són unes mentides tan flagrants, són unes falsedats tan òbvies i tan sense cap ni peus, aleshores lunivers científic no se nhauria de preocupar gens ni mica. El capteniment dun sistema que domina lestat dopinió i que se sent emparat i assistit per tota la comunitat científica shauria de caracteritzar per una aristocràtica indiferència. Perquè satrapa abans un mentider que un coix. I perquè una mentida i un postulat fals acaben caient tard o dhora pel seu propi pes, per la seva inconsistència.
Però dun temps ençà resulta que els nostres esforçats acadèmics no tots, per sort es comporten com si fossin ells els qui temen que es desmunti i caigui el seu discurs. Quina és la por si el relat historiogràfic que defensen està avalat per milers de documents, tots científicament autenticats per ells mateixos i els seus predecessors? Quina és lamenaça? Què podria fer tremolar la narració altament consensuada dels fets històrics? Un grapat dhipòtesis escabellades? Una teoria conspiranoica? Les fantasies duna colla de frikies? No. La Història, que és aquell constructe narratiu que solen escriure els vencedors, només tremola i se sent incòmoda enfront de la veritat. I aquesta frase, que ha quedat prou cofoia i efectista, no vol pas dir que totes les hipòtesis de lINH continguin lessència de la veritat i que el corresponent relat acadèmic sigui mentida. Això no. Però sí que la desqualificació aïrada i el ressentiment cru amb què els nostres historiadors salten per defensar la seva virtut científica ofesa constitueixen un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la tragèdia. De la «seva» tragèdia.
En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora molesta, però inofensiva, dentrada arran dinsistir sobre la censura històrica i la catalanitat dEn Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals; que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard; que organitzava, amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts, un simposi, uns cicles de conferències i una universitat destiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que els han convertit en cites dèxit anuals; que treia dimpremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana dAmèrica (Llibres de lÍndex, 2011) o La data de naixement dEn Colom (Librooks, 2017). I que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de lINH, que en deu anys dexistència ha aconseguit una difusió ben notable de les investigacions i recerques daquest Institut.
Lany 2018, però, és el que potser marca un punt dinflexió definitiu. Dentrada, perquè després duns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, unes passejades que van eixamplar de forma empàtica i natural el nombre de seguidors de lINH, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília, sempre a la recerca dels vestigis de presència catalana en aquells indrets, tant els més sabuts i evidents com els més impensables i amagats. Però sobretot, hom no pot deixar de tenir la sensació que és la sortida a la llum dInquisició i Decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes dun món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi Bilbeny exposa els casos dalmenys una dotzena dautors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions quan no els manuscrits de tota la seva feina, com en el cas dEn Joan Andreu Estrany, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors als pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat. En daltres, és leditor qui es queixa que els llibres es tradueixen i hom en canvia el títol i el nom de lautor, i també hi ha qui denuncia que els clàssics valencians són fets desaparèixer, o bé que la majoria de llibres escrits en territori espanyol estaven redactats en català, i en canvi allò que ha transcendit al món és un Siglo de Oro en castellà.
El valor dInquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a labast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no nha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar dun sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina dEn Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència, o bé una pertinença conscient i premeditada a lengranatge de la perversitat. Sigui quina sigui lopció, el panorama suscita una tristesa desoladora. Perquè no té bon pronòstic. Mentrestant, acorralada per la veritat, la historiografia espeternega i contraataca amb virulència.
I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta ara Carles I sense censura. Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada, amb pèls i senyals i de forma inequívoca, la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base de la castellana, amb lobra present es tanca el setge sobre ladulteració de la història política catalana en relació a limperi espanyol del segle XVI. El subtítol del llibre és explícit fins a la transparència: La restauració de la presència esborrada de lEmperador i la cort imperial als regnes de Catalunya.
La figura de Carles dHabsburg (1500-1558) i els vastos dominis que saplegaren sota la seva jerarquia imperial han generat, al llarg dels darrers cinc segles, un doll innombrable de cròniques decimonòniques, biografies especialitzades, assajos històrics, articles acadèmics i tota mena de treballs divulgatius. Limperi espanyol ha estat objecte de fascinació tant per historiadors com per profans, i no són pas pocs els hispanistes estrangers que shan convertit en grans referents acadèmics bo i consagrant la seva activitat professional a lestudi, exposició i difusió dallò que avui es pot considerar com el primer imperi global de la història.
En contrast amb el volum descomunal dinformació generada, però, existeixen molt poques recerques sobre la relació de lemperador Carles amb Catalunya, o sobre el pes i el paper de la Nació Catalana en el projecte polític imperial. LErnest Belenguer i Cebrià, en el pròleg que celebrava laparició, lany 2000, de LEmperador i els catalans. Catalunya a lImperi de Carles V (1516-1543) del seu deixeble i company de departament Àngel Casals i Martínez, es queixava de la manca dinvestigacions històriques del cinc-cents català, si es comparava amb el nombre de treballs dedicats a lera medieval o amb el riquíssim ventall de resultats historiogràfics referits al segle XVIII, per exemple. En el mateix pròleg, i després de passar revista a les escasses aproximacions acadèmiques al període, En Belenguer safanyava a qüestionar «no cal fiar-se gens ni mica», deia textualment la Predilección del emperador Carlos V por los catalanes: un aplec de 130 documents mitjançant els quals En Francesc de Bofarull pretenia demostrar aquella «predilecció» amb què a lany 1891 intitulava, convençut, la valoració que feia de les relacions de lemperador amb Catalunya. En Belenguer acabava saludant la feina dEn Casals com a pedra fonamental per a la construcció dun primer estudi sobre el vessant polític de la Catalunya imperial, sense «esquitxaments ideològics» ni «llenguatges pretensiosos que volen ser pioners però que amaguen el desconeixement real del període».
La generosa exhumació documental dEn Casals constitueix sens dubte un replà més alt dinformació valuosa des del qual hom pot fer partir noves investigacions. En Jordi Bilbeny hi acut amb freqüència en lobra present, quan li és dutilitat. La llàstima és que les interpretacions generals del doctor Casals es veuen contaminades sovint per la noció subjacent de lhegemonia de Castella, aquella Castella dels llibres, la potència demogràfica i econòmica de la qual passava per damunt de les de la «Corona dAragó», i força més, encara, de les de la deprimida Catalunya. En els llibres. Sempre en els llibres.
Així, per a la historiografia catalana del segle XX i també per a lactual, si Carles I va ser tan celebrat durant la seva primera estada a Barcelona i no hi va trobar resistència política, en comparança amb la viva oposició que suscità dentrada a Castella o a València, no és perquè Catalunya identifiqués, abanderés i sentís com a propi el projecte imperial, sinó perquè les institucions catalanes transitaven pel seu moment de màxima debilitat històrica, després de la crisi del segle XV, i no tenien força per plantar cara a la figura reial com en altres èpoques. Si Carles I va ser el monarca que va convocar més vegades i amb més regularitat les Corts de Catalunya, no fou per cap simpatia de lemperador pel sistema constitucional català, ni per cap acatament reial a les lleis del país: Carles només pensava en el subsidi; ho feia per recaptar diners per a la seva butxaca sempre escurada. I si la Nació Catalana no va patir les crisis de despoblació i denfonsament del sistema productiu, el col·lapse financer i la ruïna econòmica que van ofegar Castella al llarg del segle XVI, no és perquè tot lor i la plata que arribaven dAmèrica devien passar per les seques catalanes, com defensem des de lInstitut Nova Història, sinó perquè, en no haver tingut accés al Nou Món reservat en exclusiva a Castella, els catalans del Renaixement van viure com en una bombolla protectora: si bé no gaudiren dels beneficis del comerç americà, tampoc no patiren el desgast de la conquesta i la colonització, ni els processos inflacionaris originats per larribada massiva dels metalls americans, ni es veieren arrossegats per les fallides econòmiques de la monarquia.
Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa lefecte dhaver consensuat un mantra repetit fins a lavorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics daquella època, i si bé això els va privar dobtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».
Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI com demostra lAlbert Garcia i Espuche i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica pionera a Europa de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de lequilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari duna relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res daixò en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.