Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa lefecte dhaver consensuat un mantra repetit fins a lavorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics daquella època, i si bé això els va privar dobtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».
Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI com demostra lAlbert Garcia i Espuche i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica pionera a Europa de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de lequilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari duna relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res daixò en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.
La versió oficial imperant sha esforçat a transmetre i a consolidar la imatge, doncs, duna Catalunya cada cop més provinciana, oblidada a les golfes de la història: un poble que acaba ledat mitjana en crisi i el Renaixement lenxampa replegat sobre si mateix, aliè als grans canvis evolutius, resignat a anar fent la viu-viu, qui dia passa any empeny, i festa grossa si un dia cau un peix al cove. Cap projecte polític, cap complicitat amb les esferes de poder, cap voluntat dincidir en el món: només la defensa de la paradeta. El fenomen del bandolerisme català, estudiat amb vigor i desimboltura pel món acadèmic, completa lequació de la decadència en ser vist com el recurs desesperat, delictiu, de la Catalunya deprimida per mirar desgarrapar les engrunes de la prosperitat castellana quan passava de camí cap a Europa, rumb a les arques dels banquers imperials. Amb aquest quadre de desfeta emocional col·lectiva, i havent perdut pràcticament totes les confrontacions contra el poder castellà durant els darrers tres o quatre segles, cal considerar un miracle de dimensions estratosfèriques que Catalunya tingués esma de protagonitzar la primera per no dir lúnica revolució industrial en sòl espanyol, i que encara avui, malgrat tots els entrebancs de viure amb un Estat en contra des de fa més de tres-cents anys, continuï sent el motor econòmic que no ha deixat de ser mai per Espanya.
I ara les bones notícies: el llibre dEn Jordi Bilbeny que el lector és a punt dencetar trenca amb tot aquest entramat de lectures gasives i de flagrants errors de diagnòstic que duem dècades empassant-nos els soferts lectors dhistòria catalana. És una bufetada intel·lectual a tant dimmobilisme rampant, a tant de gregarisme acadèmic, a tanta ceguesa historiogràfica.
Abans dentrar-hi una mica, però, permeteu que recordem que un dels retrets que es fa des del món acadèmic a lINH i al seu cap de recerca és la pràctica del cherry picking, una expressió anglesa per a un fenomen historiogràfic que en català equival a «la fal·làcia de la prova incompleta o anecdòtica». Consisteix a presentar, únicament, les proves que afirmen una tesi i amagar totes les que demostren el contrari. Si en collir cireres hom en trobés dues de blaves i amagués la resta de fruits, diuen, es podria convèncer a qui fos que aquell arbre no dona fruits vermells, o que totes les cireres són blaves. I això és el que fa sempre lINH, segons els quatre magnífics de lentrevista a Sàpiens: presentar teories bo i amagant totes les dades que hi van en contra i en demostren la falsedat.
Convidem el lector, doncs, a examinar per si mateix la coronació suprema de la tècnica fraudulenta del cherry picking que, per a lull clínic de lacadèmia, representarà sens dubte el nou llibre dEn Jordi Bilbeny. Prenem, per exemple, els capítols que ressegueixen la petja del rei Francesc I de França per la península Ibèrica, quan arriba després de ser capturat pels exèrcits imperials a la batalla de Pavia de 1525. «En força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i daquí ja el van traslladar a Madrid; en daltres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid», remarca En Bilbeny. Però en algunes fonts, el presoner reial passa directament de Gènova a Madrid. El nostre autor naplega unes quantes al capítol 3: En Juan Ochoa de la Salde (1585), En Julián de Pinedo y Salazar (1787), En Iuan de Mariana (1617), leditor de les Memòries de Carles V (1620), el jesuïta català Pere Gil i Estalella (1600, Història Moral de Cathalunya, editada per lInstitut dEstudis Catalans el 2017). Totes i cadascuna daquestes fonts passen per alt, sigui duna forma subtil o no tant, les escales del viatge: només els importa que el monarca francès va estar captiu a Madrid i allí és on es va entrevistar amb Carles I. Lany 1803, En Cesáreo Fernández Duro glossa lobra dEn Champollion-Figeac on aquest autor intentava, sense èxit, establir litinerari hispànic del regi presoner francès.
Un itinerari que sí que aconsegueix de refer En Jordi Bilbeny, bo i desplegant les aportacions dEn Víctor Balaguer (1863), lAlonso de Santa Cruz (edició de 1920), En Prudencio de Sandoval (1614), En William Bradford (1850), els Dietaris de la Generalitat (editats el 2004) A través del relat minuciós dEn Balaguer i de les precisions dels Dietaris, sabem que el rei de França fou conduït per una flota de més de vint vaixells que feu escala a Cotlliure, Cadaqués i Palamós abans de la seva arribada a Barcelona el 19 de juny de 1525. La documentació és altament precisa. Ens permet de conèixer, fins i tot, el camí que el monarca seguí pels carrers de la ciutat abans de ser hostatjat a la residència de la Rambla de larquebisbe de Tarragona. Allí rebé la visita de les autoritats barcelonines i dun nodrit col·lectiu de dames el dimarts 20 de juny, lendemà dia 21 anà a sentir missa a la catedral i el dia 22 salpà cap a Tarragona, on també shi estigué uns dies.
A la vista daquestes dades, aleshores, En Bilbeny satura per demostrar-nos que En Diego de Colmenares (1640) menteix quan afirma que aquell mes de juny Francesc I arribà a Madrid, o que els mateixos Dietaris de la Generalitat estan manipulats, perquè anomenen «capità Alarcón» el militar tortosí Joan dAldana que va capturar i acompanyar tothora, juntament amb el virrei de Nàpols, el reial presoner francès. En Martí de Viciana, En Serra i Postius, En Joan Tres, lEnric Querol o En Pere Voltes són alguns dels qui donen fe de la catalanitat de lhome a qui es va rendir Francesc I, i en ple barroc (1627), En Francesc Martorell és un dels primers a denunciar les alteracions que fan aparèixer lAldana amb un altre nom, sempre castellà. Després de recrear-se encara en els testimonis contradictoris que transformen el capità tortosí en un «Urbieta» tan aviat biscaí (segons En Garibay) com guipuscoà (dacord amb En Sandoval), En Bilbeny els desmenteix amb una nova andanada de cronistes i erudits dels segles XVIII i XIX que deixen clar que lautor de la captura fou En Joan dAldana.
Què ha passat aquí? Que comparant tota mena de fonts, tant les que diuen que Francesc I va de Gènova a Madrid com les que detallen el seu periple per les costes catalanes, com les que parlen dun capità Alarcón, dun Urbieta o dun Aldana, En Bilbeny ha aconseguit demostrar lexistència dun biaix manipulador i sempre fidel a un doble principi actiu: lextirpació de la catalanitat i la seva substitució per la castellanitat. Però amb això no en té prou el cap de recerca de lINH. Tot seguit reprèn litinerari de Francesc I i documenta el seu trasllat des de Tarragona a València. En Miquel Garcia (edició de 1984), En Gaspar de Escolano (1611), En Diego Iosef Dormer (1697), M. Le Glay (1845) i lAmada López de Meneses (1938) coincideixen a fer-lo arribar a València, sembla que seria cap al 30 de juny del 1525, amb una estada prou llarga que el duria a marxar de Benissanó el 21 de juliol rumb a Madrid, ara potser sí, pel port de Requena. Tota una altra sèrie de referències, algunes de cronistes ja citats, daltres de nous, serveixen a En Jordi Bilbeny per constatar que no hi ha gaire precisió a lhora destablir quantes embarcacions, entre galeres i vaixells de tota mena, integraven lesquadra imperial que anava transportant el sobirà francès. En alguns casos sembla clara, però, la voluntat de retallar la importància de la flota i, segons com, el seu alt percentatge de presència catalana. Però lautor del llibre que teniu a les mans encara no es conforma amb tot això. A continuació es complau a fer aflorar les contradiccions dun manuscrit de lèpoca atribuït al famós cronista Gonzalo Fernández de Oviedo, que al foli 1 situa Francesc I a Madrid i al foli 13 ens diu que el monarca captiu era a Roses. O també les mancances de la Crónica del Emperador Carlos V (CSIC, 1964) dEn Pedro Girón, en què el text salta de lany 1516 a lany 1529 on són tots els anys que hi falten? i aquest comença amb un relat estroncat que el mateix prologuista del CSIC cataloga com «la continuació de quelcom que falta». Som davant duna esporgada barroera i molt evident, de la mateixa mena que la que patí la Crònica de València dEn Martí de Viciana, un autor que, tot i saber de primera mà que el rei francès fou rebut a València per les multituds i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, només consigna que el presoner fou dut a Espanya i que lemperador el tingué a Madrid.
Per no fer-ho més llarg, només voldria afegir que En Bilbeny ens durà amb mà ferma, a través duna altra ampliació de la nòmina de cronistes (Carlos Sarthou, Prosper Gachard) i de fonts ja citades, a un estatge poc esmentat del rei de França al castell de Xàtiva i a un monestir de sant Jeroni, presumiblement Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. I aleshores som cridats a encetar el capítol 4, on sabrem, amb luxe de detalls i nova aportació de fonts documentals, que Francesc I arribà a estar a Xixona, passant també per Alacant, de manera que es pot acabar inferint que lestada del rei de França a Madrid no es va arribar a produir mai i només respon a un muntatge poc escrupolós i malintencionat. A mesura que el lector es va esgotant a causa del torrent indeturable de veus que En Bilbeny va traient a col·lació, lenteniment es xopa amb unes evidències incontestables, que ja mai més podran ser discutides o menystingudes: les cròniques estan alterades. Hi ha etapes del viatge que shan mirat desborrar. Madrid, que al 1525 no comptava ni com a vila de pes, ni era un bon assentament regi, ni tenia garanties com a presó de màxima seguretat si no és per lerm inhabitat que lenvoltava, és una pura invenció per castellanitzar lestada del rei Francesc. I és, alhora, un intent maldestre de prestigiar un indret sense història que lextravagància política de Felip II convertirà en la capital dEspanya. Hi ha informació, per tant, que sha provat docultar o de substituir falsejant dades i relats, per bé que en aquest cas no se nhan sortit gens bé, perquè les proves de la manipulació que es desvelen conforme anem llegint són abassegadores.
Aquest és el veritable cherry picking que no es perdonarà a En Jordi Bilbeny des del món acadèmic: que amb un procediment exhaustiu, lligat, gradual i conseqüent, acorrali la història oficial emprant les seves mateixes referències, bo i detectant, per exemple, la celebració dun parlament a València el 1527, quan se suposa que tota la cort és a Valladolid. Es tracta dunes corts que no han passat desapercebudes tampoc als estudiosos del parlamentarisme de Carles I com lÀngel Casals, però que en no saber com fer-les quadrar amb el discurs castellanocèntric dominant, hi treuen importància tot etiquetant-les amb un criteri científic dallò més peculiar i creatiu com a «corts accessòries» o «parlaments encoberts». I així, a través de la presentació de proves i de la suma dindicis, i tot posant en contradicció la multiplicitat de fonts, anirem coneixent lintent de substitució, també, de les Corts de Montsó de 1528 per unes imaginàries Corts de Toledo. I la pretensió de situar un introbable palau reial a Valladolid, a despit de les evidències palmàries que lubiquen a València. I assistirem a les lluites derasmistes i antierasmistes valencians, que sobsessionen per barallar-se a la remota i omnipresent «Valladolid», altre cop. I trobarem inversemblant el naixement forçós de Felip II a Castella, amb unes grans festes documentades a València que uns autors fan passar com a mostres de joia per larribada de lemperador a la ciutat, i daltres les defineixen com a celebracions per la nativitat i el baptisme del príncep Felip. I anant més enllà, si mho permeteu, serà digna de ser destacada la nova dimensió històrica que durant la lectura va adquirint lemperadriu Isabel. Sens dubte el públic concernit per la manca de visibilitat de les dones en la Història sabrà valorar la contribució dEn Bilbeny en aquest cas concret. Almenys, si més no, com un primer esbós de la importància i el protagonisme polític duna dama que la historiografia ens ha presentat sempre en el rol de decorativa i bella esposa de Carles I, una mena de conilla tostemps prenyada per lemperador, però en cap cas la figura de relleu polític que emana de les pàgines daquest llibre.
No voldria acabar, encara, sense insistir en la transcendència del fet que avui i aquí quedi demostrada, de manera inqüestionable i ja per sempre més, la substitució de València per Valladolid sovint maldestra i evident, però mai acceptada pels nostres acadèmics durant el mandat de Carles I. Fa uns anys, bo i llegint les abundants i detalladíssimes pàgines que En Hugh Thomas dedicava a limperi espanyol, recordo haver experimentat com una agressió al seny historiogràfic més elemental lestimació del traspassat hispanista britànic, conforme «hi devia haver unes quatre-centes cases senyorials en el Valladolid de principis del segle XVI. Eren edificis de pedra, sovint ornats a lestil mudèjar, però era fàcil dapreciar que el Renaixement, que tant trigà a assolir Espanya, ja havia arribat a la capital». Quatre-centes cases senyorials! No quaranta, ni cinquanta: quatre-centes! En el capítol sucosíssim que dedica a desmuntar la fal·làcia del palau reial val·lisoletà, voluntariosament «fotocopiat» del Reial de València i amb una Huerta del Rey que fa de patètica translació documental dels Jardins de Vivers, En Bilbeny ens aporta el testimoni impagable dEn Bartolomé Bennassar, que ressegueix el protagonisme de Valladolid a la documentació i com En Thomas la considera la capital dEspanya durant diverses fases del mandat de Carles I. Però resulta que, en escrutar els arxius municipals de la vila, En Bennassar sadona que al cens del 1561 sens descriu el lloc com una «vila baixa, conglomerat de casetes particulars», on, curiosament, «les grans edificacions eren relativament escasses». Per ell, «Valladolid no tingué ni la calcària ni el gres de Salamanca, ni el granit de Segòvia: al segle XVI era una vila de totxana i adob, en què el tapiador i el fuster tenien més importància que el picapedrer». Lescàs calatge arquitectònic de la ciutat du En Bennassar a concloure que «els materials utilitzats impediren que la vila de lèpoca renaixentista es conservés fins avui».