Així, doncs, si a Valladolid no queda res daquells centenars de cases senyorials de pedra i ornades a lestil mudèjar que En Thomas extreia de les descripcions de la cort imperial, vol dir que, en cas que existissin, aquelles quatre-centes mansions aristocràtiques es trobarien en una altra ciutat, que en tota la península Ibèrica no podia ser cap més que València. Tot avançant pel mateix capítol 7, En Jordi Bilbeny ens facilita les impressions que destil·la el viatger Enrique Cock quan reporta el seu pas per la vila del Pisuerga el 1592 amb el seguici de Felip II, i on En Cock troba que la seva gent «és superba i de molta presumpció, que diuen i tenen per ells generalment quasi tots que Valladolid és la millor peça de la cristiandat. No sé si pequen pel comú refrany, que diu Villa por villa, Valladolid en Castilla, o si pequen per poca experiència de no haver vist altres terres o de necis, ignorants i presumptuosos, perquè la seva fantasia és que Valladolid és millor que Flandes, Nàpols i Roma, sent Valladolid, a manera de dir, corral de vaques per igualar amb les ciutats principals de Flandes, Nàpols, Roma, Venècia i daltres».
Que a finals del segle XVI els val·lisoletans es tinguessin per habitants de «la millor peça de la cristiandat» constitueix un indicador fiable de la permeabilitat popular a un discurs que duia dècades intoxicant-los. Un discurs tòxic que ha arribat fins als nostres científics de la història, quan el llegim en les quatre-centes cases senyorials dEn Hugh Thomas. Aferrats al passat grandiloqüent que explicaven les cròniques estampades al segle XVI, els veïns de la Valladolid del 1592 shavien cregut la vila àulica imperial que havia fet de seu preferent dels Reis Catòlics i de capital de Carles I, tot i la manca notòria destructures destat, o de vestigis arquitectònics daquells temps gloriosos que invocaven els cronistes.
Travessades les boires de la censura, doncs, la presència insistent de Carles I i de la cort imperial al regne de València que detecta En Bilbeny ens va configurant una València protagonista de la història, que per força ha de ser lhereva daquella capital on van residir els Reis Catòlics, aquella València cortesana que jo defensava al llibre desnonat pel doctor Baydal. De mica en mica sendevina que latracció que exercia la ciutat del Túria havia de procedir, sobretot, de les «estructures destat» forjades per Isabel i Ferran. Caldria comptar-hi, dentrada, el Palau Reial de Vivers, el més digne de ser considerat una residència règia en tota la península Ibèrica. El port, baldament fos la boca del Túria per als vaixells menors, la del Xúquer a Cullera o la badia dAlacant per a les grans flotes, en seria una altra. Bellament comunicada per mar a les ciutats mediterrànies més importants, València allotjaria una altra infraestructura cabdal com la Casa de Contractació per anar a les Índies, receptora de tot el comerç i els metalls americans, per més que els papers adulterats la situïn a Sevilla. Una prova indirecta daquella Casa de Contractació i alhora una altra infraestructura indispensable seria lactiva Seca de València. Ben estudiada per En Mateu i Llopis, viu la seva millor època en temps de Carles I, fins al punt que lencuny de moneda de plata no és superat en vitalitat i puixança per cap altre moment històric.
A tenor dallò que llegíem a Inquisició i Decadència del mateix Bilbeny, però, en aquesta cort imperial que es mou per tota la Nació Catalana i és servida per funcionaris, escrivans, literats i cronistes catalans, hi niava també, i per força en aspra convivència, un «lobby» de nobles i servidors de lantic aparell de Ferran el Catòlic que pugnarien, com corcons insubornables, perquè sadoptés el castellà com a llengua de cort i de govern.
A Sota lestora del Segle dOr castellà, una obra imprescindible que beu dels estudis pioners de lÀlex Sendra i que complementa molt bé la percepció global que ens aporta lInquisició i Decadència dEn Bilbeny, En Lluís Batlle feia valer el testimoni dEn Gaspar de Escolano (1610) per explicar que certes elits valencianes havien fet un esforç especial per allunyar la seva parla del català principatí. Al llarg del segle XV, i potser degut a les aspiracions darribar a ser la seu residencial de la monarquia en detriment de Barcelona, les paraules «desagradables» del català són substituïdes a València per mots llatins. Sembla lintent de gestar una llengua de cort empeltada de vocables cultes que permeti dargumentar, a lhora de discutir on han de viure els reis, que la cort de Barcelona ja no està a lalçada, atès que la seva parla ha quedat antiga, basta i malsonant. De fet, la impressió de lEscolano, que contempla levolució del procés a començaments del segle XVII, encara és aquesta: «En limar i perficionar la propria, se han dado tan buena maña, que con ser la mesma que la Catalana, se ha quedado esta montaraz y mal sonante, y la Valenciana ha passado a Cortesana y gentil», fins al punt que «un razonamiento ordenado en Valenciano fino, tiene sonido y apariencia de Latin».
Si ens en volem adonar, la necessitat de diferenciar-se de lidioma del Principat dispararia la mala premsa del català, llengua ruda i aspra, i afectaria la imatge dels seus parlants, que per associació passarien a ser considerats gent de condició baixa i feréstega, no aptes per acollir una cort reial i aristocràtica. Per bé que aquest no seria mai un sentir majoritari del poble valencià, creiem que la guerra de la Diputació catalana contra Joan II (1462-1472) va facilitar que es pogués presentar Barcelona com una ciutat rebel, massa pagada dels seus privilegis, i els catalans com a vassalls indòmits, si no directament enemics de la monarquia. Amb els Reis Catòlics ja residint en una València lliurada en cos i ànima als seus sobirans, lelit cortesana no deixaria mai de fomentar el rebuig a la catalanitat per assegurar la continuïtat de València com a residència reial. És altament probable que les lleis que restringiren lús del català al regne de València sorgissin en aquell final de segle XV, i que hom comptés amb leficaç col·laboració de laparell inquisitorial per intimidar i fer complir les prohibicions. Tot i que no trobarem una llei que prohibeixi explícitament el català, però, sí que en podem llegir un primer rastre o conseqüència, pel març de 1498, en lordre de fer recollir i cremar la Bíblia estampada a València en llengua catalana, just en el moment que daltres països europeus iniciaven les traduccions de la Bíblia a les seves llengües vernacles. En Bilbeny hi dedica un capítol lluminós en la seva obra anterior. La Pragmàtica reial de 8 de juliol del 1502, per la qual cap impressor o llibreter podia publicar sense una autorització prèvia del consell censor, deixa en mans dels vigilants de la fe, dels comissaris polítics i, per tant, dels perseguidors de la llengua, laccés de qualsevol obra a la impremta. La incidència de la persecució esborrada es percep en lestadística que va fer famosa En Philippe Berger: entre 1473 i 1493, no sedita ni un sol llibre en castellà a València. La pràctica totalitat són en català o en llatí. Entre 1520 i 1529, en canvi, ja només sestampa un 13% dels llibres en català, un 29% en llatí, i un 58% surt en castellà. I gairebé tots els que sediten en català són de temàtica religiosa. «La literatura, la filosofia, el dret, la història o la medicina desapareixen del tot» en la nostra llengua, conclou En Pep Comajuncosa, que va estudiar aquests símptomes.
Hi va haver un moment, per tant, en què les elits valencianes que es volien allunyar del català no en van tenir prou de llatinitzar el valencià. En Lluís Batlle troba que al segle XVI i tenint la cort a la seva capital, els valencians «serien el poble més adequat per dur a terme el disseny duna llengua comuna per a la Monarquia». I amb un aplec de referències molt ben escollides, ens va deixant constància de la imposició, i no només a València, «dun castellà que ha crescut en els últims cent anys», en el període 1511-1611, una llengua que lEscolano opina que «poco a poco, han venido a ponerla en talle [] y con todos los colores de Retorica que una acabada lengua pueda tener, ha llegado a levantar cabeça, y ser generalmente hablada y entendida no solo en España, pero aun en toda la redondez de la tierra». I acaba recalcant «el concepte duna llengua acabada, com si hagués passat per un reconegut procés de creació».
Els dos últims llibres dEn Jordi Bilbeny, per tant, ens situen en un escenari eminentment valencià molt complex, amb una cancelleria que es podria definir com a catalano-flamenca, però amb una cort imperial que també acolliria una aristocràcia nostàlgica del Rei Catòlic, la qual defensa a ultrança la candidatura de València, no ja només com a seu permanent de la monarquia, sinó com a capital operativa de limperi, en una guerra de prestigi contra Barcelona, que domina la cancelleria imperial amb els seus funcionaris catalans. I la defensa valenciana passaria a latac a través del desprestigi de la llengua i la condició catalanes, un desprestigi que va créixer fins a la intolerància i sescampà per tota la península Ibèrica. I, així, les variants del català que es parlaven a tota la Tarraconense anirien sent substituïdes per una llengua en construcció, que bevia indiscriminadament daltres llengües, que «ha crescut en els últims cent anys», i a la qual shavien de traduir les obres de referència, les cròniques històriques, els tractats de totes les matèries dinterès i lalta literatura cortesana. Aquesta tasca restaria confiada, a la mort de Ferran II i per voluntat del mateix monarca, al seu deep state. Lantic aparell del Rei Catòlic, constituït per lentramat inquisitorial, per lelit valenciana procastellana i per tota la noblesa frustrada en no haver pogut entronitzar linfant Ferran en comptes de Carles, configuraria el deep state daleshores, un «estat profund» que lemperador no va tenir prou interès o prou força per desballestar.
Els jocs de poder en clau espanyola a mitjan gener del 2020 ens permeten de visualitzar, de forma ben gràfica i alliçonadora, lantagonisme entre un govern dEspanya suposadament progressista i l«estat profund» hispànic, integrat per la monarquia, alguns comandaments militars i de la policia, altes instàncies judicials, els serveis dintel·ligència i certs empresaris i banquers. Doncs bé, en temps de Carles I, el poder del monarca i la seva cancelleria catalana es veurien contrarestats pel deep state herència del Rei Catòlic, que, a més a més, dominaria les clavegueres de lEstat, amb la Santa Inquisició i la seva xarxa dabjectes servidors a primera línia. Unes clavegueres que tindrien, per descomptat, una intervenció decisiva en la guerra de prestigi contra la condició catalana. Amb coaccions i assetjaments personals. Amb segrest dobres i dautories. Amb denúncies anònimes i falses acusacions dheretgia per culminar persecucions polítiques. Amb un ingrés degradant a un món de censures i de prohibicions, en fi, del qual només es podria escapar fent apologia i exaltació de la castellanitat fins que sarribà al punt de paroxisme en què la mateixa València fou abandonada per massa catalana, encara, i hom va promoure la instal·lació definitiva de la cort anticatalana a Madrid. I allí continua, amb la intolerància irracional més a flor de pell que mai.
Carles I sense censura ha de ser, per tant, i per tot el que hem dit, una referència ineludible per a tots els estudiosos de lemperador Carles V i els primers anys del seu regnat. Penso, per posar un exemple concret, en la feina dEn Carles Camp de la Fundació dEstudis Històrics de Catalunya, que de fa temps prepara una aproximació prometedora a la figura del veritable conquistador de Mèxic. En Jordi Bilbeny, que fa trenta anys ja sostenia que rere lanomenat Hernán Cortés shi amagava per força algun noble català, em fa lhonor de recordar el moment en què vaig tenir la sort de trobar un Alonso Cortés que identifica, amb tota probabilitat, lAlfons Felip dAragó-López de Gurrea i Torrelles com el capità que la censura va amagar sota la pell de lavui famós hidalgo de Medellín. Un «Hernán Cortés» universal que trobem a Barcelona amb lemperador lany 1529 i amb el qual comencen i es clouen les pàgines daquest llibre extraordinari.
El segle XXI ha sotmès a una prova terrible els doctors catalans en Història Moderna. Perquè les relacions entre Catalunya i lEspanya una, a data davui, pertanyen a una realitat que sembla totalment confabulada amb les tesis de lInstitut Nova Història. Parlem duna realitat poblada per la perversió actual de les paraules i dels conceptes, en un estat espanyol on la policia estomaca gent pacífica i limpedeix de votar «en nom de la democràcia»; on es persegueixen políticament persones i institucions; on samenacen empreses perquè treguin les seves seus de Catalunya; on es menteix en seu judicial, sense cap vergonya i en sessions televisades al món, davant dun tribunal daires inquisitorials, amb una sentència condemnatòria escrita ja de bell antuvi; amb uns mitjans de comunicació mentint a pleret cada dia i fomentant una atmosfera social i mediàtica en què cada insult a la condició catalana compta com un mèrit despanyolitat, i en una espiral de falsejament de la realitat a càrrec del poder espanyol que ja forma part de la vida quotidiana dels catalans.
El món acadèmic de casa nostra sexigeix un esforç titànic si pretén convèncer el públic interessat en història que la democràtica Espanya castellana davui només ens insulta, ens empresona, ens jutja i ens menteix a la cara per una qüestió purament conjuntural el nostre independentisme, però que aquest no havia estat mai el comportament històric de Castella envers Catalunya: ni durant el franquisme, ni amb Primo de Rivera, ni amb les bombes dEspartero, ni en les dècades de repressió després del 1714, ni amb el comte-duc dOlivares, ni molt menys on vas a parar en temps de la Inquisició fanàtica de Felip II, el rei al·lèrgic a les llibertats. Avui potser sí que menteixen sobre Catalunya alguns titulars de diari o algunes tertúlies matinals de la capital dEspanya, però en temps dels inquisidors i en els documents històrics no: és impossible. Ells no van adulterar mai ni un sol paper. No van gosar. Perquè els arxius no es toquen. I els papers sols no conspiren. I la Història és una ciència.
Més enllà de festejar amb realitats confabulades o de superar elegantment els menyspreus acadèmics amb una autèntica repassada intel·lectual, però, laconseguiment més destacable de Carles I sense censura continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat derror ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol i això inclou el català i el castellà és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a lepicentre de la història. Pel maneig acurat i minuciós de la informació que ens posa a disposició, pel nombre generós i la diversitat de fonts que fa servir, per la seva raresa i peculiaritat, pel fet que alguns historiadors daquests mateixos fets les obvien de manera tan notòria com científicament qüestionable, crec que el discurs argumental que ha aconseguit bastir En Jordi Bilbeny en aquest llibre denuncia, duna forma permanent i inexorable, en un autèntic escac i mat a la censura, el gran muntatge castellà, insostenible conforme hi acostem la lupa. I posa de relleu, aleshores, el protagonisme inequívoc de la Nació Catalana en aquella primera dècada de govern imperial de Carles I. I és davant duna feina tan pacient, tan acurada i tan completa que goso afirmar que, en aquesta obra fastuosa i sense parió, la Història ha capitulat enfront de la veritat.