Més enllà de festejar amb realitats confabulades o de superar elegantment els menyspreus acadèmics amb una autèntica repassada intel·lectual, però, laconseguiment més destacable de Carles I sense censura continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat derror ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol i això inclou el català i el castellà és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a lepicentre de la història. Pel maneig acurat i minuciós de la informació que ens posa a disposició, pel nombre generós i la diversitat de fonts que fa servir, per la seva raresa i peculiaritat, pel fet que alguns historiadors daquests mateixos fets les obvien de manera tan notòria com científicament qüestionable, crec que el discurs argumental que ha aconseguit bastir En Jordi Bilbeny en aquest llibre denuncia, duna forma permanent i inexorable, en un autèntic escac i mat a la censura, el gran muntatge castellà, insostenible conforme hi acostem la lupa. I posa de relleu, aleshores, el protagonisme inequívoc de la Nació Catalana en aquella primera dècada de govern imperial de Carles I. I és davant duna feina tan pacient, tan acurada i tan completa que goso afirmar que, en aquesta obra fastuosa i sense parió, la Història ha capitulat enfront de la veritat.
Pep Mayolas
Arenys de Mar, 15 de gener del 2020
CARLES I SENSE CENSURA O LESCAC I MAT A LA MENTIDA, LARROGÀNCIA I EL PENSAMENT ÚNIC
Fa anys que tinc clara la catalanitat dEn Colom. Però, tot i arribar a la certesa que aquest gran navegant, polític, militar i humanista fos català, això no va fer que maturés de llegir i de continuar cercant proves a fi de poder-ho demostrar de forma indiscutible. Així, fruit de les noves dades que anava espigolant, vaig començar a investigar la possibilitat que ell no fos lúnic català que aniria a les seves expedicions transoceàniques. A poc a poc vaig anar documentant a Catalunya tot un seguit de mariners i personalitats que crèiem castellanes. Alguns eren portuguesos, com els Anyes o Iañez; daltres, napolitans com els Cossa, o castellans com els Bovadilla; però molts daltres ja eren del tot catalans, com els Torres, els Cases, els Bertran, els Carbó, els Aragó, els Ladron, els Vives, els Ballester, els Coma, els Grau, els Margarit, els Sanxis, els Ponç, els Berard, els Desplà o els Codina.
A mesura, doncs, que ampliava la meva recerca, anaven apareixent més i més rastres de catalanitat entre aquells primers navegants. Però també vaig anar observant que no tot el paper daquella gesta havia caigut a mans de Castella, sinó que Catalunya cada cop hi anava cobrant un paper més gran. Així vaig anar veient que les Capitulacions les havia signades un funcionari de la Cancelleria catalana, En Joan de Coloma. Que els diners els va posar En Lluís de Santàngel, tresorer valencià del rei i que, encara, ho va fer amb ducats, moneda llavors inexistent a Castella. Que la lletra famosa que va escriure En Colom a la tornada daquell viatge no la va adreçar a cap funcionari castellà, sinó a membres de lEstat català com eren En Lluís de Santàngel i En Gabriel Sanxis. I em vaig adonar que la còpia més antiga daquelles Capitulacions era guardada a lArxiu Reial de Barcelona. En Lluís Ulloa, que és dels primers historiadors valents que es va encarar amb el tema colombí, veient alguns dels aspectes que ara us exposo, va pensar que els reis, en una jugada de perversitat política, van fer creure a En Colom que pactava verament amb ells, en tant que monarques de «Castella i Aragó», quan en realitat ho feien com a senyors «exclusivament castellans». La intuïció de lUlloa no em va suposar cap trencament, ni intel·lectual ni emocional, perquè, com us dic, ja feia temps que venia treballant en la línia duna cada vegada major participació catalana en aquells primers viatges, però sí que va venir a sumar-se a les meves conjectures que, potser més que per a «Castella i Aragó», En Colom va fer aquelles expedicions tan sols per a «Catalunya i Aragó». Anava recollint dades que mho permetessin capir i, en la mesura dels possibles, exposar. Hi havia, és clar, en aquesta direcció, la tornada dEn Colom a Barcelona i la rebuda triomfal que els reis i els catalans li van dedicar. Però, més que això, encara, hi havia també la preparació íntegra a Barcelona del segon viatge ultraoceànic, durant unes Corts Generals de Catalunya, amb més de cent documents que ho avalaven, tots signats per Ferran i Isabel a la Ciutat Comtal. La bandera catalana que vèiem a la majoria de representacions coetànies de les tres caravel·les i la indumentària dels navegants, amb saravells i barretines, mho van acabar de confirmar. Com també mho feia creure el fet de constatar que els esmentats Codina, precisament, van ser els cofundadors, al primer terç del segle XVI, de la primera companyia comercial transoceànica, que feia el trajecte a les Antilles, passant per Canàries, just al moment en què la història oficial assegura a tort i a dret que els catalans havíem estat exclosos daquelles navegacions i daquell comerç. I els Codina no eren, com podeu suposar, cap excepció, ni cap anomalia.
Després de publicar els meus dos primers llibres, Brevíssima relació de la destrucció de la història i La descoberta catalana dAmèrica, on explicava que hi havia hagut una gran operació destat per crear, amb lajut de la Inquisició i la censura reial, un nou discurs oficial a fi que totes aquelles gestes nàutiques fossin atribuïdes a Castella, vaig començar a escriure el Petit manual de la descoberta catalana dAmèrica que recollís totes les evidències que havien anat deixant els escriptors i historiadors al llarg dels segles XV, XVI i XVII. Nhi vaig recollir unes quantes desenes. Però llavors, de cop i volta, sem va ocórrer mirar una cosa: la presència del nou rei Carles als regnes hispànics. Si, com sens deia i repetia fins a lavorriment, les noves terres dAmèrica es van incorporar a Castella, mentre els catalans no podien fer res més que mirar-se-les de cua dull, hauria estat ben coherent que la primera visita que Carles I fes a Espanya hagués estat majoritàriament, per no dir exclusivament, al regne castellà, i que hagués visitat Sevilla, perquè aquesta ciutat era segons sens afirma a martellades centre neuràlgic, capital i port darribada i sortida de tot el comerç entre Espanya i Amèrica. La meva sorpresa va ser adonar-me que Carles no tan sols no va posar els peus a Sevilla, sinó que va passar la major part del temps celebrant corts a Saragossa i Barcelona, des de les quals ciutats va organitzar i resoldre tots els temes i conflictes derivats de la conquesta i colonització del Nou Món. Això canviava radicalment la visió dels fets i obria un nou paradigma fins ara totalment desconegut: el duna descoberta, conquesta, colonització i evangelització primigènies absolutament catalanes. Les traces, els documents i els llibres que anava consultant i referenciant ho palesaven de tot en tot. Els primers articles que en vaig escriure, els vaig aplegar en un nou llibre intitulat El Dit dEn Colom. Catalunya, lImperi i la primera colonització americana (1492-1520), publicat al 2010, on ja hi dedicava, al capítol XII, un articlet sobre «Carles I, Rei dels catalans i Senyor de les Índies», que venia a ser lembrió daquest llibre. Al pròleg hi deia, així mateix, uns mots que, vista la gran campanya de persecució intel·lectual a què mhan sotmès, ara em sonen més actuals que mai: «La majoria dels historiadors moderns fan com si la censura no hagués existit mai. Com si els textos impresos fossin la vera expressió del cronista, sense intercessió de cap mena. I això els du de ple a la credulitat del text, a repetir sense sentit crític ni rigor intel·lectual el discurs que la censura ha confegit sobre els fets més rellevants de la nostra història. I el que és més greu: els porta a afirmar que els fets no han pogut passar de cap més altra manera. Quedar-se atrapat als paranys de la censura comporta aquestes servituds. Però els qui hem resseguit les lleis censores, els moviments dels censors, els canvis del text i dels gravats dedició en edició, creiem que la història és un muntatge. Un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat». I a petja seguida, hi afegia: «La censura ha funcionat com un gran aspirador de consciències toves i desinformades, derudits crèduls, més àvids dinformació que no pas dinformació verídica i contrastada acuradament. I això ens ha portat a latzucac actual. Això ens ha dut a viure la història com una fe, com un dogma, com una llei divina. Però jo crec, més enllà de tot fonamentalisme i negacionisme, que la història és, per sobre de tot, una ciència. Un espai per a la confrontació de dades. Un discurs on la probitat intel·lectual i el raonament empíric simposin a les bombes i a les bales. On les idees guanyin la covardia, lego, la poltrona i la nòmina. On la recerca de la veritat sigui lúnic camí i lúnic guiatge possibles. I, ara mateix, la recerca de la veritat passa, de tot en tot, com una exigència ineludible i irrenunciable, per posar en quarantena tot el que ens han explicat sobre En Colom i la descoberta dAmèrica». Exacte: per posar en quarantena tot el que ens han explicat. Tot el que fa referència a Amèrica i a En Colom, per descomptat, però també tot el que fa referència als catalans a Itàlia i tot el que fa referència al paper polític i militar de Catalunya dins limperi espanyol. Un imperi regit, en un dels seus moments més àlgids, per Carles I.
Aquell primer article que vaig publicar a lentorn del nou rei Carles va anar madurant i creixent, a poc a poc, però de forma constant. Quan tenia 166 notes ja el vam penjar a les xarxes, en una data anterior a lany 2005, i el vaig fer arribar poc després a lamic Pep Mayolas, que sacabava dintegrar al nostre equip de recerca, per si li podia servir de suport en tot el que començava a investigar. Un cop llegit, recordo que la seva reacció va ser duna mena destupor. Destupor positiu i regenerador, perquè em va dir que ara sí que veia claríssim que «tot passava aquí», als estats de Catalunya. I era ben bé això: tot passava aquí. Content amb el resultat daquell petit estudi, el vaig enviar a la revista Sàpiens per si el volien editar complet o en resum. La resposta va ser que no. Que mho agraïen, però que era «massa llarg». I ho vaig entendre, perquè vaig deduir que o no devien tenir ningú prou capacitat per resumir-lo, o allò era un pretext com un altre per no haver de publicar res que sortís un mil·límetre dels tòpics alienadors a què ens havia sotmès la historiografia oficial durant el darrer segle.
Volent encara continuar lampliació daquell treball, no vaig parar de fer-lo créixer amb noves aportacions. I el 30 de desembre del 2014 ja apareixia, amb idèntic títol, publicat al web de lInstitut Nova Història, com un estudi profund i extensíssim, amb 333 referències documentals. És sobre aquest darrer estudi, doncs, que he anat construint el llibre que ara teniu a les mans: reescrivint el text ja redactat, esponjant les afirmacions amb més raons i noves dades, aprofitant articles que havia anat elaborant en paral·lel i que ara incorporava al text principal i, és clar, creant capítols nous, a mesura que em calien per explicar millor el meu propòsit de lobra i fer de pont entre un capítol i un altre. Des que fa dos anys vaig agafar lúltima actualització de lestudi per convertir-lo en llibre fins que he lliurat el manuscrit final als editors, hi he estat plenament dedicat. Us he de confessar que, pel camí, i quan em pensava que era a punt denllestir lobra, de cop i volta, havia de demanar una pròrroga i una altra als editors per encabir-hi més material que considerava imprescindible. Fins arribar al desembre del 2019, on vaig haver de donar-lo per conclòs, tot i que mhi faltaven un parell de capítols fonamentals. El primer hauria dhaver exposat que la reina Joana, la mare del rei Carles, no es trobava a Castella, tancada a Tordesillas, sinó en algun lloc del regne de València, molt probablement a Silla. Aquesta és una via de recerca que entre En Lluís Maria Mandado i En Pep Mayolas van suggerir i, més endavant, tant En Manel Capdevila, com En Cesc Garrido i lIvan Giménez han treballat amb profusió de dades interessantíssimes i noves raons. Amb tot, he dadmetre que jo, davant la impossibilitat dafrontar el tema i desenvolupar-lo amb prou rigor i explicitud narrativa, no he tingut altra opció que deixar-lo només indicat. I em fot. Perquè el paper de la reina Joana és capital en tot el que afecta no tan sols les visites que li faria el seu fill Carles, sinó les que també li farien els cabdills del moviment comuner. En el primer dels casos, perquè si Joana era tancada al regne de València, Carles també havia de ser aquí quan la visitava en les múltiples visites que li va fer i que les cròniques adulterades situen a Castella. I, en segon lloc, perquè si no era a Castella, els líders del moviment comuner no podien ser mai dels mais els cabdills castellans, i tal vegada la gran revolta comunera tingui molts aspectes transvasats de València de la revolta agermanada valenciana a Valladolid i a la Meseta. O en sigui una calc fraudulent sencer. És aquest, com us deia, un capítol que mha quedat pendent, però que us vull exposar almenys aquí, amb lesperança que, quan sigueu dins de lobra, el pugueu situar si més no mentalment en el decurs dels esdeveniments, i quan els fets ho reclamin.
Deia que he assenyalat aquest tema almenys a dins el llibre. Però, en canvi, el que no he pogut ni tan sols esmentar és el del retir del monarca a Sant Jeroni de la Murtra, que havia indicat en dinars i tertúlies, des de fa més de quinze anys, però que, com acostuma a passar amb les presses i les peremptorietats de la redacció del llibre, no he tingut temps de poder escriure i donar-li forma de capítol, baldament fos amb un estil abreujat. Nogensmenys, nhi ha una aportació prou interessant, ja en forma de llibre, on En Daniel Ibáñez explica amb tots els ets i uts, i dun tenor ben reelaborat, aquella meva idea, si bé sense ni tan sols citar-me ni esmentar lorigen del seu treball. Les llargues converses tingudes; la bibliografia que li vaig fer a mans; les correccions fetes, un i un altre cop, al text; lempenta perquè escrivís les idees en notes i petits articles; la publicació dalguns daquests articles al nostre web; lencoratjament, més tard, perquè convertís els articles en llibre i, finalment, quan el llibre ja començava a prendre cos, els suggeriments de capitular-lo i endreçar-lo en un ordre determinat, tot això lIbáñez no ho ha volgut reconèixer enlloc. Amb tot, i al marge daquesta mena de cop baix, tan comú en el sempre desprotegit ofici dinvestigador, he de reconèixer que, ara mateix, el seu llibre, que porta per títol La mort de Carles I a la Murtra, pot esdevenir una gran orientació a tothom que shi vulgui humilment aproximar, i hauria de servir per acabar darrodonir i contrapuntar tot el que exposa aquesta meva obra que tot just ara comenceu a llegir, almenys pel que fa als darrers moments de la vida de lEmperador, que tampoc no shan escapat de la tergiversació documental.
Com deveu saber, no sens ha parat de repetir fins a lavorriment que durant el regnat de Carles I, i en el moment que Espanya es consolidava en limperi més gran de la terra, Catalunya en va quedar al marge, de la mateixa manera que va quedar proscrita del comerç i mercat americans. Gairebé tots els autors que han estudiat aquest moment crucial de la història dEspanya i de Catalunya parlen a luníson del gran protagonisme castellà en la construcció de la nova monarquia, del nou estat espanyol. Castella sempre apareix com la nació escollida per tirar endavant aquest projecte polític universal. I Catalunya, com una nena enfadada i rebeca, en queda al marge. Sho mira de lluny. I cert: en alguns moments shi enfronta obertament. Però sempre des dun segon pla. Els acadèmics, bevent com de costum de les fonts espanyoles censurades, ens expliquen que Catalunya va patir una decadència econòmica brutal, que, si lacompanyem de la davallada cultural que també ens inoculen que va patir, llavors ja no cal estudiar ni revisar re, perquè simplement no hi havia re. Però és clar, com en lestudi de la biografia dEn Colom i dels fets dels seus primers viatges americans i del paper de Catalunya en el comerç transoceànic, les dades no es poden tenir per fiables, perquè han estat elaborades per la censura destat. Ja fa anys que, en aquest sentit de la decadència econòmica, lAlbert Garcia Espuche va publicar un llibre meravellós, que duia per títol Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, on desmuntava categòricament, amb desenes i desenes de proves, totes aquelles collonades de la decadència i lempobriment català. Dell són aquests mots: «Resulta del tot imprescindible, després de situar Catalunya en el context espanyol, valorar la importància de lorientació atlàntica i relacionar-la amb les transformacions econòmiques i territorials». Per tant, hem de relacionar el progrés econòmic de Catalunya amb lorientació atlàntica dels catalans, tan poc coneguda com obviada. LEspuche, que mira dexplicar la negligència dels historiadors catalans a lhora de parlar daquella Catalunya, pondera que «pocs estudiosos aborden al mateix temps les fonts barcelonines i les altres fonts catalanes. I rere les fonts venen els problemes plantejats i les realitats observades. De tal manera que, la major part de les vegades, sacaba construint o bé història de Catalunya feta bàsicament amb documents barcelonins o bé història local de les diferents poblacions i comarques del país, amb resultats sovint massa obedients als tòpics historiogràfics». Per això, com que no es deixa endur per tòpics ni servilismes de cap mena, aquest autor, en un moment del seu llibre, esmenta que En Carrera i Pujal ja havia defensat, emprant i «comentant les disposicions de les Corts del 1534, la influència que ja exercien al Principat els mercats de les Índies orientals i occidentals». És a dir que ni decadència ni manca de comerç amb Amèrica.