Com deveu saber, no sens ha parat de repetir fins a lavorriment que durant el regnat de Carles I, i en el moment que Espanya es consolidava en limperi més gran de la terra, Catalunya en va quedar al marge, de la mateixa manera que va quedar proscrita del comerç i mercat americans. Gairebé tots els autors que han estudiat aquest moment crucial de la història dEspanya i de Catalunya parlen a luníson del gran protagonisme castellà en la construcció de la nova monarquia, del nou estat espanyol. Castella sempre apareix com la nació escollida per tirar endavant aquest projecte polític universal. I Catalunya, com una nena enfadada i rebeca, en queda al marge. Sho mira de lluny. I cert: en alguns moments shi enfronta obertament. Però sempre des dun segon pla. Els acadèmics, bevent com de costum de les fonts espanyoles censurades, ens expliquen que Catalunya va patir una decadència econòmica brutal, que, si lacompanyem de la davallada cultural que també ens inoculen que va patir, llavors ja no cal estudiar ni revisar re, perquè simplement no hi havia re. Però és clar, com en lestudi de la biografia dEn Colom i dels fets dels seus primers viatges americans i del paper de Catalunya en el comerç transoceànic, les dades no es poden tenir per fiables, perquè han estat elaborades per la censura destat. Ja fa anys que, en aquest sentit de la decadència econòmica, lAlbert Garcia Espuche va publicar un llibre meravellós, que duia per títol Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, on desmuntava categòricament, amb desenes i desenes de proves, totes aquelles collonades de la decadència i lempobriment català. Dell són aquests mots: «Resulta del tot imprescindible, després de situar Catalunya en el context espanyol, valorar la importància de lorientació atlàntica i relacionar-la amb les transformacions econòmiques i territorials». Per tant, hem de relacionar el progrés econòmic de Catalunya amb lorientació atlàntica dels catalans, tan poc coneguda com obviada. LEspuche, que mira dexplicar la negligència dels historiadors catalans a lhora de parlar daquella Catalunya, pondera que «pocs estudiosos aborden al mateix temps les fonts barcelonines i les altres fonts catalanes. I rere les fonts venen els problemes plantejats i les realitats observades. De tal manera que, la major part de les vegades, sacaba construint o bé història de Catalunya feta bàsicament amb documents barcelonins o bé història local de les diferents poblacions i comarques del país, amb resultats sovint massa obedients als tòpics historiogràfics». Per això, com que no es deixa endur per tòpics ni servilismes de cap mena, aquest autor, en un moment del seu llibre, esmenta que En Carrera i Pujal ja havia defensat, emprant i «comentant les disposicions de les Corts del 1534, la influència que ja exercien al Principat els mercats de les Índies orientals i occidentals». És a dir que ni decadència ni manca de comerç amb Amèrica.
Aleshores, si En Colom era català i els catalans van participar activament en el comerç americà, i no hi va haver a Catalunya cap decaïment econòmic, això vol dir ras i curt que el centre neuràlgic polític, militar i comercial shavia de trobar també en aquesta nació i no pas a Castella. I que quan Carles I va ser proclamat rei dels seus regnes hispànics i va haver de venir a prendren possessió, va haver de fer cap als seus dominis catalans, establir-shi i organitzar limperi des daquí i no des de Castella. Aquest llibre ho intenta provar amb tota mena de raons i evidències documentals. Saltant per sobre, si bé tenint-les en consideració i evidenciant-les aquí, totes les truculències de la censura per anar situant tantes vegades com calgués la presència de lEmperador i de la cort imperial en terres de Castella. Sí, les inèrcies i els tòpics historiogràfics han estat excessius també a les biografies del Cèsar. Massa. I fins avui, doncs, perviuen les llagoteries daquests biògrafs, camuflades dobjectivitat. Uns biògrafs empre condescendents amb les fonts castellanes, sense aplicar mai ni el sentit crític, ni les mínimes exigències de lhermenèutica i lexegesi que calen per estudiar un temps, una obra, uns fets. Sempre la credulitat cega i la submissió als tentacles invisibles de la raó destat, que no són altres que els tentacles imperceptibles de la censura. I potser ha arribat el moment dobrir els ulls.
Deia Ciceró que, «en la discussió, cal cercar no tant el pes de lautoritat com la força de largumentació. Encara més: la majoria de vegades, lautoritat dels qui fan professió densenyar és un destorb per als qui volen aprendre». I com passa a tants ciutadans de bona fe, «deixen, en efecte, de fer servir el seu propi criteri, i admeten com a segur el que veuen jutjat ja pel mestre a qui donen llur aprovació». No hi puc estar més dacord. Per això deia que potser és lhora de llegir per nosaltres mateixos i de pensar per nosaltres mateixos. Potser ha arribat el moment daplicar la raó i el dubte metòdic als textos que ens han arribat. En aquest sentit, no voldria deixar dagrair als amics Pep Mayolas, Rafel Mompó i Joanjo Albinyana lajut que mhan donat, llegint-se el text del meu llibre, aportant correccions, precisions i noves dades, per fer-lo encara millor i contribuir amb aquest millorament a fer que limpacte sobre les consciències dels lectors sigui més nítid i més contundent. Com us deia, potser comença a ser hora que denunciem de viva veu la censura en la redacció de la nostra història. Potser també ha arribat el moment de denunciar la censura destat a la biografia de Carles I, rei que va ser dels catalans, que va tenir Catalunya en altíssim concepte i predilecció, i que va convertir Barcelona en la capital de tots els seus dominis imperials. Va ser una casualitat? O va ser així i la censura, com de costum, ens ho ha volgut ocultar? Carles I sense censura és el llibre que ho mira de revelar. I jo diria, ja per acabar, que el llibre que teniu a les mans, mentre revela aquesta nova biografia del Cèsar sense censura, fa alhora un escac i mat definitiu a la mentida, a la història manipulada i a tots els seus defensors i coribants multiseculars. Inclosos els actuals, que macusen de totes les misèries possibles i impossibles. Sí. Carles I sense censura: escac i mat a la mentida. Escac i mat a larrogància i a la indigència intel·lectual disfressades de veritat única, monolítica i inqüestionable. Disfressades dauto de fe. I tant: escac i mat.
Jordi Bilbeny
El Barracar, Arenys de Munt, 23 de febrer del 2020
1
LES CORTS DE MONTSÓ DEL 1528 SUBSTITUÏDES PER UNES INEXISTENTS CORTS DE TOLEDO
És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta dAmèrica han estat alterats o esborrats. Shan esborrat i refet els textos i shan esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades de lor americà a Catalunya i la seva utilització per rescabalar les despeses de les institucions catalanes contretes amb lemperador Carles denunciaven també obertament la implicació directa daquest país amb la conquesta i colonització del Nou Món, sovint trobem que els relats dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana.
Així, el pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets dEn Cortès, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a lEmperador, primer a Montsó i després a Barcelona, entre els anys 1528 i 1529, per bé que la seva Història de les Índies sacabi al 1561, com ell mateix expressa, a més a més, al final del llibre.1 La rebuda imperial és silenciada també a la minuciosa i completíssima Historia de la Conquista de Méjico, de lAntonio de Solís,2 i a la biografia dEn Juan Antonio de Vera, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V.3 Tampoc lAlfons de Santacreu no ens diu que En Cortès arribés a Montsó, tot i que ens especifica que, a lany 1528, «vingué a besar les mans de lEmperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut».4
1
LES CORTS DE MONTSÓ DEL 1528 SUBSTITUÏDES PER UNES INEXISTENTS CORTS DE TOLEDO
És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta dAmèrica han estat alterats o esborrats. Shan esborrat i refet els textos i shan esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades de lor americà a Catalunya i la seva utilització per rescabalar les despeses de les institucions catalanes contretes amb lemperador Carles denunciaven també obertament la implicació directa daquest país amb la conquesta i colonització del Nou Món, sovint trobem que els relats dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana.
Així, el pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets dEn Cortès, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a lEmperador, primer a Montsó i després a Barcelona, entre els anys 1528 i 1529, per bé que la seva Història de les Índies sacabi al 1561, com ell mateix expressa, a més a més, al final del llibre.1 La rebuda imperial és silenciada també a la minuciosa i completíssima Historia de la Conquista de Méjico, de lAntonio de Solís,2 i a la biografia dEn Juan Antonio de Vera, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V.3 Tampoc lAlfons de Santacreu no ens diu que En Cortès arribés a Montsó, tot i que ens especifica que, a lany 1528, «vingué a besar les mans de lEmperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut».4
Altrament, segons En Bernal Díaz del Castillo, a lany 1528 En Cortès va arribar a «la cort, que en aquella saó era a Toledo»,5 on va ser rebut solemnement per lEmperador i li va fer relació de les seves gestes.6 Al llarg de tot el capítol, el cronista parla sempre de «Castella» i de «Toledo» i escriu emfàticament que «vull portar a la memòria altres coses que a En Cortès li esdevingueren a Castella al mateix temps que hi romangué la cort».7
Doncs bé: tal com ha indicat En Demetrio Ramos, «aquest esdeveniment no es produí a la ciutat del Tajo, on no hi havia la cort»,8 sinó que En Cortès «hagué darribar fins a Montsó on se celebraven les Corts aragoneses per poder-se presentar davant del rei»,9 que llavors sestava en aquesta ciutat amb el secretari imperial i el president del Reial Consell dÍndies,10 «amb tots els membres que llavors lintegraven».11 La relliscada és tan colossal, que En Ramos denuncia al moment que «laudiència concedida per lEmperador a En Cortès», En Bernal Díaz «per error [la] situa a Toledo».12 I insisteix a demanar-se si «confon En Bernal el pas per Toledo dEn Cortès amb la seva arribada a la cort?»,13 per tot seguit respondre categòric que «és el que creiem».14 I, vist amb claredat aquest embull, rubrica convençut que el cronista, «quan anuncia el seu desig de relatar tot el que ha succeït, com a cosa digna de destacar-hi, ho fa de manera que sembla encaixar esdeveniments autèntics, però en un marc cronològic suposat per ell».15 I tant: els fets són reals, però el marc cronològic i, sobretot, geogràfic, sha literaturitzat. O més ben dit: sha falsejat del tot. I shan reubicat les Corts Generals de Montsó, sense cap mena descrúpol, a Toledo. Per això En Ramos subscriu que el relat està ple derrors, «a part daquesta confusió, de suposar que a Toledo hi havia la cort».16
Si hi va haver, doncs, una confusió del cronista en relatar el pas dEn Cortès per una ciutat com Toledo camí de la cort, per fer-la passar per la cort mateixa, això ha dobeir a unes raons de pes, perquè una cort no simprovisa, ni simagina. O és o no és. I, per tant, o hi és o no hi és. I En Cortès, o hi era o no. No podia, de cap de les maneres, confondre una ciutat qualsevol amb una ciutat amb lEmperador, lAudiència, el Consell Reial, la resta de consells, els juristes i assessors, els eclesiàstics, els militars i els nobles, entre els quals hi havia també els parents del rei i, sovint, les mullers dalguns concurrents principals, amb tot el tragí que una organització semblant comportava. Si hi ha confusió, doncs, és que hi ha un retoc. És que els censors ho han enterbolit premeditadament.
En Sandoval escriu també que «en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent lEmperador a Toledo, vingué a aquesta ciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després dhaver conquerit la Nova Espanya i daltres moltes províncies, majors que Europa».17 I signantment fa En López de Gomara, que ens reporta que En Cortès «arribà a Espanya a final de lany mil cinc-cents vint-i-vuit, essent la cort a Toledo. Inflà tot el regne del seu nom i arribada i tothom el volia veure».18 Però les Corts de Toledo, com assegura En José Ignacio Fortea, van ser al 1525 i «siniciaren el primer de juny i el darrer acord enregistrat a les minutes de les sessions es produí al 26 dagost daquest [mateix] any».19
Tenim una dada principal, on ens convé agafar-nos: En Cortès arribà a Espanya, i daquí es va dirigir cap a la ciutat on hi havia la cort. Sobre aquest punt bicèfal del relat larribada i la direcció, tothom hi està dacord. En Bernal Díaz narra que el conqueridor mexicà «anà a desembarcar prop de la vila de Palos, al costat de nostra senyora de la Rábida».20 I és prou diligent a especificar que, des que van sortir de Veracruz, «en quaranta dies arribà a Castella, sense parar a lHavana ni a cap altra illa».21 El context, doncs, és totalment castellà. Arriba a Castella, desembarca prop de Palos i es dirigeix a la cort de Toledo. Però ara ja hem vist que la cort no era a Toledo ni a Castella. I si no era aquí, ¿hi ha cap traça que ens permeti conjecturar que larribada potser també ha estat deslocalitzada?