I aleshores entendrem també automàticament que la implicació de Catalunya i dels catalans en tot allò que afectava la conquesta i colonització americana i, en aquest cas, específicament mexicana, fa que les Corts de Montsó siguin esborrades de múltiples relats i cròniques situades a «Toledo», malgrat que els fets històrics ho desmenteixin de bat a bat i molt estentòriament.
En conseqüència, el fet que tants cronistes oficials «sequivoquin» sempre en el mateix i precís punt, quan disposaven de documentació de primera mà, quan seguien la cort o quan, en alguns casos, van presenciar ocularment allò que narraven, o van ser informats directament per daltres que ho havien vist en persona, manifesta cridanerament que lerror no és involuntari, ans prové dunes instàncies superiors, que lintroduïen mimèticament i precisa, a rellotge passat, allà on calgués. I així ho ha detectat també En Carles Camp, per qui, «després de la conquesta de Mèxic, Cortès va tornar a Espanya, a finals del 1528, per negociar amb el rei Carles I lorganització política dels nous territoris acabats dincorporar a la Corona. La trobada shauria produït entre juny i juliol daquell any. El cronista dÍndies Fray Prudencio de Sandoval, home pertanyent a la cort reial, Francisco López de Gómara, secretari i confessor de Ferran Cortès, Bernal Díaz del Castillo, soldat destacat de la conquesta de Mèxic, i que coneixia personalment Cortès, coincideixen tots tres a dir que Cortès va anar a Toledo perquè allí hi havia la cort.
»Aquí notem la sistemàtica intervenció dels censors ja que està totalment i absoluta contrastat que la cort era a Montsó, puix shi celebraren Corts en aquells temps. El rei havia deixat Toledo el 12 de febrer [del 1526] i, després de passar per diferents llocs de Castella i Aragó, va arribar a Fraga el 22 dabril del 1529. L1 de maig ja era a Barcelona, don no es va moure tret dalgunes estades a Molins de Rei fins al 28 de juliol, que va embarcar cap a Itàlia. Així ho recull Vicente de Cadenas y Vicent al seu llibre Diario del Emperador Carlos V (Itinerarios, permanencias, despacho y efemérides relevantes de su vida). El fet que lautor fos falangista, elimina tota sospita de manipulació catalanista sobre aquestes dades».52
Si bé al començament es podria pensar com sovint se mha recriminat i En Camp denuncia obertament que érem davant de simples conjectures del catalanisme polític, agafades pels cabells a fi de reivindicar una història que hauríem volgut tenir, però que no era nostra, al cap duns anys han anat apareixent punts de vista semblants o idèntics. I alguns dells postulats per historiadors cent per cent espanyols. Així ho ha intuït lAmada López de Meneses, que ha confrontat les cròniques cortèsiques amb la documentació oficial de les Corts de Castella, i que ha desmentit la dada de la trobada dEn Cortès i lEmperador a Toledo. Per ella, doncs, des que ho va escriure En Gomara, al segle XVI, «encara es repeteix que la primera entrevista del conqueridor de Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes i terra ferma de la mar Oceana tingué lloc a Toledo, que, certament, amb el seu alcàsser, hagués constituït un escenari magnífic de lesdeveniment; però la veritat és que Carles dÀustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1526».53
Per tant, si la cort havia deixat Toledo a principis del 1526 i al 1528 era a Montsó, al 1529 tampoc no podia romandre a la ciutat castellana, perquè és de tothom conegut que, en acabar-se lassemblea de Montsó, la cort es va desplaçar cap a Saragossa, on es va prorrogar tan sols per als aragonesos,54 i daquí vers Catalunya, on lEmperador les havia novament convocat a Barcelona.55 Per En Jon Arrieta, «els territoris aragonesos foren al 1529 amfitrions destacats del monarca, a qui tingueren ocasió de plantejar els assumptes que consideraven més preocupants a les corts respectives», raó per la qual laparell administratiu regi, «novament, es trobava concentrat a Barcelona disposat a cobrir una nova etapa en la dimensió imperial».56 I de conformitat amb la María del Carmen Mazarío, que segueix molt de prop els llocs on es troba lemperadriu Isabel i, per consegüent, on hi ha també el seu marit i la cort, en acabar-se les Corts de «Madrid» del 1528, ens confirma que, «volent lEmperador reunir-les als seus regnes dAragó, partí de Madrid, amb prou feines acabades les daquesta vila. Foren reunides a Montsó al mes de juny, on lEmperador mateix exposà la seva política internacional».57
Sent això obvi i universalment sabut, ara trobem un altre paràgraf que explicita que la radicació de les Corts a «Toledo» aquell any de 1528 no pot respondre a cap badada, sinó a una línia censora concreta i definida: castellanitzar lentorn imperial i situar a Castella unes corts i uns personatges que es trobaven a la Nació Catalana, entre València, Barcelona i Montsó.
La castellanització als llibres i textos oficials de les Corts catalanes que comento, si bé ja no traslladant-les a «Toledo», ans ara a «Madrid», es pot veure també amb tota nitidesa al Compendio Historial de lEstevan de Garibay, car aquest autor especifica que lEmperador era a «la vila de Madrid, on hi havia la cort de Castella».58 És aquí on passa ara tota lacció del Cèsar i no pas a València, Montsó i Barcelona, com sabem per daltres fonts. I, com si no haguessin existit mai les Corts de Barcelona del 1529, En Garibay relata: «Ordenades les coses dEspanya, lEmperador, desitjant, a exemple dels cèsars germànics, els seus predecessors, rebre de mà del papa Climent lúltima corona imperial, i assentar les coses dItàlia i Alemanya amb vista personal, passà per mar a Itàlia a lany de mil cinc-cents vint-i-nou».59 I el mateix farà En Juan de Mariana al seu Sumario, on totes les resolucions i tractats de les Corts de València, Montsó, Saragossa i Barcelona són preses a Madrid,60 on hi havia «els estats del regne».61 I així, pel que fa al tractat de les illes Maluques, que, com és universalment conegut, va ser signat a Saragossa el 22 dabril del 1529,62 raó per la qual és conegut per la historiografia com a «Tractat de Saragossa», escriu sense cap escrúpol que, a fi de conclouren lacord, «semblà el millor camí que el rei de Portugal prestés a lEmperador tres-cents cinquanta mil ducats, amb la condició que, fins que aquells diners no fossin pagats, els castellans desistissin del tracte i pretensió daquelles illes».63 I semblantment sesdevé a La Carolea dEn Juan Ochoa, on el Tractat de Saragossa «fou fet contra la voluntat de molts de Castella, amb qui Sa Majestat ho consultà».64 No hi fa re que, fins i tot, sapiguem que, oficialment, Carles va entrar a Aragó el 17 de març daquell 1529;65 que, segons En Martí de Salinas, ambaixador del seu germà a la cort cesària, va marxar de Saragossa el 19 dabril,66 i que ja no sortiria dels estats catalans fins al 31 de juliol, que salparia de Palamós, amb larmada imperial cap a Roma.67 No hi fa re que aquesta estada a Saragossa sigui actualment reconeguda com a certa i indubitable. Alguns cronistes, nogensmenys, la continuen esborrant. Amb la qual cosa tornem a veure que a les Corts aragoneses de Saragossa no hi havia aragonesos i els acords tan sols els prenien els «castellans». Amb mitja pàgina dEn Mariana, mitja dEn Garibay i mitja de lOchoa sesborra tota la presència de la cort i de lEmperador als diversos estats de la Nació Catalana, sesborren les Corts Generals catalanes i els acords internacionals dels catalans i se situen els fets a Castella, ja protagonitzats únicament per castellans, com si fos la cosa més natural del món.
I aleshores entendrem també automàticament que la implicació de Catalunya i dels catalans en tot allò que afectava la conquesta i colonització americana i, en aquest cas, específicament mexicana, fa que les Corts de Montsó siguin esborrades de múltiples relats i cròniques situades a «Toledo», malgrat que els fets històrics ho desmenteixin de bat a bat i molt estentòriament.
En conseqüència, el fet que tants cronistes oficials «sequivoquin» sempre en el mateix i precís punt, quan disposaven de documentació de primera mà, quan seguien la cort o quan, en alguns casos, van presenciar ocularment allò que narraven, o van ser informats directament per daltres que ho havien vist en persona, manifesta cridanerament que lerror no és involuntari, ans prové dunes instàncies superiors, que lintroduïen mimèticament i precisa, a rellotge passat, allà on calgués. I així ho ha detectat també En Carles Camp, per qui, «després de la conquesta de Mèxic, Cortès va tornar a Espanya, a finals del 1528, per negociar amb el rei Carles I lorganització política dels nous territoris acabats dincorporar a la Corona. La trobada shauria produït entre juny i juliol daquell any. El cronista dÍndies Fray Prudencio de Sandoval, home pertanyent a la cort reial, Francisco López de Gómara, secretari i confessor de Ferran Cortès, Bernal Díaz del Castillo, soldat destacat de la conquesta de Mèxic, i que coneixia personalment Cortès, coincideixen tots tres a dir que Cortès va anar a Toledo perquè allí hi havia la cort.
»Aquí notem la sistemàtica intervenció dels censors ja que està totalment i absoluta contrastat que la cort era a Montsó, puix shi celebraren Corts en aquells temps. El rei havia deixat Toledo el 12 de febrer [del 1526] i, després de passar per diferents llocs de Castella i Aragó, va arribar a Fraga el 22 dabril del 1529. L1 de maig ja era a Barcelona, don no es va moure tret dalgunes estades a Molins de Rei fins al 28 de juliol, que va embarcar cap a Itàlia. Així ho recull Vicente de Cadenas y Vicent al seu llibre Diario del Emperador Carlos V (Itinerarios, permanencias, despacho y efemérides relevantes de su vida). El fet que lautor fos falangista, elimina tota sospita de manipulació catalanista sobre aquestes dades».52
Si bé al començament es podria pensar com sovint se mha recriminat i En Camp denuncia obertament que érem davant de simples conjectures del catalanisme polític, agafades pels cabells a fi de reivindicar una història que hauríem volgut tenir, però que no era nostra, al cap duns anys han anat apareixent punts de vista semblants o idèntics. I alguns dells postulats per historiadors cent per cent espanyols. Així ho ha intuït lAmada López de Meneses, que ha confrontat les cròniques cortèsiques amb la documentació oficial de les Corts de Castella, i que ha desmentit la dada de la trobada dEn Cortès i lEmperador a Toledo. Per ella, doncs, des que ho va escriure En Gomara, al segle XVI, «encara es repeteix que la primera entrevista del conqueridor de Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes i terra ferma de la mar Oceana tingué lloc a Toledo, que, certament, amb el seu alcàsser, hagués constituït un escenari magnífic de lesdeveniment; però la veritat és que Carles dÀustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1526».53
Per tant, si la cort havia deixat Toledo a principis del 1526 i al 1528 era a Montsó, al 1529 tampoc no podia romandre a la ciutat castellana, perquè és de tothom conegut que, en acabar-se lassemblea de Montsó, la cort es va desplaçar cap a Saragossa, on es va prorrogar tan sols per als aragonesos,54 i daquí vers Catalunya, on lEmperador les havia novament convocat a Barcelona.55 Per En Jon Arrieta, «els territoris aragonesos foren al 1529 amfitrions destacats del monarca, a qui tingueren ocasió de plantejar els assumptes que consideraven més preocupants a les corts respectives», raó per la qual laparell administratiu regi, «novament, es trobava concentrat a Barcelona disposat a cobrir una nova etapa en la dimensió imperial».56 I de conformitat amb la María del Carmen Mazarío, que segueix molt de prop els llocs on es troba lemperadriu Isabel i, per consegüent, on hi ha també el seu marit i la cort, en acabar-se les Corts de «Madrid» del 1528, ens confirma que, «volent lEmperador reunir-les als seus regnes dAragó, partí de Madrid, amb prou feines acabades les daquesta vila. Foren reunides a Montsó al mes de juny, on lEmperador mateix exposà la seva política internacional».57
Sent això obvi i universalment sabut, ara trobem un altre paràgraf que explicita que la radicació de les Corts a «Toledo» aquell any de 1528 no pot respondre a cap badada, sinó a una línia censora concreta i definida: castellanitzar lentorn imperial i situar a Castella unes corts i uns personatges que es trobaven a la Nació Catalana, entre València, Barcelona i Montsó.
La castellanització als llibres i textos oficials de les Corts catalanes que comento, si bé ja no traslladant-les a «Toledo», ans ara a «Madrid», es pot veure també amb tota nitidesa al Compendio Historial de lEstevan de Garibay, car aquest autor especifica que lEmperador era a «la vila de Madrid, on hi havia la cort de Castella».58 És aquí on passa ara tota lacció del Cèsar i no pas a València, Montsó i Barcelona, com sabem per daltres fonts. I, com si no haguessin existit mai les Corts de Barcelona del 1529, En Garibay relata: «Ordenades les coses dEspanya, lEmperador, desitjant, a exemple dels cèsars germànics, els seus predecessors, rebre de mà del papa Climent lúltima corona imperial, i assentar les coses dItàlia i Alemanya amb vista personal, passà per mar a Itàlia a lany de mil cinc-cents vint-i-nou».59 I el mateix farà En Juan de Mariana al seu Sumario, on totes les resolucions i tractats de les Corts de València, Montsó, Saragossa i Barcelona són preses a Madrid,60 on hi havia «els estats del regne».61 I així, pel que fa al tractat de les illes Maluques, que, com és universalment conegut, va ser signat a Saragossa el 22 dabril del 1529,62 raó per la qual és conegut per la historiografia com a «Tractat de Saragossa», escriu sense cap escrúpol que, a fi de conclouren lacord, «semblà el millor camí que el rei de Portugal prestés a lEmperador tres-cents cinquanta mil ducats, amb la condició que, fins que aquells diners no fossin pagats, els castellans desistissin del tracte i pretensió daquelles illes».63 I semblantment sesdevé a La Carolea dEn Juan Ochoa, on el Tractat de Saragossa «fou fet contra la voluntat de molts de Castella, amb qui Sa Majestat ho consultà».64 No hi fa re que, fins i tot, sapiguem que, oficialment, Carles va entrar a Aragó el 17 de març daquell 1529;65 que, segons En Martí de Salinas, ambaixador del seu germà a la cort cesària, va marxar de Saragossa el 19 dabril,66 i que ja no sortiria dels estats catalans fins al 31 de juliol, que salparia de Palamós, amb larmada imperial cap a Roma.67 No hi fa re que aquesta estada a Saragossa sigui actualment reconeguda com a certa i indubitable. Alguns cronistes, nogensmenys, la continuen esborrant. Amb la qual cosa tornem a veure que a les Corts aragoneses de Saragossa no hi havia aragonesos i els acords tan sols els prenien els «castellans». Amb mitja pàgina dEn Mariana, mitja dEn Garibay i mitja de lOchoa sesborra tota la presència de la cort i de lEmperador als diversos estats de la Nació Catalana, sesborren les Corts Generals catalanes i els acords internacionals dels catalans i se situen els fets a Castella, ja protagonitzats únicament per castellans, com si fos la cosa més natural del món.