Lany següent, el jove activista Manuel Rocamora (1863-1948) va publicar a La Renaixensa-Revista Catalana (1887: 313-316) larticle «lhimne nacional català», on afirmava que un himne «seria molt bona arma pera nostra causa [] una obra o cansó ahont [el poble català] hi trobés condensats tots los ideals del Catalanisme». No veia imprescindible que es fes de seguida argument que potser sha dentendre com a resposta a Roca, sinó que calia trobar «la oportunitat» i la situació, car «tots [los himnes] han nascut en època dopressió ó lluytas insoportables». Només quan arribés «lhora de la mort pera nostra patria [] llavors será quan comensarán á sentirse las primeras estrofas del himne nacional catalá, perque llavors tindrá ja rahó de ser».
Entre 1887 i 1889, aprofitant les campanyes contra el nou Codi Civil, els catalanistes joves provaren diferents himnes: A Felip V (poesia de Francesc Matheu i música del mateix Manuel Rocamora), Las Barretinas (potser La Barretina de Jacint Verdaguer i Càndid Candi?), Catalunya i Avant (de Josep Margarit i, probablement, altra vegada Rocamora; Larch de Sant Martí, 21 i 28 dabril de 1889) i fins i tot, paradoxalment, Los néts dels almogàvers (de Josep Anselm Clavé; informacions de premsa aplegades per ANGUERA 2010: 14-16).
Molts anys després, ladvocat i polític Joan Garriga Massó (1871-1956) deixava testimoni dels cants dels joves catalanistes daquest període (a Mirador, 13 doctubre de 1932, en un text que presenta una memòria inexacta i amb diversos errors; Ernest Moliné i Brasés el va respondre amb diverses esmenes al mateix setmanari el 27 doctubre):
Allí pels anys 1888 a 1889 (els temps de la primera Exposició Universal de Barcelona), els catalans no teníem himne: quan ens reuníem en algun banquet (llavors es podia donar el cas de trobar-nos tots els catalanistes reunits al voltant duna taula) cantàvem el Brindis a Felip V de Francesc Matheu, amb música dun procurador dels tribunals anomenat Rocamora [Moliné i Brasés li recorda que Manuel Rocamora aleshores era dependent de banca, i no fou procurador fins a ledat madura]:
Companys, bevem-hi,
tot maleint
a la memòria
de Felip V...
El solista cantava lestrofa: Rei i lladre quinze voltes etcètera, etc., i tots repetíem a conjunt la tornada Idíl·lic
No sé si En Millet o En [Enric] Daniel (pare de Miss Espanya [1932, Teresa Daniel]) va compondren un amb aquella lletra que comença [i aquí oferim el text que aporta Moliné i Brasés, esmenant els errors del de Garriga]:
Hem désser tots ben catalans
darrel i soca el pla i la serra;
hem désser els amos com abans
avant, minyons
del pervenir de nostra terra
avant, minyons, avant!
En realitat, no teníem himne.
És interessant seguir com en aquells anys els catalanistes expressaven admiració per al Gernikako Arbola, que es cantava en els actes dagermanament amb els bascos, i que va acabar essent una possibilitat de cant per als cors catalans en les situacions en què trobaven a faltar una cançó emblemàtica: «Una cosa així nos falta a Catalunya!» exclama una carta dun tal Jordi a La Veu del Montserrat (24 de novembre de 1888) i la mateixa admiració a lhimne basc mostrava Felip Pedrell (al mateix diari el 17 de setembre de 1892), de tal manera que a labril de 1894 la banda municipal que esperava a lestació de Vic el tren dels assistents a un míting proteccionista, els rebé tocant el Gernikako Arbola (La Veu del Montserrat, 5 dabril de 1894). I encara a lagost de 1895, ja en temps de la incipient difusió dEls Segadors, a Girona el diari carlí El Baluarte proposava com a himne de Catalunya la versió catalana que el poeta Pere de Palol havia fet del Gernikako Arbola (GRANELL 2003: 23). A Reus el cor El Eco Republicano va acabar la serenata de la festa de Sant Jordi de 1896 amb lhimne basc, amb gran èxit i no precisament entre tradicionalistes! (La Veu del Montserrat, 3 de maig de 1896; per a les informacions daquest paràgraf hem seguit ANGUERA 2010: 18-21).
Però abans de 1897 els desitjos de tenir un himne no estaven gens resolts, de tal manera que els catalanistes sabadellencs «shavían empenyat en mourel cor dels catalans per medi dun himne que resumís en breus paraulas los agravis y les aspiracions. Això nos conseguí» (M. R. a La Veu del Montserrat, 3 de novembre de 1894). I fins i tot el president de lOrfeó Català, Joan Millet, va proposar un premi als Jocs Florals de 1895 amb Rocamora al jurat a les millors lletra i música per a un «Himne de Catalunya» que seria interpretat per lOrfeó (Jochs Florals de Barcelona 1895, p. 38). El va guanyar Francesc Matheu amb «De la terra»; ara bé com indica ANGUERA 2010: 21 la manca de melodia i el contingut notablement religiós varen fer que el text no fos una opció pràctica. Així queda clar en la premsa que, almenys fins al 1897, Els Segadors encara no era un cant considerat un sòlid candidat a himne.
Val la pena, però, aturar-nos un moment en la crònica esmentada de M. R. (potser, un cop més, Manuel Rocamora?) de La Veu del Montserrat del 3 de novembre de 1894 on lautor recordava molt encertadament que ni La Marsellesa, ni lHimne de Riego, ni el Gernikako Arbola havien estat escrits per ser himnes: «locasióls doná aqueix valor y res més que locasió. Y de locasió sortirá, si ha de sortir, y si es indispensable que surtia, lhimne nacional de Catalunya, que tal vegada será una tonada popular, y res dimpropi tindría: ja ses dit per algú que será un bon cant de reivindicació y la Patria y lart podrían estarne ben contents la superba cançó dels Segadors, quel mestre Alió ha netejat y escampat, composició sentida, enèrgica y viril que admet un chor robust en la rescobla y que recorda un dels majors agravis que rebé Catalunya y una de les páginas de sa historia que més shan llegit y comentat al mon.» I locasió va arribar el 6 de març de 1897 tal com exposarem dos capítols enllà. Aquesta al·lusió de M. R. és important perquè servia dencapçalament a un article on sexposava la doctrina catalanista del jove Enric Prat de la Riba: era el naixement del nou catalanisme que va determinar Catalunya com a nació única i es va separar del regionalisme que veia el terme nació supeditat a Espanya (una idea decisiva en la transformació ideològica, com insisteix MARFANY 1995). Alhora, en la descripció que Rocamora fa dEls Segadors, la referència a un «chor robust en la rescobla» ens indica com va ser cantat a la festa de Sant Jordi de lany 1894: amb un solista i una tornada entonada col·lectivament per tots els assistents.
Però no avancem els esdeveniments. Lany 1892 Francesc Alió va publicar la cançó per a cant i piano Els Segadors, i daquesta partitura sen va derivar el posterior himne nacional. Don sortia Els Segadors dAlió? I com era la composició?
Alió compon Los Segadors
Però no avancem els esdeveniments. Lany 1892 Francesc Alió va publicar la cançó per a cant i piano Els Segadors, i daquesta partitura sen va derivar el posterior himne nacional. Don sortia Els Segadors dAlió? I com era la composició?
Alió compon Los Segadors
El jove compositor Francesc Alió (1862-1908) es va formar en lambient del compositor Antoni Nicolau i del pianista Carles Gumersind Vidiella, i va ser col·laborador de LAvenç i de diverses publicacions modernistes i catalanistes. Lany 1887 havia publicat una col·lecció de cançons per a cant i piano, seguint el model dels lieder del romanticisme alemany, que causaren impacte en els salons burgesos barcelonins. Fins llavors hi havien predominat les àries dòpera belcantista, i en els llocs selectes on es presentava la imatge del cantant o de la cantant que expressava la intimitat del lirisme tardoromàntic acompanyat per un piano, les composicions es cantaven en llengües provinents de les ciutats admirades, com ara els lieder de Schubert en francès, que sinterpretaven almenys des de la dècada de 1870 (GAY i RABASEDA 2011: 5-6). Sentir en un català del tot comprensible una composició emotiva dun jove músic del país, era una novetat en lalta societat barcelonina. I si ens guiem per les paraules de Pedrell, no pas acceptada per tots els oients. «Alió marxa amb les primeres avançades y es wagnerista y germanòfil dels més entussiastes», afirmava Lluís de B. Nadal pocs anys després a La Veu del Montserrat (5 de maig de 1895).
Lèxit de la primera col·lecció el va animar a repetir, ara amb una col·lecció de 25 composicions per a cant i piano fetes a partir de cançons orals (en realitat, 23 cançons i 2 balls). De «cançons populars» per a solista i piano, només tenia el precedent dels dos primers quadernets de Cansons de la terra de Pelai Briz (1866 i 1867), amb els acompanyaments fets per Càndid Candi. Però ara el disseny de la publicació dibuixat pel mateix Alió, excel·lent artista anava clarament destinat a la música de saló, amb un impactant Sant Jordi destil modernista a la portada. La intenció del volum era impulsar una estètica moderna contra les modes italianistes i els derivats espanyols del género chico: «la verge tonada tradicional en nostres salons ciutadans, sanejantlos en gran part de les cursis romanses italianes y preparar el camí pera una cultura musical seriosa» (MILLET 1908: 131). Una estètica, doncs, que des dels salons dels senyors shavia descampar per tot el poble amb una clara intenció regeneracionista i de recatalanització. I, com deia Felip Pedrell en el pròleg, havia de lluitar contra els prejudicis que els cantants tenien envers la llengua catalana: «¡no es musical!». Les cançons orals «tornarien», daquesta manera, al poble amb unes noves actituds i una nova estètica, com explicava el seu amic Lluís B. Nadal en la nota necrològica: «La cançó popular, netejada, afinada de nou per lart ciutadà, tornava a volar per les muntanyes y les selves ab major llibertat y més hermosura» (NADAL 1908: 127). La cosa no va ser planera, però el mateix Nadal explica que, amb lempenta que va agafar Els Segadors, a lany 1899 ja shavien estampat cinc edicions de les cançons dAlió (La Veu de Catalunya, 26 doctubre de 1899).
A finals dabril del 1892 (no du data però, si atenem a la presentació que en va fer La Vanguardia, va ser el 29 dabril) van sortir a la venda les Cansons Populars Catalanas recullidas y armonisadas per Francisco Alió publicades pel Sindicato Musical Barcelonés Dotésio. Els segadors, amb essa minúscula, hi era una cançó més a les pàgines 42 i 43. Ara bé, a la contraportada Alió hi va representar un manuscrit antic precisament amb els versos i les notes inicials daquesta cançó. El llibre va tenir diverses crítiques i comentaris. La Vanguardia del 28 dabril el rebia amb dues pàgines i mitja, reproduint el pròleg de Pedrell (traduït al castellà) i tres cançons harmonitzades, a més dels elogis de Puig Samper i un llarg article del mestre Antoni Nicolau, que hi afirmava:
Estas tres [Estudiant de Vich, Los fadrins de San Boy i Lo Pardal] y Los Segadors, cuya melodía recuerda aquellos temas beethovenianos llenos de grandiosidad dramática, son a mi modo de ver las cuatro canciones más notables de la colección. Admirablemente sentidas y secundadas por Alió, pueden figurar en primera línea entre las más elevadas inspiraciones de los autores alemanes. En la cuarta (Los segadors) Alió ha sustituido la letra obscena con que se canta en Vich y figura en otras colecciones (letra, que en atención al carácter noble y dramático de la música es imposible que sea la primitiva) por otra más adecuada al espíritu de la melodía.
Quina era aquesta substitució? A quina cançó «obscena» es referia Nicolau? La segona crítica, molt entusiasta, la va fer Lluís B. Nadal a La Veu del Montserrat (14 de maig de 1892), on destacava Els Segadors per sobre de les altres composicions i en reproduïa tot el text: «Es un verdader himne nacional de Catalunya, y tothom lhauría daprendre.» Concloïa, arriscat, que «ha avançat més lAlió en lo camí del catalanisme, ab son llibre de música, que lAssamblea de Manresa.» Alhora, també relatava, com Nicolau, que «La lletra daquesta cançó sha hagut de retocar per expurgarla dalgunes coses malsonants ab que segurament lhavían enlletgida boques indignes de cantarla».
La Ilustració Catalana també va reproduir el pròleg de Pedrell i tres de les harmonitzacions a més de la crítica signada per Bonaventura Bassegoda (15 de juliol de 1892, p. 194-198), i altra vegada reiterava el canvi de lletra dEls Segadors: «Fins i tot en Los segadors ha substituhit la lletra poch decorosa ab ques canta en la Plana de Vich, per altra de simbolisme eminentment patriótich.» És revelador que tots en lloessin la melodia i lharmonització i alhora que precisessin que Alió nhavia canviat la lletra. És una òptica exactament contrària a la que trobarem en les cròniques de set anys després, quan els comentaristes identificaven Els Segadors amb la lletra i no pas amb la melodia.
Per entendre don Alió havia tret el text i la lletra dEls Segadors, i com havia remodelat el cant per a la seva col·lecció de lieder, cal fer atenció a la memòria que en feia el canonge vigatà Jaume Collell el 1899 a La Veu de Catalunya (15 de setembre de 1899, edició del matí, dins de la discussió daquelles setmanes sobre la conveniència o no de dotar lhimne dun nou text). Vegem, per parts, lescrit de Collell:
Fa més de trenta anys que en las sentadas matinals que lEsbart de Vich celebrava en la poética Font del Desmay, soliam cantar una cansó duns segadors, que jo lhavia apresa, si mal no recordo, de don Marián Aguiló. La cansó deya aixís:
Si neran tres segadors
portavan la fals daurada
ja sen posan á cantar
sota de la balconada.
Segueu arrán,