Si neran tres segadors
portavan la fals daurada
ja sen posan á cantar
sota de la balconada.
Segueu arrán,
segueu arrán que la palla va cara
segueu arrán.
Y va seguint la cansó amorosa, curteta, que qui la vulga veure, la trobará en el Romancerillo popular de don Manuel Milá y Fontanals (edició de 1887 [en realitat lobra es titula Romancerillo catalán i és de 1882, amb una segona edició de 1897]), en la página 445, ahont shi troba la tonada baix el número XXVIII.
Tal com la nota Milá, la cansó popular es un xich diferent, no molt, de la que nosaltres cantavam ab gran delit y alegría en aquell bon temps de la nostra jovenesa.
Collell situa el record, sense dubtar, vers 1867-1868 en les trobades poètiques a la Font del Desmai, amb Verdaguer, Serra Campdelacreu, Masferrer, Salarich i Genís: «ens ne tornavam a la ciutat [Vic], cantant velles cançons o taral·lejant una popular tonada». Verdaguer i Collell cantaven, fent el duetto, balades antigues i fragments dòpera i de sarsuela (COLLELL 1920: 79-80). Més dubtós és que lorigen de la cançó dels tres segadors vingués de Marià Aguiló, ja que es tracta duna balada que era molt cantada a la Plana de Vic i voltants i aquí molt sovint amb la tornada «Segueu arran», i tant Verdaguer com Collell coneixien perfectament, ja de família, aquestes balades tan habituals. Verdaguer va recollir textos per a Aguiló aquells anys, entre 1865 i 1868. Daltra banda, el desenvolupament eròtic de la narració cantada dels tres segadors no escau gens a les maneres que coneixem de Marià Aguiló (que censurava les lletres eròtiques que li enviava Verdaguer, com indiquem a GRFO 2002: 8, 43 i 60), i en canvi sembla que lerotisme no molestava gaire a aquella colla de joves que la cantaven «ab gran delit y alegría». Encara més clar: Collell explica que quan tenia 9 i 10 anys passava els estius «a casa loncle de lEsquirol» i «a casa lávia [«bona cantadora»] en lo poblet rónech de Can Toni Gros» (COLLELL 1996 [1908]: 13 i 16). En les recerques que vàrem fer amb el Grup de Recerca Folklòrica dOsona entre els anys 1981 i 1986 al Collsacabra, la cançó eròtica dels tres segadors era ben coneguda pels bons cantadors, i en vàrem poder recollir quatre o cinc versions. Seria difícil de creure que més dun segle abans i en època de sega, Collell no lhagués sentida més duna vegada. Això mateix ratifica el testimoni dels osonencs de La Veu del Montserrat que el 3 de juny de 1899 explicaven que, abans de la difusió dels darrers mesos, només alguns «el sabían per haverlo sentit de veu directa del poble ab el conegut rescobla Segueu arran que la palla vá cara.» daltra banda Collell confirma la diferència melòdica, malgrat algun gir semblant, entre la melodia que ell va cantar a Alió i la que va publicar Milà. Pel que fa a la lletra, Milà nofereix dues versions, però limitant-se als primers set versos, abans que largument entrés als detalls més eròtics.
Y vetaquí quun día, en una de las tantas excursions ques feyan per la festa dels Jochs Florals, parlo de casi una vintena danys, jo cantí la cansó, estanthi present en Francesch Alió, qui la trobá original y bonicoya; y allá mateix ne va fer la transcripció en solfa. Y quan ell, ab tan bon acort, se determiná de publicar el xamós aplech de Cansons que tant ha contribuhit á desvetllar en certes classes el gust pels nostres cants populars, se trobá entre sos papers ab la nota de la cansó de los tres segadors (que son set en la variant den Milá), y agradat de aquella tonada, pero no de la senzilla lletra, determiná aplicarla, ab certas modificacions fetas de má de mestre, á la famosa lletra de La guerra de los Segadores, que aixís intitulava en Milá la cansó patriótica del sigle XVII, que va sense solfa en la pág. 73, núm. 81, del citat volúm del Romancerillo.
Podem imaginar lescena, que el canonge situa entre 1882 i 1885: Alió li va demanar a Collell si sabia la melodia de la balada de la Guerra dels Segadors, que Milà acabava de publicar lany 1882. Collell responia que de cançons de segadors només en sabia l«amorosa», i li va cantar. Alió la va notar i va veure que la melodia sadaptava del tot a la mètrica de la lletra de Milà. Excepte que la de Milà no tenia tornada i leròtica sí. Va ajuntar-les i, sense saber-ho, amb això repetia lacció del creador de la lletra «històrica», a lany 1640 (com veurem en el capítol següent). Collell detalla tot seguit algunes de les «modificacions fetes de má de mestre»:
Com dich, lAlió, portat del bon desitg de fer acceptables en els salóns els cants de las nostras montanyas, cregué no fer cap mal modificant el temps y alguna cadencia de la verdadera y popular cansó, al adaptarla á una lletra també popular, pero ben distinta[.] Y posat á modificar, com que en la cansó de la guerra dels segadors no hi ha rescobla ó ritornello, no agradantli prou aquell segueu arrán que la palla va cara, entrels companys de la Lliga de Catalunya obrí una especie de concurs per una rescobla ó respost, y adoptál compost per en Moliné y Brasés, que diu, bon colp de fals defensors de la terra, bon colp de fals.
Una altra variació shi feu, que jo no veig justificada y que es inexacte de concepte, com es el primer vers dentrada. En loriginal transcrit per en Milá, y que segurament li fou dat per don Joseph de Tortadés, propietari de las Guillerías, diu: Ay ditxosa Catalunya, qui tha vista rica y plena, lo qual fou substituhit per lo de Catalunya, comtat gran, etc., no pensant lautor daqueix cambi que may sha dit Comtat á Catalunya, sino Principat, que fou la reunió de tots los antichs Comtats de la terra catalana.
Abans de res, Collell explica que Alió en va modificar el temps, o sigui el tempo: a la partitura hi consta Largo, mentre que el delit i lalegria amb què la cantaven els joves, indica un tempo força més viu. També el conjunt de les versions orals que hem pogut recollir i les editades que duen indicació de tempo assenyalen en línies generals una velocitat clarament més ràpida. Alió va concebre una melodia més solemne i pausada, del tot dacord amb lestètica que proposava, amb efectes de crescendo des del piano general, per acabar amb un allargando en pianissimo. No anava gens desencaminat Nicolau quan comparava algun moment de la composició amb els temes de Beethoven, sobretot amb els segons moviments lents a manera de marxa fúnebre de la tercera simfonia i de la sonata Patètica per a piano (número 8 de lopus 13).
Segonament Collell consigna que Alió va canviar «alguna cadència», sense aclarir quina. Es fa difícil endevinar què podia canviar, però amb el dèbil fonament del nostre continuat tracte amb melodies semblants, ens decantaríem per pensar que va canviar la cadència del compàs novè, o sigui del final de lestrofa i just abans de la tornada (que en la primera estrofa cau en el mot «guerra»), tot i que també podria haver canviat la cadència dels mots «nostre senyor», que la majoria de versions resolen un grau més avall (vegeu-ho a la notació de Coda. A lhora de cantar). Per al públic actual, acostumat al ritme emfàtic del «Bon cop de falç», també pot sorprendre el treset simple que li adjudica Alió i que retrobem en diverses versions orals de la cançó eròtica. Tot això, a més de les sorpreses en lencadenament dels acords (algun que senzillament no resol dins del cànon tonal) i la cadència plagal per acabar, confereix a la composició un ambient de modalitat probablement molt exòtica i dura, sobretot a la darrera dècada del segle XIX. Creiem que aquests efectes eren entesos aleshores dins duna recerca dallò arcaic i antic; un exotisme medievalitzant que coincideix amb els comentaris estètics que en farà Alejo Carpentier gairebé un segle més tard (1978: 151).
Collell aclareix molt bé com la lletra de la tornada va ser composta per ladvocat, historiador i polític Ernest Moliné i Brasés (1868-1940) a instàncies dAlió. En els articles ja esmentats de Garriga i Masó i del mateix Moliné i Brasés (a Mirador, 13 i 27 doctubre de 1932), enmig de diverses inconcrecions i invents de Garriga que Moliné esmena, sí que queda afirmat per tots dos com Alió, membre de la Lliga de Catalunya i que pertanyia als de la generació gran («Les Rates»), es va dirigir als joves («els Ratolins», els que cantaven el Brindis a Felip V) per demanar-los que cerquessin una tornada per a Els Segadors, i com la proposta de Moliné i Brasés va ser lescollida (General Ginestà ho situava molt precisament a lany 1889; LAtlàntida, 9 de setembre de 1899). Garriga situa la cançó «amorosa» com «una cançó de lletra marcadament pornogràfica». Com veurem al capítol següent, malgrat una certa exageració, no anava gens desencaminat.
Finalment Collell es queixa del canvi del primer vers. En realitat senganyava quan latribuïa a la versió recollida per Josep Tortadès (i publicada per Milà en les versions complementàries), ja que el vers «Ay ditxosa Catalunya, qui tha vista rica y plena!» va ser recollit per Jacint Verdaguer a la seva mare o a algú altre del seu poble, juntament amb una formulació alternativa: «Catalunya, Catalunya, / Catalunya rica i plena!» (GRFO 2002: 21). Probablement aquesta segona tampoc no va agradar a Alió, però el fet que comenci el cant amb la paraula Catalunya, pot indicar que la coneixia. Don venia, doncs, el «Catalunya, comtat gran»? Procedeix segurament daltres balades que comencen amb «Barcelona, ciutat gran», com les de les pàgines 83 i 84 del mateix recull de Milà, tal i com aporta MASSOT (1983: 13), o les que consignen altres reculls (com, per exemple, al volum VI de lObra del Cançoner Popular de Catalunya, p. 169-170 i 185, o al volum VII, p. 89). Com veurem en el capítol següent, una de les versions que hem recollit amb el Grup de Recerca Folklòrica dOsona de la cançó del 1640 té exactament el vers «Barcelona, ciutat gran». Potser Alió va conèixer altres fonts a part de Milà, o simplement va fer servir el procediment habitual en el cant oral de manllevar frases fetes i fórmules que saprofiten per a diverses cançons (no sabem amb quin grau de consciència).
Si comparem el text publicat per Alió amb el text principal publicat per Milà (núm. 81 de MILÀ 1999 [1882]: 73-74), més enllà del vers inicial i de la tornada, hi ha ben poques diferències. Hi ha, això sí, diverses correccions o estandarditzacions gramaticals (als versos 5, 13, 14 i 18, per exemple), una regularització de síl·labes (al 28) i «pares» esdevé «parents» (al 17), i daquest manera es regularitza la terminació de lhemistiqui. A més, tres detalls justos de contingut:
«Contra de los catalans» es reforça en «Contra tots los catalans»;
en lloc de cremar «una Iglesia» cremen «un sagrat lloch», i així queda regularitzat altra vegada lacabament irregular dun hemistiqui;
i «los cálzers y las patenas» es transformaren en «y corporals y patenas», adaptat de la versió E publicada també per Milà; així aconsegueix una petita millora dels accents.
Molts anys passaren sense que ningú sadonés de la cansó arreglada per lAlió, fins quel mestre Millet la enlayrá ab son Orfeó, y després ha vingut en Morera á mistificarla, suposant també que lletra y música havían nascut tot á un temps, concepte que, per no estar en autos, se ha anat repetint ara mateix en cada ocasió en que sha parlat dels «Segadors».
Collell acaba amb el desmentiment de la unitat de text i melodia, que molts donaven per feta. Alió mai no va explicar per escrit com havia compost Els Segadors, però sí que ho va relatar Lluís de B. Nadal, bon amic del compositor, afegint detalls als records de Collell. Segons Nadal, Alió va aprofitar una anada a Sant Miquel del Fai amb Verdaguer, Collell, Matheu i Guimerà, entre altres, per demanar que li cantessin cançons. Amb llapis i solfa, tot esperant el dinar, va apuntar El mestre que li va cantar Verdaguer i la dels tres segadors de Collell, amb una melodia diferent de leròtica que ja coneixia. Nadal argumenta que Alió «topá ab aquellas grandiosas notas que li feu coneixe mossen Jaume Collell y las encabí en el volum, lo qual no satreví a fer ab la lletra perque li semblá que passava una mica de xamosa». Per això, buscant en els cançoners, va trobar la balada històrica que havia publicat Milà: «una lletra popular decent, vigorosa, sugestiva y de gran valor histórich, la qual se deya molt bé ab la solemnitat de la música.» (La Veu de Catalunya, 27 doctubre de 1899, matí).
Cal, també, que consignem les sorprenents afirmacions del president de lAgrupació Folk-lórica, el jove General Ginestà, malgrat que diversos elements ens fan dubtar de la veracitat de les informacions. En plena discussió sobre loportunitat duna lletra nova, Ginestà afirmava en una conferència que ell ja havia sentit i apuntat tant la melodia com la tornada del «Bon cop de falç» a una vella de Ripoll (on ell vivia abans danar a Barcelona), la vella Mixeta, de qui Marià Aguiló va anotar moltes cançons. Segons Ginestà versió que, insistim, presenta grans dubtes pel fet de contradir totes les altres, doncs, a lany 1886, quan tenia dotze anys, ell ja va recollir la versió de melodia i la tornada que Alió va publicar el 1892 daltra banda, Ginestà aportava el record duna minyona veïna dAguiló que cantava la mateixa melodia dEls Segadors dAlió, però amb la lletra «un tant pornográfica» que té per tornada «Segueu arran, / segueu arran que la palla va cara, / segueu arran» (LAtlántida, 9 de setembre de 1899). No cal ni dir que tanta coincidència de melodies és del tot insòlita i dificilíssima en loralitat que es transforma contínuament. I que largumentació de Ginestà duia laigua al seu molí a lhora de raonar la sòlida unió de lletra i melodia en una «autèntica» cançó popular, la cançó que lAgrupació Folk-lórica volia privar duna lletra nova; i així desmentia que la cançó estava composta delements de procedència diversa, malgrat les indefugibles revelacions de Collell.
Ara bé, una dada dalt interès, al nostre entendre, és que la melodia dEls Segadors és notablement semblant a la que sha fet més habitual de Muntanyes del Canigó (ho tractarem més endavant, a la Coda. A lhora de cantar). No cal perdre de vista, com relata Collell, que dins lEsbart de Vic «Les cansons catalanes sempre les entonavam en Cinto [Verdaguer] y jo, que solíam fer duettos deliciosos en lEstudiant de Vich y amb Montanyes de Canigó» (1920: 80). ¿Podria ser que Collell, quan va cantar Els tres segadors a Alió, combinés elements melòdics de la cançó de sega amb altres de Muntanyes del Canigó? La nostra experiència en les cançons orals indica que podria molt bé haver estat així. I les nostres dades també ens indiquen que això ha passat en les versions daltres cantadors de la comarca.
Els documents darxiu ens deparen, però, una altra dada rellevant. A la Biblioteca-Arxiu de lOrfeó Català es conserva una partitura sense data per a quatre veus dhomes amb el títol de Brindis a Felip V, on consta Francesc Matheu com a autor de la lletra i Antoni Nicolau com a autor de la música. Es tracta duna típica paròdia de la melodia del Dies Irae dels difunts destinada a algú considerat de nefasta memòria (en coneixem casos més antics dedicats a Napoleó i a altres personatges històrics). I aquesta partitura ens planteja una gran sorpresa: hi apareix gran part de la melodia dEls Segadors publicada per Alió la composició de referència que transcrivim de seguida i la tornada ja té el ritme i gran part del disseny melòdic del «Bon cop de falç!». Això ens deixa dos camins possibles per entendre-ho. La primera hipòtesi és que la partitura de Nicolau sigui una composició feta ja després de lèxit dEls Segadors, una composició dels darrers anys del segle o ja dels primers del Nou-cents on Nicolau aprofitaria la «nova» melodia per reprendre la lletra de Matheu duna dotzena danys enrere. Per això no hi constaria com a autor de la música Manuel Rocamora, que hem trobat com a autor musical del Brindis... de finals de la dècada de 1880, sinó Nicolau. La segona hipòtesi és que Alió hagués compost Els Segadors seguint molt de prop la composició de Nicolau. El manuscrit de la Biblioteca-Arxiu de lOrfeó Català no ens resol el dubte, ja que es tracta duna còpia dassaig ben segur posterior a la data de composició. Contra la segona possibilitat hi juguen, però, tres elements de pes: primerament es fa gairebé impossible de creure que entre els músics i cantaires de lOrfeó (i entre els joves catalanistes que havien cantat la cançó) ningú shagués adonat de la gran semblança melòdica entre el Brindis i Els Segadors semblança ben perceptible a lorella dun llec; segonament, lanàlisi musical de versions orals de la melodia de la cançó eròtica com podeu consultar al capítol Coda. A lhora de cantar mostren prou bé els grans elements comuns entre la melodia dAlió i algunes cançons orals; i en tercer lloc, quan van aparèixer les cançons dAlió, Nicolau no hagués escrit els comentaris sobre la melodia dEls Segadors i la composició si fossin una simple còpia del Brindis a Felip V. Per tant, deduïm que la composició de Nicolau és posterior a lèxit dEls Segadors en els ambients catalanistes, i per això hauria aprofitat la simbòlica melodia de lhimne per confegir una música per a la lletra de Matheu, gairebé com un homenatge o complicitat amb Alió.