Sobre les caixes, el senyor Gonzo estava congelat en una posició que semblava desafiar la gravetat així com diverses altres lleis de la naturalesa. Els braços i els peus estaven a mig baixar de les caixes, però langle del seu cos feia que baixar-ne fos impossible, així que es va quedar allí dret per un moment que després tothom estaria dacord que va semblar una eternitat.
El Felipe Cabura va donar una puntada de peu a la caixa de sota de tot amb tanta força que el senyor Gonzo va caure desquena. Va aterrar sobre el carro de lEusebio i es va quedar allí entre cocos verds i brillants, amb els ulls en blanc girats cap al tranquil cel blau. Aleshores Felipe Cabura va anar caminant cap al carro, va agafar la pesada carrabina que portava agafada pel canó i la va fer baixar amb tota la seva força. La culata del rifle va impactar contra un coco, que es va obrir i va deixar anar un ruixat de llet de coco grisosa per sobre de tots els que estaven al voltant, mirant aterrits.
Coco fresc va dir, preparant-se per tornar a baixar la carrabina amb un altre atac violent.
Va rebre el cop un coco que hi havia a lesquerra del senyor Gonzo; la llet del coco va sortir disparada.
Un altre coco fresc.
La tercera vegada, la carrabina del sergent Felipe Cabura va impactar en el senyor Gonzo al bell mig del nas amb una força terrible. Van ploure gotes vermelles sobre els mercaders de vegetals.
Coco podrit va dir, girant sobre si mateix i marxant amb els dos soldats per on havia vingut, mentre que el senyor Gonzo convulsionava amb les cames primes enlaire en els últims moment de vida.
El Mino va deixar anar la cuixa del venedor de verdures i va córrer tan ràpid com va poder; va ensopegar, va caure, es va tornar a aixecar i va continuar corrent. No va parar fins que estava dret davant del banc de treball del seu pare a lombra del plàtan. La seva mare estava estenent roba a la vora.
El po-po-porc del Ca-Cabura ha obert el cap del Gonzo com un coco va titubejar sense aire.
El Sebastián Portoguesa va mirar el seu fill amb preocupació. Aleshores va deixar lestenedor amb una Anarita a mig muntar i es va posar el Mino a la falda.
Minolito va dir.
Després descoltar el relat entretallat del seu fill sobre el que havia passat, el Sebastián Portoguesa es va aixecar i va baixar caminant cap a la plaça. No va tornar fins a dues hores més tard, i aleshores es va asseure i va anar picant dun plat calent de mongetes mungo i mandioca amb bitxo i pebrots verds que lAna María li havia posat al davant. La seva dona, lAmanthea, que havia donat a llum quatre nens normals i saludables, estava dreta a la porta mirant el terra de terra batuda, amb expressió de preocupació.
On és el Minolito? va preguntar ell, amb la veu ronca.
Jugant amb el Teófilo i el Sefrino darrere el magatzem va dir lAna María.
Aquesta nit us explicaré la història del cap obojo i la Mariposa Mimosa va dir.
A laltre costat del gran riu, darrere les serralades llunyanes i ben endins a la gran selva hi vivia el poderós cap obojo Tarquentarque. Tarquentarque tenia set dones i trenta-quatre fills, però ni una sola filla. Així que cada nit seia a la vora del foc, lamentant aquest fet i bevent cassava fermentada, de la qual les seves dones i incomptables fills nhi portaven bol rere bol. Al final, tenia la panxa tan inflada i pesant de cassava que arribava fins a terra, i larrossegava com un sac mentre baixava cap a la vora del riu a seure en una arrel de mangle. Seia allí lamentant-se del seu destí tota la nit, amb la panxa balancejant-se a la superfície de laigua i atraient bancs sencers de piranyes avaricioses que intentaven rosegar forats al ventre immens i apetitós que hi flotava. Però la pell de la panxa era tan dura que les dents esmolades com un punxó de les piranyes no la podien penetrar. Així seia el Tarquentarque, vespre rere vespre, nit rere nit, deplorant el fet que no tenia cap filla.
El Mino va parpellejar. La veu del seu pare era calmada i monòtona, i els sons reconfortants de la nit que arribaven de la selva a cent metres de la casa creaven una manta soporífera i acollidora al voltant dels tres nens, que sabraçaven els uns als altres a lample llit que compartien. El Teófilo tenia el seu propi caixó en un racó, i ja dormia.
El Mino va tancar els ulls i va veure la cara lletja del sergent Felipe Cabura mentre feia impactar la culata del rifle a la cara de lEusebio. Llet de coco i sang. Però la imatge de seguida va marxar, gràcies a les vívides descripcions que estava fent el seu pare de la pena que tenia el cap obojo i de la gràcia de laleteig de la Mariposa Mimosa que el tenia embadalit. Aquelles descripcions van omplir la imaginació del nen de sis anys i es van emportar les doloroses experiències del dia.
Quan el Sebastián Portoguesa va acabar la història i va posar la mosquitera sobre el llit, va veure que el seu fill havia anat surant cap a la terra del son sense la companyia de les imatges agonitzants que amenaçaven de convertir-se en una font de malsons i dagitar-li la ment.
Es va girar cap a la seva dona, que estava dreta a la porta. LAmanthea Portoguesa shavia desfet la cua del clatell. Els cabells negre blavós estesos a les espatlles li emmarcaven la cara bonica i delicada, plena duna pena infinita i un desig congelat. Mentre el seu marit lapropava, acariciant-li delicadament lesquena, va formar una paraula silenciosa amb els llavis. Havia sigut així durant més dun any.
El Mino tenia gairebé nou anys quan va sentir aquell so per primera vegada. Estava seguint una bonica feonia cap a una clariana de la selva. La papallona de color rosa clar amb punts negres tenia una tendència a parar-se ben amunt, als troncs dels arbres, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Havia de tirar bastons per espantar-les i fer-les volar amb lesperança que es quedarien parades més avall. Va parar. Quina mena de so era aquell? Un grunyit profund i amenaçador que pujava i baixava, barrejat amb xerrics ardents dels martinets que aletejaven damunt seu, al capdamunt dels arbres. No era cap animal. Sonava com una màquina que brunzia cap al tossal de les magnòlies. Es va quedar allí parat, escoltant. Havia de ser una màquina, però què hi havia de fer una màquina allà dalt?, com hi havia arribat? Va oblidar la feonia i va córrer tan ràpid com va poder cap al mur del cementiri, on sabia que el Lucas i el Pepe estaven turmentant les formigues que sempre estaven ocupades amb alguna activitat inexplicable o entre les pedres del mur.
El Lucas i el Pepe seien allí brandant les cames.
Escolteu! va cridar el Mino.
Que et penses que som sords?
Tots tres es van quedar al mur i van mirar cap a les capçades verdes dels arbres, cap a un turó tènue que amb prou feines es podia dir que fos un turó, però que es podia distingir de linacabable mar de selva com una zona petita i elevada on creixien magnòlies i càmfora. Unes quantes vegades lany, en les rares ocasions en què bufava vent de lest, els vells del poble que patien bronquitis o refredats sagrupaven al mur del cementiri amb les seves cadires. Seien allí, amb la boca oberta, engolint lolor restauradora de les càmfores que portava el vent.
No hi havia res a veure, però el rugit retronant pujava i baixava, rítmic i monòton.
Potser és un avió que ha caigut del cel i sha estavellat, i ara està atrapat allí, murmurant i queixant-se? va conjecturar el Pepe.
Potser és un avió que ha caigut del cel i sha estavellat, i ara està atrapat allí, murmurant i queixant-se? va conjecturar el Pepe.
Aleshores va ser quan va arribar la senyora Serrata, amb la faldilla plena de taro. Es va parar allí, mirant. Després va venir la neta coixa de la Drusilla. Aviat, tot dadults i nens shavien agrupat al costat del mur de lesglésia, preguntant-se de què es tractava el curiós so que shavia presentat tan de sobte i shavia superposat als milers daltres sons amb els quals tothom estava familiaritzat, però que ningú sentia cada dia.
Probablement és Don Edmundo; segur que sha inventat algun artefacte infernal que ens espantarà dia sí dia també! va suggerir un home vell. Don Edmundo era el veí més proper al poble, lamo duna finca enorme que sestenia des de la fèrtil sabana fins al riu i més enllà, i després per la selva cap al poble qui sap fins on. Una vegada, Don Edmundo havia afirmat que la terra on estava construït el poble també era seva, i això va provocar un aldarull terrible. Es van esmolar falçs i matxets fins que tallaven més que una mala llengua; es van enviar delegacions de protesta a la capital del districte. Grups de dones grans i nens van agafar porcs i gallines i sacs plens de mandioca per a tot un tiberi i es van plantar al pati privat i extremament luxós de Don Edmundo, on van bagolar i es van despullar, i van crear commoció durant diverses nits sense parar, fins que el poderós terratinent es va haver dempassar les desafortunades paraules i es va veure forçat a firmar el document que li va posar davant el pare Macondo, que afirmava que no tenia cap dret sobre la terra del poble.
Les teories sobre el místic soroll eren innombrables i elaborades, però, quan lautobús de la tarda va arribar a la plaça i va parar davant de la venda del senyor Rivera després dhaver-se fet camí per la carretera plena de tombs i fang des del districte de la capital a dos-cents quilòmetres, lElvira Mucco, la filla del senyor Mucco, que cultivava les gardènies més boniques, va poder explicar la història següent:
Tot just on la carretera començava a fer tombs passat lestany fangós, darrere la gran pedra on Don Edmundo havia intentat sense èxit impedir que el senyor Rivera i el pare Macondo plantessin arbres sergata, ara hi havia algunes màquines enormes escopint fum i vapor. Una gran secció de la selva del voltant shavia talat i netejat, i la zona estava plena damericanos amb cascos de plàstic. Cridaven i bramaven mentre utilitzaven cintes mètriques, binoculars i altra parafernàlia estranya. Enmig de tot això, estaven excavant; un aparell infernal removia i martellejava una vara de ferro cada cop a més i més profunditat.
LElvira Mucco havia vist tot això quan lautobús shavia vist forçat a esperar durant gairebé una hora mentre es movia un arbre immens de la carretera. Va tenir molts problemes per explicar aquests esdeveniments, tenint en compte que lobjectiu de la seva visita a la capital del districte havia sigut que li arrenquessin totes les dents de dalt que li feien mal.
A més a més va afegir, tots dos fills de Don Edmundo eren allí, juntament amb el Primero Lazzo. Tenien una pinta ridícula, amb fang a la cara i cascos blancs al cap.
Molta gent shavia agrupat al costat de lautobús, i van escoltar lElvira Mucco mentre explicava la seva història. El pare Macondo es va agafar les mans darrere lesquena, amb una expressió seriosa; el senyor Rivera va donar una puntada de peu a una llauna, que va espantar un gos que estava estirat a lombra al costat de lentrada de la venda. Louis Hencator, el conductor de reserva de lautobús, que acostumava a tenir un caràcter tranquil, va escopir al terra.
Petroli va dir el senyor Rivera.
Petroli va contestar el pare Macondo.
Petroli va xiuxiuejar tothom al voltant de lautobús.
Petroli va afegir el Mino, i va donar un cop a les costelles del Lucas.
El rugit del tossal de les magnòlies va continuar. De tant en tant, la gent es parava a escoltar-lo, mirant amunt i fent que no amb el cap.
I un dia, de sobte, es va veure una torre que sobresortia entre els arbres, amb lacer brillant que centellejava pel sol. A banda del sergent Felipe Cabura i els seus armeros, gairebé tothom del poble shavia trobat al costat del mur del cementiri. El Mino va ajudar el Pepe a trobar un lloc segur per amagar les tortugues, de manera que ningú les trepitgés sense voler. Els homes parlaven en veu baixa, i el Mino veia com el seu pare gesticulava intensament mentre parlava amb el senyor Hencator i el senyor Mucco.
El bosc pertany al poble! va dir el pare Macondo de sobte, aixecant la veu. Han talat un munt dels nostres arbres sense ni tan sols preguntar-nos-ho.
Hi podríem haver plantat uns camps de taro, allí va afegir un venedor de verdures.
Sí, i allí hi ha terra fèrtil per a seranga, també hi va estar dacord un altre.
Potser podem demanar una mica del petroli, per poder-lo vendre a les gasolineres de la ciutat? va suggerir el vell Olli Occus.
El petroli és nostre, tot el petroli és nostre! va afirmar el senyor Rivera.
Abaixeu la veu va advertir el pare Macondo, aixecant la mà per calmar lambient. Potser shi pot fer alguna cosa. Com que Don Edmundo va comprar màquines grosses per plantar i recol·lectar, aquí al poble hi ha molta gent sense gaire feina ara mateix. Potser podem parlar amb el jefe americà per aconseguir feina per a tothom que en vulgui. Després potser podem demanar una escola com a pagament per tots els arbres que han talat. Daquesta manera, a llarg termini, potser el petroli que trobin pot fer el poble una mica més ric.
Quan el pare Macondo va dir això, va esclatar un murmuri agitat i ansiós. Allí mateix es va decidir que senviaria una delegació a parlar amb el jefe americano. Amb el pare Macondo al capdavant, cinc homes van marxar amb aquest encàrrec.
El Mino i el Pepe havien estat drets sobre el mur del cementiri. Quan el Mino es va girar per baixar, va veure els armeros del Cabura apareixent des de lombra darrere de larbre de canyella.
Un bonic Morpho peleides va baixar voletejant des del capdamunt dun arbre i es va aturar en un tronc podrit tot just al costat don el Mino esperava amb la seva xarxa. On shavia aturat era gairebé impossible veurel, amb els colors del darrere de les ales gairebé iguals que la vegetació del voltant. Però el Mino lhavia vist: un floc blau brillant just abans que aterrés. Shi va acostar i hi va dirigir la xarxa amb un moviment confiat. Aviat va estar mort i sense moures a la capsa del Mino.
El Mino va parpellejar i va mirar el fullatge, les plantes enfiladisses i els troncs dels arbres. A la selva la llum era estranya i serena, però també excitant. I les olors eren fortes: de les flors, de les fulles i les branques podrint-se, de la terra i els fongs. Podia estar-se immòbil, callat com un ratolí, simplement mirant i escoltant: centenars docells als arbres sobre seu; el brunzit de milers dinsectes diferents; la remor de la multitud de lacertas i sargantanes; formigues de tota mida entretenint-se al terra del bosc; escarabats, larves i aranyes. I no hi havia dos arbres iguals; hi havia centenars, milers despècies diferents, i si en rascava lescorça sempre apareixia un color inesperat juntament amb una olor nova, completament especial.