«Tantes criatures estranyes», va pensar el Mino. «Hi deuen haver tantes papallones boniques al món!» Podia ser realment que totes estiguessin incloses al llibre del seu pare? Potser nhi havia moltes més que encara no shavien descobert? I si ell tornés a casa un dia amb una papallona veritablement espectacular que no sortís en cap dels llibres? I si ell fos la primera persona a trobar-la? Què diria el seu pare? Podria guanyar tants diners! Diners per construir una habitació extra a la casa, perquè el Mino i els seus germans poguessin tenir un llit propi cadascú.
La ment del Mino va començar a somiar desperta, imaginant papallones desconegudes ben amunt entre els arbres. El nen descalç de nou anys es va endinsar més i més a la selva.
El Sebastián Portoguesa va mirar afectuosament el seu fill, que va obrir amb entusiasme la capsa que contenia les captures de dos dies. Dos morfos preciosos i molts bons espècimens de la família Heliconidae. La mama Amanthea va venir amb un plat de carvera ben calent i el va deixar a la taula davant del Mino. Li va passar una mà pels cabells i va somriure, però no va dir res. El Mino es va començar a menjar el plat aromàtic de verdures.
Mentre el seu fill menjava, el senyor Portoguesa el mirava amb orgull. Aleshores els seus ulls es van dirigir als de la seva esposa.
Ja feia gairebé quatre anys que lAmanthea Portoguesa havia pronunciat lúltima frase sencera i coherent. Tot i que era veritat que havia aconseguit arrencar paraules monosil·làbiques soltes dels llavis durant lúltim any, això era tot. El Sebastián Portoguesa havia fet dues vegades el llarg i car viatge a la capital del districte amb la seva dona per visitar el médico psicólogo. Després de lúltim viatge, havia pensat que se la veia molt millor: li havia tornat una espurna als ulls i podia dir certes paraules. Daquí a uns mesos tindria prou estalviat per poder tornar a fer el viatge una altra vegada. Volia que la seva dona tornés a estar bé després de laccident horrorós i degradant que havia patit un vespre cap al tard quatre anys abans, i que havia convertit lAmanthea Portoguesa en un zombi mut que es passejava amb els ulls desenfocats.
Ella i dues altres dones, la vella Esmeralda i la senyora Freitas, caminaven per la carretera recollint annonas que havien caigut dels arbres. LAmanthea havia vist un arbre dannona una mica més endins a la selva, i shi havia dirigit a agafar part de la fruita que hi havia al terra del voltant de larbre. Aviat havia recollit tot el que podia carregar i es va afanyar darrere les altres dones, que estaven tornant al poble. Però just aleshores va venir un jeep per la carretera. Eren quatre armeros de camí a la capital del districte.
A lesglésia, davant de laltar, amb un crucifix a la mà dreta agafat al pit, davant de les preguntes urgents i serioses del pare Macondo i amb la vella Esmeralda al costat, la senyora Freitas va poder explicar el següent: que shavien girat i havien vist com passava el jeep. Es va aturar de sobte al costat de la senyora Portoguesa, que era la que estava més a prop de la carretera, amb la faldilla plena de fruits dannona. Tots quatre armeros havien saltat del vehicle per encerclar lAmanthea, que havia deixat anar la vora de la faldilla fent que la fruita rodolés per la carretera bruta. Lhavien agafat i estirat cap al jeep. Li havien tret tota la roba i lhavien doblegat sobre el capó del motor. Tres dells laguantaven mentre el quart feia amb ella el que volia; van fer torns, canviant de posició fins que tots van haver acabat. La senyora Portoguesa havia cridat al principi, però després de sobte es va quedar callada. Quan el jeep va marxar shavia quedat allí al costat de la carretera, despullada, sagnant i muda. Amb molt desforç, les altres dues dones van aconseguir arrossegar la dona violada i avergonyida cap al poble fins a casa seva.
Aquests van ser els esdeveniments que la senyora Freitas va poder explicar a lesglésia, quatre anys abans.
El Sebastián Portoguesa va sospirar, va fer fora unes quantes mosques persistents i va començar a muntar les papallones. El Mino shavia acabat el plat i el van enviar al mercat de verdures a recollir qualsevol closca de coco que haguessin deixat enrere els mercaders que aviat recollirien les parades i els carros. El Sefrino, germà del Mino, que ara tenia sis anys, shavia menjat tots els fruits dun arbust turkuesa i per tant era al llit, amb nàusees i febre. La germana bessona del Mino va ajudar la seva mare a netejar, mentre el membre més jove de la família, el Teófilo, de quatre anys, comptava les formigues que matava esclafant-les amb el dit índex mentre sacostaven a una esquerda al costat de lentrada.
I al tossal de les magnòlies, el rugit de les enormes màquines continuava.
Aleshores, la bella Mariposa Mimosa es va acostar voletejant, amb ales de ratlles daurades i antenes grosses i blaves. Es va parar a descansar a la panxa de linfeliç Tarquentarque i li va fer pessigolles amb les ales. El cap obojo va intentar fer-la fora, però la Mariposa Mimosa tornava una i altra vegada, aparentment molt feliç sobre limmens ventre del Tarquentarque mentre surava a laigua. «Per què teniu una panxa tan grossa, poderós cap?», va preguntar la Mariposa Mimosa amb una veu encantadora i tènue. «Perquè bec molta cassava», va rondinar el cap. «I per què beveu tanta cassava, poderós cap?», va cantussejar la Mariposa Mimosa. «Perquè estic afligit», va contestar el cap, i va riure perquè la papallona li va fer pessigolles. «Per què esteu afligit, poderós cap?», va preguntar la papallona de ratlles daurades. «Perquè tinc trenta-quatre fills, però ni una sola filla», es va queixar el cap, balancejant el ventre amunt i avall. «Desitjo tenir una filla tan bonica com tu, papallona, però sembla que és una cosa que no tindré mai.» «Podreu tenir el que desitgeu, poderós cap, si seguiu el meu consell.» Això va fer que linfeliç cap tingués molta curiositat.
El Mino estava allí estirat, escoltant a mitges la història que ja havia sentit abans i que el seu pare ara explicava al seu germà Sefrino. Intentava pensar en les seves coses i no deixar que la història el distragués gaire. No acabava dentendre tot el rebombori pel petroli que els americanos volien extreure del terra. Però per què no havien vingut i demanat permís al poble, preguntant al pare Macondo, abans de talar els arbres que eren seus? El pare Macondo i alguns altres homes del poble havien anat a parlar amb el jefe, però el Mino els havia vist tornar bastant defallits. I molts dels homes que acostumaven a estar callats havien cridat molt i utilitzat males paraules sobre els americanos i els armeros. Això era perillós, sabia el Mino. Recordava els esdeveniments de tres anys abans massa bé, quan el porc del Cabura havia obert el cap del venedor Gonzo com un coco. El Gonzo havia estat parlant en veu alta. I el porc del Cabura ara tenia com a mínim deu armeros a la seva disposició: sis més havien arribat al poble la setmana anterior. Conduïen dos jeeps, cridant i rient, xocant contra les gallines i fent cares lletges als nens més petits, que marxaven corrent cap a les faldilles de les seves mares.
Al Mino no li agradava el nou soroll del tossal de les magnòlies. Era pertorbador. Però quan el seu pare estava arribant al final de la història sobre Tarquentarque, el cap obojo, es va oblidar de tots aquests pensaments difícils i va escoltar-la. Així és com havia de ser.
Al Mino no li agradava el nou soroll del tossal de les magnòlies. Era pertorbador. Però quan el seu pare estava arribant al final de la història sobre Tarquentarque, el cap obojo, es va oblidar de tots aquests pensaments difícils i va escoltar-la. Així és com havia de ser.
Lany següent, hi va haver grans canvis al poble. Van passar més coses en aquest any que en els cinquanta anteriors, va afirmar el senyor Rivera a la venda. Però res del que va passar era bo.
Per començar, es va enviar delegació rere delegació cap al camp de petroli per apel·lar al dret de propietat del poble sobre la zona, i per assegurar feines a la nova companyia per als vilatans que no podien trobar treball. Certament, a tres dels homes els van oferir feina, però van rebutjar aquesta oferta quan els altres trenta-set no en van rebre cap. El jefe, lamericà que tenia el peculiar nom de D. T. Star i que el pare Macondo immediatament va batejar com a Detestar, no era gaire servicial. Havia aconseguit presentar un document nou, que mostrava que la seva companyia havia comprat el dret a extreure petroli de la zona sencera; sí, de tota la província, de fet. Quan el pare Macondo va presentar els seus documents, que també tenien diversos segells i signatures, la de Don Edmundo entre elles, el D. T. Star havia rigut i estripat els documents a trossos, i els havia llençat a la cara de la delegació del poble.
En temes de feina i de compensació pel bosc, no hi havia res que els vilatans poguessin fer, tampoc. Es necessitaven treballadors especials. La major part de la feina requeria lús de màquines complicades. El D. T. Star no necessitava per res analfabets incompetents. I el bosc? Compensació? És que Don Edmundo no era el propietari del bosc? Havien pagat pel bosc; Don Edmundo havia rebut una suma substancial.
Descalços i amb el cap cot, les delegacions del poble havien tornat a casa, però a lesglésia el pare Macondo havia fet grans discursos amb un llenguatge que ningú del poble havia sentit abans.
A la plaça del mercat, entre els venedors de verdures, els temps també eren durs. Quatre dells, incloent lEusebio i el seu carro, es van veure forçats a rendir-se: ells venien fruits de sergata i naps salvatges, i la millor zona per recollir aquests fruits havia quedat arrasada fins al no-res pels buldòzers de La Compañía. Els bancs al voltant del plàtan de la plaça, on acostumaven a seure els que no tenien feina, somplien amb més i més gent. Apartar mosques i mastegar cacau immadur es va convertir en locupació principal de la majoria. De tant en tant sorgia una certa hostilitat quan algú enviava un cúmul de saliva sucosa als homes del Cabura, que patrullaven per la plaça amb les carrabines cada cop més sovint.
Dispareu-me va cridar el senyor Tico un dia, aixecant la crossa per apuntar un armero. Dispareu-me, dispareu un esguerrat, almenys així haureu fet alguna cosa per satisfer aquest cervell de sargantana de mida de pèsol que teniu al cap!
Com a resposta, larmero va aixecar el rifle, va treure el fiador i va disparar divuit vegades al cos del Tico. Almenys deu de les ferides van ser mortals.
La vida dels nens que recollien closques de coco a la plaça tampoc era fàcil. Cada vegada era més i més estrany que el Mino i el Sefrino tornessin a casa dels seus pares amb un bon munt de closques. Per això, es van enviar diversos nens a la selva per veure si podien trobar naps salvatges, sergata o fruita que havia caigut dels arbres. Això era arriscat. Un dia, la filla més petita del senyor Mucco, la Teobalda, va desaparèixer després dhaver-se separat dels altres. La van buscar, cridant el seu nom, durant quatre dies, però no va servir de res. La Teobalda no va tornar mai. I el Pepe, el millor amic del Mino, va caure dun arbre dannona podrit i es va trencar la cama. Va acabar havent de caminar amb crosses durant la resta de la seva vida.
Cada vegada més sovint, el D. T. Star tenia feina al poble, a loficina del sergent Felipe Cabura. De què parlaven, no ho sabia ningú. Però els resultats daquestes visites es feien visibles als vilatans en les ocasions en què una ampolla buida sortia disparada de la finestra de loficina del Cabura cap al carrer. Letiqueta daquestes ampolles sempre era la mateixa: Old Kentucky Bourbon. Five Years Old.
Un dia, el Mino estava passejant per les profunditats de la selva per camins que només ell coneixia, buscant les papallones més rares, quan va tenir un pensament que era tan gran i aterridor que va haver de seure en una branca grossa que havia caigut del capdamunt dun arbre dauró.
El pensament era precisament aquest: el D. T. Star i el porc del Cabura eren bons amics. Es devien conèixer des de feia molt de temps. Probablement havia estat el Cabura qui havia dit al D. T. Star que hi havia petroli a la terra de just al costat del poble. El porc del Cabura era, per tant, el responsable del desastre que estava a punt de caure sobre el poble. També estava al càrrec de tots els altres armeros que espantaven els vilatans. El porc del Cabura era un assassí. El porc del Cabura destruiria el poble sencer. I el porc del Cabura havia de morir.
Allí, en aquell moment, sobre una branca, endinsat a la selva, mentre un exèrcit de formigues sauba dirigia la seva marxa cap a la sola del seu peu esquerre, mentre escoltava lesbufec dun cerrillo (un pècari) entre els arbustos del seu voltant, i una papallona serpico apareixia miraculosament al costat de la capsa dacetat detil que havia deixat al terra davant seu, el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, va prendre una decisió extremament important: mataria el porc del sergent Felipe Cabura.
Un cop va haver tingut aquest pensament i va prendre la decisió, el Mino va somriure a les clapes de sol que ballaven sobre els arbres, va aixecar amb compte la seva xarxa i va capturar amb elegància la rara papallona serpico.
* * *
Ben endins a les profunditats, en algun lloc sota la Rue du Bac, a París, possiblement just a sota de lespantosament estret i més aviat miserable Hotel Fleury, dos homes seien en una sala curiosament decorada que només ells, juntament amb tres homes més, coneixien. Lhabitació no existia en cap plànol arquitectònic, i lentrada del passatge que hi portava estava construïda de manera tan astuta i enginyosa que ni tan sols el gat de carrer més ben familiaritzat amb la zona la podria trobar. Lhabitació era territori internacional, i una de les cinc persones que en coneixien lexistència era el ministre dInterior francès. Tot i que no acostumava a estar present a la sala.
Els senyors Urquart i Gascoigne seien un al costat de laltre en fondes i còmodes butaques. Entre ells hi havia una mena de taula de vidre amb diverses zones rectangulars i circulars marcades de vermell, verd i blau, amb les lletres i figures numèriques corresponents. La superfície de vidre estava desbordada pels papers, i hi havia un parell de cendrers ben plens més o menys al mig.
Lhabitació era bastant gran, amb impressores, monitors, teletips i equipament informàtic dúltima generació. La il·luminació era molt agradable i recordava la suau llum natural.
LUrquart era el més gran dels dos, amb gairebé seixanta anys, una cara fosca, seriosa i angular i uns ulls profunds i clars darrere dunes ulleres grosses de banya. Els seus cabells fins i pentinats enrere saguantaven amb una pomada greixosa, i portava un vestit jaqueta fosc i elegant, una camisa clara de ratlles i una corbata neutra. El Gascoigne, per altra banda, anava vestit molt més informal amb un parell de pantalons i un jersei acrílic a conjunt; també era considerablement més jove que lUrquart, una mica per sobre dels cinquanta, un pèl gros, amb les galtes vermelles i un rostre relativament agradable.