LUrquart era el més gran dels dos, amb gairebé seixanta anys, una cara fosca, seriosa i angular i uns ulls profunds i clars darrere dunes ulleres grosses de banya. Els seus cabells fins i pentinats enrere saguantaven amb una pomada greixosa, i portava un vestit jaqueta fosc i elegant, una camisa clara de ratlles i una corbata neutra. El Gascoigne, per altra banda, anava vestit molt més informal amb un parell de pantalons i un jersei acrílic a conjunt; també era considerablement més jove que lUrquart, una mica per sobre dels cinquanta, un pèl gros, amb les galtes vermelles i un rostre relativament agradable.
Al carrer, lUrquart i el Gascoigne passaven inadvertits entre la gent.
El Gascoigne va apagar el cigarret i va tocar la zona verda de la superfície de la taula amb el dit índex; un monitor de la paret al seu costat es va engegar.
El tren dAtenes a Istambul va afirmar.
Qui la porta? LUrquart es va treure un polsim del vidre esquerra de les ulleres.
Un ciutadà grec de nom Nikis. La conduirà directament a laeroport de Komotini. Lavió especial lestarà esperant allí.
Quant de temps et sembla que necessitarem mantenir-la a la casa destiu?
El Gascoigne va obrir els braços:
Dues hores; dos dies. És impossible saber-ho. Merde. Espero que canti com un rossinyol.
Va arribar un tèlex; lUrquart el va arrencar de la màquina i va llegir el missatge en veu alta.
Confirmat va concloure. El borinot aviat serà a la xarxa, i aleshores el món podrà respirar tranquil.
La conversa entre lUrquart i el Gascoigne, en el territori internacional molt per sota de la Rue du Bac, a París, va tenir lloc exactament 4.380 dies després que el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, hagués decidit matar el porc del Cabura.
* * *
El Pepe saltava al costat del Mino. Les crosses eren massa grosses per a ell.
Vols que pintem les closques de les tortugues avui?
El Mino va fer que no amb el cap. Havia demanat al seu millor amic que lacompanyés a lestany de darrere la casa de la senyora Serrata. Darrere un dens pedaç de joncs, el Mino shavia fet un petit espai. Aquí, el terra estava aixafat i podia seure en pau i en silenci sobre unes pedres planes que hi havia posat, i podia estudiar les granotes que seien allí raucant sobre les grans fulles de nenúfar Victòria que suraven sobre la superfície de laigua. Lestany també estava ple dels insectes i bestioles més meravellosos, tots vivint les seves vides complexes.
El Mino necessitava ajuda. Si havia de matar el porc del Cabura, havia de tenir ajuda. Volia explicar el seu pla al Pepe.
Matarem el porc del Cabura va dir de sobte, un cop shavien assegut.
Sí? La cara del Pepe es va il·luminar. Aquest és un joc a què podem jugar, Minolito. Fem veure que matem tots els armeros! Aquesta granota daquí pot ser el porc del Cabura. Shi assembla, no trobes? El Pepe va riure, assenyalant la granota.
Ximpleries va esbufegar el Mino. Ho dic de debò. Tu i jo matarem el Cabura. El matarem perquè estigui allí mort i mai torni a respirar.
I aleshores va explicar el pla al seu amic i tots els pensaments que havia tingut al bosc.
El Pepe es va tornar pàl·lid, i va fer uns ulls grossos i rodons. Va xipollejar a laigua amb un bastó. Després es va estudiar el peu amb detall; el trencament havia sigut tan dolent que mai es curaria bé.
El Ca-cabura i los-los armeros són perillosos. No ho aconseguirem mai va xiuxiuejar.
I tant que podrem va dir el Mino amb el cap ben alt. No és tan difícil. És molt més difícil capturar i matar una papallona serpico, tho asseguro. Però no ho pots dir a ningú; absolutament a ningú. No parles mentre dorms, oi?
El Pepe va fer que no amb el cap emfàticament.
I així el Mino va explicar al seu amic exactament com matarien el porc del Cabura i salvarien el poble de la destrucció que havien portat Don Edmundo i el D. T. Star.
El camp de tomaqueres del senyor Gomera era el millor del poble; ningú aconseguia fer créixer tants tomàquets com ell. Quatre fileres ordenades de deu arbustos cadascuna significava que podia portar dos cistells plens de tomàquets al mercat cada dia. El secret del senyor Gomera era que havia descobert, bastant per sort, que quan els miamorates, un tipus de morelles, creixien al voltant de les tomaqueres, els arbustos li donaven gairebé el doble de tomaques que els que no tenien miamorates al voltant. Lúnic problema era que les morelles eren molt verinoses, però com que a ningú se li acudiria menjar miamorates, això no importava.
Però es veu que un dels sergents armeros del Cabura, un home amb els cabells rapats i un coll ample, de nom Pitrolfo, tenia un gos. Era un pastor alemany prim i agressiu que acostumava a estar tancat en una gàbia darrere la caserna. De tant en tant el Pitrolfo deixava sortir la bèstia; la lligava a una punta dun llarg sipo, una planta de corda, i el treia a passejar. De vegades fins i tot el deixava campar lliurement; quan això passava tothom feia entrar els nens a les cases i es tancaven les portes.
Un dia que el Pitrolfo va pensar que seria una bona idea deixar anar el pastor alemany, aquest va córrer directament cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera. Primer va ensumar, i després es va pixar sistemàticament al damunt dunes vuit o deu plantes. Però el que va passar després portaria el desastre al senyor Gomera: el gos de sobte va començar a devorar gran quantitat de les petites flors blanques de les plantes de miamorates. Ràpidament va pixar sobre quatre o cinc tomaqueres més. Després daixò, es va estirar i va començar a bramar. El Pitrolfo va deixar anar la seva carrabina, es va treure el xiulet i va bufar, intentant cridar el gos perquè tornés. Però el pastor alemany jeia completament immòbil entre les tomaqueres i només bramava. Es va girar sobre lesquena, amb les potes enlaire. Els brams van començar a abaixar de volum. El Pitrolfo va deixar de xiular i va caminar cap al gos. Just quan hi va arribar, la bèstia es va retorçar en convulsions violentes, es va queixar dèbilment i es va quedar quiet. Estava mort. Shavia enverinat ell mateix amb els miamorates del senyor Gomera.
Els ulls del Pitrolfo semblava que li haguessin de sortir disparats quan va veure el gos jaient allí, mort. Aleshores va veure els miamorates a mig menjar a la boca del gos. Furiós, va mirar al seu voltant, rugint renecs i insults, i va disparar disset vegades amb la metralleta cap a la tomaquera més propera.
La majoria de gent del poble shavia tancat a les cases quan shavien adonat que el Pitrolfo deixava anar al gos. Ara, en sentir els trets al camp de tomaqueres, van entendre que estava a punt de passar alguna cosa desagradable. Els venedors de verdures van recollir ràpidament les parades i es van amagar darrere les caixes de tomàquets o van buscar un amagatall a les ombres properes. De cop i volta semblava que el poble sencer hagués quedat desert.
El Mino i el Pepe, que havien estat espiant el porc del Cabura des del matí, seien ben amunt en un arbre darrere la casa on hi havia loficina del Cabura. Això els donava una vista excel·lent, i van poder veure clarament com catorze armeros, amb el sergent Cabura al capdavant i les armes a punt i carregades, sortien cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera per rescatar el Pitrolfo del que fos que havia causat que disparés disset vegades.
La següent hora va ser extremament angoixant per a la majoria de gent del poble. Després que es posés al corrent ràpidament el sergent Felipe Cabura i la resta darmeros sobre el que havia passat al camp de tomaqueres, el Pitrolfo va començar a gesticular de manera salvatge. Van arrossegar el cos del gos cap a la caserna i el van posar en un tancat, on aviat va començar a atraure grans grups de mosques. Aleshores els armeros es van dispersar i amb una terrible determinació es van dirigir cap a cadascuna de les cases del poble i van trucar a les portes.
De qui és el camp de tomaqueres infestat? van bordar.
Que surti el propietari daquelles plantes fastigoses ara mateix!
La gent del poble es va quedar en silenci, els armeros no es van trobar allà on anaven res més que caps fent que no amb cautela.
La senyora Gomera vivia en una petita casa al centre del poble. Ella i el seu marit compartien la casa amb la família Pérez, que portaven la lavandería, una petita bugaderia. Quan va sentir crits i cops a la porta principal va agafar en braços la petita María, que tenia vuit mesos, i va obrir la porta cautelosament. Amb veus brusques, dos armeros van preguntar si era aquí on vivia el propietari daquell camp de tomaqueres.
La senyora Gomera va assentir. No sabia mentir a ningú.
Tan aviat com els armeros van localitzar la casa del propietari del camp de tomaqueres, la tropa sencera shi va dirigir, amb el sergent Cabura al capdavant. La commoció va ser incomparable, i els crits de la petita María, que trencaven el cor, es podien sentir mentre arrossegaven la seva mare cap al carrer.
En aquest moment el poble sencer va saber que la família Gomera eren els destinataris de la ràbia dels armeros, tot i que la majoria encara no entenien el motiu. Els venedors de verdures van sortir de les ombres i de darrere les caixes; es van obrir portes i la gent va sortir als carrers. A poc a poc, un cercle silenciós es va formar al voltant de la senyora Gomera i dels armeros furiosos.
Un home petit però fort va sortir del cercle i va caminar amb determinació cap al sergent Cabura. Era el senyor Gomera. Va preguntar educadament què significava tot això, i va dir que si els armeros tenien assumptes pendents amb ell podrien haver anat a la plaça, on el podien trobar vigilant la seva parada de verdures, en comptes despantar la seva dona i la seva filla petita.
¡Olé! va bramar el sergent Cabura. ¡Olé! Pitrolfo! Aquí hi ha el culpable! Aquí hi ha el miserable que ha deixat créixer plantes verinoses al costat dels seus tomàquets frescos i vermells! Només el mateix sant Giovanni sap si ha cultivat aquest verí per barrejar-lo un dia amb la nostra sopa! Pitrolfo! Què et sembla que hem de fer amb el fill de puta que ha matat el teu bon gos Caesar?
El Pitrolfo va somriure amb menyspreu i va dirigir el rifle a la cara del senyor Gomera. El senyor Gomera es va apartar, però el lòbul de lorella esquerra es va esberlar amb limpacte de la punta afilada de larma. La sang li va començar a rajar per la camisa blanca i neta.
Fer? Ha! Fer? Què vull fer amb aquesta sargantana? Bé, deixa que tho digui: sempassarà dos grapats grossos de les seves pròpies plantes verinoses. I si es nega a empassar, li tallarem la titola i els ous!
Un murmuri es va escampar entre la gent que mirava al voltant. Les dones van començar a plorar. El pare Macondo va fer un pas endavant amb el vell doctor, el Pedro Pinelli.
Escolti va dir, aixecant les dues mans cap al sergent Cabura, el doctor diu que menjar tanta quantitat daquesta planta pot ser fatal. Si us plau, sergent Felipe Cabura, sigui raonable; una persona ha de morir perquè un gos ha menjat accidentalment algunes plantes verinoses en un camp i ha passat a millor vida? Cap déu just consentiria la venjança del Pitrolfo.
El sergent Cabura va riure bruscament i va empènyer el capellà i el doctor cap a la resta de gent. Aleshores va ordenar a un armero que anés a buscar prou miamorates. Al cap duns moments el pobre senyor Gomera tenia les mans lligades a lesquena i el van forçar a seure en una caixa tot just davant de la porta de casa seva. Set armeros el vigilaven, amb les armes a punt, carregades i que lapuntaven al cap. Agafant la petita María, la senyora Gomera va córrer plorant cap a dins a casa.
El murmuri de la gent que envoltava lescena va començar a sonar amenaçador; el cercle de gent al voltant dels armeros i del pobre senyor Gomera es va anar tancant. Alguns dels armeros sestaven començant a posar clarament nerviosos, i encanonaven amb els rifles els que tenien més a prop. Larmero que havien enviat al camp de tomaqueres va tornar amb els braços plens de la planta verinosa.
En nom de Déu i de la Verge us prego que atureu això, sergent Felipe Cabura! El pare Macondo va fer una passa endavant una altra vegada, implorant al líder dels armeros que shi repensés. Però una altra vegada el van empènyer sense miraments amb les culates.
El senyor Gomera va asseures a la caixa, amb els llavis tancats amb força i mirant endavant amb desafiament, però la seva cara havia empal·lidit. Quan el Pitrolfo va arrancar un grapat de fulles de miamorates i les va aixafar en una bola, que va aguantar davant de la barbeta del senyor Gomera, aquest, de sobte, va obrir la boca i va arrabassar la bola abans que el Pitrolfo pogués intentar entaforar-li a la boca per la força.
Es va fer un silenci absolut. Fins i tot els armeros van deixar de jugar amb les bandoleres i els rifles. Tothom mirava el pobre Gomera. Les galtes se li van inflar, i si no fos per la tragèdia que tothom sabia que lesperava, tot plegat hauria sigut bastant còmic.
Mastega! va cridar de sobte el Pitrolfo.
I, a poc a poc, el senyor Gomera va començar a mastegar. Va mastegar i mastegar. Ara sinflava la galta esquerra, ara la dreta. Amb la mirada carregada de ràbia, no va treure els ulls del Pitrolfo.
Empassa-tho! va bramar el Pitrolfo.
El senyor Gomera va parar de mastegar. Va mirar amb intensitat el seu botxí. I aleshores sho va empassar.
Un sospir es va estendre entre la gent.
Lhome desafortunat va caure enrere i va començar a fer tombs al terra sec dargila com un insecte incapaç de volar, com una mosca sense ales. Cada cop més ràpid, fins que els tombs van començar a aturar-se i finalment es va quedar quiet. Li sortia escuma verda de la boca.
El pare Macondo i el doctor Pinelli es van donar manya a socórrer el senyor Gomera i es van acotxar al seu costat. Els armeros van marxar, i el Pitrolfo va murmurar alguna cosa sobre que amb un sol grapat probablement nhi hauria hagut prou.
Van portar el senyor Gomera cap a dins a casa.
Dalt de larbre, amb una bona vista de tot el que havia passat, el Mino va dir al Pepe:
Ara entens per què hem de matar el porc del Cabura?
Va succeir un miracle: el senyor Gomera no va morir. El vell doctor li va salvar la vida posant-li un tub de plàstic fins a lestómac i aspirant tot el que quedava del verí dels miamorates. Però es va quedar mig cec i gairebé sord, i incapaç de reconèixer ni una sola cara del poble. Fins i tot la seva dona i la petita María eren completes desconegudes per a ell. Es treia el barret davant els seus éssers estimats i es presentava educadament amb el nom sencer del seu pare. No sabia que tenia un camp de tomaqueres, i tot i que la seva dona el portava pacientment al mercat on havia tingut la parada, es negava en rodó a seure entre complets desconeguts venent uns tomàquets que clarament no eren seus.