Vaig arribar a afaitar quasi tots els clients i els podria repassar dun en un, però són els clotells, que sé de memòria. Per ventura he oblidat la fesomia, i posaria messions que reconeixeria, un rere laltre, el bescoll de tothom. Però això va venir després, i ja començava a tallar cabells. Quan hi passava el raor, que senduia la pelussa, aquella borra de pèl vellutat, era com fer net. I la pell, com una patena, era tan prima que si hi passaves els caps dels dits semblava que la sang feia lloc,i hauria bastat treure lungla per fer mal. Magradava deixar-los arrodonits, però quan calia, els quadrats quedaven impecables. I si no hi havia més remei els deixava naturals o en punta. Molts de clients venien cada quinze dies i només sarreglaven el clotell. I era jo qui els feia la feina. Ni jo men sé avenir, daquesta fixació, però hi ha alguna cosa entre lespinada i el cap dun home, que mestira. No puc deixar de parar-hi esment. Mhi solia acostar amb circumspecció, com si allà hi hagués de copsar alguna cosa que no sabem de nosaltres. Hi ha tant de silenci en una nuca. No hi havia cap mena democió eròtica, no era això. Era la carn desvalguda. Nhi havia que quan els passaves la fulla fina i metàl·lica sescarrufaven, com si els haguessis passat gel i se sentissin desabrigats. Fins i tot alguns quasi no toleraven la impressió de la teva presència i arrufaven el coll, sestremien i els agafava un tremolor convulsiu. En veure aquella carn de gallina, mespantava només de pensar què devia patir un home quan lapuntaven amb una arma just allà, on havia dentrar la bala. Perquè aleshores ja havia sentit contar que era daquesta manera que nhavien mort molts dençà que havia començat la guerra. Però na Maria de cal Ferrer deia que no era cert, que els arrebataven a una paret i els mataven de cara, que ni els tapaven els ulls ni la boca per no veurels i no sentir-los, perquè els agradava veure com queien, perquè ja no semblaven persones, només eren allò que pesaven. Com un sac. Ho va sentir dir al fill de don Joan, que eren com un sac de mentides.
Jo no en sabia res, de la guerra. Només retalls de converses. Però era com si haguessin afaitat les paraules. Semblava que la gent shagués encongit, com si haguessin vedat les rialles i les batallonades que provocaven aquells esclafits jocosos que jo havia vist a la barberia. I crits i renou que la convertien en un guirigall. Estaven ensensats, sense saber-se entendre, com si haguessin perdut el cap. No era que la sang bullís, era que no escoltaven raons i la gent parlava sola. Tot semblava anar a redols. Com una magrana que han esgranat. Només aquelles cares de pocs amics. Ara tothom anava amb peus de plom, amb miraments. I no bastava. Per alerta que estassis, sempre nhi havia un que sencalentia i flastomava, o feia sabonera per la boca, però jo no en sabia treure aguller. No entenia res del que deien perquè quan parlaven era com si les paraules shaguessin trencat, plenes de clapes negres que les emmascaraven, i tot eren sobreentesos. Les veus també eren postisses, esquerpes, i laire sorrut que els sortia de la boca semblava enverinat. Tanmateix tots tenien por, i segons qui entrava, el xiuxiueig sacabava i ningú no deia ni piu. Mon pare em mirava i em tenia advertit: mutis. Amb un dit a la boca, nhi havia prou. Jo ja sabia que si venia el fill de don Joan, que amb aquella llengua roent els volia embetumar a tots, o sen reia del sant i de la festa, havia de deixar la feina, i partir cap a la cuina. Perquè era un mala pell, un escurçó que no en pensava cap de bona, i ja nhavia ablanit un parell. Un sac dossos geniüt i milhomes, que havia rebentat un ull al forner de can Romaní perquè havia donat un pa a la madona del cafè de la Societat, on fins feia ben poc campaven els comunistes. També tocava el dos quan venia nAndreu de ca nUnça, i anava arreglat, perquè dençà de la guerra li agradava el suc, i abans de dinar ja passejava un bon gat, però si no era mon pare era un altre que el feien callar. I això que aleshores ja havien agafat el seu germà i se lhavien emmenat a Palma i no en sabien res. No mhi duran, a escoltar el sermó, deia. No tenc por de ningú, jo. Quin batibull, deia la padrina quan dinàvem. Val més que no sacosti. Saps quina revolada, el sentien del corral. I tu no ho has de consentir, deia a mon pare, que dinava amb el cap cot sense dir res. Pel bé seu, perquè encara lagafaran de banda i no el veuran més. Ara ens pertoca callar, sentenciava. I acopar les ales. ¿Que no ho veu, aquest esburbat? És un animal, clavat a son pare. Tot eren mitges paraules, com si la boca els hagués tornat petita. Com si shaguessin mossegat la llengua i lhaguessin donada als cans.
Dun dels miralls de la barberia, en vaig fer dues parts, i una és la que encara tenc damunt el canterano amb una vasa de caoba feta amb les cuixeres dun llit bo de can Llobet, que havien tirat al garrigal quan varen vendre la casa i uns alemanys hi varen fer un hotel. Laltra, quan la despenjaven, va caure, i dun tros, en vaig fer el mirall bisellat que hi ha damunt el lavabo. Que en dirien, de coses, aquestes llunes, si poguessin parlar, deixava caure la padrina poc abans de morir. Però jo no els he sentit dir res mai. No han motat. Callen com callen els morts. I els vius. Només un vidre llis. Però no és cert del tot això que dic, perquè si hi pares esment i hi claves els ulls, hi veus bellumes de coses que shan perdut, ets tu que thas extraviat, sorolls de coses que es trenquen, tants de malencerts que suren, com si en aquell que veus al mirall li mancassin les forces o lhaguessin privat dallò que un dia havia cregut que tenia, dels delits del món, amb aquells ulls plens dallò que ha vist i que ningú no li ha de demanar. ¿Per què no mho dius cara a cara? Però és com si totes les paraules li haguessin tornat a la boca i els llavis sajuntassin, prims, de no tenir res a dir. Després és quan els mots són més que això i fan renou, com aquella remor de mobles quan es canvien de lloc en una casa, i estàs ben segur que si els provaves descriure encara sentiries el devessall fora mida de tot allò que no acaba de trobar el seu punt. I tu i aquell que mires sou dos que saferrussen. I parles sol. I ningú no ho diria, perquè sempre has passat per un home impassible. Et mires els ulls i has cregut que és com sentir un eco que retorna i que no reconeixes. Com si jo fos el secretari daquell que et clava la vista. Només que sense mi, res no parlaria dallò que em manca. Allò que no veuen els ulls. Perquè des daleshores has pensat més duna vegada que els tens plens, a la raseta, que fa anys que no hi veus, et passen coses per davant però no hi pares esment, com si tot fos una regata per on corre laigua i res no queda, tot sen va, tot sescola, com en una gerra clivellada, com si les ninetes fossin un forat, un trenc, i tot vessàs. Ja ho saps, que no treu cap enlloc, això, que no cal que gratis el mirall amb lungla, que no hi trobaràs res, només aquest embadalit que sengolfa en la mar dallò que calles, que com més té més brama. I que no en trauràs el que vols, sinó allò que escup. No thi capfiquis, no són les cares daquells que venien a la barberia que hi suren, són cares de ningú, fesomies que han buidat. I tens por de tornar a ser aquell al·lot, amb els mateixos ulls i la mateixa llengua, com si haguessis quedat sembrat en aquells dies i encara fossis aquella criatura. Ta mare ja tho deia, que no hi eres tot, que semblaves aturat, que sempre estaves que no hi cabies. Tu, ben alerta de no dir res. ¿Què li havies de dir? Que ja no naplegaves ni una, que thavien desbordat, que thavies esbrocat, que rajaves a dojo, que thavien esclatat els albellons i tot eren aigües brutes. Semblava que només calia deixar córrer a brolls aquella ufana. I tot ha estat passar de llis. Però era com si no poguessis badar els ulls, ni tancar-los, ulls sadolls, com els de vidre dels embalsamats, negres com el mirall negre que veus quan taboques al coll dun pou. I ja no sents la padrina quan deia sense mirar-te: només veig allò que vull veure. I daquells dies, nhas fet una cripta. I thas enterrat en vida. Perquè has provat de ser allò que estaves disposat a oblidar i sempre tha estalonat allò que costa recordar, allò que tescup la memòria. I tha convertit en això: un sac de paciència.
Un dia es va presentar don Joan i aquella tereseta que aleshores feia de batle i deien que era el qui manava a la gestora. Entraren a la barberia i esperaren que se nanàs el darrer client. Eren la una passades i jo treia les tovalloletes brutes del cove. Desava les tisores i els raors, preparava la pasta dafaitar que compràvem a can Nesprer, a Palma, just al costat de la plaça de Sant Antoni. I mentretenia amb el raspall que servia per espolsar els cabells. Tenia el mànec de fusta clara i aquell pèl suau, que semblava el pèl moixí duna barba que no han afaitat mai. Primer no hi vaig parar atenció, però quan mon pare va alçar la veu, em vaig regirar i tot. De cap manera, va dir. Deixau-me estar. És aquí, que faig feina. Però només el sentia a ell. Els altres dos semblava que resaven. No en podia treure clarícies, perquè era com si les paraules saferrassin a les dents. La tereseta no deia quasi res, movia el cap i assentia, i era don Joan, que predicava. No nhem de parlar més. Hi aniràs, amb un peu davant laltre. No thas dassenyalar. No convé a ningú. I no és cosa nostra. És el capellà. Ha dit que han danar curiosos. Que són persones i han de fer bona cara. No han de poder dir que els tenim de qualsevol manera, no han danar deixats. Jo era tot orelles, però no vaig saber quin era el cas fins que vàrem seure a taula, quan mon pare ho va contar. Volien que anàs un dia a la setmana a afaitar els presos i a tallar cabells. No hi ha un pam de net, deia mon pare. Volen rentar la cara amb aigua bruta, aquests animals. I el nin vendrà, perquè allà dues mans no basten. Això va trasbalsar ma mare. Tu no ho has de consentir, deia, i la padrina sescandalitzava: que sha vist mai, quin desveri, arrossegar les criatures en aquest femer. Això no és cosa dinfants. Jo li hauria acopat cap a la sala, perquè vaig tenir por, i no em vaig moure de la cadira. Sentia el batec agitat del cor com si mhagués de sortir per la boca. Mai no havia anat a la presó i ni mhavia imaginat com seria. Un soterrani fosc com una gola de llop, claus i cadenes a la paret i palla en terra que serveix de jaç. Un niu de puces i polls, i mosques dase, com en un estable de bèsties, o una barraca de pastor. I aquella ferum de cossos que no han tocat aigua i que es rebolquen per lempedrat. Ja no sentia la veu de mon pare, només li veia la boca badada, com si fos un trau que shagués desclòs. Aleshores ja sentia una curiositat malsana, i mentre pelava la taronja estava distret i pensava si tendrien excusat o un clot de fems. I allà, shi devien morir com a xinxes. I lolor de resclosit, les nafres i les pelleringues purulentes. Tota aquella roba enfitada. I mhauria acubat només de pensar-hi, si la padrina no mhagués enviat a becar una estona. I rosegons de pa eixut, i faves amb cucs i patates podrides. I ja no sabies si era son o tenvestia un rodament de cap que et feia perdre el món de vista. Aquell dia vaig dormir a voler i eren les cinc tocades quan em vaig despertar. Era estrany perquè mon pare obria la porta devers les tres. Havia aferrat el son i no sentia el tragí de la barberia. Vaig baixar les escales com si fos en una casa externa. En sortir al corral vaig veure lestrall que havia fet mon pare. Feia anys que en parlava, però va ser aquell dia, que va arrabassar lemparrat del corral. Seia al pedrís, suat, amb lesquena adossada a la paret, amb aquells ulls de no mirar enlloc, com si tot el desig de viure se li hagués tornat ràbia. No em va sentir o no ho va fer coneixedor. No vaig dir res, i men vaig anar cap a la barberia. Tancat i barrat, fins i tot els portellons, com si els haguessin aferrat amb cera. Hi havia una fosca que la podien tallar.
El primer dia que vàrem anar a la presó, no sé per quin motiu, només tenia una idea al cap: els cabells curts, que no han de tocar el coll de la camisa. Era el que deia sempre mon pare. La memòria va i ve, però daixò nestic ben segur. Ben arran, perquè no hi ha res més lleig que veure quatre pèls que cauen sobre la tira de tela emmidonada a la banda del clotell. La presó era a les dependències de la planta baixa de lajuntament. No hi havia anat mai. Quatre sales amb volta que donaven al pati de la llimonera. Des del carrer només veies les parets massisses que tancaven aquell redol de terra i els branquillons més alts daquell arbre, que segons deien els vells eren duna popa tan àcida que no nhauries trobat altre en tot el poble. Quan floria, al verd refulgent de les fulles shi afegia aquella blancor violada que esquitxava la capçada i escampava una fragància aspra que safuava a laire, i deien que nhi havia que la sentien de la plaça. Han de tenir el nas molt fi, deia ma mare, escèptica. Lhe ensumada i fa la mateixa olor que les llimoneres de can Cardaix. És una flaire fresca i desvergonyida, una olor dombra, deia la padrina. I lleva la por, afegia enigmàtica. Nhavíem parlat, de la llimonera de la presó, el diumenge abans de la primera visita, a lhora de dinar. Ningú no recordava qui lhavia sembrada. Són rebeques i fan pues, havia sentenciat el majoral de la Font, dissabte horabaixa, que havia vengut a la barberia i shavia arreglat els quatre pèls clars que li quedaven rere les orelles, perquè tenia el cap pelat com un meló. Però fa unes llimones que tenen un mugró que sembla dun pit de dona, i els grells atapits i sucosos, va afegir, amb aquell aire de doctor que feia riure la clientela. Durant la primera visita no vaig sortir al pati, però en lairet grenyal i enverat que venia de la llimonera shi ensumava, madura, aquella disposició que tenen daclucar-se les coses que passen. I la claror daram que semblava que havia dencoixinar les hores. Daquell dia record que no vaig mirar ningú als ulls, era com si tots aquells homes em donassin lesquena. Només em tranquil·litzava quan els mirava el clotell i em posava just darrere seu. I allà, hi veia tanta deixadesa. Aquell engrut al coll i la rebava de suor que els tacava la camisa. Un cansament de músculs adormits i esbraonats que sabandonaven a la cadira que ens havia preparat un missus de lajuntament. Homes feixucs, capolats, sense ossos. Com si no fossin ells, només aquella extenuació distreta i absent, com quan una engronsadora ha perdut lembranzida. Els miraves els braços i les cames, la pitrera i el front i eren trossos dhome. No hauries sabut veure cap diferència amb la gent que anava pel carrer. Només shi afegia la quietud dòcil daquells que estan sense fer res i no saps ben bé per què, però et regira lànima. Els que esperaven seien en terra i nhi havia que sarrebataven a la paret i semblava que lapuntalaven.
De vegades només ets lànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, sentravessen a la gola i només sents lacidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que tentela el paladar. Com si thaguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu nets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja tho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era lestiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava nÀngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot darena, les escometia amb una glosa bruta:
Al·lotes teniu enmig
de sa forcadura