De vegades només ets lànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, sentravessen a la gola i només sents lacidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que tentela el paladar. Com si thaguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu nets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja tho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era lestiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava nÀngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot darena, les escometia amb una glosa bruta:
Al·lotes teniu enmig
de sa forcadura
una figaflor madura
espipellada de niu.
Calla, animal, li deien, i era com si no hi hagués res de nou, només aquell esburbat que cantava i la vida fos això: estalonar-se a la paret de la barberia i riure amb aquell ase, que tenia com un tel de llet a lull i no mirava mai a la cara, com si et cercàs a tu pel pit i allà no hi fossis. Perquè aleshores ningú ja no es mirava als ulls i pareixia que a tots els havien apedregat la boca. Tots semblaven amics denfora. Ningú ja no gosava parlar davant segons qui, havies danar amb compte i tot eren mitges paraules. Tenien por i la majoria es feien el desentès. Era com si tot allò que sabia tothom no existís, les llistes negres, els assassinats a entrada de fosc, que nhi havia que els havien fet beure oli de ricí o de motor, que havien convertit el sindicat en una soll, que es cremaven cadàvers, que al fill del pastor lhavien tancat en un vaixell que voltava per la badia perquè era carrabiner i era caparrut, que nhi havia més dun que lhavien tirat dins un pou, que els que ara comandaven es jugaven els presos a les cartes, que hi havia boles blanques i negres, que a lamo de can Vent lhavien torturat als sestadors de can Pansit i lhavien deixat com un pedacet brut, i ara la dona lasseia a la fresca amb aquells ulls buits i la boca desfeta sense dents, erugat, com un ca que no lladra i només grinyola perquè lhan atupat, mentre es rapinyava els braços. Que nhi havia que no tornarien mai perquè els havien enterrats en calç viva i terra. Que era el capellà des de la trona qui ens tenia a tots esverats i no era de cantar missa. Bastava que et posàs els ulls damunt i ja havies begut oli. O això deien. Perquè si luntaves bé, i daixò sen feien càrrec quatre beates, per ventura podies esquivar la garrotada i no tenviaven al moll, o a lescola de lEspinagar, devers Manacor, ni als Banys de la Fontsanta de Campos. I mutis. I tots sabíem que a la mare den Tomeu del Sindicat, que era un dels que remugaven més, no la varen deixar endolar quan li mataren el fill. I va sortir nua al carrer, amb els ulls agostats més inconsolables que he vist mai, com si li haguessin esbromat les llàgrimes i allò només fos aigua sense res, sense pena i tot, que corria galtes avall i queia amb força, i ella només fos un espadat que caminava, com si li hagués caigut lànima als peus i la trepitjàs.
Després de la primera visita a la presó les coses varen canviar. Ni la barberia semblava el mateix lloc. Bé, tot semblava igual, però shi afegia una quietud. Amb això no vull dir que fos tranquil, no era serenitat, era una apatia que sapoderava de la manera de caminar de la gent, les mans inertes, com si a la majoria li haguessin fallat les ganes, amb aquells ulls destar al mig del carrer i no saber què hi fas, allà. Miraves algú que menjava i només era veure moure les mandíbules, com si no ho haguessis reparat mai. Dos que es topen i es donen la mà i hi havia no sé què dincomprensible en aquell gest mecànic, com si fos un despropòsit. La padrina es rentava els peus al corral i la imatge senredava, thi embolicaves, tot era més estrany. Ningú no callava igual. A les barres, a les dents, hi veies un desafiament acovardit, i les paraules tarribaven des daquella inclemència que ho encarcarava tot. Quan ma mare becava, si hi paraves esment, podies obsevar que els ulls anaven i venien frenètics sota les parpelles. Després els obria i si la miraves damagat hi havia com una fúria cansada i famolenca. Aquells dies va néixer la filla de madò Remull que tenia una cama que li partia cap enrere i des del genoll es doblegava cap endins, amb el peu contrafet. La padrina deia que amb tant de trull i passar pena no shavia acabat de fer. Que tots, aleshores, érem com homes sense acabar de fer. La guerra ja és això, rei meu. Esguerra tot allò que toca. I no es poden fer les coses dues vegades. Mira la nina de can Fonoll, que va néixer sense pell i no va passar del mig any, pobrissona, sempre embenada i tot perquè aquell metge li va receptar una pomada a sa mare. Era tota carn viva. Ma mare es cansava de sentir-la i li enflocava que em deixàs estar, que no em contàs més misèries. Després no dorm, amb tantes calamitats. Però dels disbarats que feien aquells animals, no en deien res. Callaven. Es cosien la boca i no en deien res, dels crims, de les violacions, de les envestides i les pallisses. Callàvem tots. Com un mort. No hi podíem donar passada, però teníem por. Ben aviat, tot aquell cabrum que feia malvestats varen perdre els noms, perquè allò que feien no en tenia, només eren això, les bèsties. No sabria dir si era la repugnància que sentíem o era el temor que els esborrava el nom i el malnom i ja només eren espectres, com si fossin fora de la llengua. Però els teníem ben davant. Venien a la barberia amb aquella pitrera bombada, com un tros de fusta que ha revengut, i a la veu, aquell renou de buit, de quan algú parla al coll dun pou. Venien a qualsevol hora i passaven davant tothom. Els ulls febrosos de vi rabiós, i el groc descolorit de sofre que els rabejava les galtes suades, mentre aquella mala ànima presumia de les seves fellonies, desafiant. Ja pots enviar els ormetjos de don Joan de can Tacó a ca seva, ja no vendrà. Els pèls que li creixin, ara ja no els ha dafaitar ningú. I reien com uns esperitats i feien sabonera per la boca. Tothom abaixava el cap i ells, que eren com bolics de fanfàrria, lescuma de la pesta, sabien que ningú no diria una paraula més alta que laltra, perquè només la seva presència i els seus lladrucs ja els intimidava. Fins i tot a mon pare, li tremolava el raor, i era aleshores que jo sentia la humiliació com si fos larna que ens rosegava la llana més negra de lànima. La padrina repetia per pa i per sal que la guerra era la mel que feia servir el dimoni per enconar aquests banastres. I jo, quan no podia més, partia i pujava lescala, anava a la cambra on hi havia el bres antic i larmari de sagristia. Quan era petit cabia en un calaix daquell moble, mhi sentia protegit. Però ja no mhi podia ficar. Escoltava enrabiat la remor daquell escamot que presumia, golafres de la por dels altres, mentre els que rondaven per la barberia sengolfaven en aquell recel repugnant que els feia sentir mesquins i engorgats de la seva pròpia misèria. Obria el calaix i només de veure linterior masfixiava. Només hi havia un joc de llençols de brinet. Magradava passar les mans per coses llises. Aquell drap era el més fi que hi havia a ca nostra, i era com si el color cru mhagués de reblir el mal glop, com si lolor de roba neta hagués de mitigar aquella mala passada, però de sobte hi vaig veure la mortalla que havia de servir per embolicar don Joan de can Tacó i vaig tancar el calaix amb una coça. Vaig anar a la finestra i la vaig obrir per cobrar alè. Al corral, els ulls anaren a parar a la terra de la llimonera i al cel blau. No passava un bri daire. De laltra banda de la paret mitgera se sentia la rialla furtiva dun infant que xipollejava en laigua clara.
Diuen que no existeix loblit. I ten parla un que ha tengut una memòria de gall. Però no sé què val més. Els records són aquesta agitació dels dies que ja no hi són i que així i tot bramulen. No sé quan va passar això o allò altre. No em facis dir si era setembre o ja havia passat Nadal. Però aleshores ja ens havíem acostumat a no prendre esment en quasi res. Com si fóssim sords o tenguéssim els ulls entelats. Com més poques coses sabies, millor. Tot semblava que llenegàs, com si ho haguessin untat de sabó. Ens convenia a tots fer com aquell qui no hi sent o no hi veu, fer-se el desentès, almenys havies de fingir que no hi havia res que et cridàs latenció. I en pots estar ben segur, no és tan senzill. Va ser després que men vaig adonar, perquè aleshores jo era un taravella, vivia com si dallò que fas, dallò que passa, no en quedàs cap senyal, ni marques, ni traça. Va ser més tard que vaig entendre que viure aquí i no ser-hi era el mateix. És com deu sentir-se un hoste. Extern. La idea ha estat fugir. Però fugir aquí. Esdevenir invisible, que ningú notàs que havies pres portal, que te nhavies anat. Aquest ha estat el meu prodigi. Ningú no se nha temut. Com allò que he sentit dir als qui escriuen. Deixes una lletra sense posar, però tothom la llegeix. I aprens a dir jo i saps que podries dir qualsevol cosa. Em vaig retirar dins el pit i era viure aquí sense mi amb la por que tuntava les mans i la vida semblava que et relliscàs entre els dits, com si fos una pastilla de sabó. Encara fa més mal pensar que amb mi haurien passat les mateixes coses. Era com si tot allò que va succeir mhagués segrestat, com si els fets thaguessin embargat lalegria dagombolar-se amb poca cosa, loratge que passa lleuger, el plat a taula, veure créixer els infants, seure a lampit de la porta i mirar passar els dies. He sentit dir que la gent que és feliç no té història, però ara ja no men puc estar, he fet el sord, és ben cert, i ara he de respondre les preguntes que ningú mai no mha fet. Qui menja fel, no pot escopir mel.
Primer aprenia de cor allò que havia de dir i quan anava a la presó només havia damollar la lletania. Era com un joc. Venia la dona dun i només volia saber si el seu home feia bona cara, o laltra volia saber on havia deixat lescriptura de lhort, perquè no quedava més remei i lhavien de vendre. Dun nin sen fiaven, perquè mon pare no podia obrir la boca quan érem a lajuntament. El silenci havia de ser absolut. Només nhi havia un que vigilava i sentretenia amb qualsevol cosa. Jo aprofitava lavinentesa i passava els missatges a tothom. No els coneixia a tots, però men desfeia prou bé. Quan li arreglava els pèls de lorella, deia a en Tomeu de can Puput que enguany son pare no havia arrendat la casa del Port, i que per això la dona havia empenyorat lor que tenien perquè havien de pagar els deutes. Que havia anat a Ciutat i li havien oferit dos rals, què vols, i encara damagat, perquè si te troben els ho has de donar tot. Que havien pogut pagar lobra del safareig i amb el que havia sobrat havien dadobar la segadora. I mentre parlava jo només veia aquell fic a lorella i sentia la pudor de carn de vas que exhalava aquell home, perquè feia setmanes que no shavia pogut rentar ni la cara. I amb lexcusa de la barba forta del nét de can Morei, que sempre havia de mester dues passades, li contava allò que mhavia dit la seva germana. Que havia amagat les pintures i els dibuixos, no fos cosa que encara haguessin dafegir al banyat, que ja li deia ella que no havia de pintar tanta gent nua, i que shauria pogut excusar de fer els cartells de visca lexèrcit popular i la unió és la força i tanta mandanga. Això sí, tota aquella propaganda del sindicat i els originals de les vinyetes, els havia cremat. Déu no vulgui que trobin les pintures, però si ens apleguen amb les caricatures et mataran, i això sí que no. També havia fet desaparèixer les fotografies i aquells retrats tan compromesos dels jornalers quan nedaven nus al safareig de la possessió, que ella ni sabia que havia fet i que havia descobert dins el baül que havies duit de París. Que cada dia resava deu avemaries per a ell. Bé, també havia cremat el seu dietari, que no lhavia llegit, que sestimava més no saber res, perquè som poruga i basta no res, dos crits, i no vull haver de dir res daquesta vida aperduada que has duit tots aquests anys. No sé com no estàs empegueït. Quan li deia el sermó a lorella veia que estava a punt desclafir de riure i alhora tenia els ulls que nedaven dins una aigua trista. Tothom sabia de quin peu calçava en Ramon de can Morei i per això també lhavien tancat, havia begut oli i lhavien rapat de mala manera. Encara tenia la closca plena de crosteres. Tothom sabia que la seva germana era una beata que no hi era tota, però que estimava molt en Ramon, que era lúnica família que li quedava, perquè els pares havien mort, la mare de tisi i son pare dun atac de cor, i que els senyors avis just abans de morir havien canviat el testament. Només tendrien lusdefruit dels lloguers i de la possessió, perquè després tot passaria a les monges tancades de Santa Clara. Això seria així si en Ramon no es casava amb una dona de bé. Aleshores en Ramon ja només pesava dues unces, sempre havia estat un home magre, però dençà que era a la presó encara shavia amagrit més, era un sac dossos, però ningú no havia aconseguit esborrar aquell somriure flac que li omplia la boca. Quan lhavia acabat dafaitar saixecava de la cadira tastanejant i jo pensava que en tornar per ventura ja no hi seria. No va passar daquell estiu. Quan en parlàvem a la cuina, la padrina deia que aquell home tenia sucre a la boca. Però jo sabia que la boca li feia pudor de corcadura i de tanta vergonya que li havien fet passar. I mon pare flastomava. Deia que no hi hauria danar, a la presó, que li feia mal veure aquella endemesa de gent deixada estar de la mà de Déu. Viuen un damunt laltre. I aquella ferum. Els ulls li espirejaven i quan no podia més, i la veu sesquerdava, a punt desgarrar-se de plorar, afegia, professional, que allò no era tallar cabells, que allò era tondre. I va partir, repelós, cap al corral.
La barberia era oberta tots els dies feiners, del matí fins a entrada de fosc, i els divendres també als vespres. I diumenge, fins al migdia. Però era el dissabte sobretot que somplia de gent amb aquella dèria dels passerells i els coloms. Parlaven daviades i de plans de vol i concursos, danelles, de cures, que si anaven de pica o si lamo en Llorenç havia vengut i havia cosit un colom, perquè sempre nhi havia qualcun que tornava nafrat o amb una ala feta malbé, i de com els anava la cria de colomins i de si només havien estat més de vint minuts en arribar aquells que havien aviat des de la Talaia dAlbercuix. De vegades anava al mirador, al terrat, on el padrí havia fet construir una mena dobservatori amb aquells finestrons minúsculs per on guaitava anar i venir els esbarts de nas de xot, que tenien els ulls incendiats, i es barrejaven amb els altres, els ulls de peix i els descampadissa, jo què sé, nhi havia de tota casta, i els del padrí es barrejaven amb els coloms dels altres criadors. I tot això es feia mentre la federació havia suspès les seves activitats a causa de la guerra. Però aquí no en feien cas i les bèsties, en això, miraven cap a una altra banda i no els deien res. Tenien els colomers plens i sen fiaven, dels columbòfils. A ningú no li va passar pel cap fer servir els animals per enviar missatges, això era cosa dels militars, tot i que sabien que a la península algunes federacions havien oferit el seu servei a lexèrcit dels nacionals. O això deien. Però tots callaven i no arribaves a treuren laigua clara, de tot allò. Parrupejaven com els coloms, només era aquella manera de batre les ales. A mi els ocells no em feien ni fred ni calor, però quan els mirava als ulls no em feien por, no era això, hi veia una calma rara, com si namagassin alguna, no ho sé, un rampell, aquella mirada llisa, teba, conformista. I en la seva inquietud, tanmateix hi trobava aquella fredor del vidre, com si fos gel. I matreia aquella indiferència, tan impertorbables, insensibles, que sempre anaven a la seva, tot i que tenien aquell posat amable, gens hostil. Com si en lloc dun cor, hi tenguessin una pedra. Sempre em feien pensar en cases buides. O com si guardassin un secret. Però un secret que sempre ha de romandre així, un misteri de coses de les quals no pots treure lentrellat, sempre insondables, amb aquella reserva, com si fos una secreció que llançassin fora amb la mirada, un tel transparent de llàgrimes que shan envidrat. Sobretot quan els miraves de ben a prop i reparaves aquelles ninetes hermètiques, sempre impacients i desconfiades. Perquè eren molts els qui aprofitaven el trull per venir i fer-me aprendre els missatges de memòria. Però mon pare va pensar que no havíem de saber tantes coses nosaltres, que no nhavíem de fer res, de tantes bufes familiars i tants de secrets, que valia més que ens donassin les coses en bitllets petits, i mentre els afaitàvem els podíem passar, just quan els posàvem la tovallola. Tanmateix nhi havia molts que no sabien llegir ni escriure i vaig seguir aprenent de cor què havia de dir als presos quan els mig rapàvem el cap o els passàvem el raor per aquella barba duna setmana. Després, les coses que vaig dir em suraven a la memòria i només eren paraules i més paraules que no tenien sentit, però ja eren en mi i feien forat, com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que than emblanquinat lànima. Encara ara sé repetir mot a mot allò que em raspa la llengua i ja només fa nosa, però que sha gravat al cervell, perquè fins i tot ho repetia de dormit. O això deia ma mare. I em despertava suat, amb la boca seca i la llengua com el paper de vidre. És com un forat que em xucla lenteniment, perquè és en aquests mots, que hi sé veure la guerra. Per això anava a la presó a contracor, amb tantes paraules al gavatx que hauria callat per sempre. Perquè jo no sabia què era la guerra, només en sentia parlar, tot passava com sempre. Només que hi havia por i els ulls espantats, i la padrina deia que la guerra era aquella por i aquells ulls. I eren les coses que sencabritaven. I els morts, i tanta gent que no tornava. I la gana que teníem. Això sí. I aquella olor dhumit que venia del pati de la llimonera. Era la gent que hi havia allà sense fer res. Homes esbucats, i aquell color daram brut al coll, i el tou de les bigues que feien panxa daquella soll, i que jo mirava quan ja no podia més i em feien mal els ulls. I mofegava perquè semblava que thavien de caure damunt. És aquest desgavell, que revé una vegada i una altra, imatges clares que vols esborrar i no sen van. Vols tancar una porta però la fusta ha revengut. I quan sestravé fas el que sigui. Ben aviat vaig aprendre a comptar coses, gent que passa, les copes que posava la tavernera, les vegades que en Peret deia mecagondéu, les llimones que han pesat dos quilos, les flors de la cerera, després han estat els cotxes o els turistes. Però no servia de res, perquè veia la caramella apagada, sense tabac de pota, den Remirat, o el regruix de les venes del coll den Randa i aquella manera denviar-se la saliva que feia la por el darrer dia que el vaig veure, com si shagués desclatar de plorar. I laire calent del nas a la punta dels dits, quan li passaves el raor pel clotet de damunt els llavis. Que no hi has de pensar, deien, deixa-ho córrer, i fins avui. Deixar estar la guerra, deixar cloure la nafra, però ningú no ha sabut cosir els sets, i tu només veus la ferida que no sestronca. I no et lleves del cap aquell dia, abans de la guerra, que jugaves al corral amb en Mateu, que havia vengut amb la tia Magdalena perquè havien de fer coques de Nadal a ca nostra, i va travelar. Ma mare i la tia havien anat a ca la senyora de son Penell mentre la pasta tovava, i a ca nostra no hi havia ningú. Era un diumenge horabaixa. Va caure del pedrís on hi havia els coleus. Quan vaig veure el trau que shavia fet vaig quedar sembrat i ell tenia els ulls espantats i la sang li regalimava per la galta. Havia sentit dir que el sucre estroncava les ferides i vaig anar a la cuina a cercar-ne. Tanca els ulls, li vaig dir. Shavia ajagut en terra i li vaig tirar tot el que hi havia dins el pot, sense mirar prim. Aquella blancor dels vidrets que li tapava lorella i aquella fosca davall lull, que sempre el feia semblar malalt, ben aviat va tornar vermella, el trenc era profund i el remei de la padrina no va servir de res. Bona part del sucre havia llenegat i era en terra. Vaig pensar que seria millor si li posava sucre de llustre, perquè era com si fos farina cernuda, i li vaig tapar el trau amb aquella pols. Però amb un tres i no res va ser vermell. I en Mateu shavia acubat. Vaig anar a cercar ma mare i la tia Magdalena, i en veure aquella endemesa no varen saber què havia passat. Anaren a cercar el metge i el nin va tornar en si. Res, un parell de punts i lull blau fins als Reis. Però aquella imatge dhemorràgia i sucre em va quedar clavada a la memòria, i amb els anys he pensat que amb això de la guerra no hem fet altra cosa: posar sucre al trau que no sestronca.