La barberia era oberta tots els dies feiners, del matí fins a entrada de fosc, i els divendres també als vespres. I diumenge, fins al migdia. Però era el dissabte sobretot que somplia de gent amb aquella dèria dels passerells i els coloms. Parlaven daviades i de plans de vol i concursos, danelles, de cures, que si anaven de pica o si lamo en Llorenç havia vengut i havia cosit un colom, perquè sempre nhi havia qualcun que tornava nafrat o amb una ala feta malbé, i de com els anava la cria de colomins i de si només havien estat més de vint minuts en arribar aquells que havien aviat des de la Talaia dAlbercuix. De vegades anava al mirador, al terrat, on el padrí havia fet construir una mena dobservatori amb aquells finestrons minúsculs per on guaitava anar i venir els esbarts de nas de xot, que tenien els ulls incendiats, i es barrejaven amb els altres, els ulls de peix i els descampadissa, jo què sé, nhi havia de tota casta, i els del padrí es barrejaven amb els coloms dels altres criadors. I tot això es feia mentre la federació havia suspès les seves activitats a causa de la guerra. Però aquí no en feien cas i les bèsties, en això, miraven cap a una altra banda i no els deien res. Tenien els colomers plens i sen fiaven, dels columbòfils. A ningú no li va passar pel cap fer servir els animals per enviar missatges, això era cosa dels militars, tot i que sabien que a la península algunes federacions havien oferit el seu servei a lexèrcit dels nacionals. O això deien. Però tots callaven i no arribaves a treuren laigua clara, de tot allò. Parrupejaven com els coloms, només era aquella manera de batre les ales. A mi els ocells no em feien ni fred ni calor, però quan els mirava als ulls no em feien por, no era això, hi veia una calma rara, com si namagassin alguna, no ho sé, un rampell, aquella mirada llisa, teba, conformista. I en la seva inquietud, tanmateix hi trobava aquella fredor del vidre, com si fos gel. I matreia aquella indiferència, tan impertorbables, insensibles, que sempre anaven a la seva, tot i que tenien aquell posat amable, gens hostil. Com si en lloc dun cor, hi tenguessin una pedra. Sempre em feien pensar en cases buides. O com si guardassin un secret. Però un secret que sempre ha de romandre així, un misteri de coses de les quals no pots treure lentrellat, sempre insondables, amb aquella reserva, com si fos una secreció que llançassin fora amb la mirada, un tel transparent de llàgrimes que shan envidrat. Sobretot quan els miraves de ben a prop i reparaves aquelles ninetes hermètiques, sempre impacients i desconfiades. Perquè eren molts els qui aprofitaven el trull per venir i fer-me aprendre els missatges de memòria. Però mon pare va pensar que no havíem de saber tantes coses nosaltres, que no nhavíem de fer res, de tantes bufes familiars i tants de secrets, que valia més que ens donassin les coses en bitllets petits, i mentre els afaitàvem els podíem passar, just quan els posàvem la tovallola. Tanmateix nhi havia molts que no sabien llegir ni escriure i vaig seguir aprenent de cor què havia de dir als presos quan els mig rapàvem el cap o els passàvem el raor per aquella barba duna setmana. Després, les coses que vaig dir em suraven a la memòria i només eren paraules i més paraules que no tenien sentit, però ja eren en mi i feien forat, com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que than emblanquinat lànima. Encara ara sé repetir mot a mot allò que em raspa la llengua i ja només fa nosa, però que sha gravat al cervell, perquè fins i tot ho repetia de dormit. O això deia ma mare. I em despertava suat, amb la boca seca i la llengua com el paper de vidre. És com un forat que em xucla lenteniment, perquè és en aquests mots, que hi sé veure la guerra. Per això anava a la presó a contracor, amb tantes paraules al gavatx que hauria callat per sempre. Perquè jo no sabia què era la guerra, només en sentia parlar, tot passava com sempre. Només que hi havia por i els ulls espantats, i la padrina deia que la guerra era aquella por i aquells ulls. I eren les coses que sencabritaven. I els morts, i tanta gent que no tornava. I la gana que teníem. Això sí. I aquella olor dhumit que venia del pati de la llimonera. Era la gent que hi havia allà sense fer res. Homes esbucats, i aquell color daram brut al coll, i el tou de les bigues que feien panxa daquella soll, i que jo mirava quan ja no podia més i em feien mal els ulls. I mofegava perquè semblava que thavien de caure damunt. És aquest desgavell, que revé una vegada i una altra, imatges clares que vols esborrar i no sen van. Vols tancar una porta però la fusta ha revengut. I quan sestravé fas el que sigui. Ben aviat vaig aprendre a comptar coses, gent que passa, les copes que posava la tavernera, les vegades que en Peret deia mecagondéu, les llimones que han pesat dos quilos, les flors de la cerera, després han estat els cotxes o els turistes. Però no servia de res, perquè veia la caramella apagada, sense tabac de pota, den Remirat, o el regruix de les venes del coll den Randa i aquella manera denviar-se la saliva que feia la por el darrer dia que el vaig veure, com si shagués desclatar de plorar. I laire calent del nas a la punta dels dits, quan li passaves el raor pel clotet de damunt els llavis. Que no hi has de pensar, deien, deixa-ho córrer, i fins avui. Deixar estar la guerra, deixar cloure la nafra, però ningú no ha sabut cosir els sets, i tu només veus la ferida que no sestronca. I no et lleves del cap aquell dia, abans de la guerra, que jugaves al corral amb en Mateu, que havia vengut amb la tia Magdalena perquè havien de fer coques de Nadal a ca nostra, i va travelar. Ma mare i la tia havien anat a ca la senyora de son Penell mentre la pasta tovava, i a ca nostra no hi havia ningú. Era un diumenge horabaixa. Va caure del pedrís on hi havia els coleus. Quan vaig veure el trau que shavia fet vaig quedar sembrat i ell tenia els ulls espantats i la sang li regalimava per la galta. Havia sentit dir que el sucre estroncava les ferides i vaig anar a la cuina a cercar-ne. Tanca els ulls, li vaig dir. Shavia ajagut en terra i li vaig tirar tot el que hi havia dins el pot, sense mirar prim. Aquella blancor dels vidrets que li tapava lorella i aquella fosca davall lull, que sempre el feia semblar malalt, ben aviat va tornar vermella, el trenc era profund i el remei de la padrina no va servir de res. Bona part del sucre havia llenegat i era en terra. Vaig pensar que seria millor si li posava sucre de llustre, perquè era com si fos farina cernuda, i li vaig tapar el trau amb aquella pols. Però amb un tres i no res va ser vermell. I en Mateu shavia acubat. Vaig anar a cercar ma mare i la tia Magdalena, i en veure aquella endemesa no varen saber què havia passat. Anaren a cercar el metge i el nin va tornar en si. Res, un parell de punts i lull blau fins als Reis. Però aquella imatge dhemorràgia i sucre em va quedar clavada a la memòria, i amb els anys he pensat que amb això de la guerra no hem fet altra cosa: posar sucre al trau que no sestronca.
Però no és això, que vull dir. Saps que narribes a fer, de voltes, com un que ganduleja, i fa el ronser i va amb romanços. Tantes contemplacions i aquesta manera destirar la conversa. Has descatar allò que continua passant, perquè tha perseguit fins aquí i tha fet el cor negre. Amolla-ho duna vegada. Sense fer voltera. És això que tha tancat el cor, sempre amb aquest ull que vigila i com si fossis buit. Un clot. Aire i silenci. I aquesta sensació de no tenir què alenar. Com si algú hagués fet una pregunta que no has sentit i no ten queda altra: has de contestar. Com si de sobte només fos aquests mots. Només els mots, com si fossin boques obertes. Com si thaguessin de devorar. O ulls que et miren. Com si els haguessis guardat fins ara. I ja saps que no és el mateix. Allò ja no és recuperable. Pots fer memòria, però serà una altra cosa. Perquè és viva i batega i torna vella. No sestotja la memòria com sestotja el Santíssim. Si és per demà ja és pel ca, ja ho saps. I és això que tha deslligat de tot, sempre un tros lluny, com si fossis allà, entre tu i ningú. Ja ho va dir el secretari de lajuntament, un dia, que tenies els ulls estupefactes, i tothom va pensar que devia ser gros, perquè allò semblava una flastomia. Era tan bufat aquell home. Però tenia raó. Sempre has anat alerta, només has estat aquest tenir esment, un home sensat. Ben aviat vares aprendre a ser el que et separava dels altres. Així, decantat, sempre a punt de girar el cantó. ¿Com no nhas de parlar, ara? Com si thaguessin expropiat els anys. El que vull és confús, sempre ha estat així. Fins que me nafluix. Però els cans lladren. Camines, corres i no trobes assossec. I sents que et persegueixen. Mires enrere i no hi ha ningú. És a la post del pit que et lladren, ben endins. Qualque cosa hi ha, alguna cosa senten. Però si un tentràs i tarribàs al cor trobaria casa santa. I sents gel al clotell, thi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles.
Però no és això, que vull dir. Saps que narribes a fer, de voltes, com un que ganduleja, i fa el ronser i va amb romanços. Tantes contemplacions i aquesta manera destirar la conversa. Has descatar allò que continua passant, perquè tha perseguit fins aquí i tha fet el cor negre. Amolla-ho duna vegada. Sense fer voltera. És això que tha tancat el cor, sempre amb aquest ull que vigila i com si fossis buit. Un clot. Aire i silenci. I aquesta sensació de no tenir què alenar. Com si algú hagués fet una pregunta que no has sentit i no ten queda altra: has de contestar. Com si de sobte només fos aquests mots. Només els mots, com si fossin boques obertes. Com si thaguessin de devorar. O ulls que et miren. Com si els haguessis guardat fins ara. I ja saps que no és el mateix. Allò ja no és recuperable. Pots fer memòria, però serà una altra cosa. Perquè és viva i batega i torna vella. No sestotja la memòria com sestotja el Santíssim. Si és per demà ja és pel ca, ja ho saps. I és això que tha deslligat de tot, sempre un tros lluny, com si fossis allà, entre tu i ningú. Ja ho va dir el secretari de lajuntament, un dia, que tenies els ulls estupefactes, i tothom va pensar que devia ser gros, perquè allò semblava una flastomia. Era tan bufat aquell home. Però tenia raó. Sempre has anat alerta, només has estat aquest tenir esment, un home sensat. Ben aviat vares aprendre a ser el que et separava dels altres. Així, decantat, sempre a punt de girar el cantó. ¿Com no nhas de parlar, ara? Com si thaguessin expropiat els anys. El que vull és confús, sempre ha estat així. Fins que me nafluix. Però els cans lladren. Camines, corres i no trobes assossec. I sents que et persegueixen. Mires enrere i no hi ha ningú. És a la post del pit que et lladren, ben endins. Qualque cosa hi ha, alguna cosa senten. Però si un tentràs i tarribàs al cor trobaria casa santa. I sents gel al clotell, thi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles.
Pierre dalun calme le feu du rasoir. Calma la irritació i és cicatritzant. Tanca les ferides, és astringent, clou els tallets que fa el raor quan la pell és molt sensible. I és desinfectant. I no emmascara la mala olor, perquè no en fa gens, és inodora. Passes la pedra per la pell i aquella ardor sapaga, sesmorteeix i lefecte és duna placidesa sedant. Magradava fer-la servir, sentir que aquella coïssor desapareixia i després bastava passar les mans lentament i produïen un efecte balsàmic. Tots tancaven els ulls i es deixaven fer, senterbolien i semblava que shaguessin condormit. Aquelles galtes tranquil·les que perdien el color ardent després de lafaitat. Hi havia una tendresa eixuta en aquell gest, un compliment brusc, que sempre feies en un silenci absolut. Com una carícia crua i animal, com passar la mà per la gropa dun cavall. Si en aquell moment un client thagués mirat als ulls hauríeu sentit una vergonya rara, hauria estat una grosseria. I aquell silenci només era silenci. Res més. Només aquella frescor i la pell que shavia contret, els llavis dels tallets shavien estret i shavien clos i no en quedava ni senyal. Com si no hagués passat res. Però hi ha nafres que no es curen. ¿I què fa la pedra dalum amb el disgust i les enrabiades? ¿I amb la culpa? ¿I el remordiment? Barber pietós fa la llaga pudenta. I aquesta put com a carn de vas. Aquell dia vaig fer un tall a la cara den Peret, i ell va flastomar. Pareixia que sarrabassava les paraules de la gargamella, i al mirall vaig veure que treia el geni amb aquella cara que sabia fer quan no estava conforme i tenia la boca amarga. Has destar amb allò que fas, va dir, i no tenir el cap a la lluna. I per acabar va amollar una daquelles sentències que ningú no sabia don les treia: el poder fa oi com els dits dun barber. I aquell aire rebordonit de mestretites va fer riure tothom, perquè, encara que fos un home cantellut, era una ànima de Déu. Fins i tot va riure lanimal, que aquell dia no anava vestit de falangista, shavia posat una americana de llistes que li venia esquifida i semblava acabat darribar de les Índies. A mi, mhavien pujat els colors a la cara i veure que aquell ase sen reia em va treure de solc. Vaig arrufar les celles i vaig dir coses que et passen pel cap quan la ràbia et rosega lànima. Jo què sé què vaig dir, qualsevol cosa. Des que era petit li deien en Viró perquè tenia quatre pigues a la banda esquerra de la boca, com cagarades de mosca, i brutejava. Els al·lots el cercaven i en veurel es posaven un tros de mata a la boca, perquè els pastors deien que espantava les mosques vironeres. Però ben aviat tothom li va tenir por, era un malànima i amb les seves males arts shavia fet lamo de les ametles. Com un reietó ufanós, i un cacic miserable, un senyor de siurell, que es feia tractar de don. I veurel, com un tascó de pa negre, amb aquell vestit llistat de color clar, supòs que em va fer repetir allò que havia sentit dir a algú abans que ell entràs a la barberia. Com una mosca dins la llet. Devia ser cosa daixò. Tothom va callar i aquelles paraules no varen caure en terra. Mon pare va quedar sembrat, amb el raor enlaire, com una estàtua. En Viró tampoc no va dir res, però una mà li va anar a parar just allà, quan anava vestit de blau, on duia la pistola. Em va posar les mans damunt les espatles sense fer-me mal. ¿No than ensenyat a ca teva quan convé callar? Vaig sentir aquelles mans com si fossin un cilici, ningú no gosava dir res, com si haguessin espedaçat aquell silenci i els haguessin tapat la boca a tots. Mon pare va fer dues passes i va deixar la navalla al tocador. Lhavia passat pel paper de diari, pasta i pèl de barba, i havia plegat la fulla. Sense mirar en Viró em va dir, amb aquells ulls de pa eixut que no li havia vist mai, au, passam davant i vés per amunt, com quan menviava a la meva habitació perquè nhavia feta alguna. A callar, va dir, hi està convidat tothom. I a ca nostra només tornen a la boca les paraules que jo dic. I no nhem de parlar més. Va tornar al seu lloc, va agafar el raor i va continuar amb la seva feina. En Viró no sabia on shavia de posar i sense dir res, com un bou, va sortir de la barberia.
A lhora de dinar mon pare em va barrejar de valent. I vàrem partir cap a la presó empiocats, amb aquella boca trista danar plegats pel carrer i no dir res. Havia plorat i encara sanglotejava. Però no mespassava aquell esclató de ràbia continguda. Estava empipat, com un infant rebec. Tenia entravessat en Viró, i no entenia que hagués de baixar el cap davant aquell animal. I trobava que mon pare era un poruc, i veure laudàcia den Viró, que el tractava com un no ningú, i que tots aquells homes de la barberia es comportaven com uns cagats i aguantaven aquells arrambatges, em feia sentir descarat i decidit. Aquell dia a la presó no mirava les coses de la mateixa manera. Veia aquells homes acoquinats, sense coratge, que amagaven el coll entre les espatles, que sarrufaven i les cames els feien figa, com si només fossin allò que pesaven, sí, homes de pes que només eren això, llast, pesantor que els aclaparava i quan sasseien a la cadira només eren aquell renou feixuc. Els hauria bastonejat. Ni la pedra dalum hauria apagat aquell foc que treia pels queixals. Quan va tocar el torn a en Sebastià de can Fosc em va dir que tenia una senalleta acabada i que aquesta seria per a ma mare. Allà, a la presó, nhi havia que feien llata. Amb lespart feien senalles, cabassos i covenets. Mentre em deia això em va passar un bitllet i mel vaig posar a la butxaca. Aquell dia només men varen donar un. Jo sabia que lhavia de donar a nAina del Pou Salat. Feia més de dos anys que festejaven. Però aleshores no sé jo què shavia torçut. El mirava a la cara, desafiant, i el veia, magre, desfet, amb aquelles crosteres a la cella i a la boca perquè lhavien ablanit. Això era ben segur. Era mestre descola i partidari del Front Popular, i jo havia sentit a la barberia que lhavien denunciat. Això vol dir que el passaran per ladreçador, havia comentat mon pare. Li assajaran la verga de bou. Com un ca. Deien que lenviarien a picar pedra, o que se lendurien a Son Coletes, a Manacor, o a Palma, a can Mir o al convent dels caputxins de la plaça de lOlivar. O el posaran davant un escamot, li taparan els ulls i el mataran de matinada. I després aniran tots a combregar, aquests fills de puta. Però passaven el dies, lhavien enviat a la Casa del Port de Pollença, però lhavien tornat, després se lendugueren a Albercuix, deien per la barberia, però ell ens va dir que lhavien duit al Cap Gros a Alcúdia. Només el marejaven, tenia el desconcert als ulls i li havien deixat el cos com un llàtzer. En feien befa i el veies tan desposseït. Com un espectre. La resta de presos no piulaven. Aigua i oli. No el menyspreaven, però tothom sabia que se nhavien de decantar. Que el volien així, sol, negat en aquella misèria, menyspreable. No és que jo li recriminàs res, però aquell dia el veia humiliat, amb les mans que li tremolaven. El tou dels dits menjats de tant que shi passava lungla. No vaig sentir llàstima. Aquell dia havia anat a la presó amb els ulls més implacables. El veia abatut i en la mirada dels altres, acabat. Matacava els nervis sentir la seva impotència, em sentia decebut, aquell home esfondrat com un esbaldrec. I lesglai que li corcava la mirada. Com si lhaguessin capolat i ja només fos lombra raquítica i malmenada de la seva pròpia abjecció. I jo volia veurel violent, atroç, sentir la fermesa en les seves venes, un animal robust, i no aquell perfil escagassat. Sentia la meva desil·lusió, com un tel de desencant i despit que no em deixava veure la seva audàcia, ni el desig enèrgic i temerari que li aprimava els llavis i li feia estrènyer les dents. Era en aquella boca, que hi havia el coratge. Com una valentia òrfena, com si ningú no pogués arrencar-li aquell silenci que sabraonava a les barres closes. I entre cella i cella, negres com el carbó, només que hi haguessis parat esment, hauries vist tota lobstinació dun home que no està conforme en aquella arruga estellosa com un escarràs. Però aleshores jo no hi veia de cap ull i pensava amb els peus. Només files prim després, creus que hi poses els cinc sentits, que has dreçat les orelles, i encara no basta. En allò que importa no hi poses atenció i sembla que has passat lesponja i no ha quedat res de res.