La calor afluixa una mica quan el sol senfonsa i laire del vespre sassenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè safanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que sesvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus della amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.
Un daquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia dOklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic dautomòbils dúltim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.
El mot pacana el fruit de larbre conegut com a pacaner (Carya illinoensis) arriba a langlès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que sassembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta darma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme duna sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?
Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat del poble. La llengua. El coneixement. Els noms. La meva besàvia Sha-note, vent que traspassa, rebé el nom de Charlotte. Els noms que els soldats o els missioners no sabien pronunciar no estaven permesos.
En arribar a Kansas degueren sentir-se alleujats de trobar bosquets de noguers al llarg dels rius, duna mena que els era desconeguda, però delicioses i abundants. Sense nom per a aquest aliment nou, en digueren senzillament nous pigan, que esdevingué pecan en anglès, i pacana.
Només menjo pastís de pacana per Acció de gràcies, quan hi ha prou nous per a menjar-se-les totes. Ni tan sols magrada especialment, però vull honorar aquell arbre. Donar-ne el fruit als convidats al voltant de la gran taula recorda la benvinguda dels arbres als nostres avantpassats quan estaven sols i cansats i tan lluny de la seva llar.
Els nois potser van arribar a casa sense peix, però van dur gairebé tanta proteïna com si tinguessin un enfilall de silurs. Les nous són com els peixos de bosc de mida mitjana, plenes de proteïnes i especialment grasses: «la carn del pobre», i ells eren pobres. Avui ens les mengem amb polidesa, pelades i torrades, però en els vells temps les bullien en unes farinetes. El greix surava a dalt com una sopa de pollastre, i el retiraven i el desaven com a mantega de nou: bon aliment per a lhivern. Alt en calories i vitamines: tot el que cal per a sostenir la vida. Al capdavall, aquesta és lúnica finalitat de les nous: proporcionar a lembrió tot el que li cal per a començar una vida nova.
Les nogueres blanques, els noguers negres, els noguers americans i els pacaners són tots membres propers de la mateixa família (Juglandaceae). La nostra gent els duia arreu on emigrava, més sovint en cistells que en pantalons, però. Els pacaners avui ressegueixen els rius que travessen les praderies i poblen les terres fèrtils on la gent sassentava. Els meus veïns haudenosaunee diuen que als seus avantpassats els agradaven tant les nous blanques que actualment són un bon indicador dels antics enclavaments de pobles. Efectivament, hi ha una clapa de nogueres blanques, infreqüent en els boscos «silvestres», al turó damunt la font de casa meva. Desbrosso les herbes al voltant dels joves cada any i hi tiro una galleda daigua quan les pluges triguen a arribar. Recordant-ho.
Lantiga casa de la família a la parcel·la assignada a Oklahoma té un pacaner que fa ombra sobre les restes de la casa. Imagino la besàvia abocant nous per a preparar-les i una que fuig rodolant fins a un punt acollidor a la vora del pati. O potser ella va pagar el seu deute als arbres plantant-ne un grapat a lhort, en aquell mateix moment i allà.
Tornant a pensar en aquella antiga història, em sorprèn que els nois del bosquet de pacaners fossin prou espavilats per a dur a casa tot el que van poder: els noguers no produeixen una collita cada any, sinó més aviat a intervals impredictibles. Alguns anys és un festí, la majoria és fam, un cicle de prosperitat i manca conegut com alternança de producció. A diferència de les fruites sucoses i de les baies, que conviden a menjar-te-les de seguida abans que es facin malbé, les nous es protegeixen amb una closca dura, gairebé de pedra, i amb una pellofa verda i corretjosa. Larbre no vol que te les mengis allà mateix amb el suc regalimant-te per la barbeta. Estan dissenyades per a ser menjar dhivern, quan necessites greix i proteïnes i moltes calories per a estar calent. Són la prevenció per als temps difícils, lembrió de la supervivència. Tan rica és la recompensa que el contingut està protegit en una caixa forta, amb doble pany, una capsa dins duna capsa. Això resguarda lembrió de dins i la seva provisió daliment, però també pràcticament garanteix que la nou es desarà en un lloc segur.
Lúnica manera de traspassar la closca és amb molt desforç, i un esquirol tindria poc seny de seure a rosegar-la al descobert, on un falcó alegrement saprofitaria de la seva concentració. Les nous estan dissenyades per a ser dutes a dins, reservar-les per a més tard al rebost dun esquirol, o al celler duna barraca a Oklahoma. Com en tots els magatzems, algunes de ben segur que es perdran, i aleshores naixerà un arbre.
Perquè lalternança de producció tingui èxit i generi nous boscos, cada arbre ha de produir moltes i moltes nous: tantes, que superi els possibles depredadors. Si un arbre només anés fent amb unes quantes nous cada any, totes serien ingerides i no hi hauria una generació de pacaners següent. Però atès lalt valor calòric de les nous, els arbres no es poden permetre aquesta producció cada any i han destalviar per a fer-la, de la mateixa manera que una família estalvia per a un esdeveniment especial. Els arbres de producció en alternança passen anys fabricant sucre, i en comptes de gastar-lo a poc a poc, lenganxen sota aquell matalàs proverbial, tot acumulant calories en forma de midó a les arrels. Quan el compte té excedent, només aleshores lavi va poder dur a casa quilos de nous.
Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat daquesta equació energètica: produeix fruits només quan tho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats senriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a lombra sesforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de lestat. Els arbres no actuen com individus, sinó dalguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.
Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat daquesta equació energètica: produeix fruits només quan tho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats senriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a lombra sesforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de lestat. Els arbres no actuen com individus, sinó dalguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.
Lestiu de 1895, els cellers darreu del Territori Indi eren plens de pacanes, i també les panxes dels nois i dels esquirols. Per a la gent, el batec de labundor semblava un regal, una profusió daliment que només calia collir de terra. O sigui, si hi arribaves abans que els esquirols. I si no hi arribaves, com a mínim hi hauria molt de rostit desquirol aquell hivern. Els bosquets de pacaners donen, i tornen a donar. Una generositat comunal com aquesta podria semblar incompatible amb el procés devolució, que invoca limperatiu de la supervivència individual. Però cometem un greu error si intentem separar el benestar individual de la salut del conjunt. El regal de labundor dels pacaners també és un regal per a ells mateixos. En sadollar esquirols i persones, els arbres es garanteixen la supervivència. Els gens que traslladen el flux de lalternança de producció flueixen pels corrents evolutius cap a les generacions següents, mentre que els que no tenen la capacitat de participar seran devorats i arribaran a un cul-de-sac evolutiu. Així, les persones que saben com interpretar la terra buscant nous i les duen a la seguretat de casa sobreviuran a les borrufades de febrer i transmetran aquest comportament a la seva descendència, no per transmissió genètica sinó per pràctica cultural.
Els biòlegs forestals descriuen la generositat de la producció en alternança amb la hipòtesi del sadollament del depredador. Sembla que la història fa així: quan els arbres produeixen més del que els esquirols poden menjar, algunes nous sescapen de la depredació. De la mateixa manera, com més atapeïts de nous estan els rebosts dels esquirols, les rodanxones mares esquirol tenen més cries a cada ventrada i la població desquirols es dispara. La qual cosa significa que les mares falcó tenen més pollets, i els caus de les guineus també somplen. Però quan arriba la tardor següent, sacaben els dies feliços perquè els arbres han tancat la producció de nous. Ara hi ha poca cosa amb què omplir els rebosts dels esquirols tornen a casa amb les mans buides, o sigui que surten a explorar, cada vegada més, i sexposen a la població augmentada de falcons vigilants o guineus afamades. La proporció depredador-presa no està al seu favor, i per mitjà de la fam i de la depredació, la població desquirols senfonsa i als boscos es fa el silenci sense la seva xerrameca. En aquest punt, podeu imaginar-vos els arbres xiuxiuejant els uns als altres: «Només queden uns quants esquirols. Oi que seria un bon moment per a fer nous?», i arreu del paisatge surten les flors de pacaner preparades per a esdevenir una collita immensa una altra vegada. Junts, els arbres sobreviuen i prosperen.
Les polítiques de Desplaçaments Indis del govern federal van arrencar molts pobles natius de les nostres terres originàries. Ens va separar del nostre coneixement tradicional i de les maneres de fer, els ossos dels nostres avantpassats, les nostres plantes nutritives, però ni tan sols això va extingir la nostra identitat. Per aquest motiu el govern va provar una eina nova: separar les criatures de les seves famílies i cultures i enviar-les lluny per a escolaritzar-les, prou temps, esperaven, per a fer que oblidessin qui eren.
Arreu del Territori Indi hi ha registres dagents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que shi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. Lamenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan lagent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell lany en què làvia va signar els papers.
Mainada, llengua, terres: gairebé de tot fórem desposseïts, robats quan ningú no mirava perquè prou feina teníem per a continuar vius. Davant daquella pèrdua, una cosa que el nostre poble no podia rendir era el sentit de la terra. Per a la ment colonial, el territori era propietat, parcel·les, capital o recursos naturals, però per a la nostra gent ho era tot: la identitat, la connexió amb els nostres avantpassats, la llar dels nostres germans i germanes no humans, la nostra farmàcia, la nostra biblioteca i la font de tot el que ens sostenia. A les nostres terres era on se sancionava la nostra responsabilitat amb el món, era terreny sagrat. Pertanyia a si mateix; era un do, no un bé de consum, i per tant mai no es podia comprar ni vendre. Aquests són els significats que la gent es va endur quan els van obligar a marxar de les antigues terres originàries cap a llocs nous. Tant si era la pàtria com el territori on els havien obligat a anar, la terra comunal donava força a la gent; els donava alguna cosa per la qual lluitar. I, per tant als ulls del govern federal, aquella creença era una amenaça.
Així, després de milers de quilòmetres de desplaçament obligat i de pèrdua, i dinstal·lar-nos finalment a Kansas, el govern federal va presentar-se una vegada més davant el meu poble i els oferí un altre trasllat, aquesta vegada a un lloc que seria seu per sempre, un trasllat per a posar fi a tots els trasllats. I, encara més, van oferir a la gent la possibilitat de ser ciutadans dels Estats Units, ser part del gran país que els envoltava i estar protegits pel seu poder. Els nostres cabdills, lavi del meu avi entre ells, van estudiar-ho i debatre-ho, i van enviar delegacions a Washington per a conferenciar. Aparentment, la constitució dels Estats Units no tenia capacitat per a protegir les terres natals dels pobles indígenes. Els desplaçaments ho havien deixat ben clar. Però la constitució sí que protegia explícitament els drets de propietat dels ciutadans que eren amos de propietats individuals. Potser aquesta era la ruta cap a una llar permanent per a la gent.
Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg dun camí de pols. Lúnic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot lestiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.