MAR VALLDEORIOLA
PS: Laire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020. Les converses que anaven construint el discurs per a aquest llibre van quedar sobtadament aturades, com tot el planeta, per larribada duna pandèmia global que evidenciava que moltes coses (ja) no anaven bé. Amb el confinament i la perplexitat del moment, la por, la incertesa i la vulnerabilitat es van fer més presents que mai. I més que mai també vam veure com tants dels conceptes tractats i dels quals vam seguir parlant amb distància, mascareta i a un ritme diferent sinterrelacionaven: capitalisme, desigualtats, refugiats, escalfament global... Res ha restat immune a unes coordenades que un cop més es conjuguen per fer del món un lloc ben fràgil. Ara sí, cal obrir finestres perquè hi entri lesperança i tots els possibles aprenentatges. Ens hi va el futur. I la vida.
Democràcia
Qui pren veritablement les decisions?
Deia José Mujica, lexpresident dUruguai i exemple excepcional de persona humil, que la democràcia és com un múscul que si no sexerceix, es perd, i que per això cal lluitar-la sempre, malgrat totes les contradiccions. I és que la democràcia vindria a ser el sistema menys imperfecte que coneixem fins ara perquè totes les persones puguem tenir veu i vot en les decisions que poden afectar les nostres vides.
Democràcia per mi va unida a poble, a col·lectivitat, a participació, a legitimitat. En el fons la democràcia vindria a ser una forma bona per a la convivència social per tal que tothom visqui amb llibertat per decidir de manera personal i lliure el que convé fer a cada moment, i en la qual es puguin establir una mena de mecanismes contractuals que permetin arribar a consensos sobre com volem estar en aquest món, i sobretot com ho podem fer perquè tothom en surti una mica ben parat.
Però sempre afegeixo que, com a sistema, la democràcia és també molt i molt fràgil i sovint més aparent que real, i que per això cal enfortir-la. I és que massa sovint, degut a les relacions globals que hem establert, una participació real en tot allò que ens afecta és complicada, i a vegades fins i tot inexistent. El gran problema dels anomenats països democràtics és que, a diferència dels règims dictatorials oberts, tenen uns enemics molt diluïts: sanomenen poders fàctics.
Si convenim que la democràcia és la capacitat de participació en la presa de decisions dun col·lectiu, dentrada sembla el millor sistema per tirar endavant. Pot ser un col·lectiu social, polític, empresarial...; i és que en esferes petites, imaginem, una associació de barri o una comunitat de veïns, sembla que aquesta presa de decisions és factible. Però a mesura que anem pujant graons, i aquí ve també la qüestió de les dimensions, aquesta participació es fa cada cop més difícil. En el món polític o jurídic veiem molt clarament que lactuació dels poders fàctics és inapel·lable. I en el món empresarial la participació també és difícil. Sí que és veritat que hi ha experiències, com ara el món cooperatiu o de lempresa cooperativa, on sí que existeix més clarament, però generalment des que es va posar en marxa el concepte de societat anònima el que mana és (però no sempre) el capital, i això impedeix la participació.
Els meus primers contactes amb la democràcia van tenir lloc en dos moments concrets. Un, de dimensió més política, va coincidir amb la creació del Sindicat Democràtic dEstudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Pensar que en alguns òrgans de decisió sindical podia haver-hi participació democràtica, quan abans tot venia donat per uns sindicats verticals, i el fet de poder prendre autònomament algunes decisions, tot i que en un entorn reduït com lestudiantil, crec que era una bona experiència democràtica. Aquest sindicat havia de substituir el Sindicato Español Universitario, que durant temps havia estat presidit per un feixista recalcitrant, Rodolfo Martín Villa, que més endavant seria ministre. El sindicat el vam crear el 9 de març de 1966, un moment històric que es coneixeria amb el nom de la Caputxinada, per lencerclada i repressió que durant tres dies va fer la policia a la seu dels Caputxins de Sarrià, que havien cedit el seu local (gràcies als bons oficis de Joan Botam, conegut com Salvador de les Borges) per tal que es pogués constituir. Molts vam ser fitxats, però el Sindicat va tirar endavant i les activitats, xerrades, cinefòrums i tot el que es feia va ser una de les meves primeres experiències de democràcia. Malauradament, moltes daquestes activitats no les vaig poder seguir perquè vaig haver de marxar abans, ja que el meu pare estava malalt.
La meva forma de pensar em venia influïda per haver tingut en els anys anteriors la sort de conèixer determinats professors al batxillerat i a la mateixa universitat. Al batxillerat vaig anar als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. DEscolapis nhi havia de moltes menes, però jo vaig tenir la sort danar als de Diputació, que segons el meu parer havien fet algunes coses interessants: shavien nodrit de professors de la República castigats pel franquisme i el pensament que destil·laven en aquell moment era de crítica molt forta cap al règim i, evidentment, això influencia. Entre altres professors vaig tenir el filòsof i senador Lluís Maria Xirinacs i en Francesc Botey (germà den Jaume Botey). Den Xirinacs em vaig imbuir sobretot dels aspectes de la no-violència, encara que crec que era un home de pensament massa avançat per al seu moment i en alguns aspectes es feia difícil de seguir. Era ben sui generis i atrevit: el primer dia de curs ens va dir: «això és una república i ha de tenir el seu president», que va ser la manera amb què ens va preparar per a lelecció de delegats. La veritat és que vam tenir clar que el seu era un esperit trencador. En Botey, en canvi, em va obrir els ulls a la realitat del Tercer Món. Ell era missioner i ens va fer de tutor en un any sabàtic que va venir a Barcelona. En el passat havia estat un gran revolucionari al Camp de la Bóta (on hi va haver molts afusellaments a la postguerra) i ell mateix havia estat també un temps a la presó. Era un pou de ciència. I, és clar, en aquest entorn sorganitzaven xerrades i cicles de conferències, que no era gens habitual en aquell moment, sobre socialisme, sindicalisme, vagues, marxisme, lluita de classes..., i ens van deixar ben ensinistrats i ben convençuts dun món que podia ser diferent i on les decisions verticals i plenes dinteressos no anaven enlloc. Això era a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. I ja a la universitat, del 1963 al 1968, també el planter de professors va ser notable.
Primer, al 1962, vaig entrar a Enginyeria, no a Econòmiques, per voluntat del meu pare. I de fet, el que jo volia fer era Polítiques, però Polítiques no existia a Catalunya i només es feia a la Complutense de Madrid, i el degà en aquell moment es deia Manuel Fraga Iribarne i ja ho vaig descartar. Un cop tot suspès a Enginyeria el meu pare va veure clar que segurament mhavia de dedicar al que magradés. I vaig començar Econòmiques. I vaig tenir la sort també de conèixer un bon equip de professors, alguns dexcel·lents. El primer any em va impactar molt un professor que es deia Jordi Nadal, oncle del Nadal que va ser conseller dObres Públiques i també den Rafael Nadal, escriptor. Era molt bon professor dhistòria i tenia el bon costum de desmitificar-ho tot, com per exemple dient que el descobriment dAmèrica havia estat una invasió, una usurpació i una colonització i no una cristianització, i moltes més coses que es contraposaven bastant amb tot el que teníem après. També recordo un altre professor, que ha estat referència a Catalunya: en Manuel Sacristán, filòsof, líder del pensament marxista, i que encara no sé com li deixaven fer classes en temps de Franco. Teníem altres professors menys coneguts. Però sobretot hi havia un degà que era en Fabià Estapé, personatge de la vida política i social. Recordo que es feia un festival dhumor a la facultat i simulaven un partit de futbol, i van convidar aquests professors i van col·locar lEstapé de davanter centre, en Nadal dinterior esquerra i en Sacristán dextrem esquerra. No podia ser daltra manera. I de lEstapé van dir que «lhem fet davanter centre per la facilitat que té de moures a la dreta i a lesquerra». Però era un home molt obert i deixava fer. I, per tant, aquest ambient de facultat em va començar a introduir més i més en les idees dobertura, de democràcia i de voluntat de poder decidir.
Si ho mirem des del punt de vista de lempresa, la meva primera participació, el meu despertar, en una experiència democràtica va ser fruit de la primera visita que vaig fer a Mondragon, a lempresa cooperativa de Guipúscoa, on vaig poder aprendre com era el món cooperatiu i que hi podia haver capacitat de decisió en el món empresarial.
Un element connatural de la vida de les persones però massa fràgil
Però, per què és important la democràcia? Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals, o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se lhi hagi delegat, però encara que sigui així, que tingui una autoritat, ha de ser sota control i vigilància de qui lha delegat. Per tant, diria que la democràcia és lelement més connatural vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.
Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un daquests trencaments, com va ser lentrada de lEstat espanyol a lOTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i lEstat espanyol va acabar entrant a lOTAN.
La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut loportunitat danar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem doblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells dadministració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt dinflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema shavia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que sanomenava lamenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent shi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem lestat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim doportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de lEst, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió daquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de labast daquests poders. Evidentment que els governs dideologia desquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.
Protesta, desobeeix i perd la por
I així i tot, jo sempre apunto un bri desperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu. I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència saconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per lhabitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és lamenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.
I els que creiem en la desobediència lhem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar lany 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com larmament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit daltra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa denergia verda... I buscar alternatives quan no nhi ha. Lany 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.
En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han dexistir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit lany 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant duna suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre duna democràcia més aparent que real? Quina cara té?