Els pares passaven molt de temps amb nosaltres, no només els nostres, sinó tots els del poblat. Ens van ensenyar a ballar i a tocar la guitarra i el violí. Jugaven a cartes amb nosaltres, ens duien a fer llargues passejades i ens ensenyaven a fer servir herbes, arrels i escorces. També ens van ensenyar a teixir cistelles amb branquillons de salze roig i mentre fèiem totes aquestes coses plegats ens explicaven històries de la nostra gent: qui eren, don venien i què havien fet. Moltes eren llegendes que passaven de pares a fills. Moltes eren edificants, però sobretot eren històries entretingudes sobre una gent molt divertida.
La meva Cheechum creia de cor en els nans del bosc. Deia que de tan menuts no es veuen si no thi fixes molt, però que tant se val que thi fixis perquè només es deixen veure quan volen ells.
Els nans del bosc viuen a la vora de laigua i el seu mitjà de transport preferit són les fulles. Són alegres de mena i molt tímids. De jove la Cheechum nhavia vist un. Un vespre que havia anat a buscar aigua al riu, shavia assegut a la riba per veure pondres el sol. Hi havia un gran silenci, fins i tot callaven els ocells. Aleshores va sentir una fressa com de rialles i converses en una festa amb molta gent. La remor sacostava i al final va veure una fulla molt grossa que satansava a la riba surant, amb tot de fulles que la seguien. Damunt de les fulles hi havia uns nans vestits de tots colors.
Mentre desembarcaven, li anaven fent senyes i li somreien. Li van dir que farien nit allà i sortirien de bon matí per reprendre la marxa riu avall. Van seure amb ella fins que es va pondre el sol, li van dir adéu i van desaparèixer bosc endins. La Cheechum no els va veure mai més, però tota la vida es va recordar de deixar-los menjar i tabac a la vora del riu, i quan sortia el sol ja no en quedava ni rastre. La mare deia que eren rondalles, però jo em passava hores al riu per veure si venien els nans del bosc.
La Cheechum tenia el do dendevinar el futur, tot i que es negava a predir-lo. Només de tant en tant, si algú havia perdut una cosa, lajudava a descobrir on era i no sequivocava mai. Però era un do que no controlava gens.
Una vegada que tots plantàvem patates i ella i jo érem les encarregades de partir-les, la Cheechum es va interrompre al mig duna frase i em va dir:
Vés a buscar ton pare i digues-li que sha mort el tiet.
Vaig córrer a buscar el pare i encara tinc gravades a la memòria les paraules de la Cheechum: En Malcolm sha disparat un tret. Està estès a terra vora el camí de darrere de ca la teva mare. Ho diré als altres, tu véshi corrent!
En Malcom era el cunyat del pare. El pare se nhi va anar corrents i jo el vaig seguir. Quan vam arribar a casa de làvia Campbell no hi havia ningú. Mentre el pare sacostava a la porta, jo vaig dirigir-me al camí. Tal com havia dit la Cheechum, vaig trobar loncle estès a terra, com si dormís.
Una altra vegada, en plena nit, la Cheechum es va llevar i va dir al pare que una de les tietes estava molt malalta i que anés immediatament a buscar làvia Campbell, sense perdre ni un moment. Van arribar minuts abans que es morís la tieta.
De pressentiments com aquests, la Cheechum en tenia sovint i els explicava als meus pares uns quants dies abans que passés res o es morís ningú. A mi mhauria agradat veure coses com ella, però sempre em deia que era trist saber quan shavia de morir la gent que estimes o quan els havia de passar una desgràcia sense poder fer-hi res, perquè era el seu destí. Estic segura que va veure el que em passaria a mi, però com que creia que la vida havia de seguir el seu curs, lúnic que feia era donar-me fortalesa per poder fer front a les dificultats.
La Qua Chich, la tieta del pare i germana gran de làvia Campbell, era una dona dedat, viuda i molt estranya. Shavia casat als setze anys amb en Big John i havia arribat a la regió de Sandy Lake abans que fos una reserva. En Big John shavia presentat un bon dia amb dos parells de bous, una destral i una euga de muntar preciosa. Shavia instal·lat a la vora del llac, shi havia fet una cabana i shavia posat a treballar la terra. Al cap dun any tenia casa, collita i hort, i leuga havia tingut un poltre. Va bescanviar un bou per una vaca amb la seva vedella, laltre bou per un cavall i va sortir a caçar muller.
Va visitar totes les famílies de la zona per conèixer les filles i finalment va decidir-se per la Qua Chinch perquè era jove i bonica, forta i assenyada. En firmar-se els tractats al cap duns anys, va ser registrat amb els altres i va passar a ser un indi de la reserva de Sandy Lake, en comptes de ser considerat un mestís. Pels volts de 1918, la gran epidèmia de grip va assolar la nostra zona de Saskatchewan i van haver de fer funerals en massa de tanta gent que es va morir. El primer va ser en Big John, i al cap duna setmana els seus dos fills.
La Qua Chich no es va tornar a casar. Cinquanta anys més tard encara duia dol: vestits llargs negres, mitges negres, sabates planes i enagos negres. Fins i tot el monederet lligat amb una goma al genoll era negre, vaig descobrir un dia que tafanejava sota els plecs de la tenda. Tenia una gosseta negra bòrnia que la seguia arreu. La renyava sense parar, li deia descarada en cree i lacusava de rondar els altres gossos.
Comparada amb nosaltres, la Qua Chich era rica, posseïa tot de vaques i cavalls i una casa de dues plantes atapeïda de mobles foscos i llòbrecs. Era gasiva, i quan algú tenia laigua al coll i li demanava diners, ella li feia signar un pagaré oficial.
Dos cops lany, a principis de maig i a finals de setembre, la Qua Chich visitava els seus parents pobres, els mestissos. Arribava a casa nostra en un buggy Bennett sense motor tirat per dos cavalls negres Clydesdale i sinstal·lava amb la tenda durant una setmana. La primera tarda visitava els meus pares. Els seus ulls negres no sen perdien ni una i quan els clavava en nosaltres ens encongíem. De vegades lhavia enxampada mirant-me amb una espurna de malícia als ulls, però de seguida tornava a fer el posat de sempre.
El segon dia feia alçar el pare i els tiets ben dhora perquè es posessin a treballar amb els cavalls i llauressin i rasclessin els plantats. A la tardor els feien servir per proveir-nos de llenya per a lhivern. Un cop enllestida la feina, la Qua Chich deixava descansar els cavalls tot un dia abans danar-sen a visitar els altres parents: aquesta era la seva manera dajudar, ja que la nostra gent no tenia cavalls robustos i poques famílies tenien arades bones. Quan es casava algú de la família, li regalava una vaca i un vedell o una parella de cavalls de tir. Val a dir que gairebé sempre mataven el vedell abans no passés lany, i sovint la vaca també. Els cavalls solien acabar com els cavalls mestissos: grassos avui, magres demà.
Un cop lany anàvem tots de visita a casa de la Qua Chich, normalment quan les vaques acabaven de parir. Els petits sèiem a taula i ella treia el púding del forn, cuinat amb llet de la primera munyida. Deia una pregària en cree abans de donar-nos aquell púding fastigós i no ens deixava parlar ni fer soroll en tot el dia, cosa dificilíssima per a canalla esvalotada com nosaltres. El pare ens explicava que de petit també era així.
Una vegada la Qua Chich em va dir que no mirés les bèsties ni les persones quan fan petits, o em tornaria cega. Naturalment, ho vaig anar a explicar als altres amb gran autoritat. Al cap duna setmana un dels cosins mirava una parella de gossos i es va posar a cridar que no shi veia. Quan per fi vam aconseguir fer-lo entrar a casa estàvem tots histèrics. La Cheechum ens va calmar i en saber què havia passat ens va dir que calléssim.
Una vegada la Qua Chich em va dir que no mirés les bèsties ni les persones quan fan petits, o em tornaria cega. Naturalment, ho vaig anar a explicar als altres amb gran autoritat. Al cap duna setmana un dels cosins mirava una parella de gossos i es va posar a cridar que no shi veia. Quan per fi vam aconseguir fer-lo entrar a casa estàvem tots histèrics. La Cheechum ens va calmar i en saber què havia passat ens va dir que calléssim.
Ningú es torna cec perquè hagi mirat les bèsties quan fan petits. És una cosa bonica. I ara pareu de fer el gamarús i aneu a jugar.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts dels nostres homes van ser enviats a laltra banda del mar. La sola idea de travessar el Canadà ja era increïble, però travessar loceà era una cosa que espaordia tothom que tingués parents a lexèrcit. Molts dels nostres no van tornar i els que ho van fer no van ser mai més com abans. Al cap del temps els vaig sentir explicar coses daquells llocs remots que jo coneixia pels llibres de la mare, però no vaig sentir-ne cap parlar mai de la guerra.
El pare va voler enrolar-se però no va ser admès, cosa que el va disgustar molt i a nosaltres ens va treure un gran pes de sobre. Sobretot a la Cheechum. Ella soposava violentament a aquella guerra i deia que no nhavíem de fer res, danar a disparar contra la gent, i encara menys en un altre país. La guerra era cosa de blancs i se la feia la gent rica que cobejava el poder, no pas la nostra gent.
La guerra va eixamplar les famílies amb les núvies de la guerra. Molts homes van tornar casats amb escoceses i angleses que no savenien gaire amb les nostres dones. Elles solien casar-se amb homes blancs o amb indis entre els indis és més freqüent casar-se amb una blanca. El cas és que aquelles dones van arribar i tothom va fer el que va poder per acollir-les i que se sentissin còmodes. Quin xoc devia ser per a elles trobar-se un assentament indígena, aïllat i assolat per la pobresa, en comptes de les granges que sesperaven!
Recordo molt bé dues núvies de guerra. Una era una anglesa molt formal. Shavia casat a Anglaterra amb un soldat mestís ben plantat, pensant-se que era francès. Ell era fill de la família més salvatge del nord de Saskatchewan i no tenia res de res, ni tan sols la barraca on lesperava la dona amb dues criatures. Quan van arribar, la primera dona es va abraonar sobre laltra i li va donar cinc minuts per desaparèixer, mentre assegurava al marit que faria el que no li havien fet els alemanys matar-lo dun tret si no passava cap a dins duna vegada. La mare va acollir aquella dona a casa, i com que no tenia diners i en canvi massa orgull per escriure als seus i demanar-ne, la gent del poblat va organitzar una col·lecta i li va pagar el viatge fins a Regina, on estaven segurs que el govern sen faria càrrec. Un any després, la mare va rebre carta dAnglaterra en què li feia saber que estava bé.
Laltra núvia era una rossa tarambana. Shavia casat amb un home treballador i assenyat amb qui no li faltava de res, però va posar-se a beure i a fer la ximple. Era tan cridanera i grollera que fins i tot sescruixien les nostres. Malgrat tot, tenia bon cor i es feia estimar, i va acabar posant seny i pujant una colla de fills.
Vaig créixer envoltada de gent distreta, encantadora i fantàstica i els tinc tan presents com si hi fossin. Com mels estimo i els enyoro!
Hi havia tres clans principals en tres assentaments. Els Arcand formaven un gran grup de deu o dotze germans amb famílies escampades arreu, dentre sis i dotze fills cada un. Eren mig francesos mig cree, homes alts i cepats de més de metre vuitanta i més de noranta quilos. Tots eren bons músics i tocaven el violí i la guitarra a tots els balls. Quan arribàvem a una festa, de seguida ens adonàvem si el que tocava era un Arcand. Eren cridaners, bromistes i divertits. Parlaven un francès esquitxat de cree. Els Saint-Denis, els Villeneuve, els Morrissette i els Cadieux eren duna altra zona, homes petits i discrets que parlaven francès més que no anglès o cree. Es feien laiguardent i bevien molt. Eren grangers ak-ee-top de fireta amb tot de cavalls i vaques que ensenyaven les costelles. Com que shavien anat casant entre ells, feien la mateixa pinta que el bestiar.
Els Ibister, els Campbell i els Vandal eren la nostra família, una barreja descocesos, francesos, crees, anglesos i irlandesos. Parlàvem una llengua completament diferent. Érem un veritable aiguabarreig: caçadors, paranyers i grangers ak-ee-top. La nostra gent es vantava de produir els guerrers més valents i les dones més guapes.
El vell Cadieux sempre tenia visions. Una vegada va veure la Verge Maria dins duna ampolla mentre destil·lava aiguardent i es va passar una setmana resant, fins que va llançar tota la beguda, per a desesperació de tothom. El capellà havia donat una ampolla amb la imatge de la Verge a la filla, per espantar-lo i que no fes més aiguardent. La filla lhavia posat amb les ampolles buides. Pobre Cadieux! Era molt devot i no es perdia ni una missa, però al cap duna setmana ja tornava a fer aiguardent. Fabricava una cosa que en dèiem shnet a base de panses, sègol, llevat, bannock sec i sucre. Guardava laiguardent al celler i una vegada hi vam trobar una rata inflada surant. Ell es va limitar a pescar-la i a colar laiguardent. La seva dona era francesa i no parlava anglès, i de tan grassa no podia moures. Una de les filles, la Mary, era molt prima i tenia una cara de les més boniques que he vist mai. Era devota i volia fer-se monja.
A la família dels Cadieux hi havia en Chi-Georges, el fill del vell Cadieux. Era rabassut i gras, amb uns braços llargs i prims. També era curt de vista i poca traça, i bavejava tota lestona. Anava a peu allà on fos perquè no es refiava dels cavalls i sempre senduia un bannock sota el braç. Quan es cansava, senfilava dalt dun arbre, seia en una branca i es menjava el bannock. Si algú li preguntava què hi feia enfilat allà dalt, contestava:
Només mirava si venia un indi. No em fio dels indis!
No era gens estrany que et trobessis en Chi-Georges enfilat dalt dun arbre quan sorties a caminar. Va morir ja fa uns anys, tornant duna festa amb el seu pare. Feia sis dies que havia desaparegut quan en Pierre Villeneuve, que havia sortit a parar trampes als conills, va arribar a la botiga amb els ulls desorbitats i cridant en francès: Quines bromes de fer! Els homes de la botiga van seguir-lo i van trobar en Chi-Georges estès al mig del camí, amb el cap damunt dun arbre caigut i els ulls i la boca menjats pels ocells. Es bellugava de cap a peus per culpa dels cucs. Pobre Pierre! Era el covard del poble, va passar-se mesos resant i cada vegada que havia de sortir de nit senduia un rosari, una llanterna i una capsa de mistos per no quedar-se sense llum. Tenia por que lempaités el fantasma den Chi-Georges.
Després hi havia els nostres parents indis de les reserves veïnes. Indis i mestissos no shavien estimat mai gaire. Ells eren ben diferents de nosaltres: tranquils en lloc de baladrers, dignes fins i tot als balls i a les reunions. I molt passius: si els atacaven, senfadaven sense tornar-shi, mentre que els mestissos de seguida perdien la paciència i es barallaven, però en canvi tardaven poc a perdonar i oblidar.
La religió dels indis era molt important per a ells i per a nosaltres, però els mestissos no ens la preníem tan seriosament. Tots anàvem a les danses del sol i a les grans celebracions, però no ens hi sentíem del tot a lloc. Érem els parents pobres, els awp-pee-tow-koosons: la mitja gent. Es reien de nosaltres. Ells tenien terra i seguretat, nosaltres no teníem res. Tal com deia el pare, ni orinal pels pixats, ni finestra per llançar-los. Ens toleraven sempre que no anessin beguts, llavors buscaven brega i nosaltres els donàvem una surra. Així i tot, els seus avis, els mushoms i les kokums, eren bons. Tenien prejudicis, però com que érem de la família venien a visitar-nos i la nostra gent els tractava amb respecte.