El germà de làvia Dubuque era el cap de la seva reserva i com que mestimaven em quedava amb ells sovint. El mushom maviciava, mentre que la kokum mensenyava a fer braçalets i collarets de grans, a assaonar pells i a ser una bona índia. Tenien pensat casar-me amb el fill del cap de la reserva veïna quan fóssim grans, però el noi em tenia terror i jo no el suportava.
Em duien als powwows, a les danses del sol i a les festes dels tractats, i així vaig aprendre el sentit daquelles diades. El mushom també em duia a les reunions del consell, que sempre eren iguals: lagent indi designat pel govern dirigia la sessió, era lúnic que parlava i un cop aixecada se nanava. Recordo una vegada que vaig dir al mushom: Tu que ets el cap, ¿com és que no parles? Cada vegada que donava la meva opinió, la kokum es mirava el mushom i li deia: Això és la blanca que té a dins. Les dones índies no expressen la seva opinió, les dones mestisses, sí. Encara que magradés visitar-los, sempre em posava contenta quan tornava al soroll i al desori de la meva gent.
4
Molts dels immigrants que van colonitzar les terres eren alemanys i suecs. Criaven porcs, aviram i alguna vaca i conreaven gra en granges petites. Els recordo perfectament perquè trobava que eren la gent més rica i bonica del món. Podien comprar roba bona per fer-se vestits, menjaven pomes i taronges, tenien raspalls de dents i cada dia se les raspallaven. També em feien respecte. Els trobava freds i impressionants, somreien poc, no com la nostra gent, que reia i cridava i ballava i es barallava i ho compartia tot. Aquella gent alçava la veu molt de tant en tant i no compartia mai res, sinó que es manllevaven les coses o se les compraven els uns als altres. No ens entenien, bellugaven el cap i donaven gràcies a Déu de no ser com nosaltres.
Per Nadal passaven amb carro per totes les cases dels mestissos i deixaven una caixa a cada porta. El pare sortia, agafava la caixa i la cremava. Jo em posava a plorar perquè sabia que a dins hi havia pastissets i coses bones per menjar, i vestits que havia vist que duien les seves filles. Nadal era sempre un mal dia per al pare, senfadava molt i la mare em deia que no fes soroll ni preguntés res. Tots els nostres veïns es posaven aquelles galindaines velles, però quan vaig tenir edat danar a escola em vaig alegrar que el pare les hagués cremat, perquè les nenes blanques es burlaven de les meves amigues quan les veien vestides amb la seva roba i deien: La mare em va dir que ho posés a la caixa perquè és un deure cristià. Als deu anys ja tenia la mateixa posició que la Cheechum respecte dels cristians i encara avui, quan penso en ells, em ve al cap la roba vella.
Tota la nostra gent era catòlica, però en aquells temps no teníem ni capellà ni església. La mare es va posar contenta quan els alemanys van construir el seu temple. Eren adventistes del setè dia i deien missa el dissabte. A la mare això no li agradava, però va fer la vista grossa pensant que Déu ho entendria i la perdonaria. La qüestió era anar a missa.
Per més que el pare supliqués i la Cheechum senfadés, la mare em va mudar i em va fer pujar al carro. Mhavia parlat tant de Déu i desglésies que jo saltava i botava dalegria dins dunes sabates que em venien justes. Vam arribar tard a missa i quan vam entrar el pastor va callar en sec, de manera que tothom es va girar a mirar-nos. Només quedava lloc al banc de primera fila, la mare shi va agenollar i va començar a passar el rosari. Una dona es va inclinar per dir-li alguna cosa a lorella i la mare em va agafar per la mà i vam sortir. No hi vam tornar mai més i a casa no es va tornar a parlar daquest episodi.
En canvi, els homes parlaven de lúnica vegada que un pastor evangelista va venir al nostre racó de món per intentar civilitzar-nos. Era un indi Saint-Denis. Els evangelistes lhavien salvat duna vida de pecat i ara tornava a casa per fer el mateix amb la seva gent.
A la comunitat hi vivia un home molt i molt vell que es deia Ha-shoo, que vol dir corb. Era un guaridor cree. També li agradava cantar i tocar el tambor. Quan va arribar aquell Saint-Denis, va demanar a uns quants xicots que anessin pel poblat a anunciar els oficis. Quan un daquells xicots va arribar a casa den Ha-shoo, el vell va preguntar-li:
¿I què hi fan, als oficis?
Parlen i canten, avi va respondre el xicot.
Doncs hi aniré i duré el tambor.
De manera que el vell Ha-shoo va anar a missa. El pastor la feia en cree, cridant i picant de peus. En acabat va dir:
I ara cantem.
El vell Ha-shoo, assegut a terra, va agafar el tambor i va posar-se a cantar, i el pastor li va cridar:
Ei, Ha-shoo, malparit! Surt daquí!
El vell es va aixecar, i amb ell tota la congregació.
Quan jo era joveneta venia un capellà a fer missa de casa en casa. Oh, com vaig arribar a detestar-lo! Devia tenir quaranta-cinc anys i era gras i golafre. Es presentava a casa a lhora dels àpats i havíem desperar que mengés ell primer. Endrapava sense parar i jo mel mirava amb ràbia. Segur que ho sabia, perquè quan acabava em somreia i es fregava la panxa i deia a la mare que cuinava com els àngels. Quan se nanava només ens quedaven les miques. Si ens queixàvem, la mare ens deia que Déu lhavia elegit i que teníem lobligació dalimentar-lo. Recordo que li vaig preguntar per què Déu no havia elegit el pare. Durant tota la meva infantesa, aquell capellà i jo vam ser enemics.
Un bon dia la nostra gent va poder construir-se una església i van venir dues monges a atendre el capellà. Tots vam ser batejats i vaig haver danar a catequesi. Quina llauna! Les monges no donaven resposta a cap de les nostres preguntes i ens fèiem tips de resar fins que ens feien mal els genolls. El jardí de lesglésia, que era també el cementiri, quedava més avall de casa nostra i shi criaven les maduixes més bones de la rodalia. Les maduixes, deia el capellà, pertanyien a lesglésia, si nagafaves era com robar a Déu. Ens posava frenètics. Molt sovint lhavíem enxampat agafant coses al lloc on fèiem la dansa del sol, ofrenes que pertanyien al Gran Esperit. De manera que el meu germà Robbie i jo vam decidir castigar-lo. Vam agafar el filferro dels paranys del pare i en vam lligar un tros a dos arbrissons, a banda i banda del camí. De tan tibat semblava la corda dun violí.
Vam posar un altre tros de filferro una passa més enllà i ens vam amagar darrere els arbrissons. Fosquejava. Al cap duna estona va aparèixer el capellà. Va ensopegar amb el primer filferro i va caure de morros. Es va aixecar gemegant i tot seguit va entrebancar-se amb el segon filferro, i a terra altra vegada. Durant uns segons tot va quedar en silenci, fins que el capellà va començar a renegar. En Robbie i jo ens partíem de riure baixet, que no ens sentís, però quan vam alçar els ulls i vam veure que venia cap al nostre amagatall ens vam morir de por. Sabíem que ens castigaria amb el fuet, de manera que vam tornar a casa cames ajudeu-me. Els pares estaven entaulats prenent el te. Nosaltres intentàvem dissimular i ens vam ficar al llit sense les queixes de cada vespre. Pocs minuts després arribava el capellà. Nosaltres, damagat, vam atansar-nos a la porta i vam sentir la mare que li preguntava si volia prendre el te, i ell que li deia que no. No seguíem bé la conversa, fins que el capellà va alçar la veu:
Ho sento per vostès. Suposo que lúnic que podem fer és pregar.
Ho sento per vostès. Suposo que lúnic que podem fer és pregar.
A la meva dona i als meus fills no els fan cap falta les seves maleïdes pregàries! va cridar el pare. I ara surti daquí!
Vam jeure a correcuita i vam fer veure que dormíem, però el pare ens va treure del llit agafats pel clatell. Ens va ordenar que li diguéssim què havíem fet i per què. Oblidant la nostra pretesa innocència, li vam dir la veritat sobre les maduixes i el capellà que robava al lloc de la dansa del sol. El pare feia una ganyota estranya mentre la mare satrafegava més que mai a la cuina. Ens va enviar al llit, però lendemà al matí ens va pegar amb la corretja de la navalla dafaitar i ens va dir que, fes el que fes el capellà, no era feina nostra castigar-lo. Anys més tard va explicar-nos que la mare shavia passat una setmana resant de tant que havia rigut aquella nit. El capellà no va tornar mai més a endrapar a casa el diumenge i nosaltres vam deixar que Déu sencarregués de les maduixes del camí.
A la nostra part del país hi havia moltes esglésies a més de les catòliques: la luterana, que havien construït els suecs i que van abandonar després, langlicana, la dels adventistes del setè dia i algunes de metodistes. Els temples catòlics i els anglicans tenien campanars en punxa amb campanes i estaven emblanquinats per dins i per fora. Els nadius de la comunitat netejaven i podaven els jardins per no anar a rostir-se a linfern. Les esglésies catòliques eren molt boniques, amb trespols i bancs de fusta encerats, i talles i pintures representant les estacions del viacrucis. Els temples protestants eren llargaruts i dun sol cos, de troncs grisos per la pols acumulada i els anys, i tenien el jardí ple de bardisses i males herbes. Les congregacions eren petites i de gent blanca.
Els mestissos solien ser bons catòlics i a missa sempre hi havia concurrència, fes el temps que fes i passés el que passés, perquè perdres la missa era un pecat mortal. Els dies feiners, en canvi, podíem trencar qualsevol manament, sabíem que el pitjor que ens podia passar era que ens condemnessin a resar uns quants avemaries.
La missa era en llatí i en francès, i de tant en tant en cree. Lúnica cosa que me la feia suportable eren els rituals acolorits. Membadalien els granats i els porpres i fins i tot les monges, que com a persones no magradaven, tenien un aire místic i màgic amb aquells hàbits negres i les creus immenses que els penjaven i es gronxava amunt i avall. Em feien pensar en la dama de Shalott surant al riu. A missa sem desbocava la fantasia i tancava els ulls fent veure que resava per imaginar-me llocs llunyans. La pompa i lesplendor del ritual em duien a Egipte i a Anglaterra amb els cavallers de la Taula Rodona, fins que la mare em donava un copet i en deixondir-me veia el vell capellà i lescolanet.
La nostra gent criticava el govern i els veïns blancs, i també es criticaven els uns als altres, però no bescantaven mai lesglésia ni el capellà, per dolent que fos. Ningú, llevat de la Cheechum, que els detestava de tot cor. Em solia preguntar com era que la meva mare no el criticava mai i com podia ser que no sadonés de com era aquell capellà gras, si fins una nena era capaç de veure-ho. Però la mare ho acceptava com acceptava tantes coses perquè eren sagrades i pertanyien a Déu. I és que aquell no era un déu qualsevol, sinó el déu catòlic. La Cheechum solia dir amb sorna que aquell déu ens havia pres més diners que la Hudsons Bay Company.
Les reserves veïnes eren totes catòliques fora de la de Sandy Lake, que era un bastió de lesglésia anglicana. Els Ahenikew, els Starblanket i els Bird, tots ells benestants i educats, neren els membres més poderosos i els caps i consellers. Un o dos Ahenikew van ordenar-se i algunes dones es van casar amb sacerdots.
Lesglésia de la reserva salçava vora el llac i tenia un interior preciós, però no tan refinat com el de lesglésia catòlica del nostre poblat. Quan mestava amb el mushom i la kokum també anàvem a missa. Allà jo minspirava encara més, perquè les monges catòliques ens explicaven que aquella església havia estat fundada per fornicadors i adúlters. En resposta a la meva pregunta sobre aquesta qüestió, la mare em va dir que tot venia dEnric VIII, un rei malvat que va haver de fundar una nova església per poder divorciar-se de les seves esposes i casar-se amb daltres. Per més que em diguessin que era un malvat i un pecador, a mi em queia en gràcia perquè era un personatge distret, tot i que em disgustava que pertanyés als indis i no als mestissos.
Als quatre anys jo ja tenia dos germans, però no havia deixat de ser la preferida del pare perquè en Jamie era un nen tranquil i dòcil, i en Robbie massa petit per fer-me la competència. Ara bé, quan en Jamie va fer sis anys i en Robbie quatre, van començar a ocupar el meu lloc. A partir dels set em vaig haver de quedar a casa amb la mare i les jaies mentre ells anaven amb el pare a la botiga i a casa damics. Vaig tornar-me ressentida i gelosa i vaig fer tota mena de coses per cridar latenció.
Hi ha una escena que recordo com si hi fos. Els diumenges a la tarda eren un gran moment en les nostres vides perquè hi havia partit de beisbol. Anàvem a missa, sopàvem i el pare menfilava a la sella per sortir. Aquell diumenge em vaig afanyar a mudar-me havent sopat, com de costum, quan va aparèixer en Robbie vestit de mariner de coll blanc. El pare em va dir:
Maria, avui li toca a ell, a en Jamie li tocarà diumenge que ve i després et tocarà a tu.
Em va deixar tan parada que vaig emmudir, però sense plorar, perquè el pare sempre deia que els Campbell no ploren mai. Seia a fora, enrabiada, quan la mare em va demanar que acompanyés en Robbie a la comuna. Era el mes de maig, la comuna desbordava daigua amb la fosa de la neu. En obrir la porta sem va acudir la manera de sortir jo en lloc del meu germà. La comuna tenia dos forats, un per als grans i laltre per a les criatures. Vaig posar-lo damunt del forat dels adults i li vaig donar una empenta tan forta que va caure a dintre amb un gran clapoteig. De sobte vaig adonar-me del que havia fet. El meu germà bramava, i com que no el podia treure dallà ho va haver de fer el pare.
Mentre la mare rentava el meu germà a la bomba daigua, el pare manava mirant fins que em va preguntar:
¿Ets tu que li has donat una empenta?
El meu pare té uns ulls blaus que quan senfada et deixen glaçat. Impossible mentir, vaig haver de confessar-ho. Aleshores el pare va agafar una branca llarga de salze, la va pelar i em va fuetejar les cames. Quan se li va trencar la branca en va agafar una altra, i així fins a quatre, que llavors ja tenia les cames inflades. Em van enviar al llit, van acabar de rentar en Robbie i el pare el va dur a veure el partit.
Dençà daleshores no vaig tornar a fer cap mal a en Jamie ni a en Robbie, cap mal físic en tot cas. En lloc daixò, em fixava en tot el que els ensenyava el pare i ho practicava pel meu compte fins a perfeccionar-ho. La recompensa arribava cada vegada que el pare deia:
Caram, nois! La Maria sen surt i és una noia! ¿No podríeu fer-ho ni la meitat de bé? Si no podeu, us envio a vosaltres amb les jaies i que majudi la Maria!
Lestiu era sempre una època fantàstica perquè el pare plegava de posar paranys i podia passar bona part del temps amb nosaltres. A principis de juny, la mare guisava i empaquetava menjar que carregàvem al carro mentre el pare greixava les rodes i preparava els arreus. Sortíem de casa molt de matí i anàvem als matolls a arreplegar arrels de senega i baies. Els pares seien al pescant, la Cheechum i làvia Campbell amb els petits al banc del mig, en Jamie, en Robbie i jo damunt de la caixa-rebost, sota la tenda o a la portella. Els nostres quatre o cinc gossos i les dues cabres corrien al darrere i així començava lexpedició.