Malparit em va dir loncle mentre mobria duna empenta la porta de la cabina, lladre. Sort en tens de quin és el dia que serà avui.
Geràssimos va riure.
Doncs mira, aquell rellotge, tho pots ben creure, ja fa divuit anys i encara el tinc i funciona. ¿Has robat mai, tu?
També jo he tingut locasió, també, i he escurat alguna bodega que estava embarcant. Una vegada vaig esbotzar una caixa amb sabates angleses marrons. Pell de porc. Una dotzena de parells, em va semblar. A la nit, vaig cridar el meu encarregat de bodega, per repartir-nos-les. Nestava tot orgullós. Ell, lladregot de primera, els va donar un cop dull, va remenar el cap i em va dir:
Graponer, unglallarg, ¿com tho has fet per cagar-la així? Totes del peu dret.
Trobarem la caixa amb les del peu esquerre li vaig dir.
En va. El consignador se sabia lofici. Al següent viatge, des del mateix port, vam tornar a carregar caixes de sabates. En vam treure unes quantes a la llum. Totes negres i del peu dret. El consignador, un jueu, les consignava en dues companyies, potser fins i tot tres, barrejades.
Malaguanyades. ¿Què en vau fer?
Esperat, que ara ho veuràs. Les vam vendre a un del Pireu que treballotejava en això i en allò. Al cap de quinze dies es va presentar davant del vaixell i em va esperar.
Si en tens més em diu daquelles dun mateix peu, me les quedo.
Vaig quedar parat.
¿Per què em mires com un enze? No he deixat passar ni una sola crossa. He anat als locals on van els invàlids. A la seva associació. He calçat tots els mutilats duna cama i mhan quedat dallò més agraïts.
El Piteas cabussava suaument en mars mudes. El temps semblava que afluixava una mica.
El capità Geràssimos va entrar a la timonera, va encendre el llum i va tornar a sortir. Es va anar a asseure al costat del radiotelegrafista. Va encendre un cigarret i va parlar.
Si has estimat mai, the preguntat abans.
No, no ho recordo. Tenia tanta pressa. Sempre anava amb una maleta a la mà. Rere la porta de casa hi havia un sac de tela, ple. No tenia temps. ¿I tu?
¿Jo? Ho he passat una vegada. Encara em cou. Havíem quedat atracats quatre mesos a Saigon. Des del primer dia tots shavien buscat una amiga. Alguns se les emportaven al vaixell, daltres anaven a les seves cases. Un capatàs xinès em va fer dintermediari per pagar-ne una, com sacostumava llavors. Em va portar en un barri pobre que pudia a all i a ous podrits. El propietari devia tenir potser set filles, a més dels xicots.
Tria em va dir. Si vols un xicot, no tinguis vergonya. Però jo taconsello que agafis aquesta i me nensenyava una descanyolida, tretze anys, bruta i despentinada. No te la miris així em va dir, amb dos dies estarà la mar de bé. Tao! va cridar-la. La petita es va acostar, amb el cap cot. Has vist quins ulls! Té, toca em va dir: goma! Menjar, és lúnic que vol...
Vaig pagar quinze dòlars i ens en vam anar. Vaig portar-la a un establiment. Es van encarregar de rentar-la i vestir-la. Al cap duna hora, la vaig trobar irreconeixible. La cara li relluïa. Anant cap al vaixell, magafava per la punta de la jaqueta i saltava per poder seguir el meu pas. Vam entrar en una pastisseria. Es menjava els pastissos amb les mans i reia. Shavia fet fosc. En una parada a laire lliure, em vaig posar a regatejar per un braçalet de corall. Ella sola va triar una pilota i una baldufa i va deixar estar el corall. Quan pujàvem al vaixell, ens va clissar el capità Iannis dSpartià,6 Déu lhagi perdonat. Ens va fer la mutza7 amb totes dues mans.
Malparits, mho heu convertit en un parvulari. Em pagareu un amb nou al dia, pel seu menjar. Penseu-hi. Una llauna de petroli shan fos avui per treurels els polls va dir al cap de màquines. Dropos...
Quan ens vam ajeure a la llitera, em vaig adonar que la petita era la primera vegada que anava amb un home. Va doblegar el braç dret i es va tapar la cara. Les dents li grinyolaven, no sé si ho fan totes, la primera vegada, no mha tornat a passar, i amb laltra mà toquetejava nerviosament la creu que em penjava al pit.
¿Per què plores, Tao? li vaig preguntar en anglès xampurrejat.
No... No... Sorr... Go on... Please put on the light.
Es llevava abans de clarejar, em preparava te, menllustrava les sabates i després endreçava la cabina. No coneixia la proa, ni tampoc la popa. Havia après a cuinar. Pensa que el capità Iannis, aquell bèstia, li portava caramels dimportació i pomes ensucrades. Les dels altres tripulants, unes gandules i unes porques, tot el dia escarxofades a les cabines o a la proa, tocant-se la pera. Havíem de fer un nòlit fins a Bordeus. Va veure tot duna com les seves compatriotes recollien els trastos i baixaven per lescala fent cara de morros. El vespre abans jo li ho havia deixat anar amb suavitat. La ploradissa va durar tota la nit. Tenia dret a emportar-me-la, perquè lhavia comprada. El capità no volia ni sentir-ho. ¿I on la portaria? Jo tot just acabava de treurem el diploma. La cefalònia no tolerava aquesta mena de coses. Vaig parlar amb el capatàs, que em va fer de mitjancer.
¿Per això passes ànsia? em va dir el culi, amb un somriure malèvol. Pots vendre-la en un tres i no res en un bordell i treuren el que et va costar.
Em vaig esgarrifar.
Porta-la a casa seva... Però el millor és que la deixis al moll i que triï ella sola.
A la tarda li vaig dir que es vestís. Es va posar la roba europea, un vestit jaqueta verd, sabates amb una mica de tacó, i vam fer cap amunt. La suor li rajava del front. Feia grinyolar les dents tota lestona, com aquella primera vegada. El rickshaw es va aturar davant de casa seva. De sobte em va agafar les mans i me les va prémer amb tanta força... Es va aturar davant la porta, la vista posada en la cantonada del brut carreró. Vam entrar. El vell ens va mirar de mal ull. Vam estripar el contracte. La vaig veure com toquetejava nerviosament els trossos de paper. Me nhavia danar. Tanmateix, estava parat, com aturat, i notava que les cames em pesaven com plom. La Tao shavia deixat caure de genolls i magafava la jaqueta... Només vaig sentir, abans de girar la cantonada del carrer, un so com darc desafinat, com quan el vent estripa els tendals. Vaig arrencar a córrer. Potser dues milles. Al carrer Catinat, on hi ha lestabliment de venda de joies i joguines, em vaig aturar. Em vaig agafar a un pilar i vaig vomitar. Cholera... cholera..., van xisclar un parell de xinesos, i van fugir corrents.
Vam salpar lendemà. He tornat a Saigon moltes vegades. El capatàs havia mort. El barri on hi havia la casa della shavia convertit en un parc i una escola francesa. No vaig deixar bordell, cabaret, club, fumador dopi, que no la hi busqués. Enlloc. El seu plor, només, de nits, em visita.
Tha derivat cap a la dreta. Em cago en les teves mans. Vols seguir la teva derrota!
El conducte de veu de la sala de màquines va xiular tot sol.
Sí. Tal com anem. Si amaina al matí, obrirem pas.
Va tancar la tapa i es va girar.
Va tancar la tapa i es va girar.
¿On és en Diamandís? ¿On és aquest malparit? Fa una hora que és fora. ¿On és limaginària? Es va treure el xiulet i va xiular.
El ràdio va bufar sobre el vidre de la timonera i hi va escriure amb lungla.
Per lescala de lesquerra va pujar limaginària i va entrar desquitllentes a la timonera. Per la de la dreta, Diamandís. Lenrabiada del primer oficial shavia calmat.
¿Per què tamagues, eh?
Ningú no va respondre.
El radiotelegrafista va cridar lagregat. Van parlar en veu baixa.
¿Nestàs segur?
Sí.
¿Des de quan?
Ahir ho vaig veure per primera vegada.
¿Per què no ho havies dit?
Tho vaig dir... Ahir.
Així que facis el relleu, vine a la cabina.
Jo també vindré va dir el primer oficial. ¿Convides?
No sé què trobarem. Us espero.
Geràssimos es va quedar quiet una breu estona, mirant endavant. Després es va acostar a la garita, va encendre un misto i va entelar el vidre amb lalè. Li va quedar la mirada perduda.
El cabró va murmurar. El fill de puta.
Va fregar el vidre amb la màniga. Es va girar cap al timoner.
Tot a estribord. Mantingues la distància amb el verd, que ve de cara. A estribord, que ve de cara.
La cabina del radiotelegrafista. Baixa de sostre, llarga i estreta. Una llitera per fer. Un rentamans brut i, a sota, una galleda plena daigua tèrbola. Una taula collada a lenvà, atapeïda de llibres, paperots, capses de mistos, una cartera vella, una tabaquera xinesa i un escampall de cigarrets. Un cendrer ple de puntes de cigarret. Damunt del llit, per terra, a la cadira, escampalls de cigarrets. El vidre del rentamans, ple de medecines. Opobyl, sal de Carlsbad, Fruit Salt i Iodone. Dun cordill estès de part a part penjaven uns calçotets mal rentats, una samarreta i un parell de mitjons. A terra, un cartró encetat de Craven A; més enllà, una caixa mig plena de pomes i taronges escampava una tènue flaire de florit. Les parets plenes de reproduccions a tot color de Life.
El radiotelegrafista, nu de cintura en amunt, es tirava talc a les espatlles plenes de grans i al pit. El capità Geràssimos es va aturar a la porta.
Seu li va dir laltre. Ja estic.
¿On vols que segui? No hi caps de merda. ¿Cada quant et ve a fer dissabte el cambrer?
El pobre ve a lhora que estic dormint. No pateixis: millor. Cada vegada que em fa dissabte, em desbarata lordre de la cabina. Amb la mare ens les teníem quan em canviava de lloc algun llibre o algun paper... Agafa un cigarret. ¿Et pelo una poma?
No.
¿Vols pinya?
¿Amb quina aigua? ¿De la galleda on et rentes els peus, o daquesta ampolla que no te la neteja ni la sosa càustica? Un cigarret, sí que te lagafaré. Però escolta. ¿Què coi passa aquí, amb els cigarrets? Miris on miris, nhi ha de qualsevol manera. I quan et trobes amb algú, mhi he fixat moltes vegades, vinga el paquet. ¿Són robats o tels regalen? Quina manera de llençar els diners, no ho entenc. ¿Per què ho fas?
El radiotelegrafista va tirar el talc en un prestatge i es va asseure en el tamboret. El primer oficial shavia estirat al llit i shavia posat el coixí doblegat sota el cap.
Quines preguntes que fas! Si mho preguntés un altre, li diria: perquè així és com magrada. Lhas tastada, lamargor del tabac. Quan no en tens... quan...
La vaig tastar a la presó.
A fora encara és pitjor. A Albània. Havia perdut la meva unitat feia dos dies. Xop, dejú i sense tabac. Ja era de dia. Un dia gloriós. Sant Nicolau. El sol parpellejava sobre el verd mullat. Caminava arrossegant una mula afamada. De sobte, veig un soldat que em talla el pas.
¿On vas així? em fa.
¿Com vols que vagi? ¿No thas trobat pas la tercera unitat de transport de ferits? li dic.
Sí. Ha acampat a tres hores de camí, al monestir de Pépeli. Tal com vas, tot dret.
Ja me nanava.
Esperat em diu.
Es va obrir el sarró i em va tallar un tros de pa de munició. Ja se nanava, però es va tornar a girar. Va obrir un paquet vermell del número deu i em va donar un cigarret. El vaig agafar i mel vaig mirar. Al palmell men va posar un altre i sen va anar de pressa.
¿Com te dius? vaig cridar-li. Esperat... ¿Com te dius?
Em dic soldat va cridar, fent trompeta amb les mans. Afanyat, que no set faci de nit, perquè se naniran.
El vaig mirar fins que el vaig perdre de vista. Vaig ficar-me el pa al sarró i em vaig estirar sota un arbre. Vaig encendre el cigarret.
Vinga, Diamandís. All right. Ara ajup el cap. Un mica més.
Sota els cabells rossos del xicot, que shavien esclarissat, shi havia fet una caspa blanca.
També el mar fa caure els cabells, Diamandís. ¿No ho havies sentit a dir? Mira, tho dic per última vegada, no veig res que thagi de fer passar ànsia. I amb els grans, ¿què?
Segueix igual. De tant en tant, surt sang.
És que es vol tancar. Ja saps quin viatge fem. Un clima de collons. ¿I què esperaves? En arribar a port se tesvairan les cabòries. Anirem plegats a cal metge. En acabat, convidaràs tu. Apa, ara vés a dormir, i si se tapareix en somnis alguna mossa, fes-la fora, perquè estiguis fresc allà on anem.
¿I el mal de cap? va preguntar el marrec mentre es vestia.
Tots en tenim. Apa, adéu.
Les seves passes damunt la planxa es van apagar al cap de poc.
La condecoració grossa... Des del primer moment tho vaig dir. I progressa. ¿Tens penicil·lina?
Sí.
Va començar a gratar-se nerviosament el cap.
Però no convé que li donem res. Jo també tinc una tanda de bismut, però no és ladequat. ¿I si no té aquesta malaltia? ¿Que sóc metge? Amb la primera injecció respondrà negativament, si la té. Un embolic. ¿Ho entens? Però, vaja, aquell senyal. En diuen Di Castel. Es veu duna hora lluny. Que nestà, despantat...! Jo també ho estava, al començament. Tenia por que em cauria el nas.
I jo, que em quedaria cec. No em facis cas si el renyo. Me lestimo, el cabró. Alguna cosa sensuma, si té por. ¿Recordes el seu pare?
No. Nhe sentit a parlar.
Es va tornar boig al pont. Ja sen deu haver assabentat. Als nostres pobles tot se sap! Tenen la gran amabilitat de bufar-tho a lorella. Només per fer-te un favor. ¿Te lestimes, Cefalònia?
Sí. Com a lloc. Però fan la guitza als bojos i als esguerrats. No em cap al magí.
Bajanades... A tots els pobles del món fan la guitza als beneits.
No, a la nostra pàtria els fan tornar bojos expressament, només per poder riure.
Que nets, dexagerat. Ets més tossut que una mula. ¿Què estàvem dient del tabac? Va badallar i es va fregar lull.
Deixa-ho estar fins demà. Que puguem parlar dalguna cosa. A veure si podem dormir un parell dhoretes.
El primer oficial es va alçar i es va espolsar la cendra dels calçotets.
Vaig a donar un cop dull a dalt. Saps, el vell a vegades es distreu a la murada.
¿Sendormisca?