El 2016, Donald Trump va recuperar «America First» com un dels seus eslògans i, des de la primera setmana en el càrrec, la seva administració ha treballat en la implementació de mesures contra la immigració refugiats inclosos, dirigides, en particular, contra els països àrabs. Trump també va prometre que deportaria els milions de treballadors no blancs indocumentats arribats dAmèrica Central i Amèrica de Sud i que posaria a la legislació que impedia deportar-ne els lls. El mes de setembre del 2017, ladministració Trump va xar en 45 000 el nombre de refugiats que els Estats Units acollirien en tot el 2018: la xifra més baixa des que els presidents van començar a establir-hi un límit.
Si, amb «America First», Trump rememorava Lindbergh, la resta de la seva campanya enyorava també un cert moment de la història difícil de precisar, motivada per la idea de convertir de nou els Estats Units en un gran país («Make America Great Again»). Però quan, exactament, ho havia estat, segons ells? Al segle XIX, quan el país tenia esclavitzada la població negra? A lèpoca de les lleis segregacionistes de Jim Crow, quan els afroamericans del sud no tenien dret al vot? Trobem una pista de quina va ser la dècada de referència per a la campanya de Trump en una entrevista del 18 de novembre del 2016 apareguda a The Hollywood Reporter, en la qual Steve Bannon, estratega principal del llavors president electe, assegurava que la nova era que siniciava «seria tan emocionant com la dècada de 1930»; en altres paraules: lèpoca en què latracció dels Estats Units cap al feixisme es trobava en el seu punt àlgid.
En els darrers anys, diversos països darreu del món shan vist envaïts per una mena de nacionalisme dextrema dreta: és el cas de Rússia, Hongria, Polònia, Índia, Turquia i Estats Units, entre daltres. Generalitzar sobre aquest fenomen sempre és problemàtic, ja que les circumstàncies a cada país són úniques; tot i així, en un moment com el present, és necessari fer lesforç. He triat letiqueta «feixisme» per designar ultranacionalismes de diferents tipus (ètnics, religiosos, culturals); en tots, la gura dun líder autoritari representa la nació i parla en nom seu. Ja ho va dir Donald Trump en el seu discurs a la convenció nacional republicana de juliol del 2016: «Soc la vostra veu».
En aquest llibre em proposo analitzar la política del feixisme. Més concretament, minteressa la tàctica feixista com a mecanisme per arribar al poder. Els règims que resulten daquest procés són determinats, en gran part, per condicions històriques concretes. El que va passar a Alemanya no és el mateix que el que va succeir a Itàlia. La política feixista no condueix necessàriament a un estat explícitament feixista, però, tot i així, sempre és perillosa.
Les estratègies que la deneixen es basen en recursos diversos: el passat mític, la propaganda, lantiintel·lectualisme, la irrealitat, la jerarquia, el victimisme, lordre públic, langoixa sexual, lapel·lació a valors tradicionals, el desmantellament del sistema de benestar públic i el trencament de la cohesió social. Malgrat que sigui legítim i a vegades necessari defensar alguns daquests valors, hi ha moments en la història en què conueixen en un partit o moviment polític, i això és molt perillós. Avui dia, als Estats Units, els membres del Partit Republicà recorren cada cop amb més freqüència a aquestes estratègies: una tendència creixent que hauria de fer reexionar els conservadors de bona fe.
El perill de la política de caire feixista rau en la deshumanització que duu a terme duna part de la població. Tot excloent aquests grups, es limiten les possibilitats que la resta de ciutadans shi identiquin i això permet justicar el tracte inhumà que reben: limitació de les llibertats, empresonament en massa, expulsió i, en casos extrems, extermini massiu.
Els genocidis i les campanyes de neteja ètnica solen anar precedits de la mena de tàctiques polítiques que es descriuen en aquest llibre. En els casos de lAlemanya nazi, Ruanda i el Myanmar actual, els líders polítics i la premsa van atacar verbalment i sense pietat les seves víctimes durant mesos o anys abans que el règim procedís al genocidi. Tenint en compte aquests precedents, tots els estatunidencs haurien destar preocupats pels insults que, com a candidat i com a president, Donald Trump ha dirigit de manera pública i explícita contra els immigrants.
A vegades, però, la política feixista deshumanitza les minories sense que això doni lloc a un estat obertament identicat amb aquesta ideologia.3 Dacord amb determinats estàndards, Myanmar, per exemple, es troba en un procés de transició cap a la democràcia; malgrat això, els cinc anys de retòrica brutal dirigida contra la població musulmana rohingya han desembocat en un dels pitjors casos de neteja ètnica que han tingut lloc des de la Segona Guerra Mundial.
El símptoma més revelador de la política feixista és la divisió. El seu objectiu és classicar la població en «nosaltres» i «ells». Aquesta distinció és utilitzada per tota mena de moviments polítics; partint della, per exemple, la política comunista planteja la lluita de classes. Descriure la política feixista implica observar la manera particular com estableix una distinció entre «nosaltres» i «ells», en termes ètnics, religiosos o racials, i la utilitza per denir una ideologia i, nalment, unes polítiques concretes. Tots els mecanismes de la política feixista estan orientats a crear i reforçar aquesta distinció.
Els polítics feixistes justiquen les seves idees rebutjant la visió generalment acceptada de la història i creant, en el seu lloc, un passat mític que doni suport al seu projecte per al present. Reescriuen la concepció de la realitat compartida per la població tot tergiversant el llenguatge dels ideals a través de la propaganda i promovent lantiintel·lectualisme, mitjançant latac a les universitats i els sistemes educatius que puguin desaar les seves idees. Aquestes tècniques donen lloc, nalment, a una situació dirrealitat en què les teories de la conspiració i les notícies falsejades prevalen sobre el debat racional.
A mesura que la visió compartida de la realitat sesquerda, la política feixista afavoreix el sorgiment duna sèrie de creences perilloses i falses. En primer lloc, la ideologia feixista pretén naturalitzar les diferències entre col·lectius, fent veure que la jerarquia de valor en què classica les vides humanes té fonaments naturals i cientícs. Quan les divisions i estraticacions socials es consoliden, lempatia entre els diferents grups és substituïda per la por. Si es produeix alguna millora en la situació duna minoria, la població dominant adoptarà una actitud victimista. La política de lordre públic atrau el consens general i ens identica a nosaltres com a ciutadans honrats i a ells, per contra, com a delinqüents que, amb el seu comportament, representen una amenaça existencial per a la virilitat de la nació. Langoixa sexual és també típica del feixisme, que veu en perill la jerarquia patriarcal davant lavenç progressiu de la paritat de gènere.
En la mesura que el temor cap a ells creix, nosaltres passem a encarnar tot allò que és virtuós. Nosaltres vivim a linterior, al món rural, on les tradicions i els valors més purs de la nació sobreviuen miraculosament, malgrat lamenaça que representen el cosmopolitisme de les ciutats i les minories que shi amunteguen, embravides per la tolerància liberal. Nosaltres treballem de valent i ens hem guanyat amb molt desforç i per mèrits propis el lloc que ocupem amb orgull. Ells són uns ganduls que saproten de la generositat del nostre estat del benestar: viuen a costa dels béns que produïm i se serveixen dinstitucions corruptes, com ara els sindicats, per privar de les seves retribucions els ciutadans honrats. Nosaltres produïm i ells se naproten.
En la mesura que el temor cap a ells creix, nosaltres passem a encarnar tot allò que és virtuós. Nosaltres vivim a linterior, al món rural, on les tradicions i els valors més purs de la nació sobreviuen miraculosament, malgrat lamenaça que representen el cosmopolitisme de les ciutats i les minories que shi amunteguen, embravides per la tolerància liberal. Nosaltres treballem de valent i ens hem guanyat amb molt desforç i per mèrits propis el lloc que ocupem amb orgull. Ells són uns ganduls que saproten de la generositat del nostre estat del benestar: viuen a costa dels béns que produïm i se serveixen dinstitucions corruptes, com ara els sindicats, per privar de les seves retribucions els ciutadans honrats. Nosaltres produïm i ells se naproten.
Moltes persones desconeixen lestructura ideològica del feixisme: no sadonen que tots els seus mecanismes polítics tendeixen a fonamentar-se els uns en els altres i, per tant, no veuen la interrelació existent entre els eslògans polítics que els fan repetir. He escrit aquest llibre amb lesperança daportar als ciutadans les eines crítiques necessàries per distingir les tàctiques polítiques legítimes de la democràcia liberal daquelles altres, nocives, emprades pel feixisme.
El llegat històric dels Estats Units recull tant el millor de la democràcia liberal com les arrels mateixes del pensament feixista (Hitler, de fet, va trobar inspiració en la Confederació Sudista i en les lleis de Jim Crow). Després de lhorror de la Segona Guerra Mundial, dels milions de persones que van haver de fugir per culpa dels règims feixistes, la Declaració Universal de Drets Humans del 1948 va armar la dignitat de tots els éssers humans. Eleanor Roosevelt, antiga primera dama, va encapçalar la redacció i adopció del document, que va passar a encarnar els ideals dels Estats Units, així com els de les recentment fundades Nacions Unides. Va ser una armació valenta i plena de força que va servir per ampliar la concepció demòcrata liberal de la persona, de manera que inclogués, literalment, la totalitat de la comunitat mundial. Va vincular totes les nacions i cultures a través dun compromís comú pel reconeixement de la igualtat dels individus, tot donant veu a les aspiracions dels milions dhabitants dun món en crisi que havia de fer front a la devastació causada pel colonialisme, el genocidi, el racisme, les guerres internacionals i, efectivament, el feixisme. Després de la guerra, larticle 14, que armava amb solemnitat el dret de totes les persones a demanar asil, resultava especialment punyent. Malgrat que, amb la declaració, es pretenia evitar que es repetís el sofriment viscut durant la Segona Guerra Mundial, també shi reconeixia que, probablement, determinats col·lectius es veurien obligats un cop més a abandonar els estats nació on vivien.
És possible que el feixisme davui dia no sigui exactament igual que el de la dècada de 1930, però el cert és que, arreu del món, torna a haver-hi refugiats. En molts països, els tràngols daquestes persones donen noves forces a la propaganda feixista, que assegura que la nació es troba assetjada, que els estrangers són una amenaça i un perill tant dins com fora de les seves fronteres. El seu patiment pot afermar lestructura del feixisme, però, si sel mira amb una lent diferent, també pot despertar sentiments dempatia.
1
El passat mític
Els antisemites valoren el seu «punt de vista» en nom de la tradició. En nom de la tradició, daquest llarg passat dhistòria, dels llaços de sang amb Pascal i Descartes, es diu als jueus: no hi ha lloc per a vosaltres en aquesta comunitat.
Frantz Fanon. Black Skin, White Masks (1952)
Com no podia ser daltra manera, començarem aquest llibre parlant del passat, allà on la política feixista sempre ha situat els seus orígens. Aquest model polític invoca un passat mític i pur tristament desaparegut. En funció de què deneixi una determinada nació, el passat mític pot ser pur en un sentit religiós, racial o cultural o bé en tots al mateix temps. Això no obstant, hi ha una estructura que és compartida per totes les miticacions feixistes del passat: es tracta de la família patriarcal, que, ns i tot en les darreres generacions, ha imperat en la seva versió extrema. En un passat llunyà, la nació va viure la seva etapa més gloriosa, amb guerres de conquesta en què generals patriòtics guiaven els seus exèrcits de robustos i lleials soldats, mentre les dones, a casa, cuidaven la generació següent. En lactualitat, aquests mites es troben a la base de la identitat nacional segons la concep la política feixista.
En la retòrica dels nacionalistes radicals, la pèrdua humiliant daquest passat gloriós és culpa de la globalització, la tolerància dels cosmopolites i el respecte per «valors universals» com la igualtat, els quals consideren responsables de lafebliment de la nació davant de desaaments reals i amenaçadors que posen en perill la seva existència.
En general, aquests mites sinspiren en la il·lusió duna uniformitat passada que mai no va existir, però que sobreviu com a part de les tradicions dels pobles i les zones rurals que es mantenen relativament al marge de la decadència liberal de les ciutats. Aquesta uniformitat lingüística, religiosa, geogràca o ètnica sol ser comuna en certs moviments nacionalistes, però els mites feixistes es caracteritzen per crear una història nacional gloriosa segons la qual els membres de la nació elegida van dominar altres pobles i van estendre la civilització a través de les seves conquestes. En limaginari feixista, per exemple, el passat està indefectiblement lligat a rols de gènere tradicionals, patriarcals. El passat mític feixista té una estructura particular que sosté la seva ideologia autoritària i jeràrquica. Poc importa que gairebé cap de les societats del passat hagi sigut tan marcadament patriarcal ni gloriosa, ben mirat com la ideologia feixista les representa. Aquesta història imaginària sutilitza com a argument per justicar la jerarquia que es vol imposar en el present i dictamina com hauria de ser i com shauria de comportar la societat contemporània.
Benito Mussolini, en el discurs que va pronunciar al Congrés feixista celebrat a Nàpols lany 1922, va declarar:
Hem creat el nostre mite. El mite és una fe, una passió. No cal que sigui realitat. [...] El nostre mite és la nació, el nostre mite és la grandesa de la nació! I a aquest mite i a aquesta grandesa, els quals volem convertir en una realitat absoluta, ho subordinem tot.1
Daquesta manera, Mussolini deixa ben clar que el passat mític del feixisme és expressament mític. La seva funció, dins aquesta política, és vincular el sentiment de la nostàlgia als principis centrals de la ideologia feixista: lautoritarisme, la jerarquia, la puresa i la lluita.
Amb la creació dun passat mític, la política feixista crea un nexe entre la nostàlgia i la realització dels seus ideals. També els feixistes alemanys van percebre clarament el potencial estratègic del passat mitològic i shi van referir obertament. El 1924, Alfred Rosenberg, ideòleg principal del nazisme i editor del destacat diari del mateix perl Völkischer Beobachter, va escriure: «La comprensió del nostre passat mitològic i de la nostra història i el respecte cap a tots dos seran el primer pas perquè les noves generacions sarrelin més fermament en la terra que representa el veritable origen dEuropa».2 Per al feixisme, el passat mític té com a nalitat ajudar a canviar el present.