Els dos homes, que consultaven uns mapes, els saludaren molt breument mentre els al·lots passaven vora seu cap al pati interior.
En Miquelet mirà de cua dull el que els homes examinaven i quedà amb la boca oberta davant la visió del que el pare de na Clara tenia a les mans i del qual, pel somriure que manifestava, semblava molt satisfet. El nin es returà i quedà contemplant les imatges de vius colors que contenia. Es tractava dunes làmines de pergamí enganxades a unes taules de fusta.
Hola Miquel. Tagrada latles?
El què? interrogà linfant, sorprès. Què deis lamo en Jaume? Ah, els dibuixos? Són preciosos. Què signifiquen?
Era lunivers dels nostres avantpassats respongué el llibreter mentre senyalava els elements que componien la làmina. Un compendi dels sabers daquell moment. Hi trobam la cosmografia, el calendari lunar, les festes de tot lany, la rosa dels vents, els símbols del zodíac, els diferents mars i oceans. Ciutats abanderades, figures humanes, rius, fauna i flora. Des de les muntanyes conegudes fins a les terres més llunyanes. La península Aràbiga, lÍndia, on arribà Alexandre el Gran, o les fabuloses terres de Catai, descrites pel viatger venecià Marco Polo.
Latenció den Miquelet fou màxima davant les paraules del llibreter.
Mira, aquí, al ponent de la Mediterrània, hi ha Mallorca i lhome assenyalà al mapa un dibuix en què predominaven els colors de la senyera del rei En Jaume, el de la llegenda de la pota del rei, segons li havia mostrat el pare.
El nin restà embadalit davant la proliferació dimatges, per la quantitat de figures, per les ciutats dibuixades amb el símbol dun castell rodó, com ho era el castell de Bellver, que havia visitat en certa ocasió acompanyant el pare. De cop, algú li estirà els darreres de la camisa. Era na Clara.
Venga, anem. Has vengut a veure mapes o a jugar amb mi? demanà ella amb un cert posat emmurriat.
Ep, deixa que en Miquelet passi gust digué en Jaume de Galiana a la seva filla, amb una rialla a la boca. Amb un gest afectuós i tendre hi afegí: de seguida ve amb tu. No passis ànsia, no tel raptarem.
Al cap de poc, meravellat per la visió, en Miquelet sortí al pati cobert per un esponerós emparrat que, en aquella època de lany, donava ombra i raïm. La nina li oferí aigua de la cisterna situada al seu bell mig. En haver begut els primers glops, en Miquelet es veié empès a entrar a la cuina i dallà a la botiga. La nina li mostrà una taula pastera i un cubell gran ple de farina. A sobre de la taula, situada en un racó de la cambra, una munió de dolços i pastissos diferents esperaven per ser engolits i acabaren de deixar en Miquelet bocabadat del tot. Les dolces aromes de la sala eren intensíssimes i li omplien els narius.
És que a casa estam de celebració va dir ella, tota gojosa, assenyalant el menjar.
I què celebrau? demanà el nin. Si se pot saber. Qui fa festa?
Tots en feim. Commemoram lany nou.
Què dius? Me prens el pèl? abstret, confós, el nin no acabava de creures el que veia ni el que sentia. Lany nou no és ara, al setembre. És al gener.
Els cristians el celebrau el gener digué ella, amb un somriure enigmàtic. Nosaltres festejam el Roix ha-Xanà, lany nou, dos dies abans de linici del mes hebreu de tixrí.
El nin no donava crèdit al que sentia. Havia pensat revelar un gran secret a lamiga en mostrar-li la petjada del cavall del rei En Jaume i resultava que na Clara nhi deia un de més gran. Un de perillós. Eren jueus. I allò, pel que havia sentit dir, era un dels majors pecats que algú podia cometre.
Però no ho pots dir a ningú Miquelet, jura-mho implorà ella. Ni als meus pares. Si saben que tho he contat me castigaran i no ens podrem veure mai més. Ha de ser el nostre secret.
Davant els precs, el nin jurà no desvetllar-lo mai. Havia sentit parlar dels jueus a la gent que freqüentava el celler de la mare, que shi referien com a éssers malèfics. Lencarnació del dimoni. Però ni na Clara, ni el seu pare, ni la seva mare no tenien ni banyes ni cua. No podia ser que els jueus fossin tan dolents com deia la gent!
És ara continuà na Clara, un cop havia quedat palesa la necessitat de guardar silenci, quan ens reunim amb la família i amics i ens menjam els dolços. És per això, que the convidat. Perquè ets el meu amic.
La nina assenyalà la munió de pastissos exposats sobre la pastera.
Així tendrem un inici dany endolcit. Menja, menja el que vulguis!
En Miquelet, en agraïment, se li apropà i li feu una besada a la galta. La nina mostrà un tendre somriure.
Amics! exclamaren tots dos alhora i es posaren a riure per la coincidència.
Sacostaren a la taula parada i safartaren dametllats fets amb mel, bunyols i rubiols i pastissos de pasta fullada. Fora daquella casa es passava molta rusca. Eren temps descassesa i gana.
CAPÍTOL III
Setembre de 1520
A la sala tots dos homes parlaven amigablement. En Jaume Galiana havia rebut amb alegria la sobtada visita del seu amic Ahim ben Salema, Gabriel Murta segons les cèdules falsificades que lacreditaven com a mercader retornat a lilla des de Florència. NAhim era un home de mitjana edat, daspecte molt digne i dolços ulls verds, nas ganxut i barba acabada en punta.
Com pots veure, lhe trobat feu el llibreter, cofoi. Mha costat. És una de les poques còpies de lAtles de Cresques que resten intactes.
Cresques Abraham, a qui es referia en Jaume, havia nascut al call de Ciutat dos segles abans, i sota la protecció dels reis de la Corona dAragó shavia dedicat a la construcció dinstruments nàutics i a lelaboració de cartes geogràfiques. El seu treball havia assolit tanta fama que havia estat reclamat fins i tot pels mateixos reis de França i Portugal.
Una meravella, i molt ben conservat, per cert va dir en Gabriel. Anirà molt bé per als meus propòsits. Sens dubte serà del gust dels Mèdici.
Latles il·lustrat davant del qual es mostraven gojosos, i que havia deixat embadalit en Miquelet, era una excel·lent mostra de la cartografia mallorquina. En el passat, Mallorca havia disposat duna escola especialitzada en les arts de la il·lustració de planisferis, mapes i cartes de navegació, elaborats, en sa majoria, per membres de la comunitat jueva.
Tu sempre mercadejant el llibreter feu broma. Quan ten cansaràs?
Mai. És la meva feina. A més, no puc descansar respongué en Gabriel. La sang mho reclama. No puc deixar de banda la nostra gent, i si amb lAtles aconsegueixo acontentar els senyors de Florència, benvingut sigui.
Si no fos per la noble causa que te guia diria que, tot i el guany que me comporta vendrel, la compra sembla un caprici.
Escolta, tu! digué el mercader, i els llavis apuntaren un petit somriure. Tinc un bon motiu per adquirir-lo.
No ho dubt digué en Jaume, mentre se sumava al somriure. No pretenia molestar-te amb el comentari. Sé per què el vols.
Lalegria dels dos homes era més que evident.
Sens dubte servirà per complaure a qui tants jueus ha acollit a les seves terres digué nAhim ben Salema, amb la mirada perspicaç dun home de món. I ja que parlam de diners, em pica la curiositat: qui compra llibres en temps de gana, a part dun tronat com jo?
Lalegria dels dos homes era més que evident.
Sens dubte servirà per complaure a qui tants jueus ha acollit a les seves terres digué nAhim ben Salema, amb la mirada perspicaç dun home de món. I ja que parlam de diners, em pica la curiositat: qui compra llibres en temps de gana, a part dun tronat com jo?
No te pensis en Jaume es tombà cap a lamic i abaixà les celles. Qui passa gana és el poble i aquest no en sap, de llegir. Els que en saben continuen comprant-los. Sobretot llibres especialitzats. A Ciutat, doctors en lleis, mercaders o notaris són els millors clients. Un notari me pagà una petita fortuna per una de les primeres edicions impreses de la Bíblia. Un caprici que mha costejat les despeses del trasllat de Ciutat a Inca, i que mha permès arreglar el casal on ens trobam.
I a part de la Bíblia, què compren? demanà el mercader, curiós, mentre pegava una ullada a la sala plena de llibres.
Autors clàssics, com ara Ciceró, Gai Sal·lusti, Porfiri o sant Agustí.
Veig que en tens una gran col·lecció continuà nAhim, en un to cordial.
Tots a la venda! bromejà en Jaume.
El mercader tafanejà entre els prestatges, en els quals pogué veure exemplars com ara el Llibre de bons amonestaments, del savi Anselm Turmeda; una Història dAlexandre el Gran; lArbor Scientiae, de Ramon Llull; La faula, de Guillem de Torroella, i alguns exemplars de la Rudimenta grammaticae de Joan de Pastrana, dels impressors mallorquins Bartomeu Caldentei i Nicolau Calafat.
Un bell compendi de la saviesa humana digué, mentre passava la mà per sobre els llibres, acariciant-los.
Així és. La majoria comprats per senyors que no en llegiran una línia digué en Jaume, encongint-se despatlles. Però no és el meu problema. Procur donar-los el que me demanen. Per a mi mantenir una col·lecció com aquesta, a més duna gran despesa, significa tenir bons contactes amb altres llibreters i impressors. No tan sols de Mallorca. I tenir lorella parada per quan algun senyor daquests es mor. Els hereus no solen sentir la mateixa devoció pels llibres. La majoria cerquen desfer-sen. Aleshores és quan entr en acció.
Interessant.
En el futur magradaria ampliar el negoci continuà el llibreter, amb un mig somriure a la boca. Posar en marxa un taller, com el que tinc a Ciutat. I si trob mà dobra qualificada que majudi, fer que en els obradors situats al pati de darrere puguem enquadernar i restaurar llibres i manuscrits antics.
Una altra cosa el mercader feu una pausa, canvià lexpressió de la cara, posà semblant seriós i continuà. No he vingut tan sols per comprar-te lAtles. Estic molt amoïnat. Per tu i pels teus. Els vents que bufen per lilla no són favorables per a gent com tu.
Anam molt alerta es va defensar en Jaume, amb to sec.
I? No nhi ha prou. La Inquisició cada cop estreny més ladvertí nAhim. A tu i a molts prohoms de bé que us heu encaparrotat a seguir vivint sota la capa de la conversió.
La Confraria de Sant Miquel ens aixopluga respongué en Jaume, eixut, mentre sasseia en una de les cadires que ocupaven lestança.
Ho sé. I si ho sé jo, que visc allunyat de Mallorca, sem posa la carn de gallina només dimaginar què en deu saber la Inquisició lexpressió del mercader sendurí mentre recolzava les mans sobre la taula. No us podeu fiar ni dels criats. Feis-me cas. Acompanyau-me a Liorna. El navili ens espera al port de Ciutat llest per salpar. La teva cosina estarà molt contenta de tenir-vos a casa. Allà podràs reprendre els teus negocis. Florència és una terra molt més segura que no Mallorca.
Mallorca és ca meva, Gabriel. Cals meus pares respongué en Jaume, amb un cert fervor. Dels nostres avantpassats. Em neg a abandonar-la. Quin Déu pot ser tan cruel que permeti que els seus fidels ataquin i matin els seus veïnats? Amb quin dret poden foragitar-nos o portar-nos a la foguera? Anam alerta. Molt alerta, i en certa mesura comptam amb lajut de les autoritats.
Sí, però des que el rei Ferran organitzà la nova Inquisició a nAhim li brollaven les paraules de la boca, des que la inquisició castellana governa les terres catalanes, la intolerància religiosa sha fet més patent. Conversió o mort. Al cap i a la fi el que volen es quedar-se les nostres fortunes.
I per afegitó, latemptat fallit a linquisidor Navardú no ajuda gens la nostra comunitat digué en Jaume, preocupat. Sestan extremant les mesures. Així i tot, no ens queda més remei que confiar en els nostres jurats i que arribaran a convèncer Sa Majestat. Esperem que acabin per foragitar els inquisidors de Mallorca.
Però en quin món vius, Jaume? exclamà lamic, amb cara dafectuosa preocupació. Les protestes contra en Navardú només serviren perquè el traslladessin al tribunal de Barcelona. Pels informes que en tinc, el nou inquisidor, Arnau Albertí, no sembla millor.
Lemperador Carles ha dentendre que si les fortunes més poderoses abandonen els seus dominis repercutirà sobre leconomia del regne.
No anam bé, Jaume! cridà el mercader davant lentestament de lamic. Treu-te del cap que la cosa millori. Pensa en la dona i en na Clara. Veniu a Florència.
Nosaltres quedam! i li adreçà un somriure estrany. Trist.
En Jaume notà com lamic li clavava la mirada i li cridava:
Mira que ets tossut! Vos hi va la vida! Ara és lhora de partir, Jaume!
I qui ens assegura que a Florència no passarà com arreu? preguntà amb impaciència. Ningú ens vol, Ahim. Desenganyat tu també. Estam condemnats a viatjar, errants, dun indret a un altre. Si he de partir definitivament vull esperar. Ja the dit que Mallorca és la meva terra. Saps? Al port de Ciutat arriben vaixells amb noves que parlen de la descoberta duna nova terra. Dun tal Cristòfol Colom, que ha descobert un nou món. Tal volta sigui un bon destí. Qui sap si serà realment la terra de la Nova Jerusalem.
No flastomis! digué en Gabriel amb la mirada esverada per les paraules de lamic. De terra promesa només en tenim una: Jerusalem. La dels nostres avantpassats. El nostre poble no viurà en pau fins que no retornem de la diàspora, tots junts, a la casa de Jerusalem. En això faig feina. Del que dius daquest mariner, el tal Colom, nhe sentit a parlar. És cert que una ombra de misteri lenvolta. Li deien el Genovès, però també he sentit a dir que era un convers mallorquí, un dels nostres. Ningú me nha tret clarícia.
La conversa es veié interrompuda momentàniament per lentrada de na Dolça, lesposa den Jaume.
La mare de na Clara era una dona jove, de llargs cabells castanys, que li arribaven als malucs. Un bell somriure deixava a la vista unes dents grans, blanques, quasi perfectes. De coll llarg, pell clara, cos esvelt i ulls ametllats, aparentava una certa fragilitat.
Què passa? demanà. Vos senten cridar des del fons del corral.
El teu marit, que és un tossut digué, nerviós, el mercader. No canvia de parer ni que el matin.
Ah! Això és tot? digué na Dolça, intentant treure ferro a la discussió. Llançà una mirada al parent i amb un somriure als llavis afegí: Però això tu ja ho sabies. No te deu venir de nou. Per cert, supòs que avui quedes a casa.