Davant la teva rogativa no mhi puc negar feu ell mentre reia per sota el nas. A més, tinc una altra visita per fer.
Te prepararem una cambra. Quedaràs avui com a mínim. Així celebrarem lany nou.
Ho faré encantat, estimada cosina. Ja us he dit que també he vingut fins a Inca per un altre assumpte es girà cap a en Jaume, que continuava assegut. Amb lenrenou dels últims mesos el baró de Pedraforta sha establert de manera momentània a Inca. És un noble darrels eivissenques casat amb una dona daquí. Tot i que és una mala peça vull oferir-li els meus serveis. Pretén mercadejar amb Catai a la recerca despècies i sedes. Té prou influències a la Cort i no vull perdre locasió de fer-hi negocis.
El conec afirmà el llibreter, sorrut. Me nhan parlat i per a res de bo.
Idò no cal que et digui res més. Aneu-hi alerta. Passaré per casa seva i en acabar tornaré per quedar amb vosaltres fins demà. A Ciutat hi tinc negocis per resoldre.
Així magrada digué na Dolça, riallera, que la família ens visiti. En Jaume està massa preocupat i és bo que trobi amb qui parlar amb confiança. Li diré a la criada que disposi la cambra dels convidats.
I assenyalant lAtles, afegí:
Veig que a la fi tha trobat el que cercaves.
Així és. Una peça excel·lent. En Gabriel feu una pausa breu i després continuà: Vull que sàpigues que no només hem parlant de lAtles. Intent convèncer el teu marit perquè abandoneu Mallorca. Per la Inquisició. Si us plau, Dolça, no us fieu de ningú. De ningú.
Serà el que Jhavè vulgui comentà el marit, abans que ella digués res.
En aquell moment, algú tocà la baula de la porta del carrer. Tots tres es miraren estranyats i mentre els homes guardaven silenci, la dona anà a obrir. La tensió es rebaixà quan ella exclamà, contenta, en veure qui tustava:
Hola, Pau! Entra, entra, home! No et quedis al carrer, que hi fa molta calor.
El nouvingut passà i saludà.
Bon dia, Pau. Gabriel, te present un bon amic feu Jaume Galiana aixecant-se del seient: en Pau Casesnoves, cirurgià i antic batle de la vila. Pau, ell és en Gabriel, un familiar vengut de mar enllà digué el llibreter.
Encantat de conèixer-vos en Pau allargà la mà i tots dos encaixaren.
Passava per aquí, camí de casa. Venc de visitar lesclau den Pere Torrens. Laltra nit li pegaren una coltellada en una brega.
I és greu?sinteressà na Dolça.
Se troba millor, però magrada visitar els malalts. També he vengut per una altra cosa. Pel llibret de profecies... feu en Pau, deturant-se abans de dir el títol davant un desconegut: ...La tresca i la verdesca.
Però... Que no és proscrit? demanà abaixant la veu el mercader, somrient.
Qui més qui menys, en els temps que correm, és proscrit respongué en Pau. Per un motiu o per altre. Qui sinstrueix, llegeix i pensa se troba al límit de la llei. No són bons temps.
Quanta raó tens, amic Pau contestà el llibreter mentre del fons del cofre que tenia a la vora, embolicat amb un drap de vellut blau, tragué el llibret amb les profecies escrites per lautor mallorquí, convers a lislam, Anselm Turmeda. Jas. Aquí el tens, tal com te vaig dir.
El llegiré amb devoció digué en Pau, alçant la mirada, posada inicialment en les lletres daurades del títol del llibre. Mhan parlat també dun altre llibre. Les revelacions, de Santa Brígida. Si cau en les teves mans tagrairé que el me facis arribar.
En això tal volta sigui jo qui us pugui ajudar digué nAhim. I perdonau que em posi en la conversa. Com a mercader tinc tractes amb el port italià de Liorna. Per allà hi circula una versió manuscrita daquestes Revelacions. Si em permeteu, us en faré arribar un exemplar.
Vos estaré infinitament agraït contestà en Pau.
Per cert comentà na Dolça, el teu menut és per aquí.
I què hi fa, en Miquelet, per ca vostra? Mha semblat veure en Llamp ronsejant pel carrer i mhe imaginat que el nin no devia ser gaire lluny.
Ja ho saps, sha fet molt amic de na Clara digué la dona. Tot el dia van junts amunt i avall. Estam molt contents que la nina hagi trobat un amic de jocs com el teu fill. Vaig a cercar-lo. El darrer cop que els he vist eren per la cuina.
No fou necessari que la dona es mogués de lentrada. Els infants sortiren apressadament.
Mon pare! saludà el nin.
Hola, Miquelet, què hi fas per aquí? interrogà en Pau.
Jugam al corral amb na Clara.
Que no trobes que ja és hora de partir? Ta mare ens deu esperar per dinar.
Voleu compartir taula? soferí el llibreter. A ca nostra sempre sou ben rebuts.
Moltes gràcies, Jaume. Na Maria ens deu esperar amb el plat sobre la taula i ja saps com simpacienten les dones si no hi vas sense avisar bromejà i mirà alternativament lamic i la seva muller. Així que cap a casa, Miquelet, que hi falta gent.
Pare, jo... no tenc gana digué el nin amb un lleu quequeig i abaixant el cap.
A aquesta hora? Què has menjat? preguntà en Pau.
En Jaume, recelós, observà com la seva filla mirava el nin de fit a fit i aquest apartava la mirada.
No res, però tenc la panxa que em fa mal respongué el nin abaixant el cap.
Heu entrat al rebost? demanà la mare.
Sí contestà la nina de manera concisa, sense llevar els ulls del nin.
Així és normal, Pau i la dona va somriure, hi tenim una caterva de pastissos. Quants nhas menjat?
És el meu aniversari mentí el llibreter abans el nin contestés.
No ho sabia, això de laniversari. Molts danys, Jaume! digué en Pau i amb un somriure es dirigí al fill. Ja veurem què li deim a ta mare.
Pare i fill els agraïren lhospitalitat rebuda. Sortiren a fora i, amb el ca al darrere, partiren carrer amunt cap a la fonda.
CAPÍTOL IV
Setembre de 1520
La nit era una bona companya. Un grapat dombres es movien en la foscor dels carrerons de la vila. Pretenien amagar-se de la tènue llum de les torxes que il·luminaven cada cantonada i duna topada amb els homes del cap de guaita, que vigilaven els carrers.
Un ban del virrei Gurrea marcava lavançament del toc de queda a partir de la posta de sol. A Inca, després del repic de la campana de lesglésia de Santa Maria, ningú no podia transitar sense una urgència clara i un permís del batle.
Les ombres sencaminaven cap a lhostal de la Travessa. Convocats amb pressa, havien arribat a Inca al llarg del dia i shavien perdut entre la multitud. Era dijous, dia de mercat. El dia més indicat per passar desapercebut. Fins a Inca hi acudia gent de tota la comarca i ho aprofitaren per reunir-se dincògnit.
Algú tustà la porta de lhostal i na Maria Ripoll abandonà els fogons.
Aina, vigila el foc digué a la jove esclava de pell bruna, cabells arrissats i ulls negres, profunds. Seixugà les mans amb el davantal i acudí a obrir.
Hola, ets tu! Passa, passa!
Bon vespre, Maria un home de físic eixut entrà a la casa.
Ara baixarà, en Pau feu na Maria, de manera apressada. Perdona si no estic gaire per tu. Prepar el sopar. El meu home vol quedar bé amb voltros.
Bon vespre, Maria un home de físic eixut entrà a la casa.
Ara baixarà, en Pau feu na Maria, de manera apressada. Perdona si no estic gaire per tu. Prepar el sopar. El meu home vol quedar bé amb voltros.
Ja me va bé contestà ell amb un riure sorneguer i saludà el vell que estava assegut en un racó de lampla sala, mig a les fosques, vora la xemeneia apagada:
Bon vespre, lamo en Miquel. Som en Blai.
Bon vespre, Blai. The conegut per la veu. Com estan els teus? I les mules, fan bonda?
Na Maria feu una ullada a lavi. El pare del seu pare havia quedat cec feia molts anys, però continuava amb lofici de llater. Trenava, amb lagilitat dunes mans expertes, la palma del garballó per confeccionar una senalla. Era la seva manera de col·laborar en leconomia familiar, «per ajudar a portar la creu», com solia dir.
Era un home de vuitanta anys fets. Cabells, els pocs que li quedaven, blancs com la neu del Puig Major de Massanella, una cara arrugada i uns ulls perduts en la llunyania que semblaven mirar cap al seu interior.
Van tirant feu en Blai, en un joc de paraules. Els temps que vivim no donen per a més.
Ben cert grunyí el vell, amb veu gairebé imperceptible. Na Maria en llegí perfectament el moviment dels llavis. Veié com arronsava les espatlles i tornava concentrar-se en la senalla que estava enllestint.
Davant el mal humor aparent de lavi, en Blai, home de confiança den Pau, amb qui havia compartit tasques en el govern municipal de la vila, es girà cap a na Maria.
Que saps a qui esperam, amb tant de secret? No nha amollada ni mitja, quan mha convidat. I supòs que per sopars no estam, si no és que hi hagi un bon motiu per reunir-nos.
Ni idea. És cosa seva. És a dalt. Colgant en Miquelet.
La dona sestigué de dir-li que el seu marit estava acompanyat de dos homes més. Així li ho havia demanat ell. Silenci, encara que fos amb en Blai.
Sí que serà grossa, la davui afegí el traginer amb una ombra de dubte a la mirada. Xerram massa... I feim massa poc.
Es torba a baixar digué ella, amb estranyesa. En Miquelet no se troba gaire bé, avui. No sé què li ha passat. Tot el dematí fora i ha tornat alterat. No me nha volgut contar res.
Vaja contestà lhome, i esclafí a riure. Crec que ho sé. Vatua! Avui dematí lhe trobat pels camps de la Pota del Rei. Ell anava amb la filla del llibreter i jo venia de la finca den Roig. Sense voler-ho mhe trobat amb la brega.
Qui sha barallat? demanà neguitosa la dona, desviant la mirada dels fogons i adreçant-se a lamic.
El teu bergantell! Li ha fotut una pedrada al fill den Bernat Corb digué en Blai amb cert aire despectiu. Lha tirat pel terra. Però no tesveris. Sha sabut defensar.
Déu meu! exclamà ella.
Fa setmanes que el den Bernat ronda la contrada amb la seva colla. Cacen els gorrions que aquest estiu han fet matx als camps de blat. En treuen uns sous. El clavari en subvenciona leliminació. I ells no deixen que ningú els faci la competència. Se veu que shan trobat amb els nins i shan ficat amb ella. És una mala peça, el den Bernat, clavat son pare.
Això no justifica una pedrada digué ella, enfadada. No me voldrà sentir, demà. El castigaré a no sortir a jugar tota la setmana.
Lúnic que ha fet el teu menut ha estat defensar-se i defensar la nina. No siguis injusta. I amb una rialla dorella a orella afegí: li ha fotut amb la fona! Vaja punteria. I no vulguis saber quin concag ha pres aquell bergant quan en Llamp li ha partit al darrere.
Amb la fona? demanà ella, trasbalsada. No magrada, Blai. No magrada gens que en Miquelet vagi amunt i avall amb la fona. Maleïda idea la de mon pare quan la hi regalà. En Pau està cansat de dir-lhi que la guardi a casa, però no li fa cas.
Tu deixal, només es protegia.
Na Maria es capficà en els seus pensaments i en els problemes que els podria portar el fill si continuava anant a la seva. Nhauria de parlar seriosament amb lespòs. Per oblidar-sen, anà fent amb els fogons, entre la gran quantitat destris de cuinar. Obrí les portes del tinell situat vora la llar on feia el menjar i anà passant plats, tassons i culleres de fusta a nAina perquè parés taula.
Com si es tractés dun dia festiu, el matí havia matat un cabrit i ara en cuinava el frit amb la sang i herbes aromàtiques. A davant hi serviria sopes amb col. Les primeres magranes de lhort i un grapat de figues servirien per finalitzar làpat.
Per a quants pos taula, mestressa? demanà nAina.
No ho sé. De moment per a una dotzena. Ja veurem si som més.
I en Xim? demanà el carreter. Que no ha de venir, avui vespre?
No. Mon pare ha quedat a Son Bordoi. Sacosta la vermada i hi manca algú per enllestir els preparatius. Si continua la calor, la setmana que ve ens posarem a recollir el raïm.
Per això el cercava, per si té feina per a mi. Avui he duit el darrer viatge de blat a moldre i puc anar amb ell a vermar.
Lhi diré. De tota manera, enguany el raïm escasseja. La vinya ja és vella i ha plogut poc. Fins ara en trèiem prou amb la nostra collita per despatxar en el celler i deixar de banda el vi que duen de València, però enguany... No sé què farem.
Na Maria Ripoll era la propietària dunes terres, les de Son Bordoi, i dun casal convertit en fonda i celler. Lhavia rebut en herència del seu primer marit, en Joan, mort a la guerra de Bugia, i ella, amb lajuda del pare i un parell desclaus, tenia cura dels negocis. En Pau, el seu actual marit, la deixava fer. Prou feina tenia ell amb els malalts.
Mestressa, ja he parat taula va dir nAina, des del fons de la sala. Voleu que faci res més?
La noia semblava contenta. Tenia un caràcter afable que, junt amb una bellesa exòtica, tot i la seva condició desclava, portava de corcoll més dun jovençà del veïnat.
Na Maria aixecà la vista de la paella i la mirà. Ho havia disposat tal com li ho havia manat, a la part central de la sala, entre les grans botes congrenyades de vi situades a banda i banda. El celler ocupava la part més baixa de ledifici de dues plantes dalçària i tenia porta dentrada tant al davant com al darrere. La davantera sobria de dia, i en caure la nit hom entrava i sortia per la portassa que donava al pati, on hi havia la pallissa. Els viatgers hi deixaven les muntures mentre durava la seva estada a la fonda.
Molt bé, ara vine. Vigila el frit! amollà la giradora amb què remenava el menjar perquè no es cremés, i girant-se a en Blai li digué: Vaig a cercar en Pau. Trob que es torba a baixar.
Mentre travessava la sala per prendre lescala, situada a laltre extrem del celler, algú tustà la porta del darrere.
Podries anar a obrir? digué ella, amb cert temor, a lhome.
Ja hi vaig! en Blai es dirigí a la porta. Obrí i parlà amb algú. Des don es trobava na Maria veié com quatre homes passaven a linterior i lamic tornava a barrar la porta.
Bon vespre, Blai saludà un dels nouvinguts, traient-se el barret dala ampla.
Uep, Francesc. Què hi fas, per Inca? demanà en Blai amb un deix destranyesa.
Havia reconegut lhome alt, rude, despatlles amples i cara quadrada que acabava dentrar. També en reconegué un altre dels tres que lacompanyaven, elegantment vestit, amb barba curosament arreglada i els cabells castanys tallats per sobre les espatlles. A na Maria, que observava a través de lampli portal que unia el celler amb el corral, tampoc no li passà desapercebut. Tot i que no lhi havien presentat, lhavia vist en altres ocasions per la fonda parlant amb el seu marit. Els altres dos entraren sense gairebé dir res, però na Maria els coneixia de sobra. Eren en Miquel Sbert de sa Pobla i lamic den Pau, en Pere Negre, de Muro.