Vatua, en Joan Crespí en persona! A tu sí que no tesperava exclamà el carreter mentre li estenia la mà. Que en preparau alguna de grossa per Ciutat?
És del que venen a parlar avui! digué una veu des de dalt de lescala. Na Maria girà la vista cap al replà, al primer pis, i veié com en Pau es disposava a baixar els graons, seguit dels dos homes que havien estat amb ell fins llavors i que portaven hores amagats, lluny de la vista dels estranys.
Els homes sacostaren a la taula i se saludaren entre ells.
Seis, seis, per favor digué en Pau, mentre es col·locava vora en Joan Crespí. Na Maria té el sopar a punt.
Mentre els homes es disposaven a seure als dos bancs situats a banda i banda de taula, na Maria manà a nAina distribuir alguns plats amb olives trencades, fonoll marí i pebres coents envinagrats per acompanyar les sopes. Després ella feu plat i lesclava els repartí entre els comensals.
Lavi Miquel saixecà de la cadira que ocupava en el seu racó i ajudant-se del gaiato travessà la distància que el separava de la taula.
Seis, padrí! nAina deixà els plats que portava a cada mà i ajudà lavi a prendre el seu lloc, a la vora den Pau.
Per als que no vos coneixeu, faré les presentacions digué en Pau, mentre un per un assenyalava els congregats. Aquest daquí és en Blai Reixac, dInca; de Pollença ens acompanyen en Martí Miret i en Joan Carrió, que fins ara esperaven amb mi a dalt; de Muro, en Pere Negre, i de sa Pobla, en Miquel Sbert. Per acabar, de Ciutat, en Francesc Colom, i qui mha demanat que ens trobàssim, en Joan Crespí. Benvinguts tots a ca vostra.
Amics! la veu potent den Joan Crespí salçà per sobre el remoreig dels congregats. Amb posat distingit, ocupant el centre del grup, shi dirigí: Gràcies per la vostra presència. Per acceptar la convidada den Pau sense més preguntes. Heu de saber que avui hi ha reunions com aquesta arreu de la Part Forana. La situació se torna insostenible. Els impostos ens ofeguen. Els creditors del regne reclamen els interessos abusius per un deute que no hem generat nosaltres. Tenim una administració atrapada per un mal governar. Ha arribat lhora de canviar el govern. Estam farts de loligarquia corrupta i del virrei Gurrea, que no actua, i de les promeses sense complir. Han de respondre dels seus actes. Hem de denunciar tot això davant del rei Carles.
Els homes escoltaven atents el paraire, mentre anaven fent amb el primer plat i ell continuava el seu parlament.
De les promeses fetes, qui millor vos ho podrà contar és mestre Pau. Ell va negociar la política de redreç en nom del regne.
Així és, Joan. Fa anys que arribàrem a un acord amb el rei Ferran i encara és lhora que algú dels seus hagi mogut un dit comentà en Pau, després descoltar en Joan Crespí.
Es disposava a continuar, però les seves paraules es veren interrompudes per uns forts cops a la porta del darrere.
Qui deu ser? demanà un dels presents, alarmat.
La millor manera de saber-ho és obrint en Pau callà i feu un senyal amb la mirada a en Blai perquè anés a obrir. Lamic es llevà. Recelós obrí el portaló i, empenyent-lo, una ombra entrà esperitada.
Tanca, tanca digué el nouvingut, alarmat. Me sembla que el cap de guaita i els seus homes me segueixen. Per sort, crec haver-los despistat.
En Blai tancà de cop i passà el forrellat per assegurar-se que ningú entrés a la casa, mentre el desconegut es descobria i mostrava la cara. Era nAndreu. Na Maria respirà tranquil·la.
Vos present el meu germà. Seu, Andreu. Com sempre, arribes tard! digué en Pau, amb un deix de retret. Seu vora en Pere, i na Maria te durà un plat. Acabam de començar. Ara ja hi som tots en Pau continuà. Com vos deia, el rei Ferran és mort i el seu hereu estranger ho desconeix tot de nosaltres. És necessari fer-li arribar les nostres demandes.
I què te fa pensar que ens escoltarà? demanà en Martí Miret. I sense esperar resposta, continuà: Són o no certes les notícies de revolta que ens arriben de València? Algú ho sap? Sembla que un grup de menestrals i pagesos shan alçat. I un dels motius és perquè el nou virrei no és valencià. Com aquí! En Gurrea és aragonès, i aquí no passa res? No debades el procurador Burgues intentà destituir-lo fa tres anys.
Alerta amb en Burgues! advertí nAndreu Casesnoves, mentre rosegava un pebre envinagrat dels que li acabava darrambar nAina i es ficava una cullerada de sopes a la boca. Si me donassin a triar entre ell i en Gurrea, no en voldria ni un ni laltre. Dirigint-se al seu veí, afegí: Passam la gerra, que aquestes sopes volen ser banyades amb vi.
Tu tot ho banyes amb vi digué en Pau.
Però el procurador ha promès atendre les nostres demandes afirmà en Joan Crespí.
Quines demandes? Liquidar el deute públic? demanà amb to irònic nAndreu, passant per alt les paraules den Pau. I creis que vos farà cas? Si és dels seus! Em feis riure. Sou massa considerat amb qui ens posa la soga al coll i després pega una coça a la mula.
Contestant a en Martí, els aixecaments a València i Castella són certs confirmà en Francesc Colom. Shan alçat en armes aprofitant que el jove rei és a Gant. Els valencians no volen un virrei que no és valencià ni els castellans un destranger que ve de Flandes. Talment nosaltres, que hem daguantar un virrei que no és daquí. Amb això the de donar la raó i serà una de les nostres exigències. Gurrea no pot continuar sent virrei de Mallorca. A més, ells han presentat demandes per males collites i epidèmies. També nosaltres les patim. O no tenim problemes amb el blat? O no tenim pesta?
Pens que la gent dInca hi podem aportar alguna cosa, a aquest debat digué en Blai Reixac. Fa anys que reclamam preus més justos per al blat. La vila no té moltes terres per conrar i hem de comprar el blat fora, cosa que ens suposa una forta despesa de les arques municipals per alimentar els nostres.
La pressió dels tributs ha provocat el descontentament, com aquí continuà en Colom. De motius en sobren. Per això cal reaccionar i és el que vos demanam, el vostre suport a la Germania.
Res no ha canviat i res no canviarà bramà lavi Miquel. No havia dit res fins llavors. Som cec, però no mut, i ara me toca parlar. Vàrem néixer pobres, som pobres i morirem pobres. Sotmesos com estam, als pobres ens han apujat els imposts de loli, la sal, la carn, el vi i fins i tot el dret de molitja, i els que més tenen estan exempts de pagar. I tot i ser recaptats a Inca, no ingressen a la nostra Universitat. Males collites i el descontrol i lespeculació sobre el preu ens obliguen a vendre la terra als voltors, que esperen, des de Ciutat, veure com nacabam essent els esclaus. I els que esperen cobrar els interessos no frisen a fer-ho. Tot shavia darreglar amb lacord a què vos heu referit i res no sha fet. Hem canviat de rei i de virrei i les coses, per als pobres, estan com sempre. Com estaven quan els forans ens aixecàrem en armes ara fa setanta anys. Jo era jove, molt jove, però en vaig viure les conseqüències. Creia, com ara creieu alguns de vosaltres, que la situació sarreglaria, però molt han de mudar les coses perquè res canviï. Ens alçàrem en armes i ens guanyaren, i vaig veure morir esquarterat en Pere Mascaró, el nostre cabdill. Què podeu fer més del que se va fer llavors?
Vos crec i vos entenc, lamo en Miquel, però ara la situació és diferent intervingué en Francesc Colom.
Vos crec i vos entenc, lamo en Miquel, però ara la situació és diferent intervingué en Francesc Colom.
Tenim la promesa den Burgues afegí en Joan Crespí. El procurador vetllarà perquè els acords sacompleixin. Lluitarem especialment per leliminació dels imposts que se dediquen a pagar els censals. I ell hi està dacord. Ens ho ha repetit en totes les reunions que hi hem mantingut. El que passa és que no ho podem fer públic. Aquí ho comentam perquè sou de confiança. Perquè sou qui haureu dencapçalar el moviment a la Part Forana. Comptam amb vosaltres per afegir les vostres viles a la revolta. Si és necessari.
Jo hi som digué en Blai Reixac. Comptau amb mi! Estic fart de veure com la gent es mor de gana mentre els senyors especulen amb el blat. Avui he fet un viatge, i més que blat el que transportava eren les restes que en altres temps hauríem donat als animals. Sí, hi podeu comptar! repetí dirigint-se a en Joan Crespí i a en Francesc Colom. I tu què fas, Pau?
Vull tenir més clares les negociacions a València i a Castella. La situació, pel que deis, és molt confusa i no crec que ens haguem daixecar en contra del rei, per molt estranger que sigui. Després de la mort del rei Martí ja fa temps que els mallorquins no tenim un rei propi. La revolta només durà sofriment. No ho sé continuà dubtós. No me refii del procurador reial. El meu germà té raó. És un escurçó amb qui cal anar molt alerta. Si vos he de donar una mà per convèncer el batle, ho puc intentar. Som amics i fa temps que ens coneixem. Ja era jurat quan jo vaig ser batle, i ara mateix tenim tractes en el negoci de la llana. No crec que actuï en contra de les demandes que presentau, però se deu al poder reial i, si no hi ha un moviment general al vostre favor, ho tindreu molt difícil perquè gent com ell se posin de la vostra part. Els Burgues sempre han mirat només pels seus interessos. Ja ho feia el pare i ara ho fa el fill, i no veig que els interessos dels menestrals, del poble, siguin els seus. No ho tenc clar. Sincerament.
Na Maria observava atenta el seu marit mentre parlava. Tenia el semblant molt seriós i això la preocupava. Sabia el que pensava. Nhavien parlat i a ell li costaria fer la primera passa. En Pau havia quedat massa escalivat del tracte sofert a la Cort. Escalivat de la paraula donada pel rei Ferran, de la qual el monarca es va desdir aviat. Temia un altre bany de sang com al que shavia referit lavi Miquel. Temia una guerra civil, una guerra entre germans. I ella shavia manifestat totalment contrària que shi afegís, que si li deia dunir-se a la Germania no comptaria amb el seu suport. Massa perillós. Ja havia perdut un marit. No volia enviudar de nou.
De cop la dona tingué una intuïció i mirà dalt de lescala que accedia al primer pis, on es trobaven els dormitoris. Hi veié com en Miquelet, assegut als últims graons, mig amagat entre els barrerons de larrambador de fusta, escoltava atent les paraules dels grans i com, en veures sorprès per la mare, saixecava de cop i entrava a la seva cambra. Na Maria li partí al darrere.
CAPÍTOL V
Setembre de 1520
En Pere Negre feia satisfet el camí de retorn a casa. Na Maria els havia comprat, a en Miquel i a ell, el que els havia sobrat del que havien portat a vendre al mercat. I no era poc.
Ja era al darrer tram. A sa Pobla hi havia deixat lamic i havia cercat infructuosament mossèn Bernat, el vicari.
Durant el viatge havien discutit amb en Miquel sobre el conflicte plantejat la nit anterior a can Pau. En Miquel nera partidari. Ell no. Prou feines tenia de treure la casa i la família endavant per ficar-se en embolics. En Pau shavia expressat molt bé.
A sa Pobla havien passat per la vicaria, tal com ho havien acordat el dia anterior, i la trobaren tancada amb pany i forrellat. Demanaren pel mossèn i ningú no els en sabé donar raó. La conclusió dels dos amics fou que quelcom inesperat havia entretingut el vicari. Els comptes den Pere eren passar-hi de nou lendemà. Tot era poc per tal devitar la picada fatal dels moscards. I ell encara tenia tres fills sans. Lencens no evitaria la malaltia den Joan, però podia evitar que els altres hi caiguessin.
Abans del migdia en Pere era a tocar de casa. Arribava a punt per al dinar, tal com havia quedat amb na Jerònima. Portava queviures comprats amb part dels diners guanyats amb la venda dels animals. El necessari per passar un parell de setmanes. Una altra part dels doblers serviria per pagar part del deute al baró.
Mirant les cases des del turó per on passava el camí, un detall quasi imperceptible el feu canviar dhumor i el preocupà. Quelcom no rutllava a Son Pelat.
Sestranyà que en Tord, el gos, no li sortís a camí, bordant i perseguit per la petita Francina, com feien sempre que sentien la remor de les rodes del carro sobre les pedres de la via.
Just entrar a la clastra, des del portell de la tanca de pedra que lencerclava, trobà en Tord inert a terra, lligat amb una corda al lledoner. Tenia el cap obert, tot ensangonat. En apartar la vista de lanimal, rere la gran soca de larbre que li tapava el portal de la casa, observà en primer terme el cos de na Francina estirat a terra. Uns metres més enllà hi havia el dun dels fills bessons, nAntoni, amb un tall profund a la gola. Laltre, en Sebastià, restava a la vora del portal, dret, nuu, lligat de mans a lanella de ferro on ell solia fermar el mul. Na Francina i en Sebastià devien haver mort per mor dels dards de ballesta. La petita en tenia un de clavat a lalçada del cor, que la traspassava. En Sebastià, en canvi, en tenia tants que no es podien comptar. Tots tres semblaven animals abatuts per sorpresa, caçats un a un abans que poguessin refugiar-se dins la casa.
El cor no donava crèdit al que veien els ulls. El cap li feu mil voltes abans no va ser capaç de prendre consciència del que havia succeït. Un mareig el dominà i, amb la respiració entretallada, se sentí defallir. Les cames no aguantaren el pes del cos. Feu un gest en laire cercant quelcom on aferrar-se i en no trobar-ho es desplomà a terra. Desesperat, enfollit, alçà un puny al cel i sentí un profund dolor al pit, com si una mà invisible de ferro roent intentés arrancar-li el cor i les entranyes. Maleint-se. Sentint-se profundament culpable per haver-los deixat sols a casa, ni que fos només una nit. Cridà, mentre sarrossegava en direcció al primer cos, un a un els noms de cada un dels quatre fills i el de la dona.
Francina! Joan! Toni! Sebastià! Jerònima!
Sols obtingué silenci com a resposta. Un silenci sepulcral.
Traient forces del més profund del seu ésser, reuní els cossos al seu voltant. Assegut a terra els contemplà, els tocà. Acotxà els cadàvers com qui agombola un nadó desprotegit. Sembrutà les mans amb la sang presa dels infants sense vida. Plorà desconsolat i bramà fins que la gola lofegà i el dolor lobligà a restar mut.
Arrabassà els dards dels cossos inerts. Amb en Sebastià shi havien acarnissat més que amb els altres. Com els romans al Sant. Els assassins coneixien la família.
Llavors se nadonà. Com era possible no haver-ho fet fins llavors? Faltaven els cossos de la dona i del fill gran.
Es posà dret, entrà a casa i trobà na Jerònima estesa a terra, vora la llar de foc apagada. Nua, violada! Blaus per tot el cos fets per una bèstia cruel i sanguinària. La sang presa que envoltava el tall de la gola deixava clar que els fets havien tingut lloc el dia anterior. Les cames li feien figa. Tot ell sesbaldregà davant tanta crueltat. Sabraçà al cos sense vida de la dona, el besà amb desesperació, lacaronà i intentà tapar-li la nuesa amb les robes esqueixades que hi havia a la vora. De terra estant veié el cos den Joan, mort, allargat, bocaterrós, ocupant el tram central de lescala que anava fins a les habitacions dels primer pis.