Llavors se nadonà. Com era possible no haver-ho fet fins llavors? Faltaven els cossos de la dona i del fill gran.
Es posà dret, entrà a casa i trobà na Jerònima estesa a terra, vora la llar de foc apagada. Nua, violada! Blaus per tot el cos fets per una bèstia cruel i sanguinària. La sang presa que envoltava el tall de la gola deixava clar que els fets havien tingut lloc el dia anterior. Les cames li feien figa. Tot ell sesbaldregà davant tanta crueltat. Sabraçà al cos sense vida de la dona, el besà amb desesperació, lacaronà i intentà tapar-li la nuesa amb les robes esqueixades que hi havia a la vora. De terra estant veié el cos den Joan, mort, allargat, bocaterrós, ocupant el tram central de lescala que anava fins a les habitacions dels primer pis.
Nooooo! cridà, intentant ofegar els fets amb un crit. Com pot ser? Qui? Qui ens vol tan de mal?
Damunt la taula de la cuina hi veié un pergamí que no tenia vist dabans. Havia de ser un missatge dels assassins. No el llegí. No en sabia.
Passà les hores següents plorant, abraçat als cossos sense vida. Els crits donaren pas al silenci. Un silenci profund, abassegador. Com un profund avenc el fons del qual mai no ha vist la claror del sol i dins el qual lhome cregué perdre-hi el seny.
Amb la boca entreoberta i la mirada perduda passà la nit a recer, acompanyant els seus, espantant amb la mà el núvol de mosques que brunzejaven al voltant dels cossos. A trenc dalba decidí donar-los sepultura. Cavà cinc fosses a lhort situat rere la casa. Cinc creus restaren com a testimoniatge. A part, colgà en Tord, lanimal fidel.
En finir la dolorosa tasca, entrà a lestable i de dins la menjadora de la mula, sota la palla, arrabassà una post i en tragué dun doble fons, una funda de pell, gairebé de tres quarts de la seva alçada, i una bossa plena. Totes dues eren de cuiro adobat i tractat per tal devitar que la humitat no en fes malbé el contingut. De la funda, que va obrir per un dels extrems, en va treure, després de desfer la llaçada, una espingarda.
Lacaronà amb el palmell de la mà per comprovar-ne lestat de conservació.
Dins la bossa hi guardava diversos estris, necessaris per a la fabricació i transport de la munició. Un flascó més gran, on guardar la pólvora per recarregar larma, i un flasquillo, més petit, que contenia la pólvora més fina, la de més qualitat, per a lesquer. També en tragué una bandolera de cuiro amb dotze saquets plens cada un amb una bala i la quantitat de munició justa per a cada càrrega de lespingarda, que penjaven col·locats un a un al llarg del talabard i el cinturó.
Del fons de la bossa en tragué els darrers elements: un motlle en forma de tenalles acabat amb una cassoleta on fondre el plom per fabricar les bales, una barra de plom i uns metres de metxa feta amb corda de lli impregnada de salnitre.
Sortí de lestable i entrà a la casa amb larma i els estris. Els havia portat damagat de la guerra de Bugia, on havia servit a les ordres del virrei Gurrea. Contravenint un edicte del lloctinent sels havia quedat. Alguns menestrals, dels cridats a milícies, havien decidit no tornar les armes de foc que sels havien lliurat a linici de la campanya. Se les havien apropiat a compte dels molts jornals que el virrei els havia quedat a deure. Consideraven de justícia cobrar part del deute amb unes armes que, arribat el moment, els ajudarien a defensar-se dels atacs enemics. Tant de moros com de bandejats.
La dona li havia prohibit tenir-la a casa i li havia fet prometre que la tornaria. Na Jerònima no volia armes «que carrega el diable i llancen foc per la boca» a prop dels infants. I ell mentí. La guardà, amagant-la entre la palla de la menjadora, al racó menys humit de la casa, don sols la treia quan la família no rondava per la casa, per contemplar-la, greixar-la i comprovar si les bales i la pólvora es trobaven en bon estat.
La seva era diferent a les escopetes i arcabussos lliurats a la milícia mallorquina. Menys pesada i amb més precisió de tir. Una arma especialment bella. Tenia la culata de fusta de cirerer realçada amb incrustacions dos i decorada amb plaques de plata cisellades. El canó, més llarg de lhabitual, li permetia encertar el tret des duna distància més llunyana. Que fos seva era fruit de la casualitat. I de la bona sort. Duna topada amb lenemic en el camp de batalla. El corsari errà el tret i ell el fitorà amb la pica que portava. El travessà. Lespingarda li cridà latenció de seguida. Era diferent a les que utilitzaven les tropes mallorquines. Després de rematar-lo, li prengué larma i el corretjam on duia la munició. Botí de guerra.
De poc els havia servit, als seus, pensà en Pere, tenir-la amagada als estables. A partir de llavors seria diferent. No sen separaria ni un moment. Si algú pretenia llevar-la-hi, ho pagaria amb la vida.
Un cop dins la casa entrà a la botiga. Buida. On en temps de bonança hi havia hagut la perxa amb botifarrons, llonganisses i sobrassades, o els prestatges amb ametlles, figues seques, fruites i pans, dun temps ençà sols hi havia una buidor gairebé absoluta.
De la llenca més alta, amagats sota una tela de sac, en baixà tres recipients, cadascun dels quals tapat amb un drap i fermat amb un cordill per tal que no shi escolessin impureses. Un a un els portà al pedrís de la clastra, sota una ombra. Anà fins al coll de la cisterna i desenganxà el poal de fusta de la corda embarriolada a la corriola. Cubell en mà, entrà a la sala on guardava els estris de conrear i prengué dos cubells més. Un era ple de figues, secallones i corcades, que els al·lots havien recollit el dia abans. En aquell moment pensà en lanimal tancat dins la soll. El porc que engreixaven per fer matances el desembre. Lanimal hi era. Tancat. Li estranyà que els assaltadors no lhaguessin robat. Era una peça valuosa en època de canòcies. Abocà les figues a la menjadora i tornà al pedrís, on havia deixat els cubells. Pensà que abans de partir lhauria de matar. En trauria menjar per a un parell de setmanes.
Estava disposat a repetir el que havia après a la guerra. En els moments de calma, entre combat i combat, larmer els ensenyà a fabricar la munició, i això mateix faria. Tot i que havia retornat de Bugia amb una certa quantitat de pólvora i bales i en tenia el corretjam ple, «els dotze apòstols», com els anomenaven, no era suficient per al que planejava. Durant els últims anys shavia proveït dels elements necessaris per fabricar la pólvora i del plom per a les bales.
Dels recipients en mesurà el contingut, feu les mescles precises i les treballà el temps necessari. Així li havien ensenyat que es fabricava la pólvora i així ho feu ell. Ni més ni menys.
Shavia fet de nit i necessitava descansar. Entrà a la casa, prengué un rosegó de pa que trobà damunt la taula. Fou el seu sopar. Pujà a la sala i es colgà al llit. A lendemà es llevà abans no cantés el gall i es posà a remenar el tercer cubell. Al migdia ho tenia tot enllestit. Sols faltava humitejar la pasta resultant i tenir-la premsada el temps necessari.
Durant lespera entrà a la cuina. Li costà fer-ho. Una doble visió, terrible, se napoderà. Per un moment li semblà que na Jerònima entrava pel portal, i immediatament la tornava a veure a terra, estesa, violada i assassinada per una colla de canalles. Superant-ho per moments, encengué la llar on solien cuinar, es despullà de la camisa ensangonada i la llançà al foc. Preparà els estris per fondre el plom. Posà el motlle de les bales i el cassolí sobre la flama, hi abocà part de la barra de plom, tallada en llenques, i esperà que es fongués. Un cossi amb aigua li permetia apagar la brasa. Una i altra vegada, fins a fabricar una trentena de projectils.
La feina li portà hores, però tant li era. No tenia res més a fer. Parava quan es cansava, per menjar o beure, i continuava la tasca.
Després arribà el moment de matar el porc. Prengué lacorador i tornà a la soll. Agafà el porc, el fermà de potes, el llançà a terra i li ficà la ganiveta al coll. Deixà que es dessagnés. A poc a poc esventrà lanimal i es preparà uns bons talls de carn per sopar. La resta la deixà penjant duna perxa dins la botiga, lluny de rates i mosques. Aquell vespre, sol, sopà com feia dies que no menjava.
Sols restava deixar eixugar la pólvora i que es compactés. Les galetes resultants les passaria per uns cilindres que capolarien la pasta endurida. El resultat del procés seria la pólvora necessària per carregar i disparar lespingarda contra els assassins de la seva família. Ho feu lendemà.
Quan des del portell de la clastra es girà per última vegada per mirar les cases de Son Pelat, tenia els ulls humitejats per les llàgrimes. Allà, un dia, tot i les mancances, havia estat feliç. Allà, també, havia acabat per patir fins a la desesperació. Donà el darrer adéu als seus. No hi tornaria mai més.
Lenvaïa un sentiment de pèrdua absoluta. De saber que mai no recuperaria la gent que havia estimat fins llavors. Es venjaria. I estava disposat a morir en lintent.
Perduts per sempre, volia mirar als ulls la bèstia que havia dut a terme aquell crim abans darrancar-li, amb les dues mans, les entranyes abans lúltim fil de vida labandonés. Ho desitjava amb tanta força! Era lúnic motiu per continuar viu i no penjar-se amb una corda de lembigat de la casa.
Sortí al camí sense saber del cert on anar. Sols sabia que no volia restar més temps rodejat dels seus morts mentre no els hagués venjat. No podria descansar en pau mentre no sen dugués per davant a qui havia ocasionat aquella bàrbara carnisseria. Abans de partir havia pres el pergamí de damunt la taula. El primer que calia era trobar algú que sabés de lletra perquè lhi llegís.
Marxava muntant el mul ensellat, carregat amb els queviures comprats el dijous a Inca i amb part de la matança del porc. El que pogué ficar a les beaces. Rere deixava el carro abandonat enmig de la clastra i les poques pertinences que li restaven. No volia saber-ne res. Que fossin per a qui les volgués. Ell, per portar a terme la missió que shavia proposat en tenia prou amb el que duia al damunt.
CAPÍTOL VI
Setembre de 1520
En Pau entrà a la cambra situada a la segona planta de casa seva, on la família tenia les habitacions. Na Maria Ripoll i ell ocupaven la sala gran. En Miquelet i lavi Miquel hi tenien una habitació més petita. Les del primer pis les ocupaven els hostes, i a la planta baixa shi trobava el celler, on despatxaven el vi i sutilitzava com a fonda, la cuina, el corral, mig cobert per un emparrat, lexcusat i lestable per a les bèsties, una habitació per a nAina, lesclava, i la cambra dels llibres, on en Pau atenia els negocis de la llana i els pacients i es dedicava a lestudi i a la lectura. Des del corral saccedia a través duna portassa al carrer posterior, el del Born, per on sarribava al camp de lOca, on tenien lloc les justes i els jocs i la milícia sexercitava en lús de les armes. Lentrada principal donava directament des del carrer al celler.
Dins la cambra, el llum doli que portava il·luminà un gran llit de fusta dolivera, amb cobricel virat blanc i blau, on es trobava el cos de la seva dona. Semblava adormida.
El llit ocupava el centre duna sala àmplia, amb embigat gruixut de fusta de nord. A banda i banda unes pells de cabrit, adobades, servien destores. Una taula situada sota la finestra, una cadira, i dues caixes de noguer, bellament tallades amb figures florals, on na Maria guardava la roba de tots dos, juntament amb lespasa, completaven el mobiliari. El finestral era obert per deixar trascolar la llum tènue de la lluna i refrescar lestança.
Intentava moures amb sigil per no despertar-la. La dona jeia vestida amb una camisola de lli brodat i es tapava els peus únicament amb un llençol.
Com se troba? demanà ella, mentre es girava i el mirava amb ulls interrogatius.
Fotut, molt fotut. Com vols que se trobi? contestà lhome, amb cara de profunda preocupació. Col·locà el llum sobre la taula, sassegué a lespona del llit i lentament es despullà, deixant la camisa a la cadira, mostrant el tors robust i posant els peus descalços sobre la pell que li servia destora. Pensava que dormies.
Na Maria feia hores que havia pujat a les habitacions.
No puc dormir feu ella.
I en Miquelet, dorm?
En pujar lhe guaitat. Pensava que els crits den Pere lhaurien atemorit i en canvi dormia plàcidament respongué ella, amb una certa inquietud a la veu.
En Pau havia quedat al celler acompanyant lamic. En Pere havia fet llarg amb el vi, i quan na Maria els deixà per anar-sen al llit el pagès ja no saguantava dret.
Havia intentat agombolar-lo. En va. Perdre el món de vista era el millor que li podia succeir. Asseguts als bancs, recolzat a la taula, havia escoltat com en Pere li narrava, entre sanglots, gemecs i renecs, el patiment dels últims dies. Des que shavien reunit en aquella mateixa sala amb en Joan Crespí. I tot i que en Joan els havia instat a unir-se a la Germania, cap dels dos no ho havia acceptat. Pensaven que la violència no els conduiria enlloc. Així li ho havien manifestat. Què podia dir ara a lamic? Quan jurava i perjurava, a crits i a tots els que el volguessin escoltar, que es venjaria dels assassins de la seva família. Fos qui fos.
Prostrat pel dolor i lofuscació, lhavia emprès a cops de puny amb la robusta taula del celler i per poc no lhavia esfondrada. Amb el dolor físic volia amagar el mal de lànima, i si aquesta ja feia dies que se li havia trencat, la mà seria més bona de curar. Emblavida i inflada, li havia posat un ungüent preparat a la seva petita botiga i la hi havia embenat amb una tela fina.
Amb els ulls envermellits, llagrimosos, encesos de ràbia per un odi profund envers els assassins, després de prendre el beuratge que li havia administrat, en Pere aclucà els ulls i sadormí. En Pau el deixà al celler amb la companyia vigilant de nAina, i amb la promesa que, si reaccionava de mala manera, el cridaria de seguida.
Dormim, Maria, i demà serà un altre dia digué en Pau, amb un deix de resignació.
Com vols que dormi? la dona, espantada, sincorporà damunt el llit i hi quedà asseguda. En Pau observà la mirada greu. Just pensar el que ens ha contat en Pere! Mha escarrufada tota. Déu meu! Segur que el podem deixar sol? Tem que no faci una bestiesa.
De motius no nhi falten exclamà ell, amb ràbia, tombant-se perquè la dona no veiés que plorava. Li he donat llet de cascall. Farà que dormi unes hores. A més, no lhe deixat sol. NAina, la teva esclava, ha volgut vetllar-lo.
NAina? Però si se nha anat a jeure abans que jo digué na Maria, estranyada.
Se veu que rondava pel corral murmurà en Pau, entristit. En sentir que li recomanava que dormís unes hores ella ha entrat al celler i sha ofert a fer-li una estona de companyia.
Pobre Pere. Com pot haver-hi gent tan malnada? digué la dona, amb llàgrimes als ulls. El que els han fet no té nom.
He dit a nAina que em cridi daquí a unes hores. No vull que quedi sol. No men refii. Pot fer qualsevol desbarat. Hauries dhaver vist amb quins ulls el mirava nAina! Semblava com si el dolor den Pere fos el seu.