He dit a nAina que em cridi daquí a unes hores. No vull que quedi sol. No men refii. Pot fer qualsevol desbarat. Hauries dhaver vist amb quins ulls el mirava nAina! Semblava com si el dolor den Pere fos el seu.
Com el de tots aquesta nit. Després del que ens ha contat no sé si podré adormir-me digué ella.
Tot i ser lesclava, la família considerava nAina una més de la casa. En Xim, el pare de na Maria, les havia comprat, a ella i a la mare, al mercat desclaus de Ciutat pocs dies després dhaver desembarcat duna nau de cors que les havia capturat a la costa de Barbaria. Era una criatura de pit i per aquest motiu el pare de na Maria Ripoll sentendrí i decidí quedar-se amb totes dues. Pagà més del que havia previst, però estava segur que tot i ser esclaves mores feia una obra de caritat cristiana. No separar-les feu que na Fàtima li restés profundament agraïda fins al dia que morí, deu anys enrere, víctima dun brot de pesta que fuetejà Inca. El mateix brot que semportà també nErmersenda, la primera dona den Pau, i la filla de tots dos.
I està segur que ha estat la gent del baró? demanà ella, inquieta.
No. No en pot estar segur. No els hi trobà ni hi trobà cap indici digué vacil·lant, mentre sacabava de desvestir, traient-se els pantalons. Excepte un estrany missatge: «Pac qui deu».
Pac qui deu? Què vol dir, Pau? una expressió de preocupació aflorà a la cara de la dona.
Precisament és el més estrany. «Pac qui deu» és una de les proclames amb què la Germania ha omplert Ciutat de pasquins en veure la mirada de desconcert de na Maria, puntualitzà: Exigeixen que es cobrin els deutes contrets per loligarquia, que tant ofeguen la hisenda pública. Mentre els senyors sen veuen lliures, el poder reial no fa sinó augmentar els impostos als més humils, fins a escanyar-los.
Hi hagué un moment de silenci.
I què té a veure amb en Pere i la seva família? demanà na Maria, vacil·lant. Tu mateix digueres que en Pere no shavia mostrat gens partidari de sumar-se a la Germania.
No ho sé. Tant de bo ho sabés! sexclamà ell. Cert és que pot referir-se a mil qüestions i continuà, dubitatiu: tot i que mensum que es tracta duna revenja per un deute no pagat. Així li ho he dit i ell mha contestat que de deute només en té un i és amb el baró de Pedraforta.
Per un deute tant de mal? sexclamà ella, indignada.
Li deixà doblers perquè li compràs son Pelat. Un maleït tros de terra que no dona ni per viure! Saprofità den Pere. No sap llegir i li feu signar les escriptures sense saber què hi posava.
Però I son Pelat que no era del baró?
Ho era, i lobligà a comprar-lo amb amenaces. Lhauria tret de les terres on havia treballat tota la vida, com a estadà. Potser ara el baró pretén cobrar els interessos amb sang.
Això és robar! digué ella, amb to indignat i posat greu, mentre es removia damunt el llit. I assassinar! Quina culpa en tenien els fills? Pobres criatures!
En Pau va veure com els ulls de la dona espurnejaven de ràbia.
Efectivament, i no mestranyaria que el baró li hagués enviat la seva banderia. Pel que mha comentat, no és la primera vegada que lamenacen. Aquest cop, però, han anat massa lluny en Pau, despullat, es ficà al llit vora na Maria i es tapà amb el llençol. Diu que demà dematí partirà cap a Ciutat.
Que ho denunciï al cap de guaita va dir ella.
Li ho he comentat. Diu que no en traurà res en Pau arrufà el front. Que el baró el té comprat i jo el crec molt capaç.
Així... Quina esperança li queda? feu ella, mirant-lo amb expressió inquisidora.
Molt me tem que cap. No vol caritat. Sols justícia digué en Pau, amb irritació. I se la prendrà amb sa pròpia mà. No vulguis saber com sha posat en llegir-li lescrit del pergamí: «Pac qui deu». I el més fotut és que els crec capaços a tots dos de qualsevol bestiesa. En Pere està massa ferit per enraonar. Ha perdut el senderi i no té res a perdre. I el baró... es returà, vacil·lant i hi afegí amb cínic menyspreu: El baró és un animal sense entranyes. És traïdor, covard, lasciu. Quan mha dit el que es trobà en arribar a casa me creia que sen fotia. Lhe vist tan sencer al principi, quan ha entrat per la portassa, que mai no hauria pensat el que mha explicat. Després sha enfonsat.
I tot succeí mentre estàveu reunits aquí, per arreglar el món. Valgam Déu! sexclamà ella. Na Maria estava realment alterada.
No podem descartar res digué en Pau amb un posat de preocupació. La matança també podria tenir la intenció datemorir els que estan decidits a tirar endavant les demandes davant el virrei.
Si és així, Pau, no vull pensar quins perills ens rodegen. Mhi neg, o tornaré boja una esgarrifança li estremí el cos. En qualsevol moment poden venir per nosaltres. Sem regira el ventre just de pensar-ho.
Per la cara que feia semblava que la dona estigués a punt de posar-se a plorar. En Pau sadonà de les pors de la dona i girà la conversa.
Però no crec que aquest en sigui el motiu. Quan ha arribat, el primer que ha fet ha estat mostrar-me el pergamí. Volia saber què hi posava. En llegir-lo, ha estat uns instants en silenci i a continuació ha marxat duna revolada.
Na Maria es tornà a jeure al seu costat, amb el cap recolzat al braç dret, girada, mirant com sestenia en les explicacions. En Pau veié com els ulls color avellana de la dona eren a punt de vessar les llàgrimes. Malgrat tot, continuà.
Per sort nAina feinejava vora nostre i lhe fet seguir en Pau intentava excusar-se davant la dona, però sobretot davant ell mateix. No sen sabia avenir. Jo tenia en Llorenç Baster en plena intervenció. Li arrabassava lextremer. Sen queixava des de feia dies i no el podia deixar amb la feina a mitges. No suposava que en Pere faria el que ha fet.
He sentit crits digué ella. Despatxava al celler i ens hem pensat que era al carrer. No hem suposat ni per un moment que fos en Pere.
Cridava enfollit. Ha sortit de la sala de cures, ha entrat a la pallissa i nha sortit espingarda en mà. Tho imagines? demanà en Pau a la muller. Lha tenguda amagada tots aquests anys! Des que tornàrem de Bugia. Jo ja ni ho recordava, que lhagués portada. El que mestranya és que laltra nit, quan algú mencionà el tema de les armes de foc, ell no digués res.
Potser no volia que els altres sabessin que la tenia digué ella, dubtosa. Si no feia comptes unir-se a la Germania, potser pensà que la hi farien lliurar. I la volia per ell.
No només va ser ell qui la dugué i no la donà als homes del virrei. Molts no la tornaren a canvi dels jornals que encara els deu per haver anat a Àfrica, malgrat els anys passats. Maleïda guerra! cridà en Pau pegant amb la mà plana sobre el matalàs. No hi havíem perdut res, a Bugia, i hi vàrem perdre tant!
Es tombà cap a na Maria. Un núvol havia enfosquit els ulls de la dona. Recordà els companys morts en terra africana i en especial en Joan, amic seu i primer marit della. Es feu un silenci. Tots dos sabraçaren fins que ella li digué:
No hi ha dia que no hi pensi. I no hi ha dia que no beneeixi que tu siguis aquí. Amb mi i amb en Miquelet.
En Pau acostà la cara a la de na Maria, lacaronà amb la punta dels dits i es besaren.
També jo agraesc viure amb tu i amb... el nostre fill.
En Pau acostà la cara a la de na Maria, lacaronà amb la punta dels dits i es besaren.
També jo agraesc viure amb tu i amb... el nostre fill.
Quan han tornat del carrer nAina mha contat què havia passat la muller prosseguí amb la narració de com havia viscut aquells moments. He sentit crits al corral. Despatxava al celler i he sortit a veure què passava. Lhe trobada asseguda al terra, vora el portal, arronsada i tan esverada! No sabia si li havia succeït qualque cosa. Mha dit que en Pere havia comparegut dimprovís i que havíeu parlat. Que ha marxat, tot esverat, i que lha seguit a la carrereta, fins a la casa del baró de Pedraforta. Que a la vista duna munió de gent que shi ha congregat a tafanejar, ha cridat un cop i un altre el seu nom, maleint-lo i amenaçant-lo una i mil vegades. Se veu que els criats del baró eren dins la casa i han sortit armats amb pals i amb ganes de gresca, per dir-li que el senyor no era a casa. Que feia dies que no era per Inca, que callàs i que tornàs per on havia vengut.
Mala gent, la del baró afirmà en Pau. En conec un parell i sé com se les gasten. Sembla que agafa al seu servei la gent més malparida. No van de verbes!
Idò ell, lluny de retirar-se, sha entestat que havia de ser allà dins. Lenrenou ha estat gros quan en Pere els ha encanonat. Per sort nAina, en veure-ho, shi ha acostat, se li ha penjat dun braç i a estirades i amb bones paraules i molt de coratge ha aconseguit que deposàs lactitud i entràs en raons. Han tornat al celler. Lha fet passar a la sala de llibres i allà han esperat fins que has tornat.
Havia sortit a cercar-lo. No el veia per enlloc fins que he sentit contar a una gent el que passava a cal baró. He vingut a la carrera i els he trobat tots dos tancats a la sala.
Lensurt ha estat grosdigué ella, ara ja més reconfortada, entre els braços den Pau. Només dimaginar-mho. Si el baró arriba a ser a casa els seus homes li fan la pell.
Per això ella deu haver volgut quedar al costat den Pere i ha insistit que jo pujàs. La teva esclava té un do especial per tractar amb la gent.
Ajagut, abraçat a la dona, es mirava na Maria amb ulls plens de desig. Tot i el dolor per un amic que es removia gairebé desesperat al pis de baix. Ell es delia pel cos de la dona. Aquella mitja cabellera castanya retallada per damunt les espatlles, aquells ulls marrons clars, aquells llavis molsuts i sensuals amb dues dents que li sobresortien lleugerament quan somreia. Aquella dona que senervava contra les injustícies. La mirava i la desitjava malgrat la situació.
Què fas comptes fer ara? Què podem fer per ell? demanà la dona, preocupada.
No queda més remei que baixar a Ciutat feu en Pau, pensatiu. Demà dematí anirem a veure el cap de guaita. El conec i crec que com a mínim no intervendrà en contra den Pere, cosa que no puc assegurar del dInca. Hem de denunciar el crim. Després ja veurem què passa. Així el cap de guaita estarà advertit per si en Pere en pretén alguna de grossa. Després el millor que podem fer és posar-ho en mans del veguer forà. Jo men faré càrrec de les despeses si és necessari. Qualsevol cosa abans no vulgui prendre la justícia per la mà i algun dels bandejats del baró acabi matant-lo.
Sagombolaren un vora laltra. La veu den Pau es convertí en un murmuri. A ella li agradava que ell la prengués entre els braços i ell ho sabia. Sacaronaren, més tranquils ja. Ell sentí lalè càlid de na Maria i la besà al coll. Un bes dolç, sense presses. Notà com se li eriçaven tots els pèls del clatell. Lensumà. Li agradava lolor que desprenia. Li acaricià els pits per sobre la camisa de dormir i ella es deixà dur mentre es girava per somriure-li. Ella es llevà la roba, la llançà al terra i quedà nua com ell. Les seves mans aspres solcaren la pell càlida de na Maria. El cavalcà i feren lamor fins altes hores de la matinada, quan quedaren retuts i sadormiren, malgrat lensurt del dia, plàcidament.
El sol entrava per la finestra, que havia restat oberta tota la nit. Algú tustava a la porta amb insistència.
Mestressa, senyora! Obriu, aviat!
En Pau es despertà amb els crits de laltra banda de la porta i amb la mà sacsejà lleugerament lespatlla de na Maria, que dormia al seu costat.
Maria, desperta. Crec que és nAina. Toca a la porta. Ves a veure què vol amb tanta urgència.
Ella saixecà, es vestí amb la camisa que tenia pel terra i anà a obrir la porta de la cambra.
Se se se nyora des del llit en Pau sentí com nAina quequejava entre sanglots. En Pere En Pere ha fuit, no el trob enlloc i fa mitja hora que el cerc.
CAPÍTOL VII
Febrer de 1521
El silenci duna nit fosca de començament de febrer es va veure interromput pel sotragueig dunes rodes de carruatge sobre el carrer empedrat de la ciutat.
Assegut al pescant vora el conductor, embotit sota un barret dala ampla i abrigat del fred per una capa gruixuda, en Rafel, un home rabassut, despatlles amples i braços corpulents, vigilava qualsevol moviment estrany.
El cotxer avançava ràpid pels carrers lleument il·luminats. Sabia on anaven. Tenia ordres molt precises. El baró, al servei de qui feia més de deu anys que treballava, havia estat molt clar al respecte. Es dirigien al palau que mossèn Burgues, el procurador reial, tenia al born de Ciutat.
Abans, però, shavien aturat davant la taverna de lOca, vora la Porta Pintada. En Rafel, cap de la banderia del baró, havia baixat del pescant i entrat a la taverna. Recelós, amb la mà a lempunyadura dos de lespasa que penjava del costat dret del cinyell. Era mengo. Feu una ullada a lestança no gaire il·luminada. Cinc persones locupaven. La tavernera, una dona que aparentava més anys dels que en realitat devia tenir, i un parell dhomes joves que bromejaven de manera grollera amb ella. Tots tres emmudiren en veurel entrar. Quedaren mirant-lo. Unes taules davant seu, un home de cabells, els pocs que tenia, llardosos, amb la mirada perduda envers la gerra de vi que tenia al davant. En un racó fosc de la sala, un indret discret, rere la llar de foc, un individu solitari amagava la cara de les mirades curioses sota una caputxa, i en Rafel pensà que era qui anava a cercar. Shi acostà.
Venc de part del baró digué en Rafel amb to esquerp. Supòs que sou vós, qui he de recollir. Ell és fora, al carruatge.
Jo mateix. Partim? digué laltre, alçant-se sense atendre resposta i deixant dues monedes sobre la taula per pagar el vi consumit.
Sortiren al carrer. Tots dos pujaren a linterior del carruatge. El nouvingut i el baró se saludaren breument i de seguida aquest pegà dos tocs al sostre de la caixa amb la vara que sempre portava a la mà. El cotxer reinicià la marxa. Aquest cop en Rafel ocupava un lloc dins el carruatge, al costat del nouvingut. El baró no sen refiava i per seguretat volgué que el capità fos a la seva vora.
A recer, ocupant els seients folrats de setí grana, gairebé a les fosques, amb la tènue claror duna petita làmpada que es balancejava al ritme dels sotracs, tots tres feren la resta de camí sense dirigir-se gairebé la paraula.
En un moment determinat oïren com el cotxer manava als animals que saturessin. Des de lexterior alçaren la cortineta de cuir que cobria els finestrons per escodrinyar linterior. Entre tenebres no es distingien els ocupants del carruatge i una veu els demanà que sidentifiquessin, però abans algú no digués paraula el soldat que guaitava pel finestró reconegué el noble.