Ah, sou vós! Passau i disculpau-me. No havia reconegut el carruatge digué el cap de la guàrdia. Tenim ordres de no deixar passar qui no hagi estat expressament convidat a la festa.
En Rafel, aprofitant laturada, sortí de la caixa a fer un cop dull. Lambient semblava tranquil, però la seva missió era desconfiar de tot i de tothom. Per a això li pagava el baró. El cap de la guàrdia es dirigí a la porta per on els carros accedien a ledifici i amb la mà plana copejà sobre la robusta fusta com a senyal perquè obrissin. El carruatge passà sota el gran portal de mig punt de lentrada. En Rafel ho feu a continuació. Una porxada oferia aixopluc abans daccedir al pati, des don sascendia per una escala ampla amb graons de marbre, vorejada per una barana pulcrament tallada en marès de Santanyí, al primer pis. A banda esquerra, dos portals donaven entrada a les sales ocupades pels criats. Al front, un arc escarser gravat amb lescut dels Burgues als capitells permetia laccés al patí. Més enllà, a lenfront, dos arcs més eren lentrada a les cotxeres del palau.
Un cop a linterior, ben il·luminat pels fanals de ferro forjat que penjaven dels murs, en Rafel sapropà al carruatge i abans dobrir la porta col·locà els graons de fusta que hi havia a la vora perquè els dos ocupants poguessin baixar més còmodament. Sobretot el seu senyor, el baró, un home gras, de mitjana estatura, amb una papada que no deixava veure el coll, a qui semblava que a cada passa que feia li costava respirar i que esbufegava contínuament pel pes excessiu que desplaçava. Just el fet de pujar una escala li suposava un gran esforç. En Rafel li oferí un braç de què penjar-se i pujar les escales al primer pis.
En Josep de Pedraforta era lúnic que portava la cara, rodanxona, al descobert. Els seus dos acompanyants anaven tapats. En Rafel amb el barret dala ampla i el personatge misteriós amb la caputxa de la capota negra que laïllava de les mirades curioses dels criats i soldats que en aquell instant es trobaven al pati.
El majordom, un home alt i acanyat, vestit de manera austera amb pantalons i camisa negra de mànega ampla, els esperava al replà de lescala, just davant de la porta dentrada a les sales, amb un somriure sorneguer que no passà desapercebut a en Rafel, segurament en veure els esforços daquella bolla de greix pujant lescala aferrada al seu braç.
Avisa el teu senyor que el baró de Pedraforta és aquí digué el noble amb les galtes enceses.
Així ho faré, mossèn lassistent feu una reverència. I qui he danunciar que vos acompanya? demanà, dirigint-se de manera interrogativa als qui encara anaven coberts davant la mirada encuriosida del majordom. Veig que és gent armada digué el servent de la casa dirigint-se al baró i mirant de reüll en Rafel.
És cert, tal com pertoca a un capità de la meva banderia digué el baró amb to sardònic. Si no, per a què el voldria?
Tenc ordre expressa que les armes shan de deixar a lentrada feu amb un gest, advertint que larma li fos lliurada. El procurador no vol gent armada a linterior de les seves habitacions.
Res ha de témer mossèn Burgues. Ni de mi ni de qui macompanya. Però puc entendre les seves precaucions digué el baró, i afegí: Rafel, deixa que aquest bon home te guardi larma.
En Rafel es descobrí i, col·locant el barret sobre una cadira, aprofità les dues mans per descordar-se a contracor la sivella del cinturó que contenia lacer i el lliurà al criat del procurador. Lestilet que portava amagat dins la canya de la bota allà quedaria. «Per si de cas», pensà ell.
Anau alerta, vatua! No sigui cosa que vos talleu les mans digué el bandejat, i una rialleta malèvola se li escapà del llavis.
Rafel! Aquesta llengua! el renyà el baró, enmig dun somriure sorneguer. Ets un malparlat. Encara te lhauré de fer tallar.
El majordom rebé larma i es quedà parat uns instants. En Rafel notà com a lhome esprimatxat que tenia al davant li costava apartar la mirada de la seva cara. En treures el barret dala ampla havia deixat al descobert dues profundes cicatrius. En Rafel era conscient que el majordom trobava a faltar la seva orella esquerra. El mateix costat de la cara que era creuat per una nafra que li travessava la galta. El bandejat llegí un deix desgarrifança en els ulls del servent mentre aquest intentava endevinar qui eren els acompanyants del senyor de Pedraforta. A en Rafel li agradava el temor que el seu aspecte infonia en els altres mortals.
I així? Qui vos acompanya, baró? repetí el majordom, amb el seu somriure més servil.
Nhi ha prou anunciant-me a mi feu Josep de Pedraforta mentre amb el mocador que shavia tret duna de les mànegues de la camisa, seixugava la suor. El procurador reial ens espera.
Com maneu el majordom feu una lleugera reverència. Senyors, si feis el favor dacompanyar-me.
Lhome els precedia i els feu passar a lavantsala. Un habitacle escassament moblat però ricament decorat amb cortines i tapissos que penjaven a les parets. Shi reproduïen diverses escenes, de les quals en destacava per la bella elaboració una on quatre homes a cavall i llances en mà, mentre eren observats per un falcó en vol, anaven a la caça dun ramat de porcs senglars. La cambra era situada just abans del gran saló don sortia la remor duna música de ministrils. Com cada any, el dissabte abans del Dijous Llarder, el procurador Francesc Burgues celebrava a casa seva el ball dels Darrers Dies. Poc importava que el seu major enemic polític, el virrei Gurrea, els hagués prohibit. La seva no era lúnica festa que tenia lloc en palaus privats a tot Ciutat, però sens dubte era la més sonada.
Esperaren que el procurador reial entrés. Era evident que lencapotat era qui dels tres es mostrava més nerviós. En Rafel li distingí un tic. Sense adonar-sen feia voltar lanell dor que duia al dit anular.
Poc després, el procurador feu acte de presència. Era un home prim, dulls inquiets i nas prominent, elegantment empolainat, estirat i amb posat majestàtic, vestit amb pantalons i casaca daurats i brodats amb fils dor i mocador blanc prisat al coll, sabates dels mateix color daurat i amb poc més de quatre dits de tacó. Així i tot quedava palesa la seva baixa estatura.
«No deu fer més de set pams!» Exclamà per a si mateix en Rafel. «No debades li diuen el Rei petit».
Francesc Burgues havia entrat per la porta gran que unia lavantsala amb la sala principal, on se celebrava el ball. A poques passes el seguien dos homes. Per com anaven vestits en Rafel sadonà de seguida que un dells devia pertànyer a la cúria eclesiàstica. Era un home de mitjana edat, portava barba arranada, tenia una mirada altiva i caminava més dret que un fus. A laltre, cara vermella, petit i rodanxó, amb un vestit arruat i amb taques de menjar i beure, segurament del festí que sestava celebrant allà dins, tampoc no el coneixia.
Mossèn Burgues!
El baró, en senyal de servitud envers lhome més poderós de tota lilla, fou el primer a inclinar-se lleugerament i li dedicà un somriure adulador. La resta dels presents repetiren la reverència.
Senyors, benvinguts a ca meva respongué el procurador, mentre sasseia a lúnica butaca, situada damunt una petita bastida elegantment adornada que hi havia dins la sala i obligant els seus interlocutors a estar drets. Primer de tot, no cal advertir-vos que tot el que avui se digui en aquesta sala no pot sortir-ne. Suposaria un gran disgust per part meva haver dactuar en la vostra contra. Aclarit el punt, deixeu que faci les presentacions des del seu petit tron que li permetia sobresortir un pam per sobre el cap més alt dels presents, assenyalà lestirat de mirada arrogant i enfundat en sotana negra i birret per tapar-se la tonsura. Sa Il·lustríssima Gaspar Bartomeu, vicari general i home de confiança del bon Pere Pont, bisbe de gràcia, a qui el bisbe encomana els afers terrenals.
Senyors lhome inclinà lleugerament el cap i traient la mà dreta que portava mig amagada dins la mànega de la sotana, loferí als nouvinguts. Un per un desfilaren al seu davant i li besaren lanell en senyal de submissió.
També ens acompanya en Jaume Roca i amb un cert to despectiu afegí. Tot i el seu aspecte desendreçat, és un bon misser i de la meva màxima confiança en afers legals. Ells maconsellaran en les vostres demandes.
El procurador girà la vista envers lencapotat, però fou el baró de Pedraforta qui parlà.
Mossèn, si mho permeteu, a mi mhan acompanyat el cap de la meva banderia digué, sense tan sols mirar-lo i un fervent admirador de la causa que ens ocupa... abans dacabar la frase es deturà per escrutar la sala cercant una cara de desaprovació pel que anava a dir i, en no trobar-la, continuà: ...en contra del virrei Gurrea. Duent-lo fins a la vostra presència no he fet sinó complir el vostre mandat.
Per la qual cosa, sens dubte, vos sabré recompensar digué lhome amb una rialleta i afegí amb veu arrogant i un to de falsa humilitat. Digues, emmascarat, què voleu dun humil home com jo?
Perdonau, mossèn Burgues, si no em despull de la màscara qui parlava era lencobert, després duna lleu inclinació de cap. Per a la meva seguretat i la del pla que ens ocupa.
No temeu, si hagués volgut desemmascarar-vos ja ho hauria manat als meus homes. Com podeu comprovar, som un home de paraula.
Francesc Burgues, lhome més poderós i amb el servei dinformació més ben pagat a la cort illenca, coneixia sens dubte la identitat de lemmascarat. Tot i així, pensà en Rafel, devia tenir les seves raons per permetre que el seu interlocutor es mantingués en lanonimat davant la resta de convidats.
Segur que sí. De la mateixa manera que, com ja ha dit el baró, la vostra és la nostra causa digué lemmascarat, i mirà tots els presents. Supòs que tots pensau el mateix. El virrei ha de caure. Tots hi sortirem guanyant.
Quines novetats portau? demanà en Francesc Burgues, de manera seca mentre aclucava els ulls i el mirava amb suspicàcia.
Tot és a punt. Vos puc assegurar que ara mateix estam... lhome es returà.
Continuau parlant, mestre, no tenc tota la nit per escoltar-vos manà el procurador amb un deix autoritari.
Bé Estan lhome rectificà en disposició de presentar les raons legals per fer dimitir el virrei. Els darrers temps sha anat en aquesta línia. Buscar els arguments per presentar davant lemperador. Gurrea no pot continuar sent el virrei. La fam i la situació econòmica han acabat per decidir en favor nostre als més contraris a la seva dimissió. I no podem deixar de banda el que està succeint a València. La Germania ha esclatat.
Parlàveu darguments legals per fer-lo dimitir. Quins són? preguntà en Jaume Roca, regent de la Cancelleria.
Ens hem ben assessorat. Apel·larem al privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 digué lencapotat.
Voleu dir? el regent expressà estranyesa. Nhi haurà prou?
De què parlau? reclamà en Francesc Burgues. Explicau-vos.
Senyor, aquest privilegi disposa que cap home dAragó, la Cerdanya o el Rosselló no pot governar el regne de Mallorca explicà el desconegut.
Si és així, per què no ens ho heu fet saber fins ara? demanà el procurador, que anys enrere havia promogut la destitució del virrei Gurrea encapçalant un complot per nomenar en el seu lloc Frederic de Sant Climent, fins llavors governador de Menorca, més afí als interessos del procurador. Però havia fallat. Els mateixos menestrals li ho havien impedit.
Més que ningú, vós hauríeu de saber que cal cercar al lloc adequat respongué lhome emmascarat.
No hi ha cap dubte. I si aconseguiu deposar el virrei i lemperador accedeix a substituir-lo, també vós sereu recompensat.
Hi comptava digué lemmascarat.
I què en traurà, lesglésia, daquesta trama, mossèn? demanà el vicari, amb un somriure recelós i la mirada maliciosa. Sempre atent als interessos eclesiàstics i de rebot, pensà en Rafel, als seus. Perquè de moment sembla que només som un convidat de pedra.
Cal que vos digui que com a procurador reial tendré en consideració les peticions de lestament que representau? li preguntà amb to de retret Francesc Burgues, visiblement enutjat per les interminables demandes de leclesiàstic. Mai vos conformau amb res! Procurau que lesglésia miri a una altra banda i tendreu el cobrament del delme. I pel que fa als interessos econòmics dels xuetes, que vos tenen tan preocupat, el càrrec dinquisidor aviat quedarà lliure i podria ser per a vós. No em direu que no vos interessa! Digau-li al bisbe de part meva que, tot i trobar-se lluny, els interessos de lesglésia de Mallorca estan en molt bones mans.
Mossèn procurador, ens teniu massa avesats a les vostres promeses. Buides! el vicari general semblava no retreures davant lautoritat del procurador i dels presents i fou lúnic que li portà la contrària. En una conversa recent Sa Il·lustríssima el bisbe me mostrava la seva preocupació pels remors que li han arribat i que afirmen que com a procurador reial voleu imposar la vostra jurisdicció i autoritat sobre les càrregues que ens pertoquen cobrar a lesglésia.
Com a màxim responsable de ladministració dels béns de la Corona a Mallorca, ara no és el moment de fer-nos retrets davant els nostres convidats. Sou aquí per donar suport a la causa i jo per donar compliment a les meves promeses. No vos heu de preocupar pels vostres interessos sempre que comptem amb el favor del bisbe de gràcia quan tot comenci. Coneixem Sa Il·lustríssima i sabem que el bisbe no mouria un dit en contra del virrei. De vós depèn idò.
Estic segur que tot sortirà com demanam, però abans volem assegurar-nos que els interessos de lesglésia estaran segurs amb el nou ordre.
Per quan heu previst que siniciï? requerí el procurador a lemmascarat.
Aviat senyor. Tot és a punt i només falta lespurna que encengui els rostolls.
Si voleu, els meus homes poden ajudar a encendre el foc, mossèn digué, sol·lícit, el baró. Som aquí per ajudar-vos en tot el que hagueu de menester.
No ho dubt gens, baró, però també tots tenim clar que esperau la vostra part. De moment val més que vos mantengueu al marge.
Ja quedarem nosaltres dos digué en Jaume Roca, dirigint-se al baró.
El baró, a ulls den Rafel, es fregava les mans de manera inconscient, amb el somriure més servil envers el regent de la Cancelleria.
Aclarits els dubtes, només me queda agrair-vos els serveis prestats a aquesta procuració feu en Francesc Burgues. Ara, senyors, si macompanyau al ball
És clar, mossèn digué el baró. Després de vós.
El procurador salçà de la butaca, baixà els graons de lentarimat i girant-se saludà els presents amb una lleugera inclinació de cap.
Jo men vaig. Heu dentendre que, tot i la meva vestimenta, no tenc cap feina entre la gentada del carnestoltes digué lemmascarat.
Rafel, acompanyau-lo i disposau que el cotxer el dugui on demani feu el baró al seu acòlit, i a continuació: Després esperau-me a baix mentre duri la festa, amb el servei.
Així ho faré, senyor digué en Rafel. Esperà que el procurador i la resta abandonessin la cambra i entressin a la sala noble. Des don es trobava, i amb les portes obertes de pinte en ample, veié com les parets de la gran sala es trobaven plenes de miralls que donaven la sensació de més amplitud a lestança i a més a més durant la nit duplicaven el llum de les espelmes dels fanals i les làmpades. Una filera de finestres que donaven a la façana del Born omplien la paret de la sala. El saló on tenia lloc el ball dels Darrers Dies era ple de gom a gom de gent que menjava en taules parades copiosament amb tota mena de viandes i que, rere les màscares que portaven, com era el costum aquell dia, saixecaren dels seus seients mentre els músics feien sonar els seus instruments a lentrada del «reietó de Mallorca», que es dirigia al seu petit tron de fustes nobles i encoixinat amb tela daurada que presidia la sala des del damunt dun entarimat de marbre ricament tallat i adornat.