És clar, mossèn digué el baró. Després de vós.
El procurador salçà de la butaca, baixà els graons de lentarimat i girant-se saludà els presents amb una lleugera inclinació de cap.
Jo men vaig. Heu dentendre que, tot i la meva vestimenta, no tenc cap feina entre la gentada del carnestoltes digué lemmascarat.
Rafel, acompanyau-lo i disposau que el cotxer el dugui on demani feu el baró al seu acòlit, i a continuació: Després esperau-me a baix mentre duri la festa, amb el servei.
Així ho faré, senyor digué en Rafel. Esperà que el procurador i la resta abandonessin la cambra i entressin a la sala noble. Des don es trobava, i amb les portes obertes de pinte en ample, veié com les parets de la gran sala es trobaven plenes de miralls que donaven la sensació de més amplitud a lestança i a més a més durant la nit duplicaven el llum de les espelmes dels fanals i les làmpades. Una filera de finestres que donaven a la façana del Born omplien la paret de la sala. El saló on tenia lloc el ball dels Darrers Dies era ple de gom a gom de gent que menjava en taules parades copiosament amb tota mena de viandes i que, rere les màscares que portaven, com era el costum aquell dia, saixecaren dels seus seients mentre els músics feien sonar els seus instruments a lentrada del «reietó de Mallorca», que es dirigia al seu petit tron de fustes nobles i encoixinat amb tela daurada que presidia la sala des del damunt dun entarimat de marbre ricament tallat i adornat.
En Rafel i lencaputxat baixaren fins al pati de lentrada i just quan ell anava a indicar al cotxer que preparés el carruatge del baró per acompanyar lemmascarat, aquest denegà loferiment.
Aniré a peu. No vos preocupeu. Sabré trobar el camí cap a casa i en un atac de sinceritat, afegí: No vull que ningú més sàpiga on vaig. Serà més bo de fer perdrem entre la nit dels carrerons foscos de Ciutat.
Com vulgueu digué en Rafel, i després dirigint-se al cotxer: Deixa-ho córrer. Diu que sen va sol i altre cop dirigint-se a lemmascarat: Pensa en la guàrdia. Fa la seva ronda, ja ha sonat el toc de queda i te pot detenir.
No cal. Tenc un salconduit que em permet botar-mel.
Veig que vas preparat, vatua el mirà amb recel i li demanà: Qui punyetes ets?
A tu tho diré! Au, venga, bona nit, Rafel. Segur que el destí ens farà topar altre cop. I pens que serà aviat.
Lhome marxà aprofitant la fosca, esquivant els fanals penjats intermitentment al llarg del carrer i desaparegué passat el pont de la Riera entre els carrers del barri dels paraires.
CAPÍTOL VIII
7 de febrer de 1521
La nit a Palau havia transcorregut talment un rusc en plena efervescència. Entrades i sortides. Notícies de revolta. Missatgers i gent armada en continu tràfec. Lesplanada situada entre la catedral de Santa Maria i lAlmudaina, el palau que shavia convertit en la seva residència des que havia arribat a Mallorca, era ocupada pels soldats de la seva guàrdia personal. Recelós de tot i de tots, fent ús de la condició de virrei de Mallorca, havia agafat el comandament directe de la tropa i personalment manà les accions a emprendre en contra dels sediciosos.
Feia tres dies i dues nits que no descansava. Tres dies seguits des que, alertat pels espies, havia decidit passar a lacció. Fins llavors havia procurat mostrar-se condescendent, però arribat el moment decisiu no estava disposat que li passessin per sobre.
Era la matinada del Dijous Llarder, dia de festa grossa, i mentre les campanes de la Seu repicaven cridant la gent a oració, els cabdills sediciosos romanien tancats a la presó de Ciutat per ordre expressa seva.
El dia començava a guaitar per llevant i empenyia la teranyina de núvols amb no gaire convenciment. Des de la balconada que mirava a la badia per la banda de ponent, amb el castell de Bellver al fons i Portopí entremig, Miquel de Gurrea, virrei de Mallorca, contemplava, capficat en els seus pensaments, aquella albada grisa, de cel estanyat i mar color de plom. Era un home corpulent, ample despatlles i gros estómac, dulls negres i mirada intensa, amb un barbó canós i galtes grassonetes i de vestir i posat auster.
Sestremí. Feia fred, tot i que anava embolcallat amb labric dermini portat expressament des dAragó. Un fred que, amb el pas del temps, lhavia calat fins al moll dels ossos. Un fred humit, mal de pair. Lhavien advertit abans de marxar de casa. La proximitat del mar és un animal que et rosega per dintre! Quina diferència amb la terra don era natural! Enyorava Aragó, en especial Ardisa i el seu castell, la Ballesta, a la vora del qual transcorrien les aigües del riu Gállego, a mig camí entre Osca i Eixea, als peus dels Pirineus. Casa seva. La Ballesta, casa pairal dels seus avantpassats, on havia nascut feia trenta-nou anys, que el pare havia perdut per un deute i que tornà ser propietat seva gràcies que figurà en el dot matrimonial en esposar-se amb la filla de Gabriel Sánchez, secretari del rei Ferran. Terra i més terra per cavalcar, on lAldonça i lAnna, esposa i filla, havien tornat temporalment.
Mesos enrere, temorós pel que els pogués passar, les retornà a la Ballesta fins que la situació a Mallorca es calmés. No es refiava de ningú i ja llavors, avisat pels espies, preveia que alguna cosa greu passaria. Per això mateix les feu partir, tot i que lacompanyaven des que acceptà el nomenament de virrei i fou destinat a lilla.
Mentre, el fill gran, en Francesc, havia quedat al seu costat. En seria lhereu i havia de conèixer de primera mà quines eren les responsabilitats del càrrec. Tenia plans per a ell i per tal que es complissin abans calia assolir els mèrits suficients davant el rei. Un desig que passava pel virregnat dAragó per a en Francesc. I res laturaria per assolir-ho. «Res!»
Ell, Miquel de Gurrea, baró de Gurrea, havia aconseguit que Ferran II dAragó el nomenés virrei de Mallorca. Nomenament renovat posteriorment per la reina Joana, la filla boja del Rei Catòlic, i finalment pel seu hereu, el rei Carles.
La mar embravida per les ones shavia pintat de gris en aquella matinada del mes de febrer de 1521. Havia sortit a la balconada ben abrigat. Li agradava notar el fred a la cara, una sensació que lajudava a mantenir-se despert. Sentir la brisa marina i el soroll de loneig en trencar als esculls situats just als peus de les murades de Palau. Però enyorava els vents dels Pirineus, del fred dels quals, si tabrigaves com calia, ten salvaves. A Mallorca no. Per molt que sabrigués, els hiverns eren gèlids, amb un fred que calava i els ossos sempre dolien.
Estava molt preocupat. Els últims dies havien estat frenètics. Havia actuat contra els sediciosos i la nit anterior nhavia fet detenir els cabdills. Coneixedor de les accions conspiradores, temorós que el moviment dels menestrals no anés a més i sarmés amb agents estranys, donades les revoltes que tenien lloc a València i a Castella, en les quals una part del poble shavia aixecat en contra del monarca, havia obrat en conseqüència. Sabia, pels seus espies, que alguns mallorquins predicaven un procés semblant durant les reunions secretes que tenien lloc des de feia més de mig any arreu de lilla.
Ara esperava amb nerviosisme els esdeveniments. Passés el que passés, tenia clar que no li tremolaria el pols a lhora de dictar les ordres precises per acabar amb la colla dinsurrectes. Ara sí que podria fer justícia amb els conspiradors, manant-los a la forca i expropiant els seus bens per crims de sedició i lesa majestat.
Havia fet cridar el Consell Assessor, del qual formaven part els seus principals col·laboradors. El batle de Ciutat, Pere de Pacs; el lloctinent, Joan Príam de Villalonga; el veguer, Pere Ramon de Santmartí; el regent de la Cancelleria, Jaume Roca, i Francesc Burgues, el procurador reial. Tanmateix no confiava gaire en lajut que aquest últim li pogués prestar. Tot i que no ho havia pogut corroborar a través dels espies, pensava que en Francesc Burgues i la seva banderia estaven al darrere dels moviments que es coïen a la seva esquena. Ja ho havia provat anys enrere, quan intentà destituir-lo i substituir-lo pel governador de Menorca.
«Era un marrec i ja controlava lart de la manipulació com ningú. Havia tingut un bon mestre amb el seu pare! Va estar a punt de costar-me el càrrec. El molt cabró! Valent-se dunes cartes del rei Carles en què em manava posar ordre a les meves possessions aragoneses. Si no, em faria dimitir. Sense esperar el meu retorn dArdisa, on havia partit per arreglar-ho, va tindre els collons de presentar les disposicions reials davant el Gran i General Consell. Si no fos que em van avisar just a temps de poder-mhi presentar i explicar la meva versió, ara seria en terres de la Ballesta criant cavalls», es deia per a si mateix el virrei.
Miquel de Gurrea era un home experimentat en les intrigues de palau i sabia cert que els menestrals no haurien fet res de no comptar, damagat, amb el suport duna part de la noblesa. I si hi havia algú enfrontat amb ell, des dun bon principi, aquest eren el procurador Burgues i la seva banderia, amb interessos oposats als de la monarquia que ell representava. Àvid de poder i de riquesa, Burgues shavia transformat en el màxim perill. El virrei ho sabia i per aquest motiu lhavia fet cridar, per tenir-lo a la vora en el moment que tinguessin lloc els esdeveniments difícils, com els que pressentia que estaven a punt de succeir.
Des de la balconada del primer pis, sol, cansat i extenuat, contemplava el paisatge i escoltava la remor de les ones i del vent. Algun ocell movia les ales entre els arbres del Jardí del Rei, situat a la vora don ell es trobava. Una remor com la que precedeix el cap de fibló que semporta per davant tot el que troba al seu pas en penetrar des del mar cap a terra.
Entrà a la cambra. Lúnic que shi sentia eren els suaus espetarrecs del foc de la llar. Shi acostà i mentre apropava les mans a les flames per gaudir de la calentor escoltà algú cridar des de lexterior. La veu es dirigia a la guàrdia de palau per tal que el deixés entrar. Sentí com la porta llevadissa sabaixava sobre el fossat que rodejava la ciutadella i el renou de peülles de cavalls repicant damunt les pedres del pati darmes. Guaità per la finestra i veié com la guàrdia donava pas a dos homes. El primer en arribar a la reunió era en Pere de Pacs, el bon batle de Ciutat, de qui deien que el càrrec reial li venia sobrer. Un home major, daspecte distingit, nas ganxut i llarga barba blanca que li descansava sobre una panxa prominent. Havia estat escollit pel període dun any, com a home de consens entre les diferents faccions que pretenien el domini de la ciutat. Tots pensaven poder-lo manipular, i així era en la realitat, tot i que el batle intentava mantenir-se com més fidel possible al poder reial, també era cert que en algunes ocasions shavia vist en lobligació dafavorir certs interessos den Burgues, el procurador, i ell, com a virrei, li ho havia consentit, perquè els «pecats» eren de baixa calada.
Els nouvinguts descavalcaren i en Pere de Pacs passà les regnes del cavall a lacompanyant. Devia ser el seu fill. El jove restà dret al pati mentre el batle ascendia amb dificultat els graons que el conduïen a la cambra reial des don ell els observava. Just a mitjan trajecte el batle es girà en sentir algú que entrava al pati per la porta llevadissa des de lesplanada de la Seu. Era el veguer Pere Ramon de Santmartí. Des de la finestra estant el virrei veié com el batle es returava i esperava el veguer. El prengué del braç per recolzar-shi i junts feren la resta del camí fins on ell es trobava. Tustaren a la porta.
Passeu, amics, passeu digué en Miquel de Gurrea amb to cordial. Quines novetats porteu de lexterior?
En Pere de Pacs entrà amb cara de pocs amics.
Ens demanau noves? Pens que heu de ser vós, qui sha dexplicar es queixà el batle amb gest tens i mirada neguitosa. Sabem que hi ha hagut molt de moviment els últims dos dies i ningú no ens nha sabut donar raó.
Tornaren a picar la porta i el virrei ordenà passar de bell nou. Era el regent de la Cancelleria, en Jaume Roca, que, amb rostre esverat, intentava recuperar lalè per lesforç.
Senyor, les novetats que porte no són bones anuncià el regent. Semblava desconcertat.
Parleu manà el virrei.
Una gran quantitat de menestrals armats amb piques i espases shan reunit a la plaça de Cort la veu den Jaume Roca sonava inquieta, temorenca. Exigeixen lalliberament dels presos que manàreu detenir ahir a la nit. Daltra banda, els rumors que els heu fet executar shan estès com una reguera de pólvora. La gent va encesa i clama venjança.
Pere Ramon es girà amb gest ràpid i abaixà les celles amb aire de preocupació. Miquel de Gurrea veié que el mirava directament als ulls, tal volta cercant respostes.
No deu ser ver el que diuen? semblava esfereït amb la sola idea que el virrei hagués obrat per compte propi.
El què? demanà el virrei, amb to sec.
Que heu fet matar els presos. Que heu aplicat la justícia de lespasa sense haver celebrat un judici respongué el veguer, arrufant el front, inquiet per la resposta. No vull pensar en les conseqüències que ens pot dur! De ser certes les paraules den Jaume la massa enfurida és capaç de fer-nos la pell!
Quina animalada dieu! exclamà el virrei, irat i amb expressió tensa. Jo soc la llei i vós, el veguer, qui ladministra. Mai no ho faria. Què us penseu, que mhe begut lenteniment? És cert que moriran, però abans tindran un judici. Com cal!
El batle i el veguer, desconcertats, es miraren interrogants i restaren muts, drets al voltant de la taula que ocupava el centre de lestança.
Mentre, en Jaume Roca continuava aportant les novetats més recents en què shavia vist immers de manera involuntària.
Hi ha un gran descontrol al carrer. Es conten mil versions, cadascuna més alarmant, de com han anat les coses aquesta passada nit. La guàrdia de Cort aviat es veurà superada per la massa revoltada, si és que ja no ho ha estat. Quan els he vist pretenien tirar a terra la porta de la presó de la plaça de Sant Andreu. Anaven armats. Mhi he trobat quan venia cap aquí. Mhe vist obligat a fer un gran tomb per tal desquivar-los i arribar a palau. l ha estat la causa del meu retard. Què voleu fer, mossèn Miquel? demanà el regent de la Cancelleria, amb un somriure neguitós.
Els llavis molsuts de lhome deixaren entreveure unes dents tan grans com les dun cavall. Lhome, alt i prim, que devia tenir vora cinquanta anys i en feia tres que havia arribat des de València per al càrrec de regent, tenia un front extraordinàriament alt, pocs cabells i un seguit de venes blaves que se li marcaven en relleu a les temples.
És tot el que sabeu? demanà el virrei, amb decepció. On són en Quint i en Safortesa? Ja haurien de ser aquí. Per no parlar den Burgues. Malparit nan. Tot el que té de menut ho té de menyspreable. Ni traurà el nas per aquí. Què cony passa al carrer senyors? Respostes! Necessito respostes! reclamà el virrei irritat mentre es passava els dits per la llarga cabellera, nerviosament.