Lestructura al + infinitiu.
La forma plena dels pronoms en posició proclítica. Escrivim, en canvi, la forma reforçada en els casos en què en loriginal apareix la forma reduïda darrere dun verb acabat en vocal: que em penso en comptes de quem penso.
La forma apostrofada de larticle determinat femení singular davant de paraules que comencen amb i o u àtones: limmensitat, lidea.
La preposició composta per a que.
La preposició àtona de en la forma des de + que.
La vacil·lació entre el xacolata i la xacolata.
La nostra intenció és convidar el lector a submergir-se en lunivers i la societat catalana de principis del segle XX, no només a través del contingut daquest recull de narracions que il·lustren un moment concret de la nostra història, sinó també mitjançant la llengua amb què aquestes històries han vingut a lexistència. Perquè la llengua conté tanta realitat com la realitat que explica.
Rosa Oliveros Arasa
Joan Puigmalet
NIT DE LLUNA
A lexquisida pintora Srta. Josefina Texidor
La temperatura és alta, casi irrespirable. Fa llarga estona que lluito perquè la son em tanqui els ulls i, com que no ho consegueixo, opto per llevar-me i obrir de bat a bat el balcó del meu dormitori.
Una alenada fina, suavíssima, refrigera tot el meu ser i la meva vista sesplaia en limmensitat del firmament. La lluna, amb son disc en plenitud, inunda lespai duna claror que no té parió amb cap altra. Al veure a lastre de la nit com suspès enmig de la nau del cel, sa forma rodona i son color blanc, duna transparència llumínica, porten a la meva pensa la visió de lHòstia consagrada, i amb ella la del Verb creador de lesplèndida hermosura que tinc al meu davant, i un Alabat sia Déu! surt espontània i fervorosament dels meus llavis.
Finit un breu instant dadoració, mos ulls, fixats al cel, davallen a la terra. Els savis, els astrònoms, diuen que la lluna és un astre morent. Oh, els grans conreuadors de la ciència humana! Jo humilment us admiro, però permeteu-me que, indocte com soc, me defugi de penetrar en lo que sé que ha darrabassar-me belleses i il·lusions. Deixeu que en la meva ignorància mextasiï amb la potència de lastre, que a penes me deixa apercebre el sotrac que hauria de sentir al passar de lo celest a lo terrer, puix té prou força per a omplir la gerra duna bellesa meravellosa, duna poesia plena de revelacions, duna blancor que té el poder demblanquir tot lo que toca...
Baix la llum del dia, el meu pensament corre a son albir i segueix i penetra en els cent aspectes de la vida; mes, davant de la lluna, la meva imaginació invariablement retrocedeix a sa primera jovenesa. Els meus cabells blancs ja no em signifiquen res: lo viscut no ha passat per a mi: no tinc més que setze anys. La materialitat de la vida em desapareix, i quelcom de suggestiva força porta el meu esperit envers el món intel·lectual. Mes les obres dels grans genis moderns, a pesar désser les darrerament llegides, no són pas les que prenen el primer lloc en el meu cervell: enfront de la lluna, com si formessin part della mateixa, lo que sobta i sempara del meu pensament són les creacions de Shakespeare, de Goethe, de Walter Scott, de Lamartine i... prou. Per a les dIbsen, Maeterlinck, Hauptmann, Zola, Daudet, me cal fer lesforç de recordar. En aquests moments me semblen tan llunyanes com les dHomer i de Virgili, com les del Tasso i les del Dant. Ofèlia, Julieta, Lucia, Carlota, Clara Mowbray, sem presenten espontàniament. És que són les companyes de ma primera jovenesa, les que mensenyaren a sentir les joies del món intel·lectual, les que gravaren les àuries idealitats del romanticisme en ma pensa de setze anys; per això no tinc necessitat devocar-les. Tot lo que em rejoveneix me porta an ells, o, millor dit, potser sia solament el seu record lo que em retorna a la passada joventut...
Per això, en aquests moments en què lespai sem presenta com una pàgina dincomparable bellesa escrita en lunivers pel Verb increat, per entre els pics de les roques i pel mig de la foscor de les arbredes me sembla veure onejar llurs trajos blancs que llisquen per la terra per a deixar-hi el rastre duna poesia immortal.
La continuïtat del viure, amb ses brutals realitats, pot haver-ne adormit el seu record; mes, enfront de la lluna, ses imatges reprenen sos encontorns, sa bellesa, sa espiritualitat, i per llarga estona frueixo el sublim encís de sa inesborrable visió.
* *
*
La meva vista, un bon xic miope, no distingeix detalls; però sabent el lloc on sescauen, endevino per lombra duna silueta, més o menys alta, roma o punxeguda, el frondós baccio del jardí de casa, les acàcies i mimoses dels caminals, els bambús de la glorieta, la vorada dels rosers..., duns rosers que més impossible mirar-los sense que el de roses blanques, conegut per Malmaison, me porti a la memòria a linfortunada emperatriu que li donà el nom; la daquella espiritual Josefina, víctima de la desenfrenada ambició de les ubriagueses reials. Malgrat lo que magraden, jo no en cullo mai, daquestes roses: me sembla que sols floreixen per a perpetuar un record; i, a més, al tocar-les, sesfullen amb tanta facilitat com les alegries daquella pobra emperatriu...
Des del lloc on soc no puc veure com ses fulles blanques voluptuosament se redrecen al rebre el bes reparador de lastre de la nit, però veig al lluny un clap de mar en el que sembla que les fades hi han tirat un tros de mantell brodat amb microscòpiques estrelles de plata; una línia ondejada em senyala els cims de les serres, que es destaquen sobre el fons dun cel amb transparències dun blau mareperlat; més ençà, a pla de terra, una ampla corba em fa veure lencadenament de cases que formen el poble, trencades en llur centre pel campanar de liglésia parroquial; i, envers la part de llevant, quatre ratlles mig difuminades me dibuixen el clos del cementiri, la jacenta imatge del repòs, lurna que tanca el gran misteri de la mort, eternalment amagat a tots els grans avenços de la sabiduria humana.
El fossar, a la llum del dia, pot donar la nota realista de la carn morta, dels ossos i les calaveres; mes, baix de lesblaimat resplendor de la lluna, els cossos desapareixen i són els esperits, les ànimes, els que en llarga comitiva semblen deixar llurs abrigalls de marbre o terra, per a passar pel davant de la nostra pensa, amb els mateixos trajos amb què les veguérem habillades en llur pas per la vida del món.
Oh, quin estol tan nombrós, compost de gent de totes edats, de totes classes i de totes les variants didiosincràsies, de mentalitats i sentiments! Esperits que, dins lembolcall de la carn viva, han sigut, han gaudit, han sofert, i al fi han passat pel mig dunes gentades que, amb més o menys temps, les seguiran per les ignorades vies del camí que elles menen ara.
Dentre la llarga corrua sen destaquen les que foren sang de la nostra sang, lamor de la nostra vida, els amics volguts, les superficials coneixences. Els veiem amb lafecte que ens tingueren, amb els sacrificis que els costàrem, amb el brill penetrant de sa mirada, amb el posat que era més seu. Oh! Com ens rosega el cor lidea de les culpes més lleus que amb elles cometérem! Aquella frase agra, aquella negativa, aquella arbitrarietat injusta...
Ara ja és tard per a lesmena; i elles passen, passen pel davant nostre amb una gran rigidesa, semblant que les envolta un vel intangible, una atmosfera de misteriosa tristesa, i apar que ens miren i que ens demanen quelcom...!
Si la nostra religió no hagués creat el prodigi de loració, que continua a travers de la mort la nostra unió amb els que han deixat la vida del món, el sentiment lhauria inventada. Davant de la mort, el prec és una imposició, una necessitat...
A lacabament dun parenostre mha sacsejat una vibració dels meus nervis produïda per la nota estrident dun cornetí.
He girat els ulls envers la part de ponent, i dos claps de llum artificial mhan posat tot seguit en situació. El primer és el de lenvelat de la plaça; laltre, més immediat a muntanya i mig cobert per un tou darbres, pertany al casino de forasters. No em recordava que el poble celebra avui sa festa major.
Reposada del sotrac que mha tret de regions més enlairades, me detinc encara un instant per a escoltar la música que el silenci de la nit deixa arribar fins a mi.
És un vals vulgar, tocat per una cobla de poble. Una música que sens dubte els meus nervis no la resistirien pas en plena llum artificial; però enmig de muntanyes, i baix la melangiosa claror duna lluna esplèndida, ses notes adquireixen un relleu que té prou força emotiva per fer-me pensar en limponderable encant, en la sensació verament artística que em produiria si en lesplèndid escenari que em rodeja, i dins duna quietud en la qual hi dormen totes les belleses de la mare terra, hi pogués sentir les creacions dels grans genis musicals.
* *
*
El brunziment dun coet ha ratllat lespai, i a larribar al cim sha desfet en polsim dor. És la senyal de que es comença el castell de focs que tiren al casino. Allí hi ballen els forasters, els senyors, els propietaris; a lenvelat de la plaça, el poble, els menestrals, els pagesos. Lidea daquell aplec dhumanitat que bojament frueix el goig sorollós de la vida ja no em deixa reprendre el curs somniador dels meus esplais. Lidealitat és tan subtil, que un sol àtom de matèria la corromp o lesvaeix.
La lluna, meravellosa deu dencisadores visions, resta encara clavada enmig del cel, mes jo ja no les veig: per un instant sa blanca poesia, amb la punta de ses ales, ha besat el meu front, ha despertat un esbart de records que dormien al fons de la meva ànima, els ha emblanquit, i... ha passat!
VULGARITATS
Al poble no hi ha fàbriques i les collites van malament. Unes vegades és leixut que resseca fins les arrels; altres, els aiguats que neguen, que arrasen; altres, malures inconegudes que, quan no maten la flor, corquen el fruit... I el Govern ha de cobrar, i quan no cobra, pren. I a la casa ha de menjar lavi, que ja no guanya; i mengen lhereu (?) i la nora i set boquetes petites que no saben mai lo que és desgana; i lAssumpta té dotze anys; i la noia de cal Negre, i la de cal Sidro, i la de can Pons, i altres i altres, tan criatures com ella, són a servir a Barcelona; i a la taula hi ha una boca menos, i encara alguna que altra vegada la família rep dos o tres duros, i la noia es vesteix i arracona.
La mare es mira a lAssumpta; la mira duna manera que no ho ha fet mai. El cor li ha donat un surt i els ulls se li han omplert de llàgrimes. La gran no ha acabat pas la creixença; està flacota, descolorida; lesforç de portar a braç la darrera criatura i el pes dels feixos de la llenya ha fet que el pit mostri tendència a ensotar-se. Du els peus descalços. Uns parracs nuats al cos li tapen els genolls; un tros de mocador se li encreua sobre el pit; el cap és un moixoll de brins de panotxa, esbullats.
La mare pensa en la filla de cal Negre i la de cal Sidro, que vingueren per la festa major, amb uns vestits amb farbalans que feren les miroies a totes les dones del poble. Ella no voldria pas que la seva gran portés aquells farbalans, però li agradaria que anés vestida, que mengés, que aprengués. Diuen que a ciutat shi aprèn molt... Després de tot, a la casa no hi farà cap falta: laltra noia ja té deu anys i pot fer la seva feina.
No hi ha remei: captarà una xica de roba, i farà el sacrifici.
Una veïna semportarà lAssumpta a Barcelona, on la deixarà a casa duna germana seva, mestressa duna botiga de plats i olles en un dels arrabals més pobres de la ciutat, perquè li busqui casa per a servir.
Però succeeix que en aquell veïnat hi ha poca gent que tinga criada. Per altra part, lAssumpta és petita i no fa goig per a servir en una casa de senyors. Se la col·locarà com se puga, ja que no és cosa de tenir un menjapà a casa.
Al cap del carrer hi ha una botigueta de calcinaire. La dona, que té poca salut, cinc criatures, lhome i el sogre, llogarà la noia perquè lajudi en lo de més escarràs.
La nova criada renta els plats, va a la font, escombra, porta a braç una criatura raquítica que té a la ratlla de tres anys; renta la bugada, menja poc, rep alguna plantofada, sent blasfemar de totes menes, i dorm en un tros de màrfega dins dun quarto fosc i humit de la rebotiga.
Un dia una parenta de la mestressa li envia des del poble un cistellet de raïms. Els han deixat a la cuina, sobre de la carbonera. LAssumpta, tot rentant els plats, els veu amb sos bells grans acristallats, transparents, rossos; amb el tronc encara tendre, del qual en surten un eixam de petits brins capçats per aquelles boletes plenes dun suc dolç, emmelat. LAssumpta ja nha vist daltres en les parades de les revenderies i dels adroguers, però no li han semblat tan bonics, i no els ha tingut al tret de la mà com els hi té ara. I tant de temps que fa que no nha menjat! Des de que és fora del poble. Allà sí que sen feia un bon tip, tan bon punt començaven a treure verol les vinyes! I la noieta, tot recordant des de la foscor que la volta aquella estesa de ceps exuberants de fruit que senrossia a les besades dun sol enlluernador, tot semblant-li que sent dins de sa boca seca la dolçor daquella mel, estira el braç per tastar-ne un gra, per veure si tenen el mateix gust que els del seu poble, i succeeix que aquells raïms són dolços, dolços com no té record dhaver-ne menjat mai! I la petita criada no es cansa de picar, i de cada gra que en treu en resta un tronquet escapçat, dret, enterc, com deixat a posta per acusar el furt...
La mestressa, que si bé troba de llei vendre amb mesures un bon xic curtes no pot transigir amb persones llamineres, la treu al carrer. LAssumpta, que, segons els pactes, al cap del mes havia de cobrar set pessetes, com per comprar-se calçat i una xica de roba li han adelantat el diner, resulta que encara és deutora dalguna pesseta que linfeliça criatura es compromet a pagar de la primera soldada que cobri.
I durant tres anys lAssumpta roda cases de semblantes condicions. Ha estat en dues revenderies, a casa duna pentinadora, a la dun sabater, a una carnisseria, a un forn; i, per fi, ja més feta, ha entrat de mitja ninyera i mitja cambrera a la casa duns empleats.
El pis és espaiós, els mobles són bonics, els amos van amb trajos luxosos. Les coses que li passen per les mans són molt més fines que les que ha tocat fins aleshores; en quant a la feina, és bastant més pesada i minuciosa; i el tracte que rep se diferencia poc, molt poc, del que ha rebut a les cases dels arrabals. La manen, la criden i la renyen; li exigeixen que sàpiga lo que ningú li ha ensenyat mai. Des de les sis del matí a les dotze de la nit no para duna feina a laltra; a lhora de dormir ho ha de fer en la mateixa cambra de les criatures, a les quals ha damanyagar quan ploren.