Pel que sembla, els nostres argentats (lúnic que tens tu més els que tinc jo) en aquella època marcaven els límits de les propietats, ja que no hi havia tanques. I, aparentment, al tronc del teu hi ha unes inscripcions. La Marion va alçar una cella. Això ho hauries de confirmar, Hortensia, però diu que aquestes marques són uns senyals.
Senyals de què?
Indiquen el lloc on estan enterrats els fills de lAnnamarie. El lloc on lAnnamarie, en les últimes voluntats, va demanar que lenterressin. La Marion estava radiant.
Vol enterrar la seva àvia a la meva propietat?
No exactament: vol enterrar-hi les cendres de làvia. Aquella dona ja fa temps que és morta.
Enmig de lenrenou dels comentaris de la gent, lHortensia va fer petar els dits perquè la Marion li passés els documents. Hi havia uns quants fulls, escrits a mà amb una lletra cursiva molt polida. LHortensia sels va llegir per sobre.
Potser, mentre thi familiaritzes, Hortensia, podem fer una pausa. Senyores... La Marion, amb un posat beatífic, es va aixecar dreta, seguida per la resta de dones.
I per quin motiu es va posar en contacte amb tu?
La Marion es va encongir despatlles.
Va obtenir les dades de contacte de la nostra associació de veïns a partir del Constantiaberg Bulletin. Suposo que es va pensar que els propietaris vivien a lestranger i que la millor estratègia seria escriurens a nosaltres. Sempre resultava gratificant saber que la gent de fora reconeixia la importància de tenir una associació local.
LHortensia va romandre asseguda i va continuar llegint. Originalment, la finca de Katterijn constava de seixanta-cinc hectàrees de terreny que, a mesura que van anar passant els anys, va ser dividit en parcel·les i venut diverses vegades. A la dècada dels seixanta del segle xx només sen treballava agrícolament una petita porció, que era precisament el terreny que actualment era propietat dels Von Struiker.
A mitjan segle xix, lavi de lAnnamarie, en Jude, treballava a la finca vitivinícola original. També formava part del grup desclaus que van construir la major part dels edificis daquella època, dels quals encara en quedaven alguns: loficina de correus, segons afirmava la Beulah, o la biblioteca, que quan es va construir eren uns estables. També van construir la rotonda i van plantar la majoria darbres que formaven les generoses arbredes que hi havia a la urbanització. En Jude era un home sorrut, amb els ulls blancs com el paper i uns peus petits que, pel que semblava, solien ser motiu de mofa per part de la seva dona. Mentre llegia, lHortensia va fer una ganyota: era precisament el tipus de bajanada nostàlgica que li resultava difícil de digerir, persones que constantment glorificaven les seves històries individuals i col·lectives.
En Jude i la seva dona van tenir fills mentre eren esclaus, però van viure la vellesa lliures. La seva filla, la Cessie, va donar a llum lAnnamarie. Quan en Jude i la seva dona van obtenir la llibertat, sels va permetre romandre a la mateixa finca com a treballadors i guanyar-shi un sou. Els pares de lAnnamarie també tenien el mateix tipus de contracte i van romandre a Katterijn, on van formar una família. LAnnamarie va aprendre a llegir. Però, lany 1939, la Llei de la terra els va afectar directament i es van veure forçats a marxar dallà. Aleshores lAnnamarie tenia vint anys i ja era esposa i mare. Sense tenir en compte, és clar, que el seu primer fill havia mort en néixer i que, després que morís una altra criatura, el seu marit va sortir de casa una nit i el van trobar surant al llac. Tant el pare com els nadons foren enterrats sota larbre argentat del número 10.
LHortensia va alçar la vista. La Marion estava dreta al costat de la taula on hi havia el refrigeri, mastegant alguna cosa. Les seves mirades es van creuar. La Marion li va oferir un somriure, però lHortensia la va ignorar i va tornar a lescrit de la Beulah Gierdien.
Després daquelles tragèdies, lAnnamarie va anar a viure a la barriada de Lavender Hill i es va tornar a casar. La parella va tenir un nen, el pare de la Beulah.
LHortensia va deixar estar els papers.
Hi havia unes quantes persones pul·lulant al voltant de les pastes, ja que la reunió shavia allargat més del que es podia considerar suportable. Algú havia fet galetes de mantega, que primer van criticar (perquè portaven massa greix i perquè eren massa grosses) però que tothom es va acabar menjant. La gent es va anar omplint el plat i la tassa i va tornar a seure a la cadira.
Així que ja ho veus, Hortensia, això no té res a veure amb els teus habituals greuges comparatius sobre temes racials. Per una vegada, estem al mateix costat.
El somriure de la Marion semblava a punt desclatar i dencendre el món en flames.
No ho crec.
Perdona?
Que no ho crec, Marion. No estem al mateix costat. A hores dara ja ho hauries de saber: qualsevol cosa que diguis tu, jo hi estic en contra; qualsevol sentiment que tinguis, jo tinc el contrari. No hi ha res, absolutament res, en què puguem anar dacord. Jo no malio amb hipòcrites.
La Marion es va posar molt vermella. I no va dir res.
No estic dacord amb tu de rebutjar la demanda dels Samsodien. Hem de permetre que aquells que, amb tota justícia, reclamen els seus drets sobre la terra (una terra que, per cert, ara està en mans duns gàngsters) puguin fer-ho.
I aquesta tal Gierdien? la Marion va aconseguir pronunciar la frase amb una veu escanyada.
Això lHortensia va indicar la pila de papers que tenia al davant és una ximpleria sentimental i no en penso fer ni cas. El fet que thagis molestat a fer perdre el temps valuós duna reunió de lAssociació en un assumpte tan trivial és per a mi un misteri.
Les espatlles de la Marion es van enfonsar en senyal de derrota. La Sarah Clarke va xarrupar la tassa de te. I la reunió es va donar per acabada.
DOS
Mentre tornava a casa amb el cotxe, la Marion no parava de donar voltes a les burles de lHortensia.
No pot ser que passi del tema com si res, així dentrada comentava adreçant-se al volant. Tu esperat, que ja veuràs com no lhi penso permetre.
La nit era fresca sense arribar a gèlida, i tot just començava a fosquejar.
Que si la raça per aquí, que si la raça per allà, tot té a veure amb la raça... «Quan dius aquesta gent»... Bruixa! La Marion va frenar a temps de no matar un gat que sesmunyia en la penombra del vespre mentre travessava el carrer.
Al llarg dels anys, les dues dones shavien barallat per moltíssimes coses; cada cop que es veien, la tensió de lenemistat era palpable. De fet, no podien ser més oposades: lHortensia era negra i menuda, mentre que la Marion era blanca i grossa. El marit de la Marion era mort, però el de lHortensia encara no. La Marion havia tingut una culivada de quatre fills, i lHortensia no nhavia tingut cap.
Durant els primers anys, quan lHortensia encara intentava establir relacions socials, els Clarke, que vivien davant dels James, van organitzar un sopar festiu. En Peter va dir que estava cansat i lHortensia hi va anar per matar lavorriment. No va passar res despecial fins que la Sarah va esmentar un article que havia aparegut a lúltim número del Digest of South African Architecture. Era una mena del Whos Who dels arquitectes del país, però lHortensia encara no lhavia llegit. La Sarah va fer un posat dinnocència quan va comentar que esperava que la Marion aparegués a la llista de professionals.
Doncs... això va agafar la Marion per sorpresa. Havia llegit només fins a la K (de Karol) i havia deixat estar la revista.
Marion? va insistir lHortensia mentre la resta de convidats alçava la vista.
No recordo que hi hagin inclòs cap dona de la meva generació va dir la Marion. No és que fóssim gaires, però si ens basem en aquesta llista sembla com si no haguéssim existit en absolut.
És que amb prou feines existim va intervenir algú que lHortensia no coneixia, així que la conversa va derivar cap a temes més inofensius.
Aleshores, la Marion va fer un comentari despreocupat sobre les cadires estil Mackintosh de la Sarah, però lHortensia va gosar esmentar, amb una veu prou forta perquè se sentís arreu de la sala, que aquelles cadires eren una imitació, i tot seguit, sense que ningú lhi preguntés, es va molestar a explicar-ne el perquè. A partir daleshores, els sopars festius es van convertir en una ocasió per fer postureig: en una ocasió, la Marion va portar la veu cantant en una discussió sobre la conveniència de convertir Long Street en un carrer de vianants, i va mostrar els seus esbossos a la concurrència (a la seva bossa no hi faltaven mai un llapis i una llibreta). Per compensar-ho, lHortensia es va passar uns quants minuts parlant de lerror de suposava formalitzar allò que en si mateix era informal.
Si traiem els cotxes de Long Street, també en traiem la gent. Hi haurà massa espai i massa poc caos.
La Marion va fer comentaris sarcàstics sobre la comercialització de les arts plàstiques; segons ella, el disseny tèxtil consistia a joguinejar amb fils i llapis de colors, així que qualsevol nen de tres anys era capaç de fer-ho. Per la seva banda, lHortensia va esmentar la presència dun dels seus teixits (un brocat) com a decoració de la paret del nou bar de vins de lhotel de luxe Cape Grace. La referència a aquell disseny va aparèixer en un petit article lHortensia en conservava un retall, tal com feia quan alguna de les seves obres apareixia en alguna publicació publicat al suplement del diumenge, a la secció de decoració, que parlava del consol de la bellesa en temps difícils. Això no té cap importància, va dir la Marion, però li van fallar les paraules quan lHortensia va fer tot el possible per expressar el seu menyspreu envers una carrera de sis anys que tensenya bàsicament a tirar parets a terra.
Tadones que larquitectura podria existir sense arquitectes?
LHortensia es referia a aquesta professió com una de les estafes més grans que existeix, i afirmava que no tenia temps per entretenir-se en lautobombo, el constant mirar-se al melic i la trivialitat absoluta de larquitectura acadèmica i dels seus supòsits grandiloqüents. Coneixia una mica el tema, ja que un cop la van convidar a formar part dun jurat dexaminadors externs a la Universitat de Ciutat del Cap per a un projecte darquitectura on sutilitzaven productes fets de materials tèxtils. Hi havia participat per pur orgull, però no nhavia quedat gens impressionada.
He visitat la teva alma mater va comentar a la Marion així que va poder.
I?
Aparentment, lantipatia de lHortensia era massa gran per poder-la expressar amb paraules, així que es va limitar a fer una ganyota i sen va anar, deixant la Marion convençuda que la seva escola darquitectura acabava de patir el pitjor insult possible.
Altres vegades discutien sobre minyones i senyores. Tot va començar a la botiga de queviures, on lHortensia feia cua just darrere de la Marion i observava com la seva veïna començava a buidar el cistell.
Com estàs, Precious? va preguntar la Marion a la dona que hi havia a la caixa.
Bé va respondre.
De debò? Mho promets? va tornar a preguntar la Marion. Habitualment sembles més contenta.
La dona li va oferir un somriure incòmode. Mentre la Marion buidava la compra damunt del taulell, li va semblar necessari explicar a la Precious per què havia comprat cada cosa:
Això és per al senyor Agostino, que té problemes de panxa. Ah, i això és per a la meva neta; una mica capriciosa sí que ho és, aquella criatura: només li agraden daquesta mena, i no hi ha manera que sen mengi de laltra. Això és per a lAgnes; ja la coneixes, és la noia que tinc a casa. Ah, i he vist això i he pensat que potser li agradaria a la Niknaks, la filla de lAgnes. Vam pensar dapadrinar-la, però finalment... A quant puja tot, Precious?
Al llarg de tot aquest parlament, lHortensia shavia quedat palplantada i amb la boca oberta; per primer cop, es trobava en una situació en què no sabia què dir. Però més endavant va tenir loportunitat de xerrar durant una trobada: la Marion va comentar que lAgnes, la seva majordoma, era com si fos de la família: la dona, que tenia seixanta-cinc anys, havia estat clau a lhora de criar els fills de la Marion, un nen i tres nenes, i, en correspondència, la Marion havia volgut facilitar la vida de lAgnes enviant la seva filla a una bona escola i fent-li una caseta.
I vols que ten donem les gràcies? Això és una indemnització barrejada amb lesperit missioner. Creus que lhas tractat bé, oi? Que potser vols una medalla?
La Marion es va quedar sense paraules.
Santa Marion, la que fa obres de caritat. I una merda! Això no es pot comprar, Marion. Si haguessis volgut donar-li alguna cosa, saps què hauries hagut de fer? Hauries dhaver donat a lAgnes la teva casa, i tu anar-ten a la seva. Un intercanvi de barris, això és el que hauries dhaver fet, reina... O millor, tinc una idea: Marion la Gran Defensora, hauries dhaver posat fi a lapartheid... Així hauries pogut presumir dalguna cosa. I per cert, no és com si fos de la família, és tan sols una empleada. Si fos de la família, no hauria de fer la neteja cada cop que ve a fer-te una visita.
Com a acompanyament de la paraula visita, lHortensia va formar unes cometes amb els dits índex i del mig. La Marion sen va anar.
Per a lHortensia, tot semblava girar al voltant de la raça, però la Marion pensava que la vida era més complexa que això, més artera.
Va aparcar el cotxe. Quan pujava lstoep de lentrada, li va començar a sonar el mòbil.
Sí, bonica... Per què fas aquesta veu?... Em sap greu no haver vingut per laniversari de la Innes... No, no és que me noblid... Tampoc ho vaig decidir expressam... Marelena, he tingut moltes coses a fer... Em va trucar el gestor sobre el papa i el seu... Doncs... Què vols dir, que per què mha vingut de sorpresa? Com volies que ho sabés? El teu germà ni tan sols magafa el telèfon, i la Gaia es nega a donar-me el seu número de Perth... Laltre dia li vaig enviar un mail, però suposo que no em respondrà... I la Selena, en sé tan poc, della, que sembla com si Joburg estigués al pol Nord... El que vull dir és que necessito una mica dajuda... Ajuda de veritat, diners!... Zero, això és el que em va dir el gestor... Marelena, vols fer el favor descoltar-me?... Marelena?... Sí, no queda res, tot sha esfumat... Tot... Ja ho veig... Sí, molt bé... Sí, ja ho entenc, que primer nhas de parlar amb el teu marit... Així, em trucaràs?... Molt bé, adeu.
Agnes la Marion va penjar el telèfon i va moure una cadira del porxo perquè quedés tal com li agradava, amagada de la vista gràcies a la renglera darbres argentats. Agnes! va tornar a picar a la porta dentrada. Que testic cridant!
Senyora? la dona va aparèixer.
Té. La Marion li va donar les claus i la carpeta de lAssociació. Posa-ho damunt de lescriptori.