Agnes la Marion va penjar el telèfon i va moure una cadira del porxo perquè quedés tal com li agradava, amagada de la vista gràcies a la renglera darbres argentats. Agnes! va tornar a picar a la porta dentrada. Que testic cridant!
Senyora? la dona va aparèixer.
Té. La Marion li va donar les claus i la carpeta de lAssociació. Posa-ho damunt de lescriptori.
És clar que existien altres preocupacions, a més de lHortensia.
Per cert, Agnes! Vull te, portam te.
En Max shavia polit els diners. La Marion i en Max havien arribat a tenir molts i molts diners, però just abans de morir-se, el seu marit els havia dilapidat tots. El molt cretí.
Agnes!
Senyora?
Per al te, fes servir la porcellana bona. I portam els binocles, i una galeta per a lAlvar.
La Marion es va acariciar la templa mentre escoltava els passos encoixinats que retrocedien per lstoep, tornaven a entrar a casa i recorrien el passadís fins a la cuina.
No trenquis res! Aquella dona devia tenir Parkinson o alguna cosa així, aquella malaltia que fa que et tremolin les mans. Li havia caigut la sopera antiga de ceràmica feta a mà, de color blanc i blau. Li va caure i es va trencar. Irreparable.
Tanmateix, si el que afirmava el gestor era correcte, hauria dacabar prescindint de lAgnes. Lestúpid den Max. Estúpid, estúpid, estúpid.
Vine aquí, Alvar! Vine, quisso!
LAlvar ja anava cap als dos anys. Era un dachshund que li havien regalat la Marelena i els seus fills. Van ser discrets i van esperar alguns mesos després que en Max es morís per fer-li lobsequi duna gàbia de filferro blanc amb una cinta groga al voltant. Però tot i així, era inevitable pensar que es tractava duna mena de substitut. La Marion havia educat els seus fills perquè no parlessin mai de coses que resultaven òbvies, perquè no esmentessin allò que feia pudor. Els havia ensenyat a esquivar certes qüestions o bé a suportar-les, però sense parlar-ne mai. Assenyalar amb el dit era quelcom desagradable.
La veritat era que, al cap duns quants dies, va quedar clar que lAlvar seria un company molt millor del que ho havia estat mai en Max. A banda de les qualitats per transmetre esperma humana i guanyar diners per mantenir una família, lAlvar superava en Max en tot. Tenia molt més sentit de lhumor, no roncava ni es feia pets quan dormia, sempre estava content de veure-la i venia quan el cridava. El nom que li va posar la Marion estava inspirat en Alvar Aalto, el seu arquitecte preferit. Veia en lAlvar les mateixes línies depurades (la marca del geni, evidentment), el bon gust per la simplicitat, lapreciació dels materials i les textures naturals. Ningú més era capaç de veure en un gos les mateixes característiques que tenia el gran Mestre dObres, però lhi deixaven passar, no hi donaven importància.
LAgnes va portar el te. El pes de lAlvar a la falda de la Marion era un consol.
Aquest no és el joc correcte. The dit que vull la porcellana bona. La Marion va agafar la galeta. I porta una altra galeta, Agnes. A qui se li acut donar-nhi tan sols una, a un gos?
La Marion tenia vint-i-sis anys i dirigia la seva pròpia empresa, tot i que se sentia sola. En Max va venir convidat a un sopar que organitzaven uns socis comercials duna altra empresa. Una amiga seva la va agafar pel colze, se la va emportar a un racó de la sala il·luminada amb llum indirecta i li va dir: «Et presento en Max Agostino, és italià i ric». I en Max havia fet una inclinació de cap com si tingués vergonya i li havia donat la mà. Aleshores lamiga (per cert, qui era?) sen va anar, com si fos el que calia fer en situacions forçades com aquella, i en Max va fer algun comentari educat. Era alguna cosa així com: «Ara que ho saps tot sobre mi, ens podem tractar de tu». La Marion va somriure. No ho sabia tot sobre lAgostino: lamiga (fos qui fos) shavia descuidat de dir-li que era alt i que els cabells que li recorrien la templa, perfectament tallats, eren del mateix color gris clar que els seus ulls. Anava ben arreglat, va observar la Marion, amb pantalons i americana gris fosc i botons de puny de plata. Li va fer una observació humorística sobre això el fet que anés a una festa vestit doficina i aleshores es va adonar, alarmada, que estava flirtejant. Va observar fixament la seva copa, preguntant-se si no havia begut massa, i en Max, veient que estava buida, es va oferir per tornar-lhi a omplir.
Quan la Marion li va preguntar com sho feia per guanyar diners, en Max lhi va explicar, però com que per a ella el món de les finances era simplement un buf de fum, va agrair el fet que la feina den Max fos inaccessible, impossible dagafar. Va deixar que aquesta mica de misteri formés part de la seva relació, i això va permetre que en Max, o almenys alguna part dell, seguís essent una incògnita. Quan feien lamor, la sensació destranyesa hi era present, el fet que la Marion fos incapaç dabastar-lo en tota la seva completesa.
També hi va haver altres petites sorpreses, com el fet que no estava circumcidat, que quan arribava a lorgasme bramava, que no li importava que la gent plorés i que sovint ho feia ell mateix en situacions tan mundanes com una escena trista duna pel·lícula o quan una criatura venia al món. Tret daixò, en Max era predictible, constant. I estava enamorat de la Marion.
Després de celebrar un casament senzill, van parlar sobre el lloc on volien anar a viure. La zona que li agradava més a la Marion era Katterijn, però les seves cases no solien aparèixer als anuncis. Van tenir un cop de sort: en una ocasió que estaven parlant amb un agent de la propietat sobre un altre habitatge que havien vist a la luxosa zona de Bantry Bay, lagent va esmentar que hi havia una casa a Katterijn que estava a punt de sortir a la venda. La Marion es va posar nerviosa amb aquella notícia, i fins que no van enfilar el camí dentrada, va desitjar secretament que, tot i que els detalls de lanunci especificaven que era el número 12, la casa que estava realment en venda fos el número 10. La casa del número 10 de la Katterijn Avenue lhavia dissenyat ella mateixa. I no es tractava de qualsevol projecte, sinó del primer que havia fet.
Mentre lagent es treia les claus i obria el número 12 la Marion va recobrar la calma. Al fons del seu ventre encara hi reposava el sentiment de desil·lusió, però va explorar la casa com si ja fos seva. Va encreuar els braços a lentrada de cada habitació, escodrinyant-ho tot amb la mirada.
Què en penses, reina? no parava de preguntar en Max, però la Marion el va ignorar, desanimada en comprovar que a ell no se li acudís res més que fer comentaris just davant de lempleat de lagència.
Un cop a fora, va caminar uns quants metres cap a lesquerra i després cap a la dreta de la porta de fusta enreixada.
I aquella casa? va preguntar, tot i que de fet era una provocació cap a si mateixa.
El número 10? No està a la venda.
La Marion va fer que sí amb el cap, sabia que el número 10 ja havia canviat de mans: els primers propietaris, uns noruecs, lhavien venut directament a una consultoria empresarial que buscava un allotjament per al seu personal quan estava de viatge i també per rebre-hi els clients més importants.
I bé? va preguntar en Max mentre se li començava a acabar la paciència.
La Marion va demanar a lagent que els deixés sols uns moments per poder parlar, però un cop aquell home baixet shavia allunyat, es va dedicar a passejar-se per lindret mentre en Max sesperava.
La Marion havia estat la primera de la classe, un lloc que es va disputar aferrissadament amb un altre estudiant, un noi que no trobava només que la presència de la Marion a lEscola dArquitectura suposava una molèstia, sinó també que la seva ambició i la seva competitivitat ferotge eren vulgars. El mateix Damon Lewis, director de la Damon Lewis Association, va assistir a la presentació del projecte de fi de carrera. Després, va voler parlar amb ella a soles. Llavors la Marion, larquitecta novella, va experimentar la sensació embriagadora que suposava no haver hagut de buscar feina, ni asseures per fer una entrevista. Tot i així, el primer dia que va anar a treballar la va amoïnar trobar-hi també en Harry Cumfred, el seu antic adversari de lEscola dArquitectura. Al començament els van posar a treballar junts, a les ordres de diversos arquitectes de projecte, fins que van atorgar a en Cumfred un projecte propi: una fleca del barri de moda de lEast City shavia incendiat, i la restauració daquell edifici antic li va proporcionar un premi i una menció de lAjuntament.
La Marion va estar tot un any consumint-se dimpaciència, fins que li van donar loportunitat de dissenyar el seu primer habitatge, que era dalt nivell. La reputació de la DLA shavia assolit gràcies a la qualitat de les edificacions de tipus residencial. Els nous clients eren una parella de Noruega, que no parlaven gaire langlès però sí el francès amb fluïdesa. Com que la Marion shavia examinat de francès en els exàmens daccés a la universitat, encaixava perfectament amb el perfil, així que li van donar la feina, mentre que en Cumfred va quedar arraconat, mort denveja. Tanmateix, la Marion va cometre un sol error: duta per lentusiasme de demostrar les seves qualitats, ho va abocar tot en el seu disseny, afegint-hi elements i detalls que, en realitat, shauria dhaver reservat per a quan projectés la seva pròpia casa. Quan es va adonar de lerror, la casa ja estava construïda. La DLA la va felicitar a bastament i els clients en van quedar encantats.
Un dels diaris locals va publicar una ressenya de ledifici. Va ser precisament mentre li feien la curta entrevista que la Marion va començar a sentir tot lhorror de la situació; era com si hagués fet un regal a un amic i a continuació sadonés que en realitat el volia per a ella. Però evidentment no es tractava tan sols dun regal, sinó de quelcom més grandiós, on shavia jugat moltes més coses. Com més elogis i mencions rebia la casa, més profund es feia aquest sentiment.
La Marion va fer uns quants passos i, sense poder-ho evitar, va observar la propietat del costat a través del muret que les separava. La casa número 10 era més gran que la número 12 i també tenia un pati de bona mida, mentre que la porta de la número 12 es trobava tan sols a pocs passos de la reixa dentrada. La casa veïna tenia un caràcter més subtil (i, per tant, millor), amb un encant afegit gràcies a un petit estany amb carpes koi que hi havia al final del jardí del darrere, que feia una mica de baixada. També hi havia un roure, amb un gronxador que penjava duna de les seves branques gruixudes. De fet, aquella casa era una de les més grans de la finca de Katterijn, i es trobava al terreny on salçava la gran casa pairal quan la urbanització formava encara una sola finca. Aleshores en Max va anar a telefonar al seu soci sobre un tracte que estaven a punt de tancar.
Dacord va dir la Marion.
Llavors es va aturar i va anar cap on era lagent, que estava repenjat al costat del seu cotxe fumant-se una cigarreta.
Al cap dun mes, la Marion i en Max es van traslladar a la seva nova casa. Per Nadal, la Marion estava esperant un fill. També havia fundat la seva pròpia empresa, amb ni més ni menys que en Harry Cumfred. Havia estat ell qui havia suggerit aquella aliança: som els millors, havia dit, i ella no podia estar-hi més dacord. Va treballar fins al dia abans de parir i, al cap duna setmana, va deixar la criatura amb una cangur i va tornar a la feina. Lestudi darquitectura, amb seu en un lloc destacat del cèntric Loop Street, va tenir èxit i es va expandir fins a arribar a tenir gairebé trenta treballadors, incloent-hi un nou soci, dos associats, quatre arquitectes de projecte i tot un exèrcit de delineants i de personal administratiu. Ella dirigia gairebé tots els projectes residencials, mentre que en Cumfred utilitzava la seva xarxa dantics companys i amics per a plans més ambiciosos que, segons creia, els farien invencibles. Es reia de la Marion i de les seves cases, tot i que els clients eren milionaris i els projectes eren de tot excepte barats. De vegades, feien trobades familiars en Cumfred shavia casat i tenia bessons però la Marion no va arribar mai a creures del tot aquella amistat. Havia muntat el negoci amb ell perquè treballar junts era la millor manera de tenir-lo controlat. Sospitava que en Cumfred havia fet el mateix.
La Marion va tornar a estar grossa i va desaparèixer durant una setmana més o menys, però en general les coses continuaven igual. Hi havia èpoques en què soblidava totalment del número 10, però de vegades aquella casa la consumia per dins.
El 1969, la Marion tenia dues criatures, lStefano i la Marelena, i una tercera en camí, la Selena. El tercer embaràs va ser més difícil que els altres. Es va passar molts dies enllitada, tant abans com després del part. Al cap dunes quantes setmanes, quan es va començar a recuperar, es va fixar que hi havia un camió de mudances aparcat al carrer: aquella gran empresa havia venut la casa a una família holandesa i, un cop més, el número 10 se li havia escapat de les mans.
Va ser després que nasqués la Selena que en Max, pressionat per les recomanacions del metge de la família, va gosar suggerir a la Marion que es quedés a casa; fins i tot ho va plantejar directament, amb una certa insistència. La Marion va dir que no, que de cap manera. Per començar, va argumentar, ja faig més del que em toca. La veritat era que aquella faceta den Max de la qual la Marion sabia menys feia que ell se nanés de viatge amb més freqüència del que shavia pensat inicialment. També es va sorprendre quan es va adonar que, com a dona, li agradava que el seu marit fos a casa els caps de setmana. Potser no era exactament perquè el trobés a faltar, sinó perquè necessitava la seva presència. Va descobrir que tenir fills era dur, i volia que ell hi bregués juntament amb ella. El que rebia a canvi els diners i les immenses comoditats que comportaven la feina den Max no narribava a compensar les absències.
Tot i així, i això li feia molta ràbia, quan en Max era a casa la Marion sadonava de la facilitat amb què estimava els seus fills i ells hi corresponien. Envejava den Max la vida ordenada, els pantalons i les americanes acabats de planxar i els viatges de negocis. Per a ell, les coses eren molt menys complicades. No semblava que sadonés del to manipulador dels plors de la Marelena, de la necessitat de mantenir una actitud estoica i esperar que deixés de plorar. Si lStefano es feia pipí al llit, per a en Marx això no tenia cap importància. I tot i que el nas de la Selena era bastant gros, en Max ho trobava còmic. (Tanmateix, es va ofendre una mica quan va veure que la Marion mirava els àlbums de fotos de la seva família i assenyalava el nas de la germana de la seva àvia: «Ha!», va dir ella amb un to triomfal.) Però en general, segons en Max, aquests detalls no comptaven. En lloc de trobar un marit i un pare, la Marion shavia quedat una ràfega de vent: un vent agradable quan hi era, plaent, però itinerant i amb poca substància.
I també hi havia altres coses, com ara les fines arrugues de la vida, les negociacions fetes amb peus de plom. En una ocasió, lAgnes li havia demanat si podia portar a la feina la seva nena, que amb prou feines caminava; la guarderia on solia deixar-la estava tancada durant uns dies, i no hi havia cap problema, oi? La Marion shi va negar, però lAgnes es va posar a plorar i aleshores el nadó de la Marion (era lStefano o la Marelena?) també; nestaven molt, de lAgnes. Així que la Marion va haver de cedir, però durant alguns dies va estar força nerviosa. En Max estava de viatge i li va telefonar.