La Kadija acarona amb la vista el ventre de la Céline.
I la resta, ¿tot bé?
La Céline arrufa les celles. Necessita uns segons per entendre-ho. Abaixa els ulls cap al seu ventre i els aixeca al cel és tan exagerat. Un joc de gestos, una comèdia permanent.
¿Saps que em costa cordar-me els texans? Acabaré amb un bon cul si continuo així.
La Kadija se la mira mentre fa contorsions per veures les natges, creua les cames i somriu.
Hauries de tornar a casa, Céline. Ja diré a en Saïd que us passi a veure, si vols.
Però...
Els meus fills estan a punt darribar, he destar per ells.
I la Céline torna a fer morros perquè se la treuen de sobre, ni que sigui amb bones paraules. Fa unes quantes setmanes que passeja el culet i els blaus per la saleta dels veïns. Potser una mica per fotre el seu pare, que no li cauen bé els moros. Però està clar que sempre torna a casa arrossegant els peus. Casa seva fa pudor de retrets i vergonya. Sense comptar les hòsties del pare, que encara en cauen. Va passar una frontera amb el primer gec. Que li deixi estampats els cinc dits a la cara tampoc li farà tant de mal, si no la va matar amb els punys. I quan vénen els amics a fer una copa a casa, la Céline es tanca a lhabitació. No ensenyar les cuixes de gasela, lescot líquid, el ventre amb prou feines arrodonit de lespera. Al pare no li agrada.
Surt daquí li diu sempre. Set deu haver perdut alguna cosa a lhabitació, no em facis passar vergonya.
Mai ha estat fàcil, el pare, però ara és una altra cosa. Com si ella ho hagués fet només per fotrel. Sha envellit deu anys, rabiós com un gos, les celles arrufades i la mirada que amenaça. Llavors, quan es planta a casa després que la Kadija lhagi fet fora i sel troba xerrant amb en Patrick, samaga darrere la cabellera, entra la panxa i toca el dos escala amunt. Els homes callen i la segueixen amb els ulls. A mitja escala satura, es queda mirant en Patrick i trenca el silenci amb una veu tensa:
En Saïd passarà més tard.
I acaba de pujar i es tanca a lhabitació. Cascos a les orelles, música a tot drap, estreny el cobrellit com qui abraça un cos o un dudú. La Céline es gronxa, la llum li ve als ulls. Fa una calor que rebenta. Hauria hagut de deixar els finestrons tancats durant el dia per conservar una mica la fresca, però avui se nha descuidat. La paulònia estira les branques cap a la finestra. Ella contempla les panícules violades, podrides ja, enganxades a la fusta. Li fan una mica de fàstic. Simagina que parlen della, allà baix. Que la tracten de puta, potser. Llavors apuja el volum, saixeca per ballar davant del mirall. Lentament, mou els malucs: de cara, passi, però de perfil ho té fotut, la inflor habitada li transforma la silueta. No plorarà.
Allà baix, en Patrick mou el cap. No mira lamic per no fer-lo sentir malament, tu diràs, i llavors encara és pitjor. Es queda mirant la cervesa, les durícies als dits, el sofà groc llimona, els peus de la taula, el cendrer de porcellana, la foto damunt del bufet aquella que hi surt ell tornant duna obra amb el col·lega i la Céline a coll, quatre anys i mig i la gorra massa gran pel caparró. Estreny els ulls, sospira per fer soroll enmig daquest silenci que enganxa, tanca els punys per quedar bé i sels enfonsa a les cuixes com si shagués desbatussar allà mateix.
¿Qui és, aquest Saïd?
El veí. Són amics des de petits. Deixa-ho córrer, no pot ser ell.
¿Ah sí? ¿Com en pots estar tan segur?
És filla meva fa el pare en un rampell dorgull, que no ens passéssim.
Mai es pot confiar en un moro.
Jo només et dic que no és ell.
¿I què faràs, esperar que pareixi per veure a qui sassembla?
El pare saixeca. Té els ulls injectats de sang. Falta de son, i a més a més la ràbia.
Tens raó. No en tinc ni idea.
El verí fa el seu efecte, sobre pas dins del cap. Ho embruta tot i tothom, llardós com les fulles gegants de la paulònia. En Manuel veu cares que rebenta a cops de puny, fins i tot sent el soroll dels cartílags que es trenquen sota els nusos dels dits. Però les cares són borroses, moltes i sense nom. Busca brega sempre, a tothom.
Fa dos dies que treballen en una obra nova. Unes reformes en un xalet, entre Gordes i Bonnieux: ampliació de la casa i la piscina, cuina destiu, bassa ornamental i annex per als amics. El luxe banal duna regió farcida de racons paradisíacs, on hi ha tantes piscines privades com cigales. Tot de pedra vista, clar. Perquè tenen bon gust, evidentment. La propietària els va explicar que no volia que durés massa, que casava la filla a lagost i vostès ja mentenen, hi haurà gent. Una rialleta cristal·lina i sen va tornar cap a dins, amb vuit mirades eloqüents clavades al cul. La filla, no ho saben, però la mare, de bona gana. Pija de merda, va deixar anar en Manuel entre dents.
Els té entravessats. No, no hi ha manera dempassar-sho. Brega. Sempre, amb tothom.
És el moment que tria en Saïd per trucar al muntant de la porta oberta. Diu:
Sóc jo, vinc a veure la Céline i la Jo.
Travessa la cortina de plàstic, somriu als dos homes asseguts a taula. Una tira vermella li ha quedat enganxada als cabells. Satura davant dels dos parells dulls, dels posats de bèstia bruta.
Fot el camp gruny el pare. No hi és, la Céline.
¿Què li vols? fa en Patrick.
En Saïd queda glaçat, el somriure se li torna ganyota. Té divuit anys i és bufat com un gall, però sap per instint que té les de perdre. No insisteix.
Ja vindré més tard.
No thi matis. No et vull veure més rondant la meva filla, ¿queda clar?
El noi recula, tot i que els dos homes no shan mogut de la taula. Surt sense contestar mentre el pare de la Céline brama altre cop, perquè el senti des del carrer:
¿Queda clar, mitja merda? ¿Tha quedat clar? Si et torno a veure per aquí, et mato!
Brega. Sempre, amb tothom.
Piscines
Ho fan des de sempre. O des que tenen edat de sortir damagat, com a mínim. Aviades a la garriga com unes salvatjotes. A ningú se li ha acudit parar-los els peus perquè ben bé no ho sap ningú. A entrada de nit, cada estiu quan comença la canícula, la Jo i la Céline entren damagat a les finques quan encara són buides, per aprofitar les piscines. Més que un costum, sha convertit en un ritual que marca linici de la temporada. El Vaucluse és ple de xalets on només sestan un mes lany i tots tenen piscina, neta i il·luminada a partir de juny.
Llavors, quan la Jo arreplega dues tovalloles i treu la seva germana del llit, no fa falta dir res. Comparteixen la mateixa habitació des de sempre, la casa és massa esquifida perquè tinguin una habitació cadascuna. I quan entre elles la diferència sacusava tant que esclatava en els pòsters a la paret, shan hagut dadaptar. Es declaren un amor mutu a plantofades, sovint. La intimitat és un concepte que han après plegades.
Es deixen lliscar en silenci per lampit de la finestra i es capbussen en la nit, segueixen la tàpia a lesquerra, corrents i sense riure fins a la sortida de la urbanització. Un cop a la carretera, exulten i ja no saguanten el riure. Aquest estiu serà diferent dels altres, ho saben una amenaça en laire dens, que ja crema. Tenen un nus a la panxa però fan com si res, com si lestiu hagués de complir les seves promeses.
Quan són al camí de les Dames paren de riure i escolten lherba seca que cruix sota els peus. Per a la primera banyada de lestiu han triat un xalet que coneixen des de fa temps: el duna actriu americana una mica marcida que ve dos cops lany a torrar-se al sol amb un amant. Hi vigilen menys que en els xalets dels polítics. De vegades els fa gràcia esquivar la vigilància, jugar al gat i la rata amb els guardes clapats que duen ulleres de sol i walkie-talkies. Que les fotin fora, insultar a tot Déu i fugir mig conilles amb les xancletes a la mà, arrencar a córrer pels corriols. Explicar-se la història i riures del careto del guarda davant daquelles dues mosses fent lànec a la piscina que se suposa que ha destar impol·luta fins que arribin els amos. Tenen alguns records per morir-se de riure. Però aquest vespre no els ve de gust. Aquest vespre celebren larribada de lestiu i el començament dels merders, celebren la fi dalguna cosa que no saben massa com dir-ne. No fa falta afegir-hi més emocions fortes.
La Jo sesgarrinxa el maluc quan salta el filat i es posa a somicar a laltra banda. Asseguda damunt lherba a les fosques, busca lestrip dels shorts. La Céline és a la vora, lendevina pel cruixir de les fulles i el riure que se li escapa.
¿Ets tonta o què? No fa gràcia, tinc sang.
Fan callar les granotes aplegades a les piques de pedra. La Jo saixeca, ja no pensa en les esgarrinxades ni en els shorts esquinçats. El terreny és gran, cent metres de giragonses entre joves roures tofoners fins a la piscina preciosa, que ni tan sols clapoteja. Avancen en territori conegut, encara que faci temps. Al principi trepitgen coses que cruixen, fins que la gespa les agafa per sorpresa. Aquí el reg automàtic fa lherba més verda, la noten flonja sota les sandàlies. Llavors es descalcen per sentir el camí, la terra i lherba sota la planta dels peus.
Ara ja hi són: les seves ombres es mouen per les parets del xalet, i aquesta sensació de fresca abans i tot de llançar-se a la piscina. Familiar i excitant, totes dues coses. Es treuen la roba duna revolada, salten al mateix moment i aixequen grans onades contra les vores de pedra. La Jo emergeix primer, es deixa lliscar desquena. La Céline travessa la piscina de punta a punta pel fons, recupera lalè i es recolza a les lloses. Abans jugaven a fer veure que era casa seva, princeses o actrius, parlaven de milions i projectes delirants, clubs dhípica i viatges amb accent daristòcrates. Ara ja no, la Jo se nha cansat. La Jo només pensa a marxar, però de veritat. No pas per fer vida de princesa, sinó per fugir de la que tenen. Shi sap clandestina i no convidada, a les piscines dels rics però tenen lencant de les coses prohibides, a falta de res més.
La Céline torna cap a la seva germana amb un parell de braçades.
¿Què farem aquest estiu?
No ho sé. Voldria fer una mica de pasta.
En Saïd anirà a collir pomes a cals iaios.
Ja. Jo també voldria treballar.
¿Tu?
Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?
¿I què penses fer?
La cosina den Patrick mha parlat dun bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.
La Jo senfonsa a laigua. Sent la Céline, el riure de la Céline, i uns sons estirats com un eco, però sense capir les paraules. Shi està una estona, amb el cap engorronit sota laigua.
Aquest joc el va començar fa temps, un joc secret que no coneix ningú, ni tan sols la seva germana: juga a negar-se. A fer veure que es mor. Es queda sota laigua tanta estona com pot, fins que el cor li batega tan ràpid i tan fort que el nota a punt de rebentar. Llavors sacseja el cap i li fa un efecte estrany: dolorós i agradable. Quan està al límit, al límit de tot o el que ella simagina que ho és, surt a respirar, encesa per la idea que ha estat a punt de morir, que domina aquesta cosa, aquest inefable. La primera glopada daire és extraordinària, gustosa. La sang batega furiosa dins del cos com si hagués de rebentar les venes, nota els cops als polsos, a la gola, al sexe que de cop se li ha inflat com de desig. I li agrada. Sí, més viva que de costum.
Puja a la superfície, sense buf. No ha jugat a fons, no està sola.
¿Què deies?
Deia que per fer de cambrera et falta estil.
És un bar associatiu, no una disco.
¿Quina diferència hi ha?
Són artistes els que hi van, actors, músics. Gent que va al teatre.
Tampoc tens edat. I, a més, ¿ja ha vist els ulls que tens, la cosina den Patrick?
Mala puta.
¿Ja ho sap, que els clients faran veure que no et veuen?
Vés a la merda.
En canvi, si treballes al camp a cal iaio, els temporers són tan lletjos que no et trobaran rara.
Jo potser sóc rara, però no vaig follant-me a tothom. I si follo faig servir condó.
Mala puta tu.
La Céline es tira a sobre de la seva germana i li enfonsa el cap amb tot el pes. La Jo lluita i riu abans de colgar-se, agafa la Céline per la cintura i lestira. Senfonsen plegades a laigua. Els cossos semboliquen en un ballet alentit. Piquen amb els talons a terra i pugen com dues fletxes, escupen i reprenen lalè.
¿Mho diràs, a mi, qui és el tarat que sho va fer amb tu? ¿El que tho ha fet?
A la Céline se li escapa una rialla i sempassa aigua clorada sense voler.
Tant hi fot.
¿Què vols dir?
Que tant hi fot qui és. Fins i tot a mi se men fot.
No saps qui és!
Clar que sí.
Estàs fatal.
Sé molt bé qui és.
A la Jo li comença a venir latac de riure.
Hòstia puta, Céline...
Els seus riures esclaten a batzegades, reboten contra les parets de pedra del xalet. Els cabells enganxats al cap, les cares molles, les boques obertes amb aquest riure que rugeix i sinfla en la nit. El rímel sescorre sota els ulls de la Céline, el ventre i els pits se li acomoden al xipolleig. El turquesa de la piscina els regala un esclat dofegades magnífiques.
Val més que no triguin gaire a tornar, que lendemà tenen classe.
Petita ciutat
Asseguda a la terrassa del Café de France, la Séverine sespera. Està neguitosa i això lempipa, ha de venir la Charlotte, només la Charlotte, no té per què estar masegant les claus i deixar capolat el conill blanc enganxat a lanella. Tampoc té per què estar comprovant amb el reflex del vidre com porta els cabells, ni fumar quatre cigarros i acabar esclafant-los al cendrer mig consumits. Per sort, lamo del bar la repassa somrient, això li agrada, ja no té vint anys, ens hem de conformar amb el que hi ha.
Va tenir els seus anys de glòria, la Séverine, fa vint anys vint anys! Amb la seva amiga Sabrina, al Privilège, lúnica disco dels voltants, sabien com posar-shi. Era tan fàcil, tothom a labast del cos. Existien en carn i corrent elèctric se les donaven dinaccessibles. No hauria calgut gran cosa per guanyar-se-les duna altra manera. Una mica de tendresa i quatre afalacs, una mica dinterès per elles, potser.
La seva especialitat, amb la Sabrina, era ballar enganxades. Clàssic però eficaç com un porno que comença. Amb els cabells que els tapaven els ulls i les espatlles nues, es movien sota els llums cada dissabte al vespre. Els pares de la Séverine la deixaven fer. Ja passarà, la joventut. La mare patia una mica per la carretera de nit: de la finca agrícola fins a la disco, a la zona industrial a prop dAvinyó, hi havia uns trenta quilòmetres. Comprovava lestat del conductor abans de deixar-la sortir, però no és mai a lanada que el conductor va torrat. Es presentaven a la casa de pagès amb ferum de gel o de perfum, les dents i la cadeneta brillants, la boca plena deducats bona nit. La mare deixava sortir la filla. El pare es quedava a la perifèria, com si no fos cosa seva. De vegades, de manera brutal i arbitrària, li deia que pugés a canviar-se si la veia massa provocativa. Però gairebé sempre tenia alguna altra cosa a fer just quan ella tocava el dos caixes de pomes que shavien de comptar una altra vegada, un treballador per esbroncar, la sulfatadora que shavia darreglar.