Mira de trobar un sentit al que li passa. I tant que sí! Mira de tancar el cercle, de lligar caps, per donar sentit a tot aquest caos. Em passa pel cap demanar-li perdó, però al final no ho faig i li dic:
Daltra banda, suposant que sigui així, què passa, quan un ja nha enterrat dos? Com va, la cosa, quan un ja ha enterrat pare i mare al territori al qual vol pertànyer? Que li donen alguna medalla, potser? La «Medalla al Suec de Soca-rel», per exemple?
Llavors ella saixeca i va cap a la cuina. Obre laixeta. Potser fa veure que omple un got daigua. Hi hauria danar i treure-hi el cap, però no ho faig, sinó que alço una mica el comandament a distància i canvio de canal. Triga una estona a tornar i, quan ho fa, no diu res. Al cap dun moment, però, em diu:
Men vaig cap a casa.
Jo mempipo altre cop i me la miro amb aire sorrut.
Però si acabes darribar!
Fa quatre hores que soc aquí, mare, i he de marxar.
Jo no vull que sen vagi.
Per fer-me visites de metge com aquesta no cal que tornis em sento dir.
Ella remena el cap i poc després toca el dos. No he aconseguit que es quedi. De fet, ja fa temps que no men surto. Sempre acaba tocant el dos.
Pot ser que la vida se tacabi abans, si vius massa intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós, se mhan esmunyit dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa dun nombre limitat dalenades que sacaben abans dhora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de lordre? I si, dalenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot sacaba? Només ho pregunto.
Començo el tractament. Tres mesos, he trigat a poder-ho fer. Coi de Pasqua.
En aquests tres mesos, el càncer deu haver corregut, oi?
Em miro fixament lespecialista, la Christina. La meva mirada diu: «Si em moro, la culpa la tindreu tu i la llista despera dels pebrots».
Al principi, ella no diu res. Rumia el que li acabo de preguntar. La Christina és oncòloga i ginecòloga. Tinc un càncer dovari. Lincendi ha començat als meus òrgans femenins, doncs; els meus òrgans de mare. Per a mi això implica una certa ironia, i el primer cop que ens vam veure lhi vaig dir així mateix: que trobava irònic fins a quin punt sens arriba a castigar pel fet de ser dones. Aquella vegada em va mirar igual que em mira ara, una mica pensativa i en silenci.
Soc conscient que lespera es fa difícil diu, al final. Però fem tot el que podem.
I no podíeu haver fet tot el que podíeu fa tres mesos? Així potser encara hauria tingut alguna possibilitat de sortir-men.
Es mira els papers que té davant.
Ara tingressarem. Només seran uns dies.
Aleshores calla.
LAram li fa un munt de preguntes. Preguntes que a mi mai no se mhauria acudit fer. Es nota que ha llegit. Estiro una mica el braç i busco la seva mà. Sempre ha llegit molt, ella.
Que ets metgessa? li pregunta llavors la Christina.
No contesta ella. Però la Nahid és la meva mare.
Se li fa un nus a la gola i la doctora es descentra una mica i madono que perd el fil. Pel que diuen, dedueixo que sí, que el càncer ha seguit avançant i que em vigilaran de prop, per si els tumors fan que alguna de les meves funcions vitals em deixi a lestacada. Continuen parlant de mi i del coi de funcions vitals com si estiguéssim a punt de signar un acord de divorci, i aleshores deixo descoltar-me-les. Val més que sigui lAram qui parli per mi.
Quan acaben, sortim del despatx esquifit cap a lhabitació. Ja mhan assignat un llit i jo mhi assec al cantell. Em miro el barnús de ladministració local i els llençols dun blanc que tira a gris. La manta és dun blau ni massa clar ni massa fosc. LAram encara em té la mà agafada.
Tot anirà bé, mare em diu.
Després sen va a comprar suc de fruita i alguna revista i jo lespero allà sense moure ni un pèl.
Torna de seguida, amb la respiració mig tallada. Deixa les dues bosses que du a la mà a terra i després se macosta a correcuita i mabraça. Fort. Deixo els braços ben relaxats al costat del cos i la deixo fer. Mentre ella mabraça, jo descanso. Ens estem així una bona estona. Em gronxa a poc a poc; li sento el cor que em batega a la galta i llavors penso que lhe fet jo, aquell cor. Que durant un temps va bategar dins meu, que ara batega a tocar de mi i que daquí a no gaire haurà de bategar sense mi. Que aviat el meu cor callarà i que aleshores el batec del cor de lAram serà una mica el meu, perquè en algun racó daquell batec hi seré també jo. Voldria que aquest pensament em reconfortés una mica, però no ho fa. Vull que el meu cor segueixi bategant per si sol, i no haver-me de convertir en una ombra que habiti el cos i la memòria dalgú altre.
Llavors aixeco una mica els braços i me la trec de sobre, amb força. Ella trontolla i gairebé perd lequilibri. Sembla una criatureta espantada, una cria docell que han fet fora del niu de cop i volta. Em mira als ulls però no hi veu res, perquè estic buida i no hi ha res a veure-hi. Llavors es gira i busca atabalada les bosses que ha deixat a terra. Després sem torna a acostar amb els sucs i les revistes, plenes de fotografies mig furtives daquelles que solen fer els paparazzi. Sap que no tinc esma de llegir. I una bosseta de Werthers Original, també; lobre i en posa els caramels en una tassa de plàstic. Em porten records de la infantesa, una infantesa tan llunyana en el temps i lespai Tot seguit mallarga un conillet de peluix blanc amb les orelles molt suaus.
He pensat Potser no el vols, però.
Jo lagafo, mel poso a la falda i li faig quatre carícies. Mentrestant, ella omple un gerro amb aigua duna pica més aviat petita. Hi posa flors, un ramet de flors que no trigarà a pansir-se. Són de les que solen tenir a les botiguetes dels hospitals. Em venen ganes de dir-ho en veu alta, que el coi de flors no duraran gens, igual que jo. Però em continc. Si més no, aconsegueixo contenir-me una estoneta. Quan deixa estar les flors, lAram sasseu a la cadira que hi ha al costat del llit.
En fi! Ara me nhe danar diu al cap de poc. Mesperen a la feina.
Em torna a agafar la mà; la deixo relaxada entre els dits della.
Quan tornes?
Demà, mare. Però et trucaré al vespre.
Demà, tu! Miro el rellotge. Falten tres minuts per a dos quarts de dotze. Llavors compto les hores que em passaré tota sola, desperta, en aquesta habitació dhospital. Li voldria demanar que es quedés, però com? Ja mha dit que marxa, i, encara que lhi demani, segur que no es quedarà. Ara el tinc jo, el nus a la gola. Ningú no es vol quedar amb mi. Aleshores me la miro.
Són ben lletges, aquestes flors. Segur que no duraran gens li etzibo. I jo, tampoc. Ja te les pots endur, si vols.
Ella fa un bot, com si li acabés dengegar una bufetada. Clava els ulls a terra uns segons, però no diu res.
Va, marxa dic, al final, i em giro desquena.
Llavors em frega lespatlla i, tot seguit, sen va.
La mare encara no sap que em moro. Jo no lhi he dit, i he prohibit als altres que nhi diguin res. No vull que sangoixi pensant-hi. No hauria de passar, això. Altre cop, no. Una altra filla. Una altra pèrdua De vegades em venen ganes de preguntar als qui ens acusen dhaver vingut fins aquí per prendrels allò que és seu: «De debò us penseu que hi sortim guanyant, nosaltres? Que el que hi hem guanyat és més del que hi hem perdut pel camí?». I tu? De debò et creus que hi has perdut més del que hi has guanyat? De debò et creus que hi has perdut més del que hi he guanyat jo?
Ella fa un bot, com si li acabés dengegar una bufetada. Clava els ulls a terra uns segons, però no diu res.
Va, marxa dic, al final, i em giro desquena.
Llavors em frega lespatlla i, tot seguit, sen va.
La mare encara no sap que em moro. Jo no lhi he dit, i he prohibit als altres que nhi diguin res. No vull que sangoixi pensant-hi. No hauria de passar, això. Altre cop, no. Una altra filla. Una altra pèrdua De vegades em venen ganes de preguntar als qui ens acusen dhaver vingut fins aquí per prendrels allò que és seu: «De debò us penseu que hi sortim guanyant, nosaltres? Que el que hi hem guanyat és més del que hi hem perdut pel camí?». I tu? De debò et creus que hi has perdut més del que hi has guanyat? De debò et creus que hi has perdut més del que hi he guanyat jo?
El dia que vaig néixer vaig decebre els pares en més dun sentit. La sisena filla duna família sense fills mascles. Allò era lúltim que volien. Però hi va haver algú altre que els va decebre encara més, perquè, quan va néixer la Noora, sis anys més tard, es van quedar de pedra. La veritat és que no sé per què tenien aquella dèria. En altres famílies més conservadores, larribada dun fill mascle implicava que de gran aquell nen podria treballar i guanyar diners, mentre que les nenes eren una despesa més. En el nostre cas, però, no era ben bé així. Quan vaig néixer jo, la Maryam ja tenia vint anys i feia de mestra; lenviaven al camp o a la ciutat, a qualsevol lloc on fes falta. Llavors vivia sola i no només es guanyava la vida, sinó que compartia una part dels diners amb nosaltres.
Cap de les meves germanes més grans va trigar gaire a posar-se a treballar. Algunes feien de mestres, també; daltres, dajudants de recerca. I totes duien diners a casa, on vivíem immerses en un capoll dorgull i germanor. La mare rebia les clientes a casa. Els tallava els cabells i les tenyia; també depilava celles amb pinces i el borrissol de la cara amb fil. Jo no vaig trigar gaire a aprendre a fer anar el fil i llavors vaig començar a ajudar-la. Les clientes sestiraven en un matalàs i jo mencorbava damunt de totes aquelles cares mentre aguantava el fil ben fort amb els meus dits molsudets de nena. Aquí, a Suècia, no ho explico a ningú, això, perquè xocaria amb la manera que tenen ells dentendre la vida. Les meves pobres germanes treballant de sol a sol i donant pràcticament tot el que guanyaven a la mare, i la Noora i jo escombrant de terra els flocs de cabells i fent anar el fil de depilar per ajudar la família! Suposo que hi haurà qui pensarà que les grans no van poder gaudir de la seva llibertat i independència econòmica i que nosaltres, les més menudes, no vam tenir una infància com cal. Però jo trobo que ens ho vam passar bomba. Qui ho diu, que no se sentien lliures, les meves germanes? I jo, una nena entre dones, somiava com seria créixer i convertir-me en una delles. I, mentrestant, aprenia a espavilar-me.
De joveneta tenia moltes qualitats, jo. Era intel·ligent. Ambiciosa. Treballadora. La mena dadjectius que una es pensa que volen dir alguna cosa. O que la duran a algun lloc.
Mhavien acceptat als estudis de medicina. És difícil dexplicar què significava, allò. Era un somni. El somni. La mare i les meves germanes nestaven tan orgulloses que van plorar emocionades uns quants dies seguits després que les llistes dadmissió sortissin publicades a la premsa local.
Cap a finals de lestiu, les meves germanes van organitzar una festa per celebrar-ho i van convidar-hi els veïns. A la mare no li va agradar gaire la idea, perquè trobava que valia més no fanfarronejar davant dels altres de les bones notícies. Una de les coses que sempre ha fet més por a la mare és el mal dull: no volia de cap de les maneres que algú ens mirés carregat denveja i ens portés malastrugança. Tot i així, ens va ajudar amb els preparatius, i ja teniu vuit dones en una cuina enmig del baf. La mare i les set filles! Quan hi penso, em sembla un conte de fades. I, segurament, ho era; vivíem immerses en un conte de fades.
La Maryam anava fregint albergínies i traient dels fogons cassoles de carn, una rere laltra, amb el front lluent de suor. La Mahvash, la Gita, la Shoohreh i la Shabnam seien a terra, amb les seves faldilles curtíssimes i les cabelleres enrossides; quatre dones independents i treballadores que semblaven nines. Els cabells els hi tallava jo i després els hi assecava amb lassecador de mà, a lestil de la Farrah Fawcett. Perquè aquell era el món pel qual ens delíem: el món dEls àngels de Charlie i dEl padrí. Ens volíem fortes i fràgils alhora, salvadores i salvades, en un món que no és pas cap dels mons reals, doncs. Totes quatre seien a terra amb les cames estirades i anaven netejant verdures; la mare feia estona que es mirava amb cara dempipada els fèmurs llargs i mig descoberts, i al final va agafar una manta i els la va posar al damunt. No volia que sens veiés la pell. No volia que ens exhibíssim. Que provoquéssim.
Després hi havia la Noora, la nostra menuda, que nacabava de fer dotze. Corria amunt i avall, amb les trenes que li anaven en totes les direccions, i no parava de xerrar.
No entenc per què no podem convidar lagha Hossein i els nois!
No pot ser perquè no pot ser, Noora recordo que va contestar la mare.
Però per què no? Els coneixem de tota la vida! Vols dir que no senfadaran, si no els convidem?
Encara que els convidéssim no vindrien, Noora.
I com ho sabeu, que no vindran? Que els ho heu preguntat?
No vindran per no passar vergonya.
Quan sadonava que la mare ja no podia més, la Maryam hi intervenia. Aquell havia estat sempre el seu paper: calmar les aigües, protegir les altres, i, en definitiva, donar-nos un cop de mà.
Vergonya? Vergonya de què?
Laltre dia va venir en Mustafa i va demanar a la Nahid si es volia casar amb ell, però ella li va dir que no. Que no ten recordes? Per als homes, aquesta mena de coses són una mica difícils, saps?
Si li va demanar per casar-shi, vol dir que a en Mustafa li agrada la Nahid. Segur que voldrà venir a la festa que li fem, doncs.
No, Noora. Em sap greu, però la cosa no va ben bé així.
Ara em tocava a mi dir-hi la meva. I mai no he tingut el tacte de la Maryam, jo:
Que no va ben bé així? És clar que no va així! En Mustafa és un home i lúnic que tenen els homes és el seu orgull. Et penses que li deu fer gaire gràcia, que la noia que li ha donat carbassa vagi a la universitat i que arribi a ser algú? Que es tregui el títol de metgessa? Però si dels sis homes que hi ha a casa seva no nhi ha cap que hagi passat per la universitat! Cap! Ni els joves ni els grans! No es pot dir que siguin burros, però la meitat ni tan sols ha acabat el batxillerat, i ja et dic jo que no tenen cap ganes de celebrar això meu. Segur que ara mateix ens deuen estar criticant i dient que som unes bruixes i unes meuques!
Nahid, sisplau!
Aleshores vaig abaixar el cap i em vaig mossegar la llengua. La Maryam no tenia per costum fer-me callar daquella manera.
Bruixes i meuques! Bruixes i meuques! es va posar a cantussar la Noora entre rialles, mentre seguia saltant amunt i avall per la cuina.
La Mahvash i la Gita es van sumar a aquella mena de cantussol improvisat. Aleshores la Noora sels va acostar, va agafar la manta amb què la mare els havia tapat les cames i, després dobrir i tancar les pestanyes amb coqueteria fingida, se la va posar al cap com si fos un xador.