Quan tot ens semblava possible - Isidre Molas 3 стр.


El nostre objectiu era locupació de tots els nivells del SEU a través deleccions democràtiques; primer a cada facultat, però després vam començar a disputar lhegemonia en el districte amb la defensa duna estratègia semblant: donar una base electiva als càrrecs i participar obertament en dos camps nous: el Servei Universitari del Treball (SUT) i la creació duna revista impresa del SEU destinada als estudiants, Universidad 61, en la qual teníem posat un peu amb solidesa. Hi havia un acord tàcit de participació i aportació de col·laboracions sobre la base de labsència de censura interna. Manolo Vázquez Montalbán i Laureà Bonet hi tenien un rol de primer ordre i Xavier Fàbregas, el pare Casaldàliga, Francisco Candel o Romà Gubern hi escrivien.

Quan mobriren un segon expedient, el curs 1960-1961, tot va ser diferent del primer. Ara els fets eren públics i constaven en una acta dacords; jo nera autor. La Cambra de Facultat el conjunt dels representants dels estudiants, deu per curs: cinquanta, per tant havia aprovat una petició per tal que es concedís una amnistia als presos polítics, proposta que jo havia presentat i defensat. Latac dun grup destudiants de lOpus a lespectacle humorístic dels estudiants, lanomenat «judici bufo», que es realitzava tradicionalment el dia de Sant Ramon de Penyafort, havia portat a un enfrontament físic amb trompades i a un escàndol notable que a nosaltres ens reforçà com a majoria i ens amplià. Em van sancionar a perdre la convocatòria de juny i a examinar-me en la de setembre, però tots els professors que tenia van acceptar de fer-me lexamen final el mes de juny i guardar-men la nota. Així vaig donar satisfacció a aquelles ànimes beneïdes que havien facilitat el meu nom al primer dels instructors com a estudiant procliu a la subversió.

El SUT, un acostament al món del treball

Més enllà de lInter, on vaig començar la meva trajectòria política va ser al SUT, que va ser creat el 1950 sota la inspiració del padre Llanos, del Pozo del Tío Raimundo de Madrid, i quedà integrat com un sector del SEU. Era una organització molt autònoma i bastant singular: tenia com a objectiu acostar els estudiants al món del treball. Es creaven camps de treball per a estudiants a lestranger, que eren una oportunitat de veure un país diferent (o de conèixer millor el propi). Aquí ens permetien de conèixer un país que vivia un retard social, la duresa del món del treball, lextensió de lanalfabetisme, la sobrietat del nivell de vida existent i la misèria més dura. Hi havia també treballs de diumenge al matí en la construcció, grups de treball dominical i treballs en lalfabetització dadults i, durant les vacances destiu, els camps de treball agrícoles o industrials. Per a molts estudiants van suposar una novetat: comprovar de primera mà que existia el món de la berza, viure durant unes setmanes la duresa del treball de les mines, de les fàbriques o del camp, lefecte en les persones del ritme del treball en cadena i dels llargs horaris realitzats amb les hores extraordinàries obligatòries. Podien conèixer de prop lexistència de la vida i la classe obrera, les mines i els latifundis sense caure en els estereotips, podien comprovar que existien amplis sectors que mai no havien anat a escola. Durant tot lany hi havia activitats dalfabetització en indrets on no havien arribat les escoles o en què la gent ara gran lhavien deixat abans daprendre a llegir i escriure, però que ara hi portaven els fills perquè els donaven berenar a Pequín o a Montjuïc, per exemple. També organitzaven conferències a les facultats: el 1958 van muntar un cicle a la Universitat de Madrid, que alçà un cert rebombori, i a la de Barcelona el desembre de 1960, un altre que tingué un notable èxit de públic. També feien xerrades i publicacions: ledició de modestos butlletins ciclostilats de caràcter informatiu permetien divulgar textos dautors afins a la ideologia de la revista, com els dIgnacio Fernández de Castro o José Aumente.

Al SUT hi havia catòlics que donaven testimoni del seu compromís temporal, falangistes o exfalangistes de la «revolución pendiente» i també els que hi anàvem moguts per la curiositat i la fascinació de conèixer un món que quedava ocult als ulls de luniversitari. Els felips, la gent de lFLP, i els prefelips hi eren abundants. Entre els qui es movien més es trobaven aquells que volien fer un acte de servei i de compromís personal, els que anaven amb la finalitat dexpandir el partit i, fins i tot, els que amb una ingenuïtat digna de millor causa creien que tenien loportunitat dintentar convèncer els obrers perquè realitzessin la missió històrica que els corresponia; és a dir, es proposaven prospectar obrers per a la causa de la nova terra. El fracàs daquests era clamorós; perquè una cosa era tenir relacions cordials amb companys de feina i una altra provar de ser un apòstol; al capdavall, al cap dun mes els universitaris tornaven cap a casa. Era evident que encara hi havia classes. En canvi, resultava més fàcil embolicar universitaris que vivien en llocs on no hi havia ningú perquè quedés lligat amb el felipisme i establir-hi un cap de pont.

Ser del SUT no et donava prestigi; els altres més aviat et miraven amb una certa curiositat escèptica i els de les americanes blaves amb botons daurats pensaven: «Pobret, que Déu hi faci més», i et perdonaven la vida; però tu ten senties orgullós i el fet et permetia destablir unes confiances que anaven més enllà dels compromisos polítics amb daltres estudiants.

El juliol de 1960 vaig anar amb Lluís Avilés a un camp de treball de Navarra, a Los Arcos, per tal de construir-hi una nova escola on vingué a visitar-nos Jordi Borja. Dormíem a lescola amb matalassos a terra i durant el dia fèiem de manobres o peons amb una jornada de treball de deu hores diàries; shi treballava al ritme dels qui anaven a preu fet. Allí vaig conèixer un estudiant valencià que es deia Solbes, que després va publicar uns gravats en la revista SUT de València i que més tard seria àmpliament conegut com a pintor de lequip Crònica.

Hi havia grups del SUT escampats en algunes universitats, però, que jo recordi, eren especialment actius els de Madrid, València, Santiago i Barcelona. Larrelament del SUT a Barcelona començà a partir de dos fets casuals. Manolo Vázquez Montalbán, que aleshores era de la Nova Esquerra Universitària (NEU), havia anat a Madrid per poder cursar el darrer curs de Periodisme, que llavors només podia fer-se allí, i entrà a fer pràctiques a La Gaceta del SUT que va començar a sortir el març de 1960. Em sembla que ell lescrivia tota de dalt a baix, potser amb la col·laboració de Ricardo Gómez Muñoz i de Juan Anlló Vázquez. Quan tornà a Barcelona ja tenia una xarxa de relacions àmplia i estava molt ben valorat. Laltre fet fou lestada a Madrid de José Ignacio Urenda, una persona dels grups inicials de catolicisme progressista de Barcelona. Va anar a Madrid a buscar una feina que no trobava i, quan ja tornava cap a casa, Juan Antonio Masip, un sutista de Barcelona, va ser nomenat secretari general del SEU i li va oferir despatx i sou com a delegat del SUT a Espanya. Lencàrrec fou brevíssim, perquè nomenaren Serrano Montalvo nou cap del SEU i aquest va canviar el secretari general. Urenda retornà a Barcelona.

Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes dalfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.

Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes dalfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.

La creació literària

Durant els anys duniversitat vaig començar a escriure poemes i alguns contes. Minteressava la poesia i la literatura, en general, per això Jordi Maluquer i Jordi Argenté em van proposar de preparar amb ells la Cinquena antologia poètica universitària que posteriorment, el 1959, va editar Josep Pedreira a «Els llibres de lÓssa menor». Més endavant, vaig intentar de reunir una antologia de contes escrits per universitaris, que després reaprofitaria en part Miquel Arimany, al número 24 de la revista El Pont, quan jo era a la presó. Aquell mateix any, el 1959, vaig arribar a formar part del jurat del Premi Salvat-Papasseit, juntament amb Pere Quart, Josep Pedreira, Albert Manent i Jordi Maluquer. També recitava, i fins i tot vaig poder afegir-me a una de les barbolles poètiques que Joan Colomines organitzava al menjador de casa seva.

Barrejava la passió per escriure amb la de llegir: de Camus a Sartre, de Blas de Otero a Pablo Neruda, de Joan Salvat-Papasseit a Salvador Espriu i de Pavese a Pratolini. Pel que fa a lassaig, llegia tot el que trobava sobre el subdesenvolupament, que era un tema que estava en voga. Entre tres amics ens vam repartir les àrees per recollir-ne informació: Àfrica, Amèrica i Àsia, i ens anàvem passant les novetats i les notícies; latzar va fer que em centrés en lÀfrica. Així, vaig començar a publicar articles especialitzats. El 1960, vaig publicar un article a Atrio, la revista dels estudiants de Filosofia i Lletres, sobre «La Guinea de Sékou Turé» i un altre sobre «Problemas actuales de África» a la revista Praxis, de Còrdova.

Lentrada a la Nova Esquerra Universitària (NEU)

Cap a la primavera de 1960, doncs, ja començava a estar involucrat en diverses organitzacions, la política minteressava cada cop més, era un jove de fortes inquietuds i, precisament per això, vaig ingressar a la Nova Esquerra Universitària, que era el sector universitari de lAssociació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). No va ser una afiliació formal: asseguts a terra sobre la gespa de lentrada a la facultat de Dret, parlant de tot i de res, sota un solet que resultava agradable, Manel Garriga, que portava la veu cantant, Maite Baiges i Jesús Méndez em van empènyer a entrar-hi.

Es tractava dincorporar-se en un partit a través de la seva secció universitària. Aquesta no era una qüestió menor, perquè alguns membres de la NEU, justament, nhavien sortit per tal danar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), com era el cas de Xavier Folch; però daltres, en canvi, afirmaven que lobjectiu era fer una organització només destudiants desquerra sense vinculacions amb cap partit. De fet, en el meu cas, si només volia continuar fent vida política i sindical universitària, no em calia ingressar enlloc; era justament allò que ja feia i men sortia prou. Però ara em semblava que el vestit manava estret i que el fet dintegrar-me en un partit clandestí seria una forma de definir-me també com a persona madura.

Acabar amb el franquisme i enterrar la Guerra Civil eren dos objectius de primera necessitat; fer el socialisme era indispensable per construir un món més just. Hi havia qui tenia admiració pels comunistes i podia tenir problemes a lhora de fer la tria, però aquest no era el meu cas: jo no volia entrar al Partit, jo volia entrar a un partit sense majúscula, sense heterodòxies, que no generés dissidents. Potser era una mica llibertari, o potser poumista o potser no creia que la pàtria del socialisme fos la Unió Soviètica, ni que lHongria envaïda el 1956 o lAlemanya comunista fossin exemple de res. Potser és que mai no he tingut gaire fe. Tant per tant, preferia aquells que ara ja no pretenien convertir-me, sinó que anaven buscant marxistes per poder dialogar-hi.

En els inicis de la NEU i lADP tot va ser singular. En la primera reunió a la qual vaig assistir, José Ignacio Urenda ens va donar la benvinguda a Pasqual Maragall i a mi, perquè tots dos acabàvem dincorporar-nos-hi per separat. La sorpresa va ser descobrir que lorganització universitària havia quedat buida: només hi havia en Rafel Pujol, com a veterà, en Pasqual Maragall i jo. Vam quedar que Pujol aniria al Comitè de Coordinació Universitària, que era un comitè de relacions amb els altres partits, el PSUC i lMSC (Moviment Socialista de Catalunya) i nosaltres dos havíem darmar novament la NEU des de baix. Urenda ens ho va dir en un bar de la Gran Via entre Aribau i Muntaner, a sobre dun local de billars, mentre anava fumant i traient el fum al mateix temps pel nas i per la boca. Tots els altres estaven a punt dacabar la carrera al juny: o nhavien sortit o havien passat a actuar fora de la universitat. Dit en plata, començaríem de zero. «Mare de Déu, on thas posat», vaig pensar. «Si no hi ha ningú.»

Laltra sorpresa que em vaig endur i que em va costar més de pair va ser el caràcter singular que el partit tenia: la desorganització. Labsència de claredat, destabilitat i de tasques concretes i qui havia de fer-les. En part, era a causa duna voluntat expressa darticular una estructura que en podríem dir flexible, amb una autoexigència de disciplina voluntària, sense que hi hagués ordres o iniciatives, i en part, també, per la falta de capacitat per generar una maquinària eficient. He de confessar que això tenia aspectes positius: fomentava la iniciativa personal i, quan deies que una iniciativa no havia sortit bé, ningú no tintentava convèncer del contrari.

Aprofitant el feeling entre nosaltres tres, doncs, i coberta la parcel·la més complexa per als qui acabàvem dentrar, que era la de les relacions amb els altres partits, Maragall i jo ens vam aplicar a iniciar una via de creixement que portés amb constància a una activitat de participació en els treballs en cada facultat. Si la memòria no em falla, vam refer o fer lorganització a Econòmiques, Dret, Enginyers, Lletres i Medicina, i vam aconseguir una presència notable en el districte: ja fos en les publicacions, en el SUT, en la revista o en el consell. De seguida vam arribar als cinquanta i les cèl·lules van passar a ser de facultat. Tot això traspuava un èxit. La dificultat era imaginar coses possibles per fer i que algú tingués la iniciativa dintentar fer-les i fer propostes que fossin aportacions de tots. La veritat, però, és que, a diferència dels primers anys de carrera, ara havia augmentat lafiliació als partits, i en les propostes sempre saconseguia alguna col·laboració. Potser ja hi havia menys por.

Francesc Casares

Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, darrel catòlica i anarquista didees; laltre era Francesc Casares, que pertanyia a làmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.

Назад Дальше