Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, darrel catòlica i anarquista didees; laltre era Francesc Casares, que pertanyia a làmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.
El primer tast de la professió dadvocat, doncs, el vaig tenir quan vaig entrar a treballar amb ell com a passant encara que ell no admetia que em diguessin passant, sinó col·laborador la tardor de 1960, i va ser ell qui em va despertar linterès pel dret. Era una figura singular que em va influir fondament, malgrat que no me nadonés fins més tard. Havia nascut a Tarragona el 22 de desembre de 1927, era fill de mestres i el 1931 els pares aconseguiren el trasllat a lEscola Baixeres de Barcelona, per participar així en lempenta pedagògica que shavia generat a la ciutat. Ell ja no sen va moure; sempre va ser un barceloní i un devot dels valors de ciutadania del Noucentisme que impregnà lobra pedagògica de letapa republicana.
La feina més rellevant i interessant que feia amb ell consistia a acompanyar-lo els dissabtes a la tarda a Sabadell, que era quan rebia els clients. Havent dinat, preníem el mateix tren a lestació de Provença. Quan arribàvem a la casa, ja hi havia gent que feia cua a lescala. Tenia un rebedor amb cadires, un despatx espartà dadvocat i al costat una saleta que vaig passar a ocupar jo. No hi recordo decoracions ni frivolitats de cap mena, les cadires eren poc sòlides i les taules nues exhibien un flexo, perquè, amb la claror que feia el llum del sostre, no shi podia llegir bé. Allí, en aquella saleta del costat del despatx, jo atenia els clients que madreçava perquè volia que prengués nota de totes les circumstàncies, dels fets i de les reclamacions que feien, o de les gestions que calia fer davant lAdministració, de les quals jo seria lencarregat.
Així vaig entrar en aquell despatx, dotat de les seves pròpies tradicions, on el passant era anomenat col·laborador per ladvocat i cuñado pels clients, en record del seu primer col·laborador, que havia estat un cunyat de Casares. Vaig descobrir que els clients venien amb coneixement de causa, molts sabien els articles de les lleis i dels reglaments que els afectaven, o formulaven amb precisió el dubte que volien resoldre. Era una espècie dexamen oral per sorpresa que es feia al col·laborador. Allí vaig aprendre les dificultats de concretar el que calia demanar per tal dobtenir el que se cercava. Vaig descobrir que ordenar totes les dades dels problemes del client era indispensable per trobar-hi una solució; i que era tan important com interpretar els documents o els papers doblegats que portaven i et deixaven veure. La lluita jurídica en la defensa dels drets dels treballadors no tenia lèpica de la lluita de masses per lobtenció dels drets, però aconseguir-ne leficàcia o lexercici era un aspecte fonamental en la lluita obrera.
El record més persistent que conservo daquest temps són els viatges en tren amb Francesc Casares: es mostrava convençut i enamorat de la seva feina, i estava sempre disposat a relativitzar la ingenuïtat de les meves exaltacions adolescents amarades didealització de la classe obrera. Ell creia que ser més desquerres no consistia a dir-la més grossa, sinó a estar disposat a sacrificar-ho tot per assolir un avenç encara que fos minso. No senfadava amb els meus esplais esquerrans, sinó que raonava i evidenciava una fermesa tal en la seva concepció del socialisme i en lestabliment duna nova societat que resultava admirable. La coherència política i moral, el realisme i sentit pràctic que mostrava em van deixar una empremta, que em sembla que va germinar més tard.
Sempre veig Francesc Casares amb aquell to alhora racional, ponderat i idealista, sense posar-se mai nerviós, tot aplicant sense estridències la seva moral estricta de compromís personal amb la justícia, amb Catalunya, i amb la democràcia: amb el socialisme. El recordo amb aquelles fines ulleres, que reposaven sobre unes orelles molsudes, i armat amb aquell mig somriure i la veu prima, afectuós, polit, educat, dialogant; era llest, discret i estava dotat de sentit de lhumor. Era com un retrat del ciutadà noucentista, compromès amb la professió i un practicant dels principis de la moral laica. Era respectat per tothom pel seu sentit de lhonradesa, del joc net i de la paraula donada.
Era capaç de defensar alhora la continuïtat duna trajectòria i lactitud de renovació, de sentir les deficiències existents i de saber defensar el canvi. Més endavant, un grup destudiants universitaris de lAutònoma se madreçaren perquè volien trobar el partit socialista, i els vaig preguntar: «Quin?». No sen sabien avenir, que hi hagués tants retalls dispersos sense cosir. És per això que els vaig recomanar que anessin a veure Francesc Casares, perquè estava segur que, després de conèixer-los i de sentir-los parlar, hi coincidiria i participaria de la frescor i del desig dimpulsar un procés de retrobament dels socialistes en la fundació dun únic partit; seria el punt de connexió amb el Moviment Socialista de Catalunya. La reunió posterior de Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd amb ell i després amb Raimon Obiols van ser determinants per crear la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) en el propòsit de renovar les propostes socialistes i de donar un impuls decisiu en el camí de fundar el partit de tots els socialistes de Catalunya. Amb Casares coincidiria així en la Convergència Socialista, després en el Partit Socialista de Catalunya(Congrés), i més endavant en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Era un home dunitat sense haver de renunciar a res. I així va participar activament en la vida pública i va ser diputat del Parlament de Catalunya el 1980. El servei a unes idees el portà a deixar en un segon terme lactuació des del despatx dadvocat. Com que tot alhora no es pot fer, quan hagué complert letapa de consolidació de la Generalitat deixà lactivitat i el càrrec delecció per tornar a la seva feina artesanal dadvocat.
Però res no impedí que continués defensant els seus criteris polítics i així vaig coincidir amb ell en la defensa del «no» en el referèndum de lOTAN. Després, la coherència el portà a acceptar la petició de liderar el grup de lEsquerra Socialista en el si del PSC. Francesc Casares estigué sempre compromès amb la lluita per la justícia social, per Catalunya, per la llibertat i per la democràcia. El seu compromís amb la lluita dels treballadors era un compromís personal i laboral, total, i suposava també el compromís amb un instrument, el partit. En tot cas, per a Casares, construir una nova terra combinava i exigia el respecte a la llibertat personal i laplicació del dret pels poders democràtics, que és lúnica garantia de la llibertat i lavenç a través de passos concrets. Posava sempre els ideals al davant, però també la lucidesa, sabia que calia arribar a acords i consensos per canviar la societat pas a pas. Només aquells que tenen molt arrelats els ideals són capaços de no cercar mai cap càrrec i de no defugir cap responsabilitat. El compromís personal des del rigor, la discreció i lhonestedat, des de la competència professional i la generositat humana, han fet de Francesc Casares una figura central de la Catalunya contemporània. I per a mi un exemple personal.
Lorganització de lADP era petita però singular, tant com la del Frente de Liberación Popular (FLP) durant la fase de gestació i la primera etapa. Més que singular, era sobretot sorprenent, perquè aquells que el constituïren participaven dallò que en podríem anomenar lesperit de no-organització de lFLP inicial, que va sorgir gràcies a Manuel Lizcano i Julio Cerón, i que després va ser àmpliament compartit per tots els altres. Els nuclis catalans que formaren lADP compartien el tarannà i el sentiment democràtic i socialista de lFLP, era una fase en què persones dotades dun mateix sentiment havien de trobar també un denominador polític comú a través de diàleg i més diàleg. Shavien dacostumar a posar en comú reflexions i experiències, així com les iniciatives i les vivències que cadascú podia aportar. En altres paraules: identificar, compartir i homogeneïtzar el substrat comú del personal. Uns anys després, daquesta forma de treball en dirien «estil kumbaià». Primer era divertit, després cansava per la manca de resultats.
El camí daquest grup va començar loctubre de 1954 amb unes reunions fetes a Madrid alguns diumenges a la tarda, al menjador de la casa de Manuel Lizcano, amb un grup de joves militants catòlics seglars i alguns sacerdots. Shi parlava de tot: despiritualitat, de política, de classe obrera, de llibres, del testimoni dels cristians, de les exigències de la fe. Lizcano era un militant i un activista dAcció Catòlica lligat al medi obrer i a Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). Hi assistien estudiants i preparadors doposicions que vivien en col·legis universitaris i que participaven en moviments especialitzats dAcció Catòlica, entre ells Julio Cerón. Així, Lizcano i Cerón coincidien en el fet de sentir-se en oposició radical al nacionalcatolicisme i en voler impulsar un dinamisme social que fos fidel a la prèdica de Jesucrist, dacord amb els corrents renovadors del cristianisme que havien sorgit a França. El resultat és que aquestes trobades reunien un grup de persones actives i disposades a intercanviar idees, coneixements i actuacions, un grup format per un aiguabarreig de sectors amb un catolicisme viscut duna manera intensa, fossin moguts per latracció de Pax Christi i de lecumenisme, fossin atrets per lestil de la revista El Ciervo, que era en vies de desenganxar-se de lAssociació Catòlica Nacional de Propagandistes. Nhi havia de més missaires que altres, però també nhi havia alguns que havien deixat enrere latracció del falangisme per situar-se en una actitud esquerrana, que podria connectar amb lestil de les revistes com Índice o amb lesperit sindicalista de l«implantaremos por pelotas el Estado sindical». Els dos tons de voler tornar a les essències van existir en lEspanya dels vencedors, per bé que a cada lloc adoptaven vies i modalitats diverses. Estaven molt lluny els uns dels altres i a vegades sestimaven poc. Les evolucions van tenir ritmes i vies diferents entre els qui participaven del poder polític o eclesiàstic. A Madrid és on potser estaven més distants i més propers alhora els uns dels altres. Allí, Dionisio Ridruejo edificà sobre aquesta base un partit socialdemòcrata, el Partido Social de Acción Democrática.
A la tardor de 1954, a Catalunya va arribar a haver-hi unes jornades de diàleg a la Garriga de persones vinculades als marges de dos mons Laye i El Ciervo que, vist amb perspectiva, podien definir-se com el món dels catòlics i el món dels laics. Tenien en comú el fet de pertànyer a una mateixa franja dedat, ser cadells del franquisme i formar part duna societat asfixiant, retrògrada i bastant quica. Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que nhi ha, i una de nova començava a treure el caparró. La reunió només va servir per reconèixer-se i tenir el plaer de debatre, però era un anunci. Aquesta reacció contra el nacionalcatolicisme impregnà una generació diversa, que era liderada per religiosos i seglars sempre sota una certa protecció dalguns sacerdots o monjos i també amb una certa oposició dels prelats. Qui primer nota aquesta mena de degradació i és sensible a no admetre la intolerància són els homes didees, més ben dit, de creences, en especial els joves.
Les sessions de Madrid constitueixen linici del llarg procés de creació de lFLP, en són la prehistòria. Reunien personal de dos tons o varietats, en aquest cas entre els més propers als sindicats i als obrers i els més interessats en la política i les oposicions per formar part dalgun cos de funcionaris. La complexitat sampliava amb la varietat de matisos, però també a causa de la presència de gent de fora de Madrid que responia als microclimes locals, sempre que tinguessin prou empenta per pujar a un tren i anar a Madrid a una reunió a veure què hi passava. El conjunt era una barreja de socialisme cristià o cristianisme social, de desig de donar testimoni personal del missatge de Crist i de simpatia als moviments dalliberament social i nacional, després al castrisme, tenyida dun marxisme genèric clarament no estalinista, dun socialisme democràtic per bé que crític amb la socialdemocràcia. Al seu voltant, em sembla que ningú no podria dir si a dins o a fora, hi havia alguns capellans implicats que els ajudaven i dels quals sempre hi havia algú que advertia que ells no feien política i que no estaven afiliats a cap partit; potser era cert que no hi estaven afiliats, però no els calia, manaven com si fossin consiliaris, o dirigents. Tot plegat coincidia amb un obrerisme difús que explica la importància que tingué lactivitat del SUT en latracció i lextensió dels primers nuclis universitaris per diverses ciutats espanyoles.
En tot cas, i als efectes dallò que ara ens interessa, els catalans que participaven en aquella nova organització desquerres no eren, ni volien ser, una continuïtat de cap dels partits polítics que hi havia hagut abans de la guerra. En aquells moments es trobaven més a prop de Pax Christi o de Lanza del Vasto, de labbé Pierre o de Danilo Dolci, que de la prèdica de lluita armada o de ladmiració pel maquis. Però lapertura al treball conjunt amb els marxistes sobria camí perquè era un element original i distintiu del grup; aquest diàleg no era només extern, sinó que era el punt de trobada dels debats interns, també. Es tractava dun grup de cristians que necessitava tenir marxistes al costat, que volia fer un grup polític no confessional, en el qual poguessin participar i treballar junts tant creients com no creients. Es negaven a admetre la unitat política dels cristians i aspiraven a un partit que impedís que les ortodòxies simposessin.
El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que shavia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.
Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització destudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota limpuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.
Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa dexercicis dunes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.