»Primer sempre el contorn, la visió i la dèria. Cal saber què dibuixes, què busques, què expliques. Després ja vindran la qualitat del traç i lànima. Lànima me la vaig deixar allà on em van trobar, si no, no hauria sobreviscut aquí ni quatre dies. No parava quieta i jo la seguia com podia, no la podia perdre de cap manera. Sovint de quatre grapes, amb les mans i els genolls relliscant en el llot i el llac clapotejant a la vora. Caço una pota, després un ull. Un tros de boca, dues anques. Vaig omplint pàgines de la llibreta amb els gargots que faig sense mirar. Un trencaclosques.
»No apartava els ulls de la presa i per això vaig trigar tant a adonar-me que el cel cremava, que els verds havien explotat com si haguessin esbudellat cada fulla i tija i el cel havia canviat el blau per roig. No deus tenir ni idea de qui són Tyndall, Rayleigh o Mie, ¿oi, pallús?
Si em tornes a dir pallús, et faig una cara nova.
Sí, vinga, ara fotem-nos dhòsties, tu i jo, com si no ho tinguéssim prou pelut. Amb lajut dun prisma, el 1665 Isaac Newton demostra que la llum blanca del sol és la suma de tots els colors de larc de Sant Martí, que es diferencien per la longitud dona. Lespectre del visible va del roig (720 nanòmetres) al violeta (380 nanòmetres), passant pel taronja, el groc, el verd, el blau i lindi. El 1859, John Tyndall descobreix que quan la llum travessa un medi, en xocar amb partícules en suspensió, els raigs de llum blava són els que més es dispersen i sescampen. El 1871, Lord Rayleigh ho afina una mica més i explica el fenomen descrit per Tyndall: és degut a la longitud dona del color blau, quasi la més petita; la llum només es dispersa quan les partícules amb què topa són de la mateixa mida o més petites; si són més grans, actuen com una esponja que absorbeix determinades longituds dona i no daltres depenent de la seva composició química. (Això sanomena difusió de Mie i explica, per exemple, el color blanc dels núvols, formats per molècules daigua, prou grans i incolores perquè reflecteixin completament la llum blanca. Quan hi ha una gran densitat de molècules daigua, la difusió de Mie es produeix massivament, la llum blanca es torna més grisa i és per això que els núvols carregats de pluja són més foscos.) Així, quan la llum del sol travessa latmosfera i topa amb les molècules que la componen, el color que més es desvia i sescampa és el blau, i daquí el color del cel. ¿I per què, és probable que et preguntis, quan es pon el sol, el cel envermelleix? Perquè els raigs de llum han de travessar més gruix datmosfera, són més tangencials i per tant només les ones de més longitud (les taronja i vermelles) poden creuar latmosfera fins a nosaltres.
Segons el que mexpliques, el cel hauria de ser violeta, no blau, perquè el color amb la longitud dona més petita és el violeta, no el blau.
Retiro això de pallús. Exacte. És degut a la sensibilitat de lull humà en visió fotòpica, que té un pic en el verd (555 nanòmetres) que en el violeta és cent vegades més feble. Amb aquest desfasament, corregim el violeta cap al verd i per això veiem el cel blau.
»Continuo. Amb lúltim raig de sol, roja com una brasa, la granota es va aturar. No. Més que aturar-se, va deixar-se estar, va abandonar-se. Ja no respirava, ja no es movia. Més enllà de la immobilitat, shavia convertit en una icona incrustada en el paisatge, una figura en un retaule. Lescena shavia fet mítica. Resplendent, impertèrrita, semblava embalsamada, eterna. Tot ho calmava. No podia desaprofitar lavinentesa i vaig dibuixar tan ràpid com vaig poder, passant desma els fulls de la llibreta sense treure-li els ulls de sobre. Va ser fixant-me en les fibres del llom i el plec de lanca que ho vaig notar: gairebé imperceptiblement, sinflava. Tremolava lleument i la tremolor se li escampava pel cos de dalt a baix, repartint volum, estufant-la. Els ditets se li van abotifarrar, els ulls van fer-se-li ous destruç, la gola se li va engrandir com una soca i el cos es va embotir. Fins i tot la ratlla verda que li perfilava lespinada brillava amb més intensitat i era molt més gruixuda. Tota tibada, estrafeta, era gairebé un globus amb ulls en el silenci crepuscular. La tensió era inaguantable: ¿fins on esquitxarien les seves entranyes esclatants? Gargotejant frenètic, aguanta una mica més i després rebenta, pensava jo, que ja gairebé la tenia.
»Tot i tenir-la al davant i amb la mirada clavada, no sé com sho va fer. No vaig ser capaç de veure què havia passat. De sobte, la granota era un forat: havia esbatanat tant la boca que semblava que shagués de capgirar com un mitjó, que hagués de patir un col·lapse gravitacional. Primer va obrir-se completament, com si volgués donar-se sencera, vessar-se. No es movia ni una fulla. Semblàvem una foto revelada. Un mil·lisegon després, una eternitat després, el grup escultòric es va esquerdar. Tot va tornar a la vida, però a una vida agitada, una vida excitada, una vida desaforada. Va ser pel so. Un so de més endins impossible, de la capital mundial de les entranyes, himne de les interioritats impalpables, un rauc descomunal, eixordador, que va sacsejar la superfície del llac i les branques dels arbres, que va fer vinclar canyes i em va arrissar les pestanyes, una crida imperiosa a què tots els batracis de quilòmetres a la rodona van respondre a linstant, un cor multitudinari lluent i llefiscós. Laire es va omplir de lolor que fa una cosa just abans de podrir-se. Atordit per lestrèpit, la vaig perdre de vista: havia desaparegut en la sobtada foscor sorollosa. Em va semblar veure-la mata enllà, i mig a les palpentes vaig encalçar-la.
»No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava amb tot, i, més que seguir-la, empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, en un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, docells nocturns en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdrem entre luminescències minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava, esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit per un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació destar-te equivocant, dhaver-te confós, danar al darrere dalguna altra bèstia, destar fent el gamarús per acabar topant amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.
»Intentava aïllar-me de lestrèpit de batracis, manava dient: Zoran, posa la ment en blanc, no et deixis guanyar pel caos i la nit, domina la circumstància. Endavant, Zoran, que ja la tens, tu pots, Zoran. El meu esperó no era la fama mundial, jo no volia sortir a la televisió per qualsevol bestiesa i que la peixatera em felicités, no, jo volia sortir a les enciclopèdies, volia que el meu nom quedés per sempre vinculat a una realitat concreta i contrastable, formar part del corpus científic, contribuir al coneixement humà duna manera irrebatible. Mimaginava els nens a escola davant del mestre a la pissarra quan estudiessin la fauna local i sortís el meu nom vinculat per sempre més al daquella granota. Pels segles dels segles, amén, Zoran, em deia. Maferrava a aquesta idea per no diluir-me en aquell cafarnaüm humit i tenebrós, mhi aferrava pensant que aquella nit no sacabava mai i jo ja no tenia forces, em desesperava pensar que tot seria en va si no feia el traç final.
»Vaig caure per un marjal i em vaig fer mal al turmell i sang a les mans. Feia estona que no sentia les aigües del llac i que tot era un fangar. Estava anant cap a linterior. ¿La granota també començava a defallir o només eren imaginacions meves? ¿Clarejava o em fallaven els ulls? Si feia els salts més curts i saturava més, ho feia al mateix ritme dextenuació que jo, ens havíem compassat. Els raucs també eren menys freqüents. Es feia de dia. Ja es distingien salzes i avets. Em feia la sensació que ja no podia més, que la bestiola ja no tenia més ganes de gresca. Cada cop deixava que mhi apropés més, com si ja no li fes por, com si sabés què volia jo i finalment hagués decidit permetre-mho.
»Vaig caure per un marjal i em vaig fer mal al turmell i sang a les mans. Feia estona que no sentia les aigües del llac i que tot era un fangar. Estava anant cap a linterior. ¿La granota també començava a defallir o només eren imaginacions meves? ¿Clarejava o em fallaven els ulls? Si feia els salts més curts i saturava més, ho feia al mateix ritme dextenuació que jo, ens havíem compassat. Els raucs també eren menys freqüents. Es feia de dia. Ja es distingien salzes i avets. Em feia la sensació que ja no podia més, que la bestiola ja no tenia més ganes de gresca. Cada cop deixava que mhi apropés més, com si ja no li fes por, com si sabés què volia jo i finalment hagués decidit permetre-mho.
»Quan la vaig tenir, tranquil·la i silenciosa, a quatre pams, amb els dits encarcarats, maldestres, ensangonats, vaig posar-me a fer els últims tocs. La llum de lalba majudava però em notava els ulls esgotats i la visió corrompuda per lesforç. Ja no sabia quina part em faltava i vaig decidir fer-la tota sencera, el retrat definitiu. Al començament em va semblar que les veus eren dins meu, pensaments indesxifrables fruit del cansament. Quan vaig rebre el primer cop a lesquena vaig saber que no.
»Feia moltes hores que no mirava enlaire i em va costar girar-me per veure què passava. Gairebé al damunt tenia dos soldats apuntant-me amb els fusells i cridant-me. Com que no entenia què deien, vaig preguntar-los en serbi què passava. Un dels dos semblava que en sabés:
¿Què hi fas aquí?
Soc un estudiant, estic dibuixant una granota que no està catalogada.
No devia entendre-ho perquè mho va tornar a preguntar:
¿Què hi fas aquí?
Sóc iugoslau, de Belgrad, he vingut a estiuejar amb la meva família.
No the preguntat qui ets, sinó què hi fas aquí.
Ja lhi he dit.
Això és Albània.
Mho he imaginat en sentir-los.
No sé si em va entendre.
Això és zona militar. DAlbània. ¿Com hi has entrat?
Ja lhi he dit.
Cop de culata al cap. Menjo fang. Escupo. La granota ha tocat el dos. Em cago en tot. Torno a mirar-los, des de baix, primer les botes desmesurades, després els fusells allargassats i, al capdamunt, les mirades amenaçadores.
¿Com hi has entrat?
Sóc naturalista amateur, perseguia una espècie de granota no catalogada per dibuixar-la i donar-li nom científic.
Això no sho creuria ni un imbècil.
És la veritat.
Cop de culata. Al mateix lloc que lanterior. Noto la sang calenta que em baixa per la cara.
¿Em dius mentider? ¿Em prens per imbècil?
No. Jo només li he explicat què he fet.
Els ensenyo els fulls amb els esbossos.
Aquí no hi ha cap animal dibuixat, tros de quòniam. Només hi ha gargots tacats de merda.
Mels torna. És cert. No sentén res. Devia haver estat dibuixant tota lestona al damunt dels apunts anteriors, a les fosques devia haver confós el dret pel revés i ho havia espatllat tot. No servirien per a res. I ara aquest merder.
La frontera és un camp de mines, xaval. ¿Ens vols fer creure que lhas travessat de quatre grapes seguint una granota? ¿Fem pinta didiotes o què?
No.
Doncs digues qui ets i què hi fas aquí.
Ja els ho he dit: soc naturalista...
Cop de culata.
Aquest paio és imbècil.
Cop de culata. Patada.
Es creu que ens mamem el dit.
Patada. Cop de culata.
¿Què et penses, que ets una mena de Déu, que no necessita cap mapa per travessar un camp de mines, o què? Espia de merda.
Cop de culata. Patada. Patada. Cop de culata. Cop de culata. Perdo la consciència.
»El malson va començar quan em vaig despertar. El sol fet dhaver travessat la frontera minada sense haver mort em convertia instantàniament en un espia iugoslau, els únics que sabien els llocs exactes on eren les mines antipersona i com esquivar-les.
»Al cap de quinze dies em van enviar aquí, a la presó dalta seguretat de Burgu. Fa dos anys i mig que hi sóc. La meva família no sap res de mi. No tinc motius desperança. Encara men queda. No sé com ni per què. Tinc vint-i-dos anys. Potser és això. Per la cara que fas sé que tu tampoc no em creus. A hores dara més igual. Segurament ets un pres polític i deus pensar que estic sonat. És el que pensa tothom. Digues, ¿és així?
No ho sé.
¿I tu per què no dius res?
No tinc res a dir.
Des que compartim cel·la que no has obert la boca.
¿Per dir què?
No ho sé, qualsevol cosa, per passar lestona, per matar el temps!
No tinc res a dir.
Inventa-tho, doncs!
Jo la meva vida poc que te lexplico i dinventar no en sé, lúnic que sé fer bé és cuinar, així que com a molt puc explicar-te una rondalla. Ara que hi penso, és com una recepta: hi ha part de tradició i part dinnovació, calen uns certs ingredients, una manipulació concreta, alguna mena de foc i un temps de cocció precís. Te lexplicaré tal com me la van explicar però potser hi afegeixo alguna cosa, com sempre que em poso a cuinar, que si no, no té gràcia.
»Els ingredients són un rei a les acaballes i tres filles per repartir. ¿Què en fem, com els espellem, com els tallem, com ho macerem? La clau és la pregunta que els fa el pare per decidir quina part del reialme pertoca a cadascuna: ¿Quant mestimeu? La més gran li diu dir que lestima tant com tot lor del món, com un tresor de maragdes i robins, com un diamant gegantí, com totes les riqueses de tots els reialmes aplegades. Davant daquella muntanya altíssima i encegadora, diu, es girarà i abraçarà el seu pare estimat. El rei, visiblement emocionat, la petoneja i li concedeix tots els castells i terres que tenien a la riba del riu cabalós que travessava el regne i lomplia de vida. La resposta de la filla mitjana no és menys hiperbòlica: li diu que lestima tant com el sol i la lluna i tots els estels del firmament, com la gran dansa dels astres i la llum primigènia que ens arriba travessant tot lunivers per donar-nos la vida. El rei, amb llàgrimes als ulls, labraça fort i li dóna la capital del regne sencera, amb la gran catedral i les estances i jardins reials.
»No sé el nom del rei ni el de les dues filles grans. El de la petita sí, perquè és lessència del plat. Es diu Margarideta. Quan li arriba el torn, el rei, feliç de la resposta de les altres dues, li agafa la mà i li pregunta: Filleta estimada, alegria del meu cor, ¿fins a quin punt mestimes? La Margarideta, molt seriosa, li respon: Jo testimo com la sal. El rei, estupefacte, es frega els ulls, sen fa creus. ¿Com la sal? ¿Estàs segura que aquesta és la teva resposta? Sí, pare. Doncs si aquesta és la mesura del teu amor per mi, no puc sinó recompensar-te amb la mateixa moneda: amb el cor encongit de la decepció terrible que tinc per culpa teva, tordeno que abandonis el meu reialme immediatament i no tornis mai més, sota pena de mort. La Margarideta, pàl·lida, tremolosa, però sense vessar una llàgrima, tota digna, sen va. Les seves germanes no triguen ni un obrir i tancar d'ulls a fer-se amb la seva part de lherència i el pare queda sumit en una profunda depressió.
»Ja tenim els ingredients preparats, assecats, farcits, trossejats, llestos per a la cocció, que es farà per separat, perquè en els anys del xup-xup, mentre el rei esllangueix i les germanes viuen despreocupadament a les seves terres, la Margarideta es refugia al regne de Nàpols. Es guanya la vida precisament fent dajudant de cuina i malgrat la seva desgràcia, sesmerça a aprendre fil per randa tot el que li ensenya el mestre Robert, cuiner del rei Ferran, i comença a fer-se un nom. Arriba el dia que el seu pare fa seixanta anys. De la pena sembla que en tingui vuitanta. Viu tancat en un recambró, no li toca mai la llum del sol, com a nosaltres, i labsència de la filla petita sel menja per dins. Sha emmagrit considerablement i la seva còrpora, abans danomenada, és tota pell i ossos; la cabellera esplèndida, rossa i enrullada, ara són quatre clapes de blanc en una clepsa pelada. Les filles, que són molt de la gresca i els fastos, corren a organitzar una festa de tres dies amb tots els luxes possibles: torneig de cavallers, exhibició danimals exòtics portats de les contrades més llunyanes, balls i danses i música, fires dartesania i un tiberi pantagruèlic com a culminació de la celebració. Senten a dir que al regne de Nàpols hi ha una cuinera que fa uns plats que hi canten els àngels, així que la fan venir. La seva germana petita, ben disfressada, no la reconeixerien encara que se la miressin, cosa que no fan ni un sol cop.