Al barri de la Sé hi té el seu establiment el barber Carlos Bessa, a la Rua da Bainharia, qui combina aquesta professió amb la pràctica de la política i algunes incursions notables en el camp de la música popular. Encara shi pot veure com treballa Toni da Violes, un artesà amb un local a la Rua da Bainharia on arregla i construeix els més diversos instruments de corda, alguns inventats per ell mateix a petició de músics provinents de diferents llocs del país.
Miragaia
Els barris històrics de Porto conserven encara la seva personalitat gràcies als esforços dels seus humils habitants. Probablement Miragaia sigui el més típic de tots ells, tot i que també el menys visitat pels turistes. Els edificis monumentals no abunden en aquest barri, exceptuant la Casa da Sereias i labandonat convent de Monchique, sense oblidar ledifici da Alfândega, on es troba situat el Museu dos Transports i un centre de convencions creat per acollir la Cimera Iberoamericà lany 1998, dotat duna notable i singular bellesa.
Miragaia és, així mateix, una prolongació natural de la zona de diversió nocturna de la Ribeira, i shi troben alguns restaurants i altres petites joies de la història de Porto que es descobreixen a mesura que es passeja tranquil·lament pels seus carrers. Una bona opció és visitar el poc freqüentat parc das Virtudes, que uneix la zona alta amb la baixa del barri, i apropar-se al mirador das Virtudes, des del qual es gaudeix duna bella vista del Duero, emmarcat pel pont da Arrábida.
A Baixa
És una segona zona dexpansió que es va consolidar, fins a mitjan segle XX, a lentorn del centre històric. A Baixa, que va ser durant molts anys el cor de les activitats terciàries i comercials i també del poder polític, va perdent progressivament importància econòmica davant la fugida de les empreses cap a zones més modernes i de les botigues cap als centres comercials de la perifèria. Malgrat tot, encara compta amb els principals carrers comercials de la ciutat, els bars més emblemàtics (com lhistòric Majestic) i les grans sales despectacles, registrant-se en els últims anys certa recuperació cultural amb lobertura de nous locals doci, com el Maus Hábitos, de noves llibreries que se sumen a la històrica Lello & Irmão, o del cinema Passos Manuel.
Alguns dels seus edificis creen un curiós mosaic format per diferents estils arquitectònics, des del neoclàssic a lart nouveau. Val la pena passejar-shi lentament observant-ho tot i descobrint les belles estàtues que guarneixen alguns edificis, prendre el sol que banya les places i recórrer els carrers que encara mantenen un tipus tradicional de comerç i restauració amenaçada amb desaparèixer.
Venedors de loteria i enllustradors, venedors ambulants, captaires i cecs desgranant esquinçadores melodies amb els seus acordions conviuen, durant el dia, amb la bullícia de la ciutat, per la qual cosa aquesta zona és considerada el cor de Porto. Shi troba també el mercat do Bolhão, destil anglès, al qual les venedores donen un ambient extremament popular, parlant alt i oferint els seus productes als qui passen.
Finalment, el visitant ha dentrar a lestació de ferrocarril de São Bento per contemplar els enormes panells que recreen temes històrics i folklòrics de la regió.
Bairro das Galerias
Un dels fenòmens més interessants dels últims anys ha estat la concentració dun gran nombre de galeries a lentorn del Museu Soares dos Reis, sobretot a la Rua Miguel Bombarda.
Loferta cultural sha incrementat a més amb lobertura duna nova biblioteca galeria municipal als amens jardins do Palácio de Cristal (la visita del quals és inexcusable); destaquen, també, les agradables cafeteries, llibreries, botigues de moda, bars i moderns salons de bellesa de la zona.
Bairro dos Livros
Làrea central de la ciutat que va, aproximadament, des de lavinguda dos Aliados a la plaça de Carlos Alberto, i de la Rua das Carmelites a la Rua da Conceição, és la que ha sofert majors canvis els darrers anys i, sobretot, un enorme dinamisme comercial. Aquí prolifera una animada àrea doci nocturn amb diversos bars, cafès i petites discoteques que shan beneficiat de la requalificació urbanística duta a terme fins lany 2001. A més, el barri és un curiós pol on es concentren prop de trenta llibreries, amb establiments dedicats al còmic o als llibres antics, inclosa la històrica Livraria Lello, considerada una de les més belles del món. Aquest moviment, nascut duna manera gairebé espontània, està acompanyat per la presència daltres botigues i per lorganització, els caps de setmana, de petites fires dartesania urbana, antiguitats i objectes dèpoca, tot això complementat amb alguns dels cafès més antics de la ciutat (Piolho i Progreso) i lorganització de concerts durant lestiu. La zona compta, a més, amb una nova línia turística en la qual operen els vells tramvies, que efectuen un recorregut circular que uneix els dos turons dA Baixa.
Façana marítima i marge fluvial
Tot visitant hauria de passejar a peu (o en els vells tramvies) pel passeig marítim riberenc, rehabilitat. La zona compta amb moltes terrasses i àrees doci nocturn, botigues de moda nacional i estrangera i, com a complement, lafable parc da Cidade, una gran zona verda urbana amb certs aires de Central Park de Nova York.
En el passeig riberenc i marítim subsisteixen encara algunes activitats antigues, com una drassana de construcció naval i una petita comunitat de pescadors que es dedica a un tipus de feina artesanal i poc rendible, però que suposa un complement a les professions urbanes dels qui hi viuen. Tant els vaixells com els aparells de pesca estan a la vista de tothom, aportant un típic colorit a la riba dreta de la desembocadura del riu, que contrasta amb els apartaments de luxe i els antics palauets burgesos. Val la pena endinsar-se, en passar, en el barri històric da Foz Velha, de carrers estrets i tranquils.
Praia do Ourigo amb el far al fons.
Amb lèxode dels habitants cap als barris de la perifèria, molts dels locals doci també van canviar la seva ubicació són ja molt pocs, per exemple, els cinemes que encara funcionen a la ciutat. Encara que algunes platges de Porto ostenten ja el distintiu de la bandera blava de la Unió Europea gràcies a la seva recuperació mediambiental, les millors es troben fora de la ciutat (el municipi de Vila Nova de Gaia compta amb molts quilòmetres de costa amb la bandera blava de la Unió Europea), igual que bona part de locals i equipaments dedicats a loci i, fins i tot, als negocis (els dos centres de convencions més importants estan situats a les localitats de Matosinhos i de Feira).
Porto en la literatura
Són nombrosos els escriptors que han nascut, van passar o es van relacionar dalguna forma amb Porto, per això no és destranyar que la ciutat aparegui en algunes de les més importants peces literàries portugueses dels últims dos segles. Nombroses obres com les de Camilo Castelo Branco, Júlio Dinis, Ramalho Ortigão, Arnaldo Gamma i Almeida Garrett recorren els carrers de la ciutat, que van inspirar igualment poetes, com es comprova en llegir la compilació Ao Porto, publicada el 2001 per leditorial Dom Quixote. Linsigne poeta èpic portuguès Luís Vaz de Camões es va referir a Porto com la «lleial ciutat on va tenir origen, com és sabut, el nom etern de Portugal». Però, com que no consta que alguna vegada visités la ciutat, el més segur és que Camões es limités a repetir aquest clixé històric.
Amb més coneixement de causa van escriure, per exemple, i més recentment, poetes com Eugénio de Andrade, José Gomes Ferreira, Vasco Graça Moura, Manuel António Pina i Sophia de Mello Breyner Andresen. També són nombrosos els prosistes portuguesos del segle XX que han dedicat a Porto algunes de les seves pàgines. Agustina Bessa-Luís ambienta freqüentment les seves ficcions a Porto i a lentorn de la regió, habitada per una ferma i antiga burgesia.
Mário Cláudio fa el mateix, tot i que amb incursions més contemporànies. Més recentment, Miguel Miranda va aconseguir col·locar la ciutat al mapa literari nacional, creant un conjunt de novel·les policíaques que sendinsen en els baixos fons tripeiros habitats per alguns personatges que són un reflex caricaturitzat de la ciutat.
En el seu llibre Viatge a Portugal, el Premi Nobel de Literatura José Saramago descriu Porto amb el seu estil inconfusible.
Miguel Torga, un altre dels noms destacats de la literatura portuguesa del passat segle XX, va plasmar literàriament la seva ànima tripeira en la seva obra Portugal: «Com aquells vells casals nostres que, lliures de teranyines, fan enrogir de vergonya a qualsevol gratacel de formigó edificat al seu costat, Porto només necessita que se li netegi la pols per competir amb qualsevol altre lloc amb què sel vulgui comparar».
Una mica més sorprenent serà, potser, trobar referències a Porto en les grans obres de la literatura universal. Per exemple, a Crim i càstig, Fiodor Dostoievski introdueix una ampolla de vi de Porto al funeral de Marmeladoff. Més recentment, lescriptor italià Antonio Tabucchi va situar la seva novel·la El cap perdut de Damasceno Monteiro en una localitat dels voltants. Lespanyol Enrique Vila-Matas li va dedicar a Porto dues de les cròniques periodístiques recopilades en el llibre Desde la ciudad nerviosa i la va triar com un dels escenaris on transcorre la seva novel·la El viaje vertical.
Interior de la Livraria Lello.
Porto en el cinema
El sorprenent invent dels germans Lumière va arribar a Porto lany 1896. Aproximadament un centenar de pel·lícules shan rodat o han estat produïdes a la ciutat. Una part important delles, probablement, serà poc coneguda pel visitant, encara que en destaquen algunes com la històrica Aniki-Bóbó (1942), de Manoel dOliveira, filmada en el centre històric de Porto.
En la que va ser considerada lèpoca dor del cinema portuguès, les dècades de 1940-1950, cal destacar la presència de Porto a la comèdia O Leão da Estrela (El lleó de lestrella), però va ser a la fi de la dècada de 1990 quan Porto es va donar a conèixer internacionalment en làmbit cinematogràfic. Pel·lícules com Trois ponts sur la rivière, del francès Jean-Claude Biette, O Xangô de Baker Street, del brasiler Miguel Faria Júnior, Pasos de baile, del nord-americà John Malkovich (amb Javier Bardem) i Sombras en una batalla, de lespanyol Mario Camus (amb Carmen Maura) van tenir per escenari aquesta ciutat.
El viatger que sinteressi més per aquest aspecte en particular pot recórrer també al llibre O Porto na História do Cinema, de Sérgio C. Andrade, edició de Porto Editora, 2002.
La ciutat és reconeguda internacionalment per la producció de pel·lícules danimació, ja que disposa dun equipament dedicat a aquest gènere cinematogràfic, la Casa da Animação, que organitza regularment sessions de cinema i exposicions i, així mateix, està preparada per acollir la producció de pel·lícules nacionals i estrangeres. A la ciutat propera dEspinho, shi realitza anualment, a primers de novembre, un dels més rellevants festivals internacionals del gènere, el Cinanima. Igualment important és el festival de cinema fantàstic Fantasporto, celebrat al març, un dels certàmens europeus del gènere més importants.
Des de fa poc, Porto acull el moviment de curtmetratges Shortcutz (al costat de Lisboa, Londres i Berlín), amb sessions setmanals els dijous, a lEspaço Maus Hábitos (Rua de Passos Manuel, 178).
Manoel dOliveira
Nascut el 1908, a Porto, el cineasta Manoel dOliveira es va estrenar amb les càmeres el 1928, quan va iniciar el rodatge de Douro, Faina Fluvial, estrenat lany 1931. Deu anys després va realitzar la seva primera pel·lícula de ficció, Aniki-Bóbó, un dels documentals més commovedors sobre els barris històrics de Porto, vistos a través de les mirades dun grup de nens. El títol de lobra va donar nom a un dels primers bars que van obrir a la zona de la Ribeira, que encara funciona a la Rua da Fonte Taurina.
Amb Aniki-Bóbó, Oliveira va iniciar una carrera de gran prestigi que li ha valgut el reconeixement en nombrosos festivals europeus i un incipient homenatge inclòs a la pel·lícula Lisbon Story, del cineasta alemany Wim Wenders. Acto de primavera, del 1963, el va consagrar definitivament en guanyar la medalla dor del Festival de Siena, a Itàlia, lany 1964. Francisca, Amor de Perdiçaõ, Us Canibais, A Caixa i A Carta, compten entre algunes de les seves pel·lícules més importants.
Història
Porto va néixer al turó de Pena Ventosa, al costat del riu Duero. Allà shi han trobat vestigis de presència humana, que es remunten a ledat de ferro. Locupació del turó va continuar durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal. Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar lany 868.
Va pertànyer al Regne de Lleó fins lany 1143, moment en què va passar a formar part del nou regne de Portugal sota el govern dAlfonso Henriques, primer rei del país.
Linfante don Henrique va fer que Porto fos, al segle XV, una de les ciutats portuàries més importants del món a la recerca de les espècies i riqueses orientals. Les drassanes de la ciutat, de les quals encara queden vestigis a la riba del riu, tenien fama mundial. Més tard arribarien els desastres militars, la gradual pèrdua dels territoris dultramar i el declivi de la ciutat i de tot Portugal.
Muralha Fernandina.
Lany 1910 el país va passar a ser una República fins que, en els anys trenta del segle XX, va començar la dictadura dAntonio Salazar, que sumiria el país en una profunda letargia fins al 1968. Lany 1986, sent ja un país plenament democràtic, va entrar a formar part de la UE. El 1996 el casc antic de Porto va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest nomenament i el de Capital Cultural el 2001, van impulsar-ne la modernització.
Personatges il·lustres
En ser una ciutat antiga i carregada dhistòria, Porto ha anat reunint, al llarg dels segles, una respectable galeria de personatges il·lustres. Linfant don Henrique, considerat el gran impulsor dels descobriments marítims portuguesos, va néixer aquí, en un edifici que era, antigament, lAlfândega Régia i que encara existeix com Casa do Infante on funciona actualment un interessant centre del Museu da Cidade, que permet, a través dels vestigis arqueològics allà trobats, descobrir la història de lantiga ciutat.
LInfante D. Henrique
En el seu tron entre la lluentor de les esferes,
amb el seu mantell de nit i solitud
té als seus peus el mar nou i les mortes eres,
lúnic emperador que té, de debò,
el globus del món a les seves mans. (Fernando Pessoa, 1928)