05 / 100
ERMESSENDA DE CARCASSONA (9731058)
Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort daquest, sola, fins que el fill va complir la majoria dedat. La mort prematura daquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.
A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren lexistència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a laspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir lany 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.
Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que lany 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar lescollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa lexcomunió del net. Segurament per aquesta falta dafinitat, perquè lhavia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans dhora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.
Es parla della com duna dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb lEsglésia catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i labat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.
Durant tres segles, les restes daquesta dona que va manar en un món dhomes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que shan volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a linterior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.
06 / 100
HILDEGARDA DE BINGEN (10981179)
Les imatges que della han quedat la mostren consagrada a la tasca descriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix lhàbit de lorde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició dabadessa. Polifacètica poeta, compositora i mig metgessa, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada duna veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.
Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble dorigen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser lorigen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre lordre sobrenatural descriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin recordem que som al segle XII va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar una comissió de teòlegs al monestir on vivia i la va autoritzar a agafar la ploma. En la seva primera obra, Scivias (Coneix els camins), va deixar constància de les seves visions i va començar llavors, també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor dAquitània.
En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada duna vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.
Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no shavia fet: descriure lorgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites daquells que la creien més bruixa que santa.
Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.
07 / 100
ELISENDA DE MONTCADA (12921364)
La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa dÀvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona dAragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.
Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina nhi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació dun monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de lorde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar lany 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.
I un bon dia la reina va quedar vídua i shi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria dexistir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a langle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre lesglésia i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de lesglésia, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a laltra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.
Shi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge daquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia dun permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada dalgunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.
La reina brodava amb fil dor, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix lescut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.
08 / 100
JOANA DARC (c. 14121431)
Se la coneix com la donzella dOrleans i ens ha quedat a la memòria sobretot el seu final: condemnada per heretgia, va ser cremada viva a Rouen. Però què va succeir abans? Com va arribar a ser presa de les flames? Nascuda a la campanya francesa, va ser educada en la devoció religiosa. La petita era un model de bondat i se li va ficar al cap que volia ser santa.
França era llavors un camp de batalla permanent i, enmig de les lluites intestines entre diverses monarquies, es va produir la divisió de la reialesa francesa en dues faccions. Daquest enfrontament va resultar el setge dOrleans. Mentrestant, sense cap altra preocupació que créixer en un entorn natural, transcorria la infantesa de Joana. Més tard declarà que als tretze anys va començar a sentir la veu dalguns sants com ara santa Caterina o santa Margarida i després la veu de Déu. La veu li deia que havia danar a alliberar Orleans, que estava a punt de caure en poder del que segles més tard seria anomenada la pèrfida Albió. La veu va seguir insistint i, tot i que, com és lògic, va costar que li fessin cas, al final Joana va aconseguir que li posessin una escorta per anar-hi. Les visions havien transformat el seu destí humil en un destí heroic.
Se suposa que tenia disset anys quan el rei, després dhaver-la fet entrevistar per alguns teòlegs, la va creure i, potser ja desesperat, la va posar al capdavant de cinc mil soldats, guiant lexèrcit reial francès. Joana dArc va recuperar la ciutat dOrleans, amb gran alegria del monarca. La victòria també la va acompanyar en les decisives batalles en què va participar després, durant la guerra dels Cent Anys (en la qual es van enfrontar al primogènit de França, Carles VI, i Enric VI dAnglaterra). Aquella guerra fou una de les més cruentes de la història i va causar milions de morts. En aquells temps, Anglaterra havia anat guanyant territori francès i aquest, de mica en mica, es va anar recuperant gràcies en bona part a les habilitats guerreres de la jove. La seva inestimable ajuda feu també possible la coronació del monarca, Carles VII.
En la darrera batalla, intentant conquerir la capital, París, quan ja tenia pensat tornar a casa perquè havia deixat de sentir veus i es disposava a reprendre la vida tranquil·la, va ser capturada pel duc de Borgonya i venuda a lexèrcit anglès. Davant de la Inquisició, va cometre el greu error dadmetre que sentia veus, tant dels sants com de la màxima divinitat. Naturalment, va ser acusada de bruixeria. Es diu que el monarca francès poc va fer per salvar-la. Avui dia és la patrona de França, un símbol nacional i també un exemple de valentia femenina que, tot i així, no cal emular. LEsglésia catòlica la va santificar.
Joana dArc mai va aprendre a llegir ni a escriure, però la ploma i lespasa ja se sap que són dos llenguatges. Mai va ferir ningú, perquè a les batalles es limitava a animar els altres a lluitar. Així i tot o precisament per aquesta raó, va ser ferida en diverses batalles. Empresonada, la van humiliar fins a no poder més. Acusar-la de bruixeria va ser ben senzill, perquè aquella va ser durant anys i panys lexcusa per eliminar totes les dones que cometien el sacrilegi de sortir del corrent general.
09 / 100
ISABEL DE VILLENA (14301490)
Mentre ningú ho rebati, Isabel de Villena serà considerada la primera escriptora en llengua valenciana i una protofeminista de cap a peus, perquè en resposta a llibres com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de linterès públic.
Era filla natural del rei Enric dAragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona dAlfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.
No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la dEximenis. Lamentablement, no va tenir temps denllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament lany 1497, per iniciativa de labadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.
La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida daquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle dor valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de lèpoca, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que lexpliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.
Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no dells. Des del segle XIII, en la cultura catalana shavia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no sho creurà, però així va ser. De la seva obra sen van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.