Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.
10 / 100
ISABEL LA CATòLICA (14511504)
Sobre alguns personatges històrics sha fet molta literatura. És el cas dIsabel la Catòlica, una de les protagonistes del final de ledat mitjana. Se la coneix sobretot per haver estat lartífex del descobriment dAmèrica, cosa que no vol dir que fos ella la que la descobrís personalment, sinó que va ser qui econòmicament va fer possible un esdeveniment tan decisiu. El cert és que aquesta reina no estava destinada a ser-ho, però la seva unió amb Ferran dAragó la va proclamar reina de Castella. Sota el seu govern, a més, va augmentar substancialment el prestigi del seu regne.
Era filla dIsabel de Portugal i Joan II de Castella, per això va rebre leducació pròpia duna princesa. De fet, va gaudir duna formació humanística privilegiada, amb tutors de molta alçada. Quan, en morir el pare, la mare va perdre el cap, va ser confinada en un castell amb els seus fills. Després, Isabel es va comprometre amb el seu cosí. La consanguinitat va fer que necessitessin una butlla papal. Tot i la conveniència evident, el seu va ser un matrimoni per amor, cosa que en aquella època no era gens usual. El seu gest va significar la unió de Castella i Aragó, un panorama inèdit en la geopolítica daquell temps, ja que el que hi havia abans era una suma de regnes que no tenien ni la mateixa direcció política, ni el mateix exèrcit. Podem dir, doncs, que ella i el seu marit van ser els que van unificar Espanya.
Sota el seu regnat també es va assolir una altra fita rellevant: la fi de la Reconquesta. Els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició, van expulsar els jueus del país els altres regnes europeus els havien expulsat abans i van instaurar un ordre nou basat en el poder de la corona, un ordre que va durar fins a les darreries del segle XVII. Ells mateixos van cultivar el seu propi mite de parella poderosa i les seves inicials sempre apareixien juntes, també a les monedes. Van ser ells també, però, els que van facilitar el començament del Renaixement. Dèiem que va ser ella qui va finançar Cristòfor Colom, descobridor dAmèrica lany 1492. Un descobriment que va transformar el mapa del món i que va suposar el començament de limperi Espanyol, en primera instància fruit del repartiment del nou món entre Espanya i Portugal.
Isabel també va ser mare de cinc fills, entre els quals Joana la Boja. I, depèn de qui miri la història, surt una Isabel la Catòlica o una altra. Hi ha qui la veu com una dona plena de virtuts siguin humanes o polítiques, mentre que altres li atribueixen una gran capacitat de manipulació, falta descrúpols i un gran domini de les intrigues de palau.
11 / 100
TERESA DÀVILA (15151582)
Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa dÀvila coneguda també com santa Teresa de Jesús seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, daquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. Sha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa dÀvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de lhumor.
El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en ladolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia massa laxa, massa còmoda i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer duna llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de lorde del Carmel.
Pel que fa a lescriptura, Teresa dÀvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava larquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb lobjectiu dalliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de lescriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, lautobiografia Vida, va entrar al purgatori de líndex de les obres prohibides per lEsglésia catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.
Lany 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba de Tormes. La mala sort va voler que el dictador Francisco Franco lescollís com a mostra del seu fanàtic catolicisme i la seva mà incorrupta va romandre anys i panys a la tauleta de nit del dictador, per a oprobi de la santa. Era tanta la devoció que sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se lemportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada lany 1622 i lany 1970 va ser nomenada doctora de lEsglésia.
Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa della una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell daquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.
12 / 100
ARTEMISIA GENTILESCHI (15931654)
Pinzells, espàtules, teles, cavallets. Instruments llargament reservats a la masculinitat que des de temps immemorials les dones han volgut fer també seus. Aquest va ser el cas de la filla del pintor Orazio Gentileschi, exponent de lescola romana de Caravaggio. Artemisia va créixer entre vapors de trementina, o el que fos que susés al segle XVII per diluir la pintura. I va signar el seu primer quadre als disset anys. Que fos atribuït llargament al seu pare ja ens indica que el seu reconeixement com a artista no va ser fàcil.
No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc simaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant lavinentesa, la va violar.
No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc simaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant lavinentesa, la va violar.
Artemisia tenia divuit anys i sabem exactament com va ser lepisodi perquè ella mateixa el va relatar amb pèls i senyals. Mentre que ell només va ser allunyat en la línia de les ordres dallunyament que es dicten ara, ella va haver de patir un judici que la qüestionava i la violentava. Van dubtar del seu testimoni i aquesta taca la va acompanyar tota la vida, tot i que això no va impedir que fos la primera dona a ingressar a lAcadèmia de les Arts de la Florència dels Mèdici (on més tard es va traslladar en companyia del seu marit, també pintor).
Pintora talentosa, va esdevenir una cotitzada pintora de la cort i això li va fer recórrer Itàlia pintant encàrrecs: Gènova, Venècia, Nàpols Fins i tot va passar per Londres, on la van saber apreciar. Una de les seves aportacions va ser que, als seus quadres, va voler que les dones fossin protagonistes. Per això és considerada la primera pintora de la història de lart que reivindica les dones. Ho va fer retratant figures femenines com Betsabé, Judit o la mateixa Cleòpatra, reina dEgipte. De la mateixa manera que en els seus autoretrats, pintant-se a si mateixa amb els pinzells a la mà i amb actitud enèrgica, reivindicava el seu dret a pintar.
Ara la situem als orígens de les arts plàstiques com una pionera dalçada, però hem de pensar que fins a lany 1916 no va ser redescoberta pel crític dart italià Roberto Longhi, que va destacar la seva capacitat de pintar la llum. Perquè fins fa quatre dies la història lhan escrit els que volien deixar les dones a lombra, haguessin o no triomfat en el seu moment.
13 / 100
JULIANA MORELL (15941653)
Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat daprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veures involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.
Al país veí, concretament a la ciutat dels papes, Avinyó, i després danys de vuit hores diàries de profitós estudi amb professors i preceptors particulars, Juliana es va doctorar en lleis amb summa cum laude davant duna selecta i nombrosa audiència que es va rendir als seus peus, era la primera dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, lastronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps shavia vist una poliglota com ella ni després se nhan vist gaires.
Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals lenfrontava a homes savis davant dun públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat dadopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, nera la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones lespai de la llibertat i la manera dalliberar-les del fatídic destí femení.
Juliana Morell no es va moure dallà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys destudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar daquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.
A banda de la seva pròpia formació que mai va abandonar, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de lobra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.
Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a lerudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla della en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?
14 / 100
LUISA ROLDÁN (16521706)
Ens volen fer pensar que en el passat les dones no van fer més que parir fills, cuidar-los i cuinar, i no és veritat. Les dones van ocupar en el passat molts camps professionals, encara que en molts fossin veritables excepcions. Luisa Roldán, coneguda popularment com la Roldana, va ser la primera escultora del barroc espanyol i, a falta de la seva data de naixement, tenim la del seu bateig, gràcies a la troballa del document.
Nascuda a Sevilla, la vocació li va venir per línia paterna, ja que el seu pare era escultor. Va ser al seu taller on de petita va agafar afició a les figures, gairebé sempre religioses, i al seu costat va fer daprenenta avantatjada. La negativa del pare que es casés amb un dels seus dauradors li va donar lexcusa perfecta per instal·lar-se pel seu compte. Que es casés sense el permís patern ens parla de la seva fermesa de caràcter i del seu esperit independent.
La seva contribució a la imatgeria religiosa amb la introducció del fang cuit la va fer famosa, i, després de passar un parell danys treballant a Cadis, va aterrar a Madrid, llavors Villa y Corte, amb el marit i els dos fills de la parella. Allà li va ser atorgat el títol descultora de cambra de Carles II i Felip V. Sona molt bé, però lamentablement aquesta distinció no implicava cap seguretat econòmica. Eren uns anys de dificultats i de poca liquiditat, fins i tot dins la família reial, que li va assignar un pagament anual que no arribava mai. Però Luisa Roldán no va voler tornar a la seva ciutat natal i es va quedar a Madrid, defugint la prosperitat del taller patern, on tenia feina assegurada. Va fer igual que Artemisia Gentileschi, que va preferir desenvolupar la seva carrera lluny del seu pare pintor; emancipació artística, en podríem dir.
En les seves escultures, shavia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. Della ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres shan amagat sota lanonimat, mentre que altres satribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.