En les seves escultures, shavia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. Della ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres shan amagat sota lanonimat, mentre que altres satribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.
Passat el temps, la Roldana ha superat en importància el seu pare i les seves obres es cotitzen més. La història acaba posant les dones al seu lloc.
15 / 100
MARIANNA DE COPONS (16871757)
Els homes fan les guerres i les dones les pateixen, és el que acostuma a passar. Sempre que no estiguin entretingudes col·laborant amb algun dels bàndols enfrontats. Aquí va haver-hi una espia que va ajudar a guanyar una guerra, la guerra de Successió, en què van enfrontar-se, al primer tram del segle XVIII, els partidaris de la dinastia borbònica amb els partidaris de la dinastia austríaca.
Aquesta Mata-Hari nostra, a qui la documentació de lèpoca bateja com Maria Anna, era una dama aristocràtica que residia a la bella població dAlella, al Maresme. Hi vivia tranquil·lament fins que, fent servir les arts femenines, va aconseguir una valuosa informació dun coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort i que es deia Le Querchois. Va evitar una bona ensarronada a les tropes dels seus. Es diu que va salvar tres-cents homes duna emboscada a Mataró i va evitar una pèrdua estratègicament rellevant.
Mariana era filla de Ramon Copons, senyor de Llor i baró de Tosal. I el seu cunyat era el propietari de la finca de les Quatre Torres, una règia i bella construcció del poble. Se suposa que va ser allà on va poder intimar amb el való que es va deixar treure la valuosa informació, perquè la propietat havia estat confiscada per lenemic. Lepisodi va succeir lany 1714 i la informació va ser obtinguda pel que sembla al bell mig dun berenar camperol, en el transcurs del qual el coronel va rebre lordre de marxar i es va excusar davant la dama, que no va parar fins que va aconseguir que li mostrés el paper amb les indicacions que havia rebut. Va saber aprofitar lavinentesa, aquesta noia llesta i sense por, i això lha fet passar a la història.
Després de la citada guerra, que va ser llarga, es va casar amb un tinent dinfanteria que es deia Nicolás de Quirós i evidentment era borbònic. Com gairebé totes les guerres, aquella també va alterar el mapa geopolític. Concretament, aquesta guerra de Successió va suposar la desaparició de la corona dAragó i va malmetre el patrimoni i la posició de les famílies benestants que la van defensar.
Poc sabem de la vida de Marianna de Copons excepte que va acabar els seus dies vídua, pobra i malvivint en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona gràcies al subsidi que rebia de la seva pròpia família. Un final poc heroic per a una dona que va arriscar-se a perdre la vida quan podia haver-se quedat perfectament al marge duna guerra feta, com totes les guerres, per homes.
16 / 100
AGUSTINA DARAGÓ (17861857)
Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, shi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina dAragó, que arribà a ser lartillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra dIndependència, també anomenada guerra del Francès.
Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà, a la basílica de Santa Maria del Mar. De família dorigen lleidatà, es va casar molt jove als setze anys i ho va fer a lesglésia del Pi. També se sap que va tenir un fill que va morir prematurament. Amb lesclat de la guerra contra els veïns francesos, havia seguit al camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent dartilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.
Sembla que Agustina formava part dun destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, shi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver daixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de lexèrcit en aquell indret, li va concedir el grau doficial i la va deixar entrar al cos dartillers. Aquí va començar la seva fama.
En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.
Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas duna bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar luniforme de capità dartilleria de lexèrcit, que era el rang que havia assolit.
A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra locupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie Els desastres de la guerra, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa dun canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre lenemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.
17 / 100
MARIANA PINEDA (18041831)
Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna, ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida dalgú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.
A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar linterès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era lany 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.
Nascuda a Granada, era filla il·legítima dun capità de vaixell i duna jove de procedència humil. Es va casar o, millor dit, la van casar als quinze anys i va quedar viuda i amb dos fills als divuit. Eren els anys de la restauració de la monarquia de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que sestava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.
Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en lintent de fuga dun pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades de mala vida. Condemnada a mort, tot i les protestes dalgunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs Llei, Llibertat, Igualtat. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.
De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, daquells que sexplicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida, diu la Mariana lorquiana.
18 / 100
DOROTEA DE CHOPITEA (18161891)
A la iniciativa privada es deuen projectes rellevants per a gaudi de la nostra societat. És el cas de Dorotea de Chopitea, una de les principals benefactores que va tenir la Ciutat Comtal en anys de molta pobresa i injustícia social. De pare basc i mare xilena, va néixer a laltra banda de lAtlàntic, a Santiago de Xile. Però la seva vida va transcórrer a la ciutat de Barcelona, on va arribar quan tenia només tres anys per instal·lar-se amb els seus al barri de la Ribera. Allà va desenvolupar una gran obra filantròpica. Dona de fortuna tant per família com per matrimoni ja que es va casar quan tenia setze anys amb un ric banquer, Josep Serra i Muñoz, dedicà els seus diners a millorar la vida dels que més ho necessitaven, fins arribar a ser coneguda com la mare dels pobres.
Era una dona decidida i, de fet, va escollir marit malgrat la voluntat dels seus pares. I amb la mateixa determinació, quan va veure que la desamortització dels béns de lEsglésia dificultaria els serveis als més desfavorits, va començar la seva tasca. Fundà hospitals com Sant Joan de Déu el primer hospital infantil dEspanya, residències, escoles i les primeres llars infantils del país, conegudes llavors com sales dasil i destinades a fer que les mares treballadores poguessin deixar els fills durant unes hores. La primera es va obrir lany 1860 al carrer de la Lluna, en ple Raval. La seva aportació va ser també decisiva en la construcció del temple del Sagrat Cor del Tibidabo, perquè sense la seva generositat no hauria estat possible. I també a ella es deu lexistència dels jesuïtes del carrer de Casp i la fundació de lescola del Sagrat Cor del carrer de la Diputació. Al mateix temps, convidava altres famílies benestants a fer aportacions.
Amb el seu marit va viure al començament al carrer de Montcada, però més endavant la parella es van fer construir un palauet a lEixample acabat destrenar i que aviat es va consolidar. Encara existeix ara convertit en un hotel a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. La casa destiueig la tenien a Sarrià, que llavors era un poble. Chopitea era una dona molt religiosa de rosari i missa diària i va tenir sis filles. Compatibilitzava la seva vida de mare de família amb els seus molts projectes.
La mort prematura de la seva filla petita va infondre-li encara més fermesa a lhora dajudar els altres. Sempre va comptar amb el suport del seu marit, que va ser fundador i director del Banc de Barcelona, tot i que quan als anys vuitanta va quedar vídua va intensificar la seva activitat. A ella també es deu la rehabilitació de lesglésia de Sant Pere de Palafrugell, don era originària la família del marit. Va ser llavors quan va conèixer lobra que el sacerdot i educador Don Bosco després sant Joan Bosco estava fent a Itàlia, cosa que va propiciar la fundació dels salesians de Sarrià. Pel que fa als tallers que aquest havia enginyat per donar oportunitats als nois que no les tenien, Chopitea va posar en marxa tallers de fusteria, impremta, sastreria i el que fes falta per tal de donar als joves un futur professional. La seva era una idea moderna de la beneficència: no donar peixos, sinó ensenyar a pescar; no fer caritat, sinó empoderar.
Quan va morir, als setanta-cinc anys, el seu desig va ser que tota la seva fortuna personal anés a parar als més necessitats. Per tota la seva feina altruista, lany 1927 se li va obrir un procés de beatificació i més tard el papa Joan Pau II la va declarar venerable.
19 / 100
CONCEPCIÓN ARENAL (18201893)
Imaginem-nos una jove vestint-se dhome en la intimitat de la seva cambra per poder complir el seu somni: estudiar Dret a la universitat. Es mira al mirall de cos sencer. No està pas malament. Levita, capa i barret, així com un bon tall de cabells. Parlem de Concepción Arenal, gallega educada en la fèrria religió catòlica i recordada, entre altres coses, per la gosadia de vestir-se dhome per assistir a les classes de la Facultat de Dret a la Universitat Central de Madrid.
Després de la sorpresa inicial, la intervenció del rector una mena de butlla papal li va permetre ser la primera dona a ingressar-hi com a oient; més no, no fos cas que establís precedent. Aquesta no seria la seva darrera gesta, sinó el començament de moltes que farien della tota una catòlica avant la lettre incompresa i qüestionada i, també, una precursora del feminisme. De fet, una de les seves obres, La filantropía, la beneficencia y la caridad, la va haver de signar amb el nom dun dels seus fills per poder-la presentar a un premi. No es contemplava la possibilitat que una dona pogués guanyar un premi, però al final lhi van donar.
Nascuda a Ferrol i filla de militar, el seu pare va combatre labsolutisme de Ferran VII i va morir a la presó. La mort de la mare quan ella tenia vint-i-un anys i una herència li van permetre desobeir els costums i fer el salt a Madrid. Allà estudià Dret i es casà amb un advocat, que va contraure la tuberculosi. Ja vídua, es va traslladar amb els seus dos fills a Cantàbria, on va posar la llavor de la seva activitat humanitària i social vinculada a les Conferències de Sant Vicenç de Paül. Lany 1864 fou nomenada inspectora de les presons de dones i esdevingué la primera dona visitadora de presons. Després va ser nomenada inspectora de cases de correcció de dones. Odia el delicte i compadeix el delinqüent és una de les seves frases de més ressò. Arenal sempre va defensar la idea que el patiment era una escola de superació, i la seva convicció que el Codi Penal havia de ser reformat li va costar el cessament.